SALVADOR DALÍ I DOMÈNECH (1904 - 1989)

Casa natal de Salvador Dalí

Salvador Dalí i Domènech, va ser un dels artistes pictòrics més importants i originals del segle XX, com altres catalans en altres camps com Pau Casals, Isaac Albèniz, Joan Miró, Antoni Gaudí, Montserrat Caballé, Joan Oró o el gironí Xavier Cugat, Salvador Dalí, en el camp de la pintura va deixar una petjada inesborrable. Amb un estil inconfusible que combinat amb un virtuosisme tècnic, imaginació desbordant, amb una personalitat excèntrica i perquè no, on els especialistes del màrqueting el podrien qualificar com a geni en saber situar-se en el epicentre, en el nucli de la atenció; una persona carismàtica i captivadora que va saber en tot moment despertar fascinació i expectació, ja sigui pel seu tarannà com per la seva espectacular obra.

Salvador Dalí i Domènech, va néixer a Figueres (Alt Empordà), l’11 de maig de 1904, fou batejat a l’església parroquial de Sant Pere, amb noms d’església, Felip i Jacint, que no es coneix el per què ni l’origen d’aquests noms. El que sí sembla tenir més fonament, fou el nom de Salvador, i no perquè el seu pare es digués Salvador, sinó que resulta, que nou mesos abans, l’1 d’agost de 1903 moria de malaltia, el que hagués estat el seu germà gran, en Salvador Dalí i Domènech (1901 - 1903), amb menys de dos anys.

En Salvador Dalí, en aquest cas el pintor, va néixer en el sí d’una família benestant empordanesa, el seu pare, Salvador Dalí i Cusí (1864 - 1950) era notari a Figueres, una professió prestigiosa i ben remunerada, que era conegut a la vila pel seu caràcter sever, racionalista i més aviat anticlerical. La seva mare, Na Felipa Domènech i Ferrés (1874 - 1921) era filla d’una família burgesa de Figueres i per tant, en bona posició econòmica, amb una feina típica de l’època que era la de cuidar la llar, la família i els fills, essent una persona molt afectuosa amb el seus fills va, que en el cas de Salvador, li va donar en tot moment suport a les seves inclinacions artístiques que mostrava de ben petit.

Un fet familiar lamentable que va tenir i marcar doblement a Dalí, fou quan a l’any 1921 va morir Felipa, la seva mare, per si mateix desolador, però resulta que poc temps després, el seu pare va contraure segones núpcies, i es va casar amb Caterina Domènech i Ferrés, la germana de Felipa, és a dir, la tia de Dalí, i per tant, passaria a convertir-se també en la seva madrastra. Aquest fet, va distanciar més la relació pare-fill, que ho va considerà una traïdoria, malgrat que l’afecta que Dalí sentia per la Caterina era remarcable i va tenir una clara influència emocional, sobre l’artista.

Singular monument a Salvador Dalí a Figueres

Cal fer esment que quan va morir Felipa, la mare de Dalí, aquest tenia ja una germana, l’Anna Maria Dalí i Domènech (1908 - 1989), amb qui Dalí va mantenir un proper i emocional vincle de germanor, fet que es va incrementar amb la mor de la mare d’ambdós a l’any 1921. Dissortadament aquest vincle de germanor es va trencar a l’any 1929, quan va entrar en escena, Gala, (nascuda Elena Ivanovna Diakonova), que després seria coneguda com Gala Dalí, pel fet de casar-se amb Salvador Dalí.

La Elena Diakonova, estava casada amb el poeta surrealista francès Paul Éluard (1895 - 1952) de qui es va divorciar per a casar-se amb Salvador Dalí, que ho faria civilment a Paris a l'any 1934 i que ho repetiria, en aquest cas religiosament, el 8 d’agost de 1958, on l'esdeveniment va tenir lloc al Santuari dels Àngels, situat en el municipi de Sant Martí Vell, en el Espai Natural de les Gavarres a 15 Km de Girona.

Tornant enrere, a l’any 1922, és a dir, als 18 anys, el seus pares el van enviar a Madrid, per tal que estudiés en la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando, tot plegat emmarcat en què el seu estricte pare, tenia serioses reserves pel que fa a la vida bohèmia dels artistes en general. Malgrat tot, va donar suport als estudis del seu fill, encara que cal suposar que la seva mare, fou qui realment el va recolzar a iniciar una carrera artística i convencent al seu marit i pare d'en Dalí.

L’Acadèmia de Belles Arts de San Fernando, fou fundada per Ferran VI a l’any 1752 i durant segles va ser el principal centre de formació dels pintors, escultors i arquitectes espanyols, on hi van passar figures com Francisco de Goya (1746 - 1828), Marià Fortuny (1838 - 1874), Joaquim Sorolla (1863 - 1923), Pablo Picasso (1881 - 1973) o Joan Miró (1893 - 1983). A Madrid, Dalí es va allotjar a la residència d’estudiants, un centre intel·lectual extraordinari on va conèixer figures que esdevindrien fonamentals per a la cultura espanyola del segle XX, com Federico García Lorca (1898 - 1936) y Luis Buñuel Portolés (1900 - 1983), entre d'altres.

Durant els anys d’estada a Madrid, entre 1922 i 1926, van ésser decisius en molts aspectes, que en el món de la pintura va passar d’ésser un pintor empordanès prometedor a iniciar-se en tenir visions i perspectives internacionals, tot i que va tenir més d’un problema i conflicte, fet que va comportar la seva expulsió, quan es va enfrontar al tribunal examinador, qualificant-l’ho de incompetent en examinar els seus treballs i talent que se creia posseïdor, i que de fet tenir, va demostrar en anys successius.

Els seus inicis foren en el marc de moviments impressionistes, cubisme i futurisme, però ben aviat va desenvolupar un estil propi, trobant en el moviment surrealista liderat per André Breton (1896 - 1966), el camp idoni per tal de poder aportar una tècnica pictòrica extraordinàriament precisa i en un univers ple de símbols, objectes deformats i escenes sorprenents, que formarien una simbiosi entre aquest art i el millor artista surrealista de tots els temps.

Dalí ha estat considerar l’artífex del surrealisme, però els seus inicis van ésser tal com s’ha esmentat molt diferents, on “La cistella de pa”, una pintura a l’oli feta per Salvador Dalí a l’any 1926, està considerada la primera obra mestra on hi destaca un realisme minuciós, on s’hi reflexa una destresa immillorable i un mirall cap els mestres holandesos del segle XVII. A l’any 1945, a l’acabar la II Guerra Mundial (1939 - 1945), Salvador Dalí va tornar a fer un segon quadre amb referència al pa, quadre que va titular amb el mateix nom que el primer que havia fet a l'any 1926.

Dalí després de pintar el famós quadre “La cistella de pa” a l’any 1926, no va tardar gaire a entrar de ple en el surrealisme, on a l’any 1927 ja feria el seu principal treball en aquesta temàtica artística, i per tant, considerada la primera obra surrealista d’importància, fou el conegut quadre “La sang és més dolça que la mel”, que hi ha certa confusió i, a vegades es diu “La mel és més dolça que la sang”. Certament com apunt científic, la mel conté principalment fructosa y glucosa, entorn al 80%, mentre que la sang o si es generalitza, el plasma sanguini, compte al voltant de entre 0,07 ÷ 0,1% en dejuni o fase preprandial de glucosa (sucre), tanmateix, Dalí va invertir el concepte, mostrant alhora una afirmació tan tergiversada com provocadora, actitud que el va acompanyar toda la vida.

Cripta del Castell de Púbol, on hi ha enterrada la Gala

El nombre d’obres que va arribar fer Salvador Dalí, es enorme, es creu que podrien arribar a l’entorn de les 1.500 obres, remarcant que en diferents èpoques de la seva vida i trajectòria artística va abraçar diferents estils com el surrealisme, que és l’estil pel qual ha estat sempre més reconegut, també l’impressionisme, en la part de l’etapa més jove, el cubisme, molt marcada en els seus inicis o el realisme acadèmic, on va emprar una tècnica molt precisa i inspirada en el mestres clàssics, en són alguns exemples de la seva trajectòria artística.

El món i la vida de Dalí, va canviar de sobte a l’estiu de 1929 a Cadaqués, quan una colla d’amics amants del surrealisme el van visitar a la residència familiar dels Dalí a Cadaqués, conegut com a Es Llaner; en la colla hi havia Paul Éluard i la seva dona, Elena Ivanovna Diakonova, és a dir, la que anys després es convertiria en la Gala. Elena va quedar impressionada pel talent de Dalí, però és que ell, també es va sentir fortament fascinat per ella, en aquell moment es va iniciar el prolegomen que finalitzaria a l’any 1982 quan moria Gala, el 10 de juny de 1982, als 87 anys a Port Lligat, essent posteriorment enterrada a la cripta existent en el Castell de Púbol, edifici documentat des del segle XI i que Dalí li havia regalat a Gala a l’any 1969, ja que al considerar-la com una "princesa", creia que era mereixedora d'un castell, és per això que li va regalar, i que Gala va convertir en la seva residència privada, on fins i tot Dalí, li demanava permís per a poder-la visitar.

Després de morir Gala, les seves restes van ser traslladades al Castell de Púbol, dins l’anècdota documentada que el cadàver fou transportat de Portlligat a Púbol, en el Cadillac del pintor, que avui es conserva en una de les dependències del castell; un cop allà fou enterrada en la cripta situada en una part soterrània del mateix castell, on hi ha dues sepultures, la de Gala, i l'altra buida, que era suposadament on hi havia d'anar Dalí, fet que sempre ha comportat molta polèmica, de si havia de descansar a Figueres o a Púbol, juntament amb Gala.

La relació entre Dalí i Gala fou fonamental en la vida i l'obra de Dalí, ja que la considerava la seva musa, representant-la en nombroses pintures i afirmant sovint que ella era una de les principals fonts de la seva inspiració artística, però també, Gala era la persona que gestionava molts aspectes pràctics de la seva carrera i relacions públiques del artista.

Parlar de Dalí, de la seva vida, de la relació amb Gala i de la seva extensa obra, o de les seves cabòries i excentricitats, és com voler parlar d’un trajecte fins l’infinit. Hi ha molta informació i documents de tot tipus que parlar sobre aquest geni català i empordanès. Conegut arreu del món, avui la seva història dins l’Empordà s’emmarca en tres punts, el conegut triangle dalinià: el Teatre-Museu Dalí de Figueres, la casa de Salvador Dalí a Portlligat i el Castell Gala-Dalí a Púbol, dins el municipi de La Pera.

A prop de l’església de Sant Pere, on Dalí fou batejat, hi havia el Teatre Municipal de Figueres o Teatre Principal, amb una arquitectura neoclàssica de mitjans del segle XIX, i que fou pràcticament destruït al final de la Guerra Civil Espanyola (1936 - 1939), degut als bombardeigs, quedant pràcticament en estat ruïnós, en estat llastimós, en Dalí el va adquirir, i fou inaugurat a l’any 1974 com l’edifici que avui és conegut, el Teatre-Museu Dalí, un tema que s'explica en aquest mateix apartat de Figueres, però dins el capítol dedicat als museus de Figueres.

La casa de Salvador Dalí a Portlligat, fou la conjunció o la unió arquitectònica d’una sèrie de cases o barraques de pescadors i el Castell de Púbol, una construcció molt deteriorada, fou adquirida per Dalí com a regal a Gala, que va convertir en la residència privada i on ara en la seva cripta hi reposa Gala, a 40 Km d’on reposar Salvador Dalí, que és sota la cúpula de la Torre Galatea del Teatre-Museu Dalí a Figueres.

ALEXANDRE DEULOFEU I TORRES - (1903 - 1978)

Alexandre Deulofeu i Torres © - Alexandre Deulofeu Web

Poques ciutats poden afirmar que un dels seus veïns va intentar desxifrar les lleis que governen l'evolució de la humanitat, en aquest cas, Figueres sí que ho pot fer gràcies a Alexandre Deulofeu i Torres, nascut a l'Armentera (Alt Empordà) el 20 de setembre de 1903, quan el regnat d’Alfons XIII feina poc més d’un any que s’havia iniciat.

Deulofeu, fou un dels intel·lectuals catalans més originals i singulars del segle XX, tot i que era farmacèutic de professió, altres aspectes personals com historiador, filòsof, polític i escriptor, foren disciplines molt arrelades en el seu pensament i desenvolupament personal al llarg de la seva vida. Va estudiar a la Facultat de Farmàcia de la Universitat de Barcelona, on es va llicenciar l'any 1927, i posteriorment, també a la Universitat de Barcelona, va estudiar ciències químiques, tot i que la seva dedicació professional principal acabaria essent la farmàcia.

Un cop finalitzats els estudis, s'establí a Figueres, on obrí la seva pròpia farmàcia, en el carrer Monturiol, a prop de la Rambla i a poca distància de la casa de la família Dalí, fet que va permetre que Alexandre Deulofeu i Salvador Dalí, mantinguessin tota la vida una estreta relació d’amistat, des de la infentesa. Va treballar de farmacèutic fins l’any 1939, que fou quan es va exiliar, i que tornaria a reprendre a l’any 1947, quan va retornar a Figueres, després de vuit anys deambulant per França.

Placa en la façana de casa natal de Alexandre Deulofeu i Torres, a l'Armentera, poble natal

La causa del seu exili fou deguda, que en aquella època era militant d’ERC (Esquerra Republicana de Catalunya), essent regidor de l’Ajuntament de Figueres, i batlle accidental durant els primers dies de la Guerra Civil (1936 - 1939). Quan les tropes franquistes van finalitzar la Campanya de Catalunya, i arribar a la frontera francesa el 10 de febrer de 1939, Deulofeu per aquest dia, ja era a França, ja que va passar la frontera francesa el dia 5 del mateix mes.

L’exili de França, li va suposar estar vuit anys fora de Figueres, de la seva feina de farmacèutic i sobre tot de la seva família, de la seva dona Pepita Gratacós i les seves dues filles. Durant el seu exili i per tal de sobreviure en un moment també molt difícil per a França, donat que estava en guerra contra l’Alemanya del III Reich, Deulofeu va fer de tot: professor de varies matèries, pagès, paleta, obrer fabril i sobre tot, músic, ja que Deulofeu havia estudiat música i tocava el violí i el saxofon.

El 22 de gener de 1947, finalment va retornar a Figueres, sembla o al menys no hi ha documentació de què fos represaliat per la seva vinculació política anterior, tot i que era de caire municipal i per tant, no constaven delictes de cap tipus. Havien passat vuit anys del final de la guerra, també havia acabat la II Guerra Mundial (1939 - 1945) amb la victòria dels Aliats, i a nivell estatal també s’havia flexibilitat molt la situació, possiblement més per a consignes polítiques i propagandística que el règim franquista exercia, sobre tot a partir de 1943, quan Franco ja es va auto convèncer, que Alemanya no guanyaria la guerra, com ja ho havia previst Deulofeu.

El fet, és que Deulofeu va poder tornar, reunir-se amb la seva família, no patir cap tipus represàlia ni política ni laboral, permetent continuar la seva tasca com a farmacèutic i investigador, fins la seva mort que succeir el 27 de desembre de 1978 a Figueres. Deulofeu és conegut arreu del món, principalment per historiadors, polítics i matemàtics, degut a la seva gran obra, que recopila anys d’estudi sobre civilitzacions que han existit i de les existents, estudi, a permès definir la seva teoria i batejar-la com a “Matemàtica de la història”.

Esquema d'un procés imperial, segon Alexandre Deulofeu © - Joaquim Miquel (2012)

Durant l’exili, Deulofeu fou assidu assistent i lector de biblioteques, com la de Montpeller, Tolosa i Bordeus, i tot plegat, a la recerca d’informació i estudi de les civilitzacions, fet que amb més èmfasi va continuar quan va retornar a l’any 1947 a Figueres. La seva obra continua despertant interès tant entre historiadors com entre estudiosos de la filosofia de la història i matemàtics, per l'ambició d'explicar el desenvolupament dels pobles mitjançant l'existència de cicles històrics regulars, i que va preveure fets en els anys 30 i 40, que després han succeït, como la desfeta del III Reich, la caiguda i disgregació de la URSS o la fragmentació de la Iugoslàvia entre d’altres.

Una part de la seva teoria, s’emmarca en el futur polític i territorial de la Península Ibèrica, principalment a l’Imperi espanyol, o del que en queda, ja que Portugal ja es va independitzar a l’any 1668 pel Tractat de Lisboa. Isabel I de Castella i Ferran II d’Aragó, es van casar el 19 d’octubre de 1969 a Valladolid, però de fet, fins el dia 20 de gener de 1479, dia en que va mori Joan II d’Aragó, i al mateix dia, Ferran II, dit posteriorment el Catòlic, passaria a ser designat oficialment rei. Es per això que Deulofeu, pren l’any 1479 com inici de l’Imperi Espanyol, o més ben dic, del que nomena, Imperi Hispànic, tot i que 189 anys més tard, Portugal com s’ha al·ludit, ja en va deixar de formar part.

Com que la mitjana de duració es consideren 550 anys, llavors és per això que Deulofeu considera que a l’any 2029 (1479 + 550 = 2029), serà el final definitiu de l’Imperi Hispànic, i que a partir d’aquí, es fragmentarà el que avui es coneix com Estat Espanyol, que és el residu del que queda de la unió de les dues corones hispàniques. Aquesta fragmentació podria derivar en la independència com estat sobirans de territoris com en País Basc i Catalunya, però cal fer èmfasi, que la Matemàtica de la Historia de Deulofeu, pretén descriure una dinàmica històrica general, no prescriure quin hauria de ser el futur institucional de cada territori, i menys quines fronteres sobiranes es poden formar al desaparèixer l’imperi en qüestió.

Amb aquest fragment, s’ha intentat descriure lleugerament la persona de Alexandre Deulofeu i Torres (1903 - 1978), i molt resumida la seva obra, on es parla de manera breu i, per tant, de les teories que va considerar en quan a la durada dels imperis en general. Tot plegat, és una matèria molt amplia que cada dia per comptes de minvar, agafa més embranzida, per les coses que va preveure i que s’han finalment complert, documentació que es pot trobar en llibres i altres documents.

CARLES FAGES DE CLIMENT - (1902 - 1968)

Carles Fages de Climent

Carles Fages de Climent i Climent de Contreras va néixer a Figueres el 16 de maig de 1902, a la casa dels seus avis paterns que vivien, en el conegut carrer Monturiol de Figueres, el mateix carrer de Salvador Dalí i Alexandre Deulofeu. El seu pare, Ignasi Fages i de Climent, havia nascut a Amélie-les-Bains (Vallespir) i era advocat i enginyer agrònom de professió, per tant, familiarment la part paterna a part d’estar molt arrelada a Figueres, també ho estava dins el món jurídic i agrari empordanès.

La seva mare, Lluïsa de Climent i de Contreras, era natural de Castelló d’Empúries, y tenia estudis de magisteri, essent una dona culta i intel·ligent, la qual va exercí una marcada influència en la formació cultural del seu fill. Carles Fages va passar bona part de la seva infantesa a Castelló d’Empúries, per vinculació com s’ha esmentat amb la seva mare i avis materns, però també, perquè els seus pares és on tenien el domicili familiar.

Castelló d’Empúries, a 12 km de Figueres, és un municipi marítim, tot i que la població no està ubicada arran del mar, però la costa del propi municipi, no està a més de 5 km, amb una zona on hi ha la desembocadura del riu La Muga i un paratge natural, avui conegut com el Parc Natural dels Aiguamolls; tot plegat, és a dir, l’entorn i les vivències d’infantesa i joventut, les quals tindrien una clara influència decisiva en la seva personalitat i, sobretot, en la seva obra literària.

Com que vivia a Castelló d’Empúries va començar la seva formació en l’escola primària, però a l’any 1913, és a dir, quan tenia 11 anys, els seus pares el va enviar a Barcelona on hi cursaria el batxillerat al col·legi del Jesuïtes de Sarrià, els quals va finalitzar a l’any 1919, és a dir, eren uns estudis que tenien dos fases, el batxillerat elemental de quatre anys i dos anys de batxiller superior. Tant bon punt d’acabar el batxillerat, va ingressar a la Universitat de Barcelona, on hi cursà la carrera de Dret i a Filosofia i Lletres. A principis del segle XX no existia el curs pont, és a dir, que acabat el batxiller, l’accés a la universitat era directa.

Amb la reforma educativa de 1950, impulsada pel règim franquista, es crearia un curs específic orientatiu entre el batxillerat i l’entrada a la universitat, el qual es denominaria com preuniversitari (Preu), i que posteriorment es transformaria amb COU (Curs d’Orientació Universitària). Durant els anys universitaris entrà en contacte amb els ambients intel·lectuals del Noucentisme i establí una relació especialment estreta amb l’escriptor i filòsof Eugeni d’Ors i Rovira (1881 - 1954), de qui fou deixeble i seguidor.

La influència noucentista es manifestaria en el seu gust per la llengua culta, el rigor formal i la tradició clàssica. Cal recordar que el Noucentisme català fou un moviment cultural, literari i artístic desenvolupat sobretot entre 1906 i 1923, que pretenia modernitzar i europeïtzar Catalunya a través de la cultura, l’educació, l’ordre, la racionalitat i la construcció d’una societat moderna; va tenir en Eugeni d’Ors i Rovira (1881 - 1954), Josep Carner i Puig-Oriol (1884 - 1970), Guerau de Liost (1878 - 1933) i Josep Pijoan i Soteras (1881 - 1963), entre d’altres, alguns dels seus principals representants.

Una de les primeres obres de Carles de Fages de Climent		Crist de la tramuntana de Dali, en honor a Carles Fages de Climent

Un altre personatge fonamental en la seva vida de Carles Fages, seria Salvador Dalí, ja que a part d’haver nascut al mateix carrer, havien coincidit en els anys de joventut a Figueres i mantingueren una amistat al llarg de tota la vida, on no únicament h ha està present una forma amistat, sinó també en una interessant i estreta de col·laboració artística.

Una d’aquesta col·laboracions, fou quan a l’any 1924, Dalí encara era un artista jove poc conegut, va il·lustrar Les bruixes de Llers, una de les primeres obres importants de Fages de Climent; fou una col·laboració especialment significativa que mostra la connexió entre la literatura de Fages i la imaginació plàstica de Dalí. La característica més singular de Fages de Climent és probablement la seva identificació gairebé absoluta amb l’Empordà, ja que dins la seva obra, es troba el paisatge empordanès, els pobles, la tramuntana, les llegendes, els personatges populars i la història empordanesa, on tot plegat ho converteix en matèria literària.

Tanmateix, no es tracta simplement d'una literatura localista, sinó que Fages transforma l’Empordà real en un Empordà mític, ple de personatges, símbols i llegendes que acaben formant part de l’imaginari col·lectiu. Tot aquesta narració literària de Fages del contorn empordanès, porta a Llers a convertir-se en la terra de les bruixes, la població empordanesa de Vila-sacra en una mena de centre simbòlic del món i, una altra població empordanesa com Ordis, passa a estar indissolublement relacionat amb el seu famós Sabater d’Ordis. Fages aconsegueix convertir persones i llocs aparentment quotidians en personatges i escenaris literaris, i per tant, en aquest sentit, la seva obra contribueix decisivament a crear una determinada mitologia de l’Empordà.

La seva producció literària és molt diversa, ja que no es va inscriure dins una temàtica concreta, sinó que d’ell se’n pot gaudir mitjançant obres de poesia, prosa, teatre, articles periodístics i traduccions, tot i que cal remarca, que al poesia constitueix el centre de la seva obra. Entre els seus llibres més coneguts destaquen Les bruixes de Llers (1924), Climent (1933), Balada del sabater d’Ordis (1954), Primer llibre de sonets, Epigrames i Somni de Cap de Creus, com també obres teatrals com La dama d’Aragó; però d’aquestes esmentades en són simplement un petit extracte.

Després de la mort del poeta, en qual va traspassar el 2 d’octubre de 1968 a Figueres, Salvador Dalí va realitzar el Crist de la Tramuntana, obra concebuda com un homenatge al seu amic i que remet a un dels poemes més coneguts de Fages, que porta per nom: “Oració al Crist de la Tramuntana”. L’any 2002, amb motiu del centenari del seu naixement, l’Ajuntament de Figueres el nomenà Fill Predilecte de la ciutat; posteriorment, diverses iniciatives institucionals i editorials han contribuït a recuperar i difondre la seva obra, com la Universitat de Girona (UdG) a través de la Càtedra del Patrimoni Literari o les diferents activitats que realitzar al llarg de l’any l’Ajuntament de Castelló d’Empúries.

NARCÍS MONTURIOL I ESTARRIOL - (1819 - 1885)

Reproducció del Ictíneo al Museu Marítim de Barcelona

La majoria dels descobriments i dels invents, no té un inici únic i concret en una persona, és a dir que sempre hi ha hagut algú que si es vol de forma rudimentària va llançar la primera idea, en la història del submarí no és una excepció. De fet Leonard da Vinci, en el segle XV ja va dibuixar les primeres idees sobre un artefacte que anés per sota de l’aigua, com també ho va fer William Bourne (1535 - 1582), mariner que va descriure quelcom semblant, però que no van passar de la teoria, o sigui, del llapis i el paper.

El primer artefacte que sí sembla que es va submergir, fou el de Cornelis Jacobszoon Drebbel (1572 - 1633), que va fer durant poc temps, a un fondària entre 3 a 5 metres, que era com una barca de fusta empaquetada i impulsada entre 12 a 16 persones, que eren els que accionaven els rems l’embarcació, una prova que es va fer en el riu Tàmesi de Londres.

Ja en el segle XVIII, en David Bushnell (1775 - 1776), va construir un artefacte en forma d’ou, on hi havia cabuda per una persona que el manipulava de manera manual, i la seva finalitat era totalment militar, és a dir, apropar-se a vaixells enemics per a poder col·locar una bomba al casc. Aquest idea fou seguida, ja en el segle XIX per en Robert Fulton (1765 - 1815), que va treballar amb un prototip de submarí, també amb finalitats bèl·liques, el qual va nomenà “Nautilus”, el mateix nom que anys després immortalitzaria Juli Verne (1828 - 1905) en la seva novel·la, “Vint mil llegües de viatge submarí”.

El seu projecte no convencé a les autoritats franceses, ja que tot hi que ell era nord-americà va treballar durant anys a França, sempre en el marc de la millora de diversos tipus de vaixells, ja que de fet és considerat l’inventor del vaixell de vapor, que durant anys fou un medi de transport pel riu Hudson (USA). Amb tot plegat, arriba el segle XIX, on el submarí comença a agafar forma, pel que fa a com serien els submarins del futur, pràcticament en la seva totalitat orientats a reformar les marines armades de tots el països del món, tot i que també hi ha altres tipus de submarins, principalment dedicats a la investigació submarina com els batiscaf, que poden baixa a gran fondàries.

Monument de Figueres a Narcís Monturiol i Estarriol

El prolegomen de la nova generació de submarins, va venir de la mà de Narcís Monturiol i Estarriol, que va néixer a Figueres el 29 de setembre de 1819, un empordanès lligat al mar, ja que fou a Cadaqués, amagat per les seves idees polítiques, on la seva ment va començar a cavil·lar sobre la manera de facilitar el treball al corallers, que en aquella època treballaven en aquest zona de la Costa Brava, recollint coral del fons marí, essent una feina d’alt risc i dificultat.

A l’any 1858 va publicar El “Ictíneo o Barco-pez” on exposava el projecte d’una nau submarina, que facilités la feina de corallers, i per tant, no pensada per ésser emprada en accions bèl·liques; un pensament que Monturiol devia tenir molt madur, ja que a l’any 1859 un primer prototip ja fou avarat al port de Barcelona, era un embarcació experimental, de propulsió manual, destinada a demostrar que era possible navegar sota l’aigua de manera autònoma, i que va rebre el nom de “Ictíneo”, una nau de 7 metres d’eslora.

El vaixell fou avarat al moll nou de port de Barcelona el 28 de juny de 1859, i posteriorment el dia 23 de setembre del mateix any, es va fer una demostració pública molt important davant autoritats, accionistes i públic en general. Les proves van tenir un satisfactori èxit i una gran expectació, ja que es van arribar fer 69 immersions sense cap tipus d’incident ni accidents. Per tant, l’esdeveniment, fou acompanyat que un notable ressò popular per la gran difusió que se’n va fer, no tan sols per l’innovador tipus de vaixell que es va presentar, sinó perquè des del punt de vista financer i de suport econòmic, era un projecte viable i molt prometedor, tot i que finalment no va tenir la sortida esperada.

L’èxit de les proves fetes al port de Barcelona de 1859 amb l’Ictíneo, va animar considerablement a Monturiol a millorar la seva nau submarina, quelcom que feria, amb la construcció d’un segon Ictíneo, el qual seria avarat de nou en el port de Barcelona. La construcció del segons i nou submarí Ictíneo, va començar a Barcelona el 10 de febrer de 1862, i fou avarat al port de Barcelona, el 2 d’octubre de 1864, tractant-se d’un vaixell molt més gran, amb una eslora de 17 metres, més sofisticat, més modern que el primer.

Els submarins, portats a la gran pantalla en múltiples temes bèl·lics

El primer Ictíneo realitzava la immersió submarina, mitjançant impulsió manual i no disposava de equipament de renovació d’aire, sinó que aquest es renovava qual el submarí aflorava de l’aigua i s’obrien les escotilles. En canvi el segon Ictíneo, ja disposava de millor instrumentació, la immersió era per propulsió mecànica motoritzada i la atmosfera del seu interior ja era renovable sense necessitat de pujar a superfície, o sigui disposava d’un sistema propi de regeneració de l’aire, i per tant, de més capacitat horària per a mantenir-se sota l’aigua.

Monturiol, de fet no era enginyer ni va rebre una formació tècnica superior específica ni equivalen, ja que la seva formació es va emmarcat més en àrees com la formació humanística i jurídica, però que disposava d’una enorme curiositat científica i una extraordinària capacitat per imaginar solucions tècniques. A més, era una persona suficientment intel·ligent per entendre el funcionament i conceptes mecànics, químics, físics i d’enginyeria, però també una alta capacitat de saber-se envoltar de persones competents i de gran nivell científic i tècnic.

Els seus primers coneixements els va adquirir al Monestir de Santa Maria de Vilabertran, a 3 km. de Figueres, que en aquella època funcionava com una escola; posteriorment, a l’any 1834 es va traslladar a Cervera (Segarra), on en la seva Universitat, hi va cursar Filosofia, per a passar posteriorment a la Universitat de Barcelona, on hi cursaria la carrera de Dret, per acabar-lo a l’any 1845. Malgrat la transcendència de l’invent del submarí i la gran repercussió que va tenir, Monturiol no va obtenir mai el suport econòmic ni institucional que necessitava, i només es va poder finançar a través de l’empresa creada per explotar comercialment el projecte, coneguda com “La Navegación Submarina”, que amb els anys, acabà fent fallida, provocant que el segon Ictíneo fos venut com a ferralla el 1868, per tal de recuperar i pagar deutes.

Monturiol, mai va pensar pel seu projecte en que tindria un futur amb finalitats bèl·liques, però també cal remarcar que la monarquia espanyola, en aquell moment en mans d’Isabel II (1830 - 1904), presidit el govern per Alejandro Mon Menéndez (1801 - 1882) i comandament militars de marina, no foren prou espavilats i visionaris, en veure l’enorme futur de l’invent de Monturiol, i que avui la pràctica totalitat de països, compten amb flotes de submarins.

Malgrat tot, Narcís Monturiol, tot i que decebut, continuaria amb el seu tarannà d’inventor fent diverses aportacions, tornant a l’any 1873 al món polític com en els seus orígens, quan seria nomenat durant la I República Espanyola (1873 - 1874), director de la Fàbrica Nacional del Segell de Madrid, càrrec que perdé després de la caiguda del règim republicà, el 29 de desembre de 1874. Amb una situació precària econòmicament i malalt, Narcís Monturiol, va morir a casa de una seva filla, en la petita població de Sant Martí de Provençals, el dia 6 de setembre de 1885, una petita vila que a l’any 1897 seria annexionada a Barcelona ciutat, conjuntament amb altres municipis petits de l’entorn, como Sarrià, Sant Gervasi, Gràcia o Sants; avui forma part de Barcelona com Districte de Sant Martí.

Batiscaf Trieste que a l'any 1960, pilotat per J.Piccard i D.Walsh van baixar a una fondària de 10.916 metres a la Fosa de les Marianes. A la dreta, un exemple d'un modern submarí nuclear, dos mostres del llegat de Narcís Monturiol.

Narcís Monturiol s’havia casat a l’any 1846, tot just acabada la carrera de dret, amb Emilia Mata i Martorell, de Barcelona i nascuda a l’any 1829 i per tant, deu anys més jove; del matrimoni en naixerien vuit fills, dels quals tres no arribarien a l’edat adulta. L’Any 1885 va traspassar Narcís Monturiol, però la seva gran aportació a la marina, no va morir amb ell. El 8 de setembre de 1888, a les drassanes de La Carraca (Cádiz), es va avarar un nou vaixell submarí, en aquest cas, molt millorat respecte el segon Ictíneo de Monturiol.

Feia 22 metres d'eslora, essent propulsat elèctricament mitjançant bateries, amb dos motors elèctrics, però la novetat era que incorporava periscopi, sistemes de control de profunditat, torpedes i sistemes de purificació de l'aire, i sobre tot, un vaixell pensar per la guerra. Aquesta fou l’aportació de Isaac Peral Caballero (Cartagena, 1851 - Berlín, 1895), el qual sempre va reconèixer l’autoria de Narcís Monturiol, i que el seu prototip era la continuació del segon Ictíneo de Monturiol, tot i que molt més evolucionat i sobre tot, encarat a servir com vaixell de guerra, i poder-lo afegir d’aquesta manera a una nova gama de vaixell de la marina militar.

Isaac Peral, sí va obtenir en principi aprovació i finançament del govern espanyol, quelcom que poc li va servir, ja que anys més tard, la “Junta Técnica de la Armada”, tot i haver realitzar bona part de les proves molt satisfactòriament, va considerar que el projecte no complia totes les expectatives i exigències militars, i per tant, el suport i el finançament van fer fallida, i el projecte va quedar abandonat. Peral després de la desfeta i retirada del suport institucional, va abandonar la Marina i com Monturiol també es va dedicar a treballar diversos tipus d’invents, però amb la sort de no patir el desgavell econòmic de seu projecte.

Tanmateix, el que sí cal dissortadament tenir clar, és que tant Monturiol com Peral, van morir sense veure reconeguda plenament la transcendència del que havien aconseguit, però per sort, el temps i la història, tot ho posa al seu lloc, i al menys avui tenen el reconeixement del que en varen mancar antanyasses.