contacte  -  mapa web
 
Baix Empordà
Inici Agenda Contactar Fires Esport i Natura Alt Empordà Baix Empordà Cerdanya Garrotxa Gironès Pla de l'Estany Ripollès Selva
Contactar
 
 
Baix Empordà
Begur
Calella de Palafrugell
Calonge
L'Estartit
Llafranc
Mont-ras
Palafrugell
Palamós
Pals
Platja d'Aro
S'Agaró
Sant Antoni de Calonge
Sant Feliu de Guïxols
Santa Cristina d'Aro
Tamariu
Torroella de Montgrí
INFO COMARCAL
Diari de Girona, Baix Empordà
Revista del Baix Empordà
Institut d'Estudis del Baix Empordà
LES ALTRES COMARQUES
Alt Empordà
Cerdanya
Garrotxa
Gironès
Pla de l'Estany
Ripollès
Selva

 

 

 

 

Begur

LES ARRELS BEGURENQUES

BegurL’indret on es situa Begur, és clar que no podia passar desapercebut pels habitants d’aquestes terres al llarga de segles. Des dels primers pobladors en època paleolítica o neolítica passant pels Ibers i romans

Al llarg de diferents excavacions portades a terme durant el segle XIX van posar al descobert que el municipi ja havia estat punt d’estada de moltes tribus al llarg del segles.

Una proba d’aquest passat poc conegut i fins i tot misteriós, en són les coves de Ses Falugues. Dues obertures a la roca de diferents forma geomètrica d’entrada i que no es té una idea clara o de fer, cap idea ni fonament etnològic ni històric de quan foren fetes, per qui, o quina fou la raó de la seva construcció. Hipòtesis sobre la seva finalitat com a sitges, sepultures, amagatalls, o fins i tot objectiu obscurs i divins, en són algunes de les seves conjectures.

Com moltes poblacions la demografia de Begur ha estat influenciada per les èpoques de prosperitat pel que fa al major nombre d’habitants o de guerres i altres misèries, quan és parlar de xifres de baixa població.

Ermita de Sant Ramon, Begur Begur Begur
Ermita de Sant Ramon
Escales del carrer del Castell
Passatge de Santa Reparada
Església de Sant Pere de Begur   Església de Sant Pere de Begur   Begur
Església parroquial de Sant Pere
Interior de l'església de Sant Pere
Plaça de la Vila
Begur   Begur   Begur
Escoles velles - Arxiu i Biblioteca
 
Casa de la Vila
 
Parc de l'Arboreda

El nom de Begur, no fa molts anys s'escrivia com "Bagur". En l'edat mitjana, i llatinitzat consta en diferents documents com "Begurio". Es un nom que es suposa té una procedència cèltica i que podria venir de mots com: "Becuro" o "Bacurius" que podria ésser en nom propi d'una persona, ja sigui guerrer, propietari o de renom.

 

EL CASTELL DE BEGUR

El punt neuràlgic de Begur al llarg de segles, i evidentment dins l’època medieval ha estat el seu castell, avui pràcticament en ruïnes i sense l’espaiositat i magnitud que havia tingut segles enrere. El primer document que parla de la propietat del castell és del segle XI, que parla que la propietat era d’Arnust de Begur, i poca cosa més. Sembla que el que va segui a l’Arnust fou Udalard Gasufred, que també poca cosa o res se’n sap.

Quan la propietat del castell era d’Ermessenda de Carcassona (972 – 1058), esposa de Borrell III, comte de Barcelona (972 – 1017), fou traspassat al seu net Ramon Berenguer I, el Vell (1004 – 1035) i a la seva tercera dona, Almodis de la Marca (1020 – 1071). A partir d’aquí, durant anys, la propietat no va canviar.

De fet no va ésser fins el 2 de novembre de 1360 quan Pere IV d’Aragó, el Cerimoniós, també dit el del Punyalet, obligat per la clara necessitat de recaptar fons  per tal de fer front a les despeses de la guerra contra Castella, donat que aquesta havia envaït Aragó i València, nomenada com la guerres dels dos Peres (Pere I de Castella, el Cruel contra Pere IV d’Aragó, el Cerimoniós), es veu en la necessitat de vendre el castell, passant a mans de Gilabert de Cruïlles.

Castell de Begur Castell de Begur Castell de Begur
Vista general del Castell
Accés i torre principal del castell
 
La resposta està en el vent

Amb la presència de la baronia de Cruïlles en el castell, i havent obtingut els privilegis i jurisdicció nobiliària per part del rei, s’enceta el període medieval caracteritzat per l’aplicació dels Mals Usos i domini despòtic i vexatori sobre els seus vassalls.

Això comportà una sèrie de greus conflictes donat que la població preferia continuar sota el domini del rei, per comptes dels senyors de Cruïlles; fins el punt d’oferir 20.000 sous que era el preu que havien pagat els barons de Cruïlles per a l’obtenció dels privilegis, a canvi de la redempció, fet que no tan sols no van aconseguir, sinó que els diners foren apropiat pel governador de Girona, capità Rocabertí i no van aconseguir la redempció esperada.

Aquesta lacra social medieval a part de provocar misèria i guerres importants com la dels Remences, veurà el seu punt i final amb la “Sentència Arbitral de Guadalupe”, signada en el Monestir de Santa Maria de Guadalupe (Cáceres, Extremadura), el  21 d’abril de 1486 entre les parts en conflicte –remences i nobles- i promulgada per Ferran II, el Catòlic, per tal de posar fi d’una vegada i per totes, a les guerres i conflictes continus amb els Remences, però també amb l’abolició dels Mals Usos i drets que tenien la classe aristocràtica i eclesiàstica, tot i que és va mantenir molts dels privilegis com ara el cobrament de censos i altres avantatges.

Castell de Begur Castell de Begur Castell de Begur
Restes del castell
Merlets del castell
 
La nostra identitat nacional

Catalunya,  gràcies aquest arbitri del rei Ferran II, fou capdavantera i va viure l’inici de l’extinció del feudalisme, i fou en aquest sentit pioner a tot Europa, ja que en molts altres països (Alemanya, Hongria, Eslovènia, Anglaterra, França, Holanda, etc.) aquestes revoltes (Guerres dels Remences) no van aconseguir la finalitat que es proposaven, que era acabar amb els privilegis abusius de l’aristocràcia i de l’Església.

El castell a partir del segle XV ja va començar a tenir els primers desperfectes, sobre tot degut durant la Guerra Civil Catalana (1462 – 1472). Posteriorment  i durant la Guerra dels Nou Anys (1688 - 1697), les zones de Roses, Palamós, Girona, Hostalric i Begur, van patir els desperfectes i atacs de les tropes franceses. El castell de Begur, no va ésser aliè als fets, sinó que com a clar protagonista, en va patir les conseqüències amb una irrecuperable destrucció.

El castell que per aquestes dates ja era en mans del poble de Begur, després d'haver estat venut per Carles de Vilademay i de Cruïlles al municipi, es mostra com el punt final i cloenda, a la llarga història i simbol feudal dels begurencs.

 

LA PIRATERIA: TORRES DE DEFENSA I GUAITA

Begur com altres municipis vora la costa tenen una particular arquitectura que són les torres. Unes torres a vegades solitàries damunt  d’un puig o adherides a una masia, ja sigui totalment integrada a la construcció o lleugerament separada, només per uns metres: són les torres de guaita i les torres de defensa.

Bàsicament les primeres tenien la funció de servir com a vigia per tal d’advertir la presència de l’enemic, en aquest cas dels pirates o corsaris, de la seva presència a prop de la costa i amb clares intensions de calar en alguna platja del municipi per tal de fer una ràtzia vers alguna població o masia propera.

Les torres de defensa, tal com diu la seva definició, eren per a contraatacar als pirates o en tot cas, com a refugi segur per les vides dels habitants dels masos, tot i que en la majoria de les ocasions es veien incapaços i impotents de contenir i defensar les seves propietats que es trobaven a l’exterior de les torres.

Begur Begur Begur
Torre de Sant Ramon o d'en Caixa
Torre Pella i Forgas
 
Torre del Mas Pinc

Les torres foren construïdes entre els segles XVI i XVII que és l’època en què apareix el perill d’assalt des del mar per part de pirates procedents del nord d’Àfrica. Begur havia arribat a tenir onze construccions d’aquest tipus, sis de les quals es conserven actualment.

L’estructura de cadascuna de les torres és diferent, ja que la seva funció també no era la mateixa, tot i que molts elements són comuns. Les torres solien tenien entre dos a tres pisos, que es comunicaven a través d’un forat on hi posaven una escala manual, i en cap cas una de fixa feta de pedra, ja que el que importada era aïllar cadascun dels pisos.

Una diferència entre una torre i l’altra era l’accés. Les torres de guaita solien tenir la porta arran de terra, mentre que les de defensa, la porta estava enlairada. D’aquesta manera l’accés es feia mitjançant una plataforma o escala mòbil, que un com la gent a dins podien retirar, dificultant l’entrada a la torre dels agressors.

Altres característiques de les torres de defensa eren la disponibilitat d’elements com espieres,  matacans o amb una terrassa cerclada per merlets, i proveïda de pedres i altres objectes per tal d’instigar als assaltants. Podien ésser de base quadrada o rodona, tot i que pràcticament la majoria que es conserven en el litoral gironí són rodones.

 

ESCLANYÀ

Separar Esclanyà i Begur, es fa difícil, són un tot, ambdós estan emmarcats en una mateixa i comuna historia, viscuda al llarg dels segles, i a només 4,5 quilòmetres de distància entre l'un i l'altre. Es el nucli veïnal més important del municipi després de Begur, i està documentada la seva existència des de l’any 1280.

Esclanyà Esclanyà Esclanyà
Església de Sant Esteve
Castell d'Esclanyà
 
Castell i Torre d'Esclanyà

El poble s’aplega a l’entorn de la seva església de Sant Esteve d’Esclanyà, una construcció del segle X amb diferents element d’estil romànic, però transformada al llarg dels anys. Una altre edifici emblemàtic de la població és, el Castell d’Esclanyà del segle XIV, documentat des de l’any 1362 i és més conegut com a Torre d’Esclanyà, per la resta més important que queda de l’edificació medieval, en aquest cas i a diferència de les torres de guaita i defensa, la seva planta és rectangular.

 

ES PEDRÍS LLARG

A l’any 1961 es publica la revista local “Tu Y Yo” que fou impulsada pel rector Josep Maria Mir i Teixidor, conjuntament amb un grup de begurencs implicats i que tenia com a finalitat la divulgació de temes parroquials i del Casino Cultural de Begur. Aquesta revista, de fet fou el prolegomen del que anys després portaria el nom de “Es Pedrís Llarg”.

La publicació “Es Pedrís Llarg” que deu el seu nom a la pedral llarga que hi ha adossada a l’església parroquial de Sant Pere situada en la Plaça de la Vila, fou publicada amb el número 1 en el mes de setembre de 1987.

Es Pedría Llarg

Es una publicació trimestral i en aquest cas, ja no d’iniciativa parroquial sinó que és portada per l’àrea de cultura de l’Ajuntament de Begur, amb col·laboració de la Diputació de Girona i es defineix com “Revista Municipal d’Informació i Cultura de Begur-Esclanyà”, amb una tirada de 1600 exemplars, amb quasi 20 pàgines d’àmplia i detallada informació sobre les activitats del municipi. La distribució és gratuïta.

 

ELS INDIANS

Begur conjuntament amb Lloret de Mar, són les dues poblacions de la Costa Brava que més van viure l’anada de la seva gent a fer les amèriques i les que també van gaudir dels beneficis quan alguns d’aquest indians van tornar rics als seus llocs d’origen.

Actualment una de les herències més directes i que es poden admirar tant a Begur com Lloret de Mar, són el gran nombre de cases senyorials i altres símbols que han quedat com un patrimoni del poble, enriquint el seu entorn urbà amb edifici de singular bellesa tan en el seu exterior com en l’interior, i que sortosament en la majoria de casos, els descendents han sabut i pogut  preservar.

Begur Begur Begur
Casa de Vicenç Ferrer i Bataller
Porxada de la casa de Pere Roger i Puig
 
Casa de Josep Carreras i Frigola

La precària situació econòmica del país en el segle XIX i altres factors socials, va fer que moltes persones es plantegessin la possibilitat d’anar a provar fortuna als països americans, sobre tot en els centrals com a Mèxic o Cuba. Molts d’aquests ho van aconseguir, però altres no, havent de tornar molt més pobres del que eren quan es van embarcar cap a les amèriques, o fins hi tor els que no van tornar, perquè van morir a les amèriques.

Els que van tornar rics, les seves prioritats eren, viure de les rendes d’aquest capital obtingut, muntar negocis, casar-se, donat que la majoria havien marxar solters i molt joves, construir habitatges amb característiques d’espai i luxes molt superiors als existent, o fins hi tot, preparar-se una gran escultura funerària quan finissin els seus dies, tal com ha quedat per la historia el cementiri modernista de Lloret de Mar o en el mateix de Begur.

A Begur molts dels que van retornar amb una bona bossa plena, van dedicar part d’aquests diners a la construcció de cases senyorials amb certs retocs de record del pais on havien aconseguit fer fortuna, però amb un potiferi d'estils arquitectònics diferents. D’aquests com, Josep Pi Carreras, Joaquim Prats Carreras, Josep Pi Forment, Josep Caner Vilallonga, Pere Forgas Puig, Josep Carerras Frigola, Pere Roger Puig i un llarg etcétera, donat que van ésser molt nombrosos, en són alguns exemples.

El indians o “americanos” que van tornar rics o no van tornar, però deixaren part de la seva fortuna per bones obres pels begurencs, i malgrat voler diferenciar-se i fer ostentació de la seva nova condició de la resta de la població, remarcant així el seu èxit professional i empresarial en terres tant llunyanes, sempre van tenir un punt de mira altruista vers la seva població i la seva gent; de fet és pot dir que estimaven Begur i els seus conciutadans.

Begur Begur Begur
Casino Cultural, construit per iniciativa dels indiants
Casa de Sebastià Puig i Carreras, feta sobre influència de l'estil indià
 
Casa indiana en el carrer Forgas i Elies

Part d’aquest fortunes foren destinades a edificacions i ajudes als begurencs, sobre tot en aspectes com l’ensenyament, tot i que no foren únics. Entre molts exemples, es pot citar el Casino Cultural, les escoles impulsades per Pere Pi i Ralló, part de l’edifici de les Escoles Velles cedit per Rosa Puig Geli, vídua de Pere Darna i Robau o l’ajut per part de Maria Lladó, vídua de Josep Pi, a finançar la reconstrucció de l’ermita de Sant Ramon, destruïda totalment durant la Guerra Civil Espanyola (1936 – 1939).

Un altre fet curiós que indirectament van provocar els indians, fou que moltes famílies ben estant de Begur, es fessin construir noves residencies per tal de posar-se a l’alçada dels que havien fer fortuna. Una mica per a demostrar que també, que tot i no haver tingut necessitat de marxar, tenien recursos suficients per a portar a terme obres de la mateixa magnitud.

Això va fer que dels molts edificis fets construir pel indians, s’enriquís la població amb altres fets fer per famílies benestants de Begur. El poble en sortia beneficiat al disposar d’edificacions que avui ens obliguen a aturar-nos per a contemplar la seva riquesa arquitectònica.

 

ELIZABETH TAYLOR I EL CINEMA A BEGUR

Parlar d'Elizabeth Taylor a Begur, és com parlar d'Ava Gardner a Tossa de mar, tot i que possiblement aquest última població ha idealitzat més l’artista nord-americana ja que entre altre coses té en un balcó privilegiat amb una àmplia vista de Tossa amb un monument que recorda el pas de l’artista per la població. Begur, no té cap record en aquest sentit de Liz Taylor, tal com per exemple, si té de Carmen Amaya, en un indret i conservació esplèndida.

Dame Elizabeth Rosamund Taylor, coneguda popularment com a Liz Taylor, neix a Londres el 27 de febrer de 1931, per tant era britànica de naixement, però de pares nord-americans, que retornaran als Estats Units poc abans d’esclatar la II Guerra Mundial.

En tota la seva carrera fou tot un símbol de Hollywood, i en el seu currículum té pel·lícules emblemàtiques del setè art com: “Quo Vadis (1951)”,“Gegant (1956)”, “La gata sobre la teulada de zinc (1958)”, “Cleopatra (1963)”,”Una dona marcada (1060)”,”Qui té por de Virgina Woolf (1966)” ... i així fins a 73 films.

La seva relació amb Begur ve de la pel·lícula, “Suddenly, last summer” (De repente ... el último verano” que es va filmar a Begur a l’agost del 1959, a part d’altres exteriors a Sant Feliu de Guíxols, S’Agaró, Sant Antoni de Calonge i la platja de Pals. Els exteriors de Begur ho van ésser de diferents carrers de la zona antiga i del castell, i l’estada de l’actriu només va ésser d’uns dies.

Aquesta pel·lícula i la presència d’actrius de cinema no ha estat l’única ocasió que ha surtit Begur o part del seu municipi en la gran pantalla. La primera pel.licula fou “Muñequita” (1940) filmada en part a Aiguablava, la segona “Tormenta de almas” (1946) filmada en part a Begur, la tercera “La sirena negra” (1947) filmada totalment a Begur i platges del municipi, la quarta “Niebla y Sol” (1951) filmada a Aiguablava, la cinquena “La Furia del mar” (1958) filmada a Begur i altres indrets, la sisena ja fou “De repente ... el último verano”, la setena “Sol de Verano” (1963) filmada en part a Aiguablava, la vuitena “Et demain ?” (1965) en part filmada a Begur, la novena i última “La dinamita está servida” (1968) filmada en part en el Cap Sa Sal.

En cap cas hi va haver la presència d’artistes de talla internacional, tot i que sí de nivell nacional com: Fernando Fernán Gómez, Maria Dolores Pradera, Tony Leblanc Alfredo Landa o Laura Valenzuela.

En altres indrets de la Costa Brava, després que Liz Taylor estigués a Begur, sí que van continuar amb la presència d’artistes internacionals com: Kirk Douglas, Yul Brinner, Michael Jayston, Lynn Anderson, Rudolf Nureyev, Marie Schneider, Ives Montand, Klaus Kinski o Anthony Quinn entre d’altres. A nivell nacionals va estar presente gent com: Arturo Fernández, Joan Capri, Paco Morán, Joan Manuel Serrat, Paco Rabal, Fernando Rey, Ana Belén, Victor Manuel, Adolfo Marsillach o Miguel Bosé, entre d’altres.

Pel que fa a Elizabeth Taylor, no va estar present a cap altre film en la Costa Brava. Va morir als 79 anys a Los Angeles el 23 de març de 2011.

 

LES CALES DE BEGUR: DE CALA DES TRAMADIU FINS A PLatja del racÓ

Aiguablava, Begur
Aiguablava

El municipi de Begur disposa en tan sols uns cinc quilòmetres de costa, d’un gran nombre de racons idíl·lics de la Costa Brava, d’aigües transparents, petits nuclis habitats, caps, puntes i cales de fina sorra i, fins i tot un Parador Nacional.

Els racons més importants agafats de sud a nord, són: Cala des Tramadiu, Cala de ses Herbes, Aiguablava, Fornells, Platja Fonda, Cap de Begur, Alt de Sant Pau, Sa Tuna, Aiguafreda, Sa Riera, Illa Roja i Platja del Racó, a tocar la llarga Platja de Pals. Inclou els caps de: Punta des Banc, Punta des Mut, Cap Rubí, Cap de Begur, Punta des Plom, Cap Sa Sal, Cap des Forns i Punta de la Creu.

Fornells, Begur
Vista de Fornells

Des de temps ancestrals aquests racons eren emprats per la gent del poble per a guardar les barques o els estris de pesca en petites cabanyes. Però també era lloc de concentració i trobada per tal de poder-hi fer àpats de germanor entre familiars, amics o gent del poble.

Anys més tard, i amb el boom turístic dels anys seixanta, aquests indrets es van anar transformant en segones residències i llocs d'estiueig, malmetent molts espais, però encara queden innumerables racons i espais per a gaudir de la natura, la costa i el mar.

Potser el punt més conegut és la Punta des Mut, on hi ha el Parador Nacional d’Aiguablava, un dels 103 paradors que hi ha a tot Espanya, un dels set que hi ha a Catalunya, i l’únic situat a la Costa Brava.

 

 

 

 


Escut de Begur

Bandera de Begur
Escut
Bandera
Logo turístic

 

NOMBRE D'HABITANTS (2015)
3.985 Habitants (font: idescat)
GENTILICI
Begurenc, begurenca
SUPERFICIE DEL MUNICIPI
20,7 Km2
DENSITAT DE POBLACIÓ
193 Hab/Km2
COMARCA
Baix Empordà
PARTIT JUDICIAL
La Bisbal d'Empordà
DEMARCACIÓ ELECTORAL
La Bisbal d'Empordà
BISBAT
Girona
CODI POSTAL
17255
MERCAT SETMANAL
Dimecres
COORDENADES GPS
Latitud N 41.955375º - Longitud E 3.208736º
ALTITUD
200 metres
CIUTAT AGERMANADA
No està agermanada
   
FESTA MAJOR
Juny (Sant Pere)
FESTA DEL INDIANS
Setembre
   
WEB OFICIAL DE L'AJUNTAMENT
WEB OFICIAL DE TURISME

 

Facebook
Twitter
El temps a Begur
MeteoCat
Trànsit

 

Bibliografia Bibliografia
 

BEGUR, Lluís Costa Fernández, Quaderns de la Revista de Girona, Diputació de Girona, 1993
COSTA BRAVA, Plató de Cinema, Lluís Molinas Falgueras, Llibreria Ulyssus, 2009
BEGUR, EN BLANC I NEGRE, Lluís Costa Fernández, ABC Edicions, 2007
L'ILLA DELS SOMNIS: L'emigració de Begur a Cuba al segle XIX, Lluís, Costa Fernández, Aj. de Begur, 1999

Internet Internet
 
El Portal de Begur
Sala Municipal d'exposicions
Fira d'Indians

Centre d'Excursionista Els Perduts
Parador d'Aiguablava
Festival Internacional de Cinema de Begur

Canals de ràdio i TV local
 
TV Costa Brava
Costa Brava Digital
Xtra FM - Costa Brava

Ràdio Begur
Empordà TV

Publicacions Revistes, Publicacions i Premsa local
  Gavarres
Videos
  XI Fira d'Indians - © Youtube SalsolicosAnonimos
Mapes Plànols i Mapes
  Begur
Esclanyà
Aiguablava
 
Carmen Amaya   CARMEN AMAYA AMAYA
Balladora i cantant flamenc

Barcelona, 1913
Begur, 1963

Quan es parla de Carmen Amaya no es pot desvincular de parlar de Begur, tot i que havia nascut a Barcelona el 2 de novembre de 1914, però per ella Begur no era tan sols, on hi passava temporades agradables en la seva residència, sinó on hi va voler passar els últims dies de la seva vida, per comptes de fer-ho a Barcelona en algun hospital.

Carmen era filla del guitarrista flamenc Francisco Amaya conegut com “El Chino” i Micaela Amaya. Va néixer en el barri barceloní conegut com “Somorrostro”. Un barri que va desaparèixer a l’any 1966 quan els seus habitants foren traslladats als habitatges de la “Obra Sindical del Hogar”. En aquest vast barri hi havia una zona esmentada com a “Turó dels Gitanos” on es diu que fou l’indret on naixé Carmen Amaya.

Des de molt petita fou un prodigi del ball, als 16 anys captiva el públic en l’Exposició Internacional de Barcelona a través de l’actuació en un quadre flamenc. A partir d’aquí començarà la seva carrera d’èxits que l’acompanyarà tota la vida.

"LOS TARANTOS" l'última pel.licula on intervé Carmen Amaya

Als anys trenta s’incorpora a la companyia de Francisca Márquez López (1888 – 1962), coneguda en el món artístic i cinematogràfic com a Raquel Meller molt coneguda en els ambients musicals de Paris. A l’any 1936 inicia una gira de més d’onze anys per Amèrica, aterrant als Estats Units a l’any 1942 a Nova York i que posteriorment a l’any 1944 anirà a Hollywood.

La seva estada als Estats Units serà llarga i fructífera, actuant en molts de llocs del país, fins i tot, essent rebuda a la Casa Blanca pel llavors 32è president demòcrata dels Estats Units, Franklin Delano Roosevelt (1882 – 1945), com també ho farà el seu successor Harry Truman.

Mas d'en Pinc, residència de Carmen Amaya a Begur que va comprar a l'any 1961

A l’any 1947 tornar, però per poc temps, ja que a l’any següent inicia una gira pel l’Amèrica hispana, que la portarà per diferents països, principalment Argentina, fins que a l’any 1958 retornarà amb el seu espectacle, que molts crítics van considerà influenciat per tendències americanes.

Per el cert és que va tenir un èxit aclaparador on entre ells hi ha el que obtingué a Londres en el Royal Princess’s Theatre, i que va entusiasmar al premier Wiston Churchill.

Farà altres gires tant per Amèrica i Europa, sempre envoltada d’un gran èxit i d’un públic lliurat en totalitat al seu art.

El poble de Begur a Carmen Amaya

Carmen Amaya fa realitzar un total de catorze pel·lícules on hi va fer des de papers secundaris fins a protagonistes.

La seva primera pel·lícula fou “La hija de Juan Simón” (1935), film que a l’any 1957 es tornaria a filmar amb Antonio Molina com a protagonista, però en aquest cas Carme Amaya no hi va participar. L’última pel·lícula on hi ha participar fou “Los Tarantos” (1962) on també hi va participar el ballarí Antonio Gades, i que versava sobre la historia de dues famílies gitanes, “Los Tarantos” i “Los Zorongos” del barri del Somorrostro de Barcelona.

A l’any 1963 als 50 anys d’edat és veu afectada per una malaltia renal incurable, fet que la porta a retirar-se a la seva residència Mas d’en Pinc en Cala Sa Tuna a Begur, per a passar-hi els seus últims dies.

Fou enterrada a Begur, però a l’any 1970 les seves restes van ésser traslladades a Santander en el panteó familiar del seu marit Juan Antonio Agüero, amb qui es va casar el 19 d’octubre de 1951 a l’església de Santa Mónica de Barcelona, i amb qui va tenir una vida plaent, gaudint d’una plena “lluna de mel” des del seu casament fins el seu traspàs, el 19 de novembre de 1963.

Barcelona Flamenca
Josep Pella i Forgas   JOSEP PELLA I FORGAS
Historiador, jurista i polític

Begur, 1852
Barcelona, 1918

L’època en que va viure Josep Pella fou un dels més caòtics, canviants i convulsius de la historia de Catalunya i d’Espanya en general.

Caigudes i pujades d’institucions monàrquiques amb personatges com Isabel II, Amadeu I de Savoia, Alfons XII i Alfons XIII, tot tipus de règims de caire federalista, dictatorial, carlista o revolucionari. Guerres com la que van donar la independència de Cuba i Filipines, o altres més properes com les guerres i lluites en el nord d’Àfrica, o la pròpia en la mateixa península com la III guerra carlina, de forta implicació a Catalunya.

A Catalunya, a part de la III guerra carlina (1872 – 1876), la proclamació de la I República (1873 – 1874), la Setmana Tràgica (1909) o la creació de la Mancomunitat (1914) d’Enric Prat de la Riba, foren moments d'alt contingut històric que Josep Pella va viure.

Torre de Can Pella i Forgas de Begur

Pella fou un dels precursors del catalanisme del s.XIX quan als 17 anys participa en la fundació “Jove Catalunya”. Una institució clarament catalanista amb influències del polític i filòsof italià Giuseppe Mazzini (1805 – 1879) impulsor de tendències demòcrates a través d’estats de constitució republicana, i d’un moviment com fou el Romanticisme, iniciat a finals dels segle XVIII i amb forta implicació en el segles XIX i XX. En la “Jove Catalunya”, en formaven part personatges catalans tan carismàtics com el dramaturg i poeta Àngel Guimerà (1845 – 1924) o l’arquitecte modernista Lluís Domènech i Montaner.

La veu de l’entitat fou el setmanari “La Gramalla” que va durà quatre mesos, tot i que l’entitat va estar formada durant cinc anys, dissolent-se a l’any 1875 per disputes pròpies de la raó d’ésser de la mateixa, és a dir una entitat de caire literari que fou l’origen de la seva creació, enfrontada a una nova tendència més propera a la tendència política catalanista.

"JOSEP PELLA I FORGAS I EL CATALANISME", una obra del doctor en història, Lluís Costa i Fernández

A l’any 1882 es forma el “Centre Català” on en Josep Pella en forma part, i que esdevé una institució en defensa de tots els valors catalans i amb una clara tendència a unificar els catalanistes carlins i els federalistes, en la defensa dels drets dels catalans com pot ésser: la llengua, el Dret Civil català, l’establiment d’un Tribunal Suprem català, d’una administració catalana i del foment i protecció d’aspectes mercantils i econòmics que afectin a Catalunya.

Tots aquests aspectes foren presentats al rei Alfons XII a l’any 1885, quan el Centre Català ja s’havia constituït com un partit polític (1884). La diversitat de tendències polítiques i diferents punts de vista dels seus components fa que moltes entitats vinculades es dissolguin i que alguns membres passin a l’agrupació política de la Lliga de Catalunya. Josep Pella, a l’any 1899 passa a forma part del grup polític catalanista “Centre Nacional Català”.

A l’any 1901 el “Centre Nacional Català” es fusionarà amb “Unió Regionalista” naixent la “Lliga Regionalista”, una formació política catalana de caire monàrquica i conservadora, amb una clara tendència de lluitar per una autonomia catalana dins l’Estat Espanyol.

"LLIBERTATS Y ANTICH GOVERN DE CATALUNYA" de Josep Pella i Forgas

A l’any 1896 fou diputat independent per Girona i el 1901 regidor a l’Ajuntament de Barcelona. Arran d’unes eleccions en 1905, on intenta ésser escollit diputat per Barcelona, no ho aconsegueix. Essent culpat de manipular actes electorals per aconseguir el càrrec de diputat per Barcelona, és expulsat de la Lliga Regionalista.

Com historiador va escriure un total de nou treballs, molt arrelats a les tradicions catalanes, ja sigui referents a l’Empordà o sobre aspectes de la vida i les costums de la terra com, “Historia de l’Empordà” (1883) o “Tractat de les relacions i les servituds entre les finques” (1901).

Una part important de la seva obra està basada en aspectes polítics i jurídics com, “Les Corts Catalanes” (1876), “Llibertats i antic govern de Catalunya” (1905) o Codi Civil de Catalunya (1916-1919).

També s’endinsà en la biografia d’un català militar i polític del segle XVII com fou Josep de Margarit i de Biure (1879), aferri defensor d’una Catalunya que formés part de França per comptes d’Espanya.

Josep Pella i Forgas, mort a Barcelona a l’any 1918 a l’edat de 66 anys.

JOSEP PELL FORGAS I EL CATALANISME
Lluís Costa Fernández
Rafael Dalmau Editor, Barcelona, 1997

Parador d'Aiguablava   PARADOR D'AIGUABLAVA ****

Construcció: 1964 - 1966
Inauguració: 24-1-1966

Els durant anys coneguts com “Paradores Nacionales de Turismo”, van tenir el seu origen a partir de la construcció d’un allotjament de la “Sierra de Gredos” per part de Benigno de la Vega-Inclán (1858 – 1942), segon marqués de la Vega-Inclán.

Benigno de la Vega-Inclán fou un impulsor de molts projectes de caire cultural i creador de institucions culturals i museus, on hi va participar de manera molt activa ja sigui en la mateixa gestió, constitució o construcció d’entitats, i també a partir de la seva presència en àmbits polítics, també relacionats amb la gestió cultural.

A l’any 1911 durant el regnat d’Alfons XIII (Madrid, 1886 – Roma, 1941), es va crear la “Comisaria Regia de Turismo”. Des d’aquest nou organisme, Vega-Inclán por desenvolupar les seves inquietuds centrades en la revaloració, coneixement i difusió del patrimoni cultural espanyol, on un dels concepte bàsic fou la concepció del concepte de “turisme cultural”.

Marqués Benigno de la Vega-Inclán
Marquès Benigno de la Vega-Inclán.

Des del punt de vista arquitectònic i de l’art, la gran tasca fou els esforços centrats en la recuperació i habilitació de valuosos edificis històrics, la majoria en estat lamentable, mal conservats o pràcticament destruïts.

Cal destacar, la gran visió empresarial de futur i supervivència dels edificis recuperats, per tal que un cop habilitats, amb l’elevadíssim cost que això significa, no quedessin com espai morts, inaccessibles i de difícil utilització i destí. La finalitat d’us d’aquest edificis van ésser dos: d’una banda que formessin part d’un negoci i per tant, d’uns ingressos assegurats i per l’altra, uns espais que podrien ésser admirats pels seus hostes o visitants.

A l’any 1928 es va construir un allotjament a la Serra de Gredos, en la part pertanyent a la província d’Àvila i més concretament, en l’indret conegut com “Alto del Risquillo”. Fou el primer allotjament de la xarxa de paradors, aconseguint una de les fites buscades per Vega-Inclán que era, gaudir dels indrets privilegiats per a la contemplació de la natura. A partir d’aquest allotjament, es va crear la “Junta de Paradores y Hosterias del Reino” nom que amb els anys a derivat en l’actualitat a “Paradores de Turismo de España, S.A.”

Logo oficial dels Paradors

Hi ha set tipus o estils de paradors:  Alcàssers, Castells, Convents i Monestirs, Recintes històrics, Moderns, Palaus i Regionals. El parador d’Aiguablava pertany a la categoria de: “Parador Modern”.

El febrer  de l’any 1964, arriba al consistori de Begur, la proposta formal del llavors “Ministerio de Información y Turismo (1951-1977)”, encapçalat pel seu ministre Manuel Fraga Iribarne (Vilalba, Lugo, 1922), de la voluntat de construir un “Parador Nacional de Turismo” en la zona d’Aiguablava.

Tot i que en principi hi va haver una certa reticència per part dels representants municipals a la seva construcció en aquest indret, finalment i davant les “peticions reiterades i amables” del Ministeri, el consistori va accedir, i dóna el vist i plau a les obres a l’abril de 1964.

D’aquesta manera, s’inicien les obres que acabaran pràcticament a finals de 1965. El dia 24 de gener de 1966, el mateix ministre Manuel Fraga Iribarne va procedir a la inauguració de l’establiment hoteler en companyia d’altres autoritats, on un d’ells fou el bisbe de Girona i posteriorment arquebisbe de Barcelona i cardenal, Narcís Jubany i Arnau (Santa Coloma de Farners, 1913 – Barcelona, 1996).

Vista general del Parador d'Aiguablava

El Parador d’Aiguablava té categoria hotelera de quatre estrelles (****) i disposa de 78 habitacions de diferents categories i serveis.  També disposa de gran diversitat de serveis general, de lleure o relaxació, com el gimnàs, piscina de temporada i sauna.

Complementa el parador, tot i que és independent del mateix, el restaurant nomenat “Mar i Vent” que ofereix una acurada i generosa gastronomia de la terra amb una clara predilecció com és natural, pels fruits del mar.

Paradores
Restaurant "Mar i Vent"
Aiguablava i el seu Parador
Biografia del Marqués Benigno de la Vega-Inclán
 ACDG - Associació Cultural i Divulgativa Gironina - 2010©
Última actualització: gener 2016 
 Inici - Agenda - Contactar - Salutació - Actes i Esdeveniments - Esport i Natura - Alt Empordà - Baix Empordà - Cerdanya - Garrotxa - Gironès - Pla de l'Estany - Ripollès - Selva - Enllaços - Webmap - Webs ACDG - Avís legal