contacte  -  mapa web
 
Pla de l'Estany
Inici Agenda Contactar Fires Esport i Natura Alt Empordà Baix Empordà Cerdanya Garrotxa Gironès Pla de l'Estany Ripollès Selva
Contactar
 
 
Pla de l'Estany
Banyoles
Cornellà del Terri
Crespià
Fontcoberta
INFO COMARCAL
Consell Comarcal del Pla de l'Estany
Pla de l'Estany, Oficina Jove
Pla de l'Estany, Benestar social
Banyoles esport
Banyoles Cultura
Giromus
PUBLICITAT
Mas Guitart
LES ALTRES COMARQUES
Alt Empordà
Baix Empordà
Cerdanya
Garrotxa
Gironès
Ripollès
Selva
 
 
Banyoles

LA COMARCA DEL PLA DE L'ESTANY

Vilafreser
Vista general de Vilafreser, poble agregat a Vilademuls

La data del 16 de març de 1988 fou pels habitants d'aquest territori a l'entorn de l'estany i circumdat actualment per les comarques de la Garrotxa, Alt Empordà i Gironès, una data molt significativa.

El Parlament de Catalunya aprovava per unanimitat la creació de la comarca que havent-se escartejat diferents noms i denominacions, tals com el Banyolès,  Vall del Terri o Comarca de l'Estany entre d'altres, prendria el nom definitiu de Pla de l'Estany.

Un territori que, tot i que de temps mil·lenaris havia tingut unes característiques peculiars que el diferenciaven dels territoris que l'envoltaven, mai havia estat considerat com una divisió política comarcal amb autonomia, i per tant, posseïdor d'un fet diferencial.

Des dels estudis de divisió territorial republicana de 1933, que es materialitzarien el 27 d'agost de 1936, els onze municipis que avui formen la comarca del Pla de l'Estany, foren inclosos dins la divisió territorial de la comarca del Gironès, una comarca recentment creada i criticada per molts per ésser considerada una divisió territorial polititzada.

Riu Fluvià
El Fluvià al seu pas per Orfes (Vilademuls)

La lluita per aconseguir un reconeixement comarcal, fou feta al llarg dels anys pas a pas, per diferents col·lectius i persones de manera individual vinculats sobre tot al món industrial i polític.

A finals dels anys setanta, es va iniciar un procés que portaria a l'any 1983 a la creació de la Mancomunitat Intermunicipal de l'Estany que seria l'encarregada de agrupar els onze municipis i que faria gestions, pràcticament pròpies de qualsevol ens comarcal.

Finalment, en la data esmentada del 16 de març de 1988, el Parlament de Catalunya, donaria llum verda i, fet realitat el somni de la creació de la comarca, que oficialment prendria el nom de Pla de l'Estany, i que estaria formada pels onze municipis que havien participat en la Mancomunitat i en les tastes de la creació comarcal.

Aquest municipis amb els seus agregats serien: Camós, Cornellà del Terri, Crespià, Esponellà, Fontcoberta, Palol de Revardit, Porqueres, Sant Miquel de Campmajor, Serinyà, Vilademuls i finalment, Banyoles que per raons històriques, econòmiques, geogràfiques, demogràfiques i de xarxa de comunicació, en seria la capital.

En la taula següent es relacionen aquests onze municipis amb els seus agregats tals com veïnats i pobles integrats en cadascun dels municipis corresponents:

Riu el Terri Creu del Collell
Antic castell i ermita d'Espasens
El Terri al seu pas per Cornellà del Terri
Creu del Collel
Sant Vicenç de Camós Triops cancriformis Coves de Serinyà
Campanar de Sant Vicenç de Camós
Triops cancriformis (Fontcoberta)
Coves prehistòriques de Serinyà

 

DES DEL PALEOLITIC ALS VESTIGIS ROMANS

Pere Alsius i Torrent
Pere Alsius i Torrent, precursor pel que fa a excavacions, estudis i publicacions, realitzats en diferents llocs del Pla de l'Estany
© Fototeca.cat

Els primers indicis de la presencia de l'home, estan referits entre els 2.300.000 a 8.000 anys abans JC, en una època especificada pels paleontòlegs com a paleolític. La primera època en què està dividit el paleolític, és el paleolític inferior, més comunament conegut com l'etapa inicial de l'Edat de Pedra, situat fins l'any 80.000 abans JC. el paleolític mitjà es situaria entre 80.000 i 35.000 anys abans de JC i finalment el superior entre, els 35.000 i 8.000 anys abans de JC, que seria quan s'inicia el període conegut com a època neolítica; un període que es considera de gran evolució ja que l'home passa d'un estatus de nòmada a sedentari amb el naixement de l'agricultura i la ramaderia.

Urna funerària
© Giromus.cat

Dins el Paleolític Inferior, es tenen indicis de la presencia de l'home en terres del Pla de l'Estany. Evidentment, l'element més valuós és sens dubte la coneguda "Mandíbula de Banyoles".

Aquesta mandíbula segons els experts va permetre la seva classificació dins l'espècie pre-Neandertal (Homo Sapiens arcaic), pertanyent a una dona, entre 40 i 50 anys, amb una dentadura amb un clar desgast dentari i, possiblement de mort per ofegament aiguós.

La mandíbula fou descoberta l'abril de 1887 pel picapedrer Llorenç Roura en una pedrera de Mata (Porqueres), en una zona coneguda com Pla de la Formiga. Aquest la va portar a Pere Alsius i Torrent (Banyoles, 1839 - 1915), farmacèutic de professió (Farmàcia Can Fina de Banyoles), però també apassionat i gran coneixedor en les disciplines d'arqueologia, geologia i prehistòria locals, que hi va fer els primers estudis i procedir a netejar-la en part.

Després de Pere Alsius al llarg dels anys, la mandíbula fou estudiada per diferents investigadors i científics en paleontologia, l'últim al 2006 i, després de molts estudis sembla que la seva edat es podria situar entre els 73.000 a 59.000 anys.

Les característiques geogràfiques de la zona de Banyoles, per la seva abundor d'aigua, frondosa vegetació i fauna salvatge, la devien fer molt atractiva per les diferents tribus prehistòriques. Es per això, que dins una reduïda extensió de territori, la seva riquesa i passat prehistòric és molt significatiu.

Coves de Serinyà Coves de Serinyà
Zona museitzada del Parc de les Coves de Serinyà
© Giromus.cat
 
Detalls dels treballs d'excavació
© Giromus.cat

Els indrets en són molts tals com la Bora Gran d'en Carreras a Serinyà, el Pla d'Usall, el Clot d'Espolla, els Prats Comuns o les coves de Martís entre d'altres. Tanmateix, actualment les dues zones més conegudes pel públic en general i que ha estat sotmeses a una més exhaustives per part dels responsables són:  el Parc de les Coves Prehistòriques de Serinyà i la Draga.

El Parc de les Coves Prehistòriques de Serinyà, van ser ocupades per diferents poblacions d'avantpassats prehistòrics, des de principis del paleolític mitjà fins a l'edat dels metalls, és à dir, entre 40.000 a 5.000 aC.

Al centre est de l'estany es va localitzar a principis dels noranta, un assentament lacustre (pertanyent o relatiu als llacs) del neolític antic, conegut com La Draga, i que donades les característiques i troballes, es pot considerar com un dels jaciments més interessants d'aquesta època a Catalunya.

Passats els anys, sembla que la zona va continuar habitada. Els Ibers, un conjunt de tribus que bàsicament estaven assentats en la franja mediterrània des de Tarifa fins més enllà del Cap de Creus, foren també habitants dels territoris propers a l'estany. Estaven dividits en un gran nombre de pobles o tribus, les que habitaven Catalunya eren majoritàriament els Cossetans, Ilergets, Laietans, Indigetes i Sordons.

La Draga, Banyoles Vil.la romana de Vilauba, Camós
La Draga, recreació del poblat neolític
© Giromus.cat
 
Vil.la romana de Vilauba (Camós)
© Giromus.cat

Els Indigetes eren les tribus que més o menys habitaven les zones que avui són les comarques gironines centrals i costeres. Sembla que en la zona on en el segle IX-X s'hi construiria el castell de Porqueres, en el turó on hi ha l'església romànica de Santa Maria de Porqueres.

La romanització fa significar un avanç en l'estructura de la repoblació, molts habitants van abandonar els turons per assentar-se a la plana, fet que va suposar el naixement de moltes poblacions actuals i una bona xarxa viària de comunicació per l'època. A prop, començaven a néixer dues grans urbs, Emporiae (Empúries) i Gerunda (Girona).

A prop de Banyoles, una de les excavacions que han tret a la llum un important nucli urbà romà, és la vil·la romana de Vilauba, actualment dins el municipi de Camós. Una vil·la romana datada pels volts del segle I aC, que continuaria activa fins el segle VII dC. i que després de 800 anys seria abandonada, però sense que fos per raons destructives. Sembla que fou molt activa arrel de moltes troballes, com premses per a fabricació d'oli.

 

EL NOM I L'ESCUT DE BANYOLES

Tipografia turística

Hi ha població que certament l'origen i significació del seu nom està envoltat d'un cert misteri que es perd en el temps, però en el cas de Banyoles, sembla que hi ha una certa unanimitat i certesa de l'origen i prolegomen que al llarg dels anys a derivat en el nom actual.

Escut oficial de la ciutat de Banyoles

Segons Manuel Bofarull en el seu "Origen dels noms geogràfics de Catalunya" hi ha documentat ja en el segle IX (precepte de l'any 822 de Lluís el Pietós, rei franc i fill de Carlemany) i X. Els topònims per a designar la població eren "Balneolas","Balniolas" i "Banyolas", tot plegat d'arrels llatines de la paraula "Balneolas o Balneolae" que significa "banys".

Es possible doncs, tenint el precedent del balneari de la Puda, que en època romana existís uns banys propers a la població, i que originés el nom a partir d'aquest indret tant arrelat com eren els banys termals durant la època de l'Imperi Romà. Hi ha altres poblacions, que el nom actual ha derivat d'aquesta activitat tant romana, com Caldes de Malavella ("Calidis,Caldarios": banys calents) o Aiguaviva ("Aquam, Vivam": aigua corrent, viva).

Hi ha tres aspectes històrics importants a ressaltar dins el segle XX.  El primer és quan a l'any 1920, Alfons XIII (Madrid,1886 - Roma, 1941) atorga a Banyoles el títol de "ciutat". El segon, a l'any 1976, quan ja en la Transició, després dels 36 anys de règim franquista, li es concedit el poder de poder catalanitzar oficialment el nom, passant de "Bañolas" a "Banyoles". I finalment a l'any 1983 quan la ciutat es dota d'escut oficial.

L'escut actual de Banyoles, fou aprovat pel decret 284/83 de 16 de juny de la Generalitat de Catalunya. Es un escut amb dues parts: un rombe dividit per una diagonal horitzontal on en la part superior ostenta una "B" de color verd amb fons gris clar i, en la part baixa la senyera catalana. L'altra part, en la part superior del rombe, hi ha la corona mural que simbolitza la ciutat.

 

L'ESTANY DE BANYOLES

Tot va començar quan Catalunya estava coberta per un mar molt gran i la serralada Pirinenca va ser la culpable en el transcurs dels anys del moviment geològic provocant l’aixecament de la conca interior. Això va provocar el moviment de zones impermeables produint que fossin recobertes per sediments fluvials i és la causa de falles, originant l’enfonsament de diferents territoris durant vint milions d’anys.

Concretament l’Estany de Banyoles està situat al costat de la falla de l’Empordà i s’alimenta a través d’una xarxa subterrània de canals aqüífers provinents del nord i l'oest de l’alta garrotxa, ja que els primes estudis es creia que estava alimentat pel riu Ter i el Fluvià.

El principi de l’aparició de l’Estany fa 250.000 anys, tenia un nivell entre sis i vuit metres més per sobre del que hi ha ara en l'actualitat. I es demostra per l'aparició de fòssils a Porqueres i les Estones de Banyoles. El 1887 es detecta la troballa d’una mandíbula Neandertal (hi ha més referències en l'article de la columna dreta dedicada a la figura del farmacèutic banyolí, Pere Alsius i Torrent), que data d’una edat aproximada de fa 80.000 anys. I es verifica l'existència de l’especia humana en el territori on vivien a prop de l’estany amb un clima humit i pantanós.

Estany de Banyoles Estany de Banyoles
L'estany des del passeig Darder
 
Des de la zona nord
Estany de Banyoles   Estany de Banyoles
Des de la zona sud
 
Pesquera "La Carpa d'or" una de les vint existent
Estany de Banyoles   Estany de Banyoles
Un indret per practicar esports com natació o piragüisme ...
 
... o per fer-hi excursions turístiques

Fa 15.000 anys es quan l’estany va començar a definir-se tal com és. On aparegueren la formació d'estanyols que estan alimentats per aqüífers amb un volum d’aigua menor. Uns d’aquest estanyol per exemple es l’estany Nou o de Can Silet. Ja que també n’hi ha a Porqueres, a Camós, a Sant Miquel de Campmajor, Espolla o Pujarnol.

Hom pot imaginar que un laberint subterrani d’aqüífers que alimenta tots aquests petits estanyols i que són cosins germans de prop de l’estany o millor dit de la conca lacustre. Aquests aqüífers amb les seves aigües, tenen la força per enfonsar el sòl provocant petites coves subterrànies que donen lloc a la formació d'aquests petits estanys o estanyols, produint també altres fenòmens més petits com per exemple el de 1982, un sot a la mateixa carretera C-150 a prop de l’estanyol de can Ordis. En definitiva, són formes geològiques que no són mortes ni estàtiques, sinó que  estan en moviment i en alguns llocs augmenta de forma constant el seu volum subterràni.

L’any 812 l'orde benedictí del monestir de Sant Esteve de Banyoles va facilitar la sortida de l’aigua amb la construcció de recs que s’endinsen entremig de la vila. En aquesta mateixa línia, i per tal de controlar la pujada del nivell de l’aigua quan plovia, l’ajuntament els anys 90 va construir dos col·lectors.

S’han fet molts estudis microbiològics i van veure que molts d’aquests estanyols situats al sud, a prop de la vila de Banyoles, avui pràcticament en el nucli, hi ha un nivell elevat de substàncies sulfuroses càlciques i són coneguts com a aiguamolls de la Puda. La seva aigua s'utilitzava amb finalitats curatives i està esmentat en escrits des del segle XV.

L’any 1829 l’ajuntament va construir una font artificial amb una petita placeta i, més tard es va fer una caseta amb un parell de banyeres on malats i turistes van portar molts ingressos econòmics a la vila. A causa de l'èxit assolit es va construir una nova font que és la que actualment hi ha ara, i un ampli i modern centre termal, encara existent, però totalment abandonat i en estat ruïnós.

Estany de Banyoles Estany de Banyoles
Estanyol del Vilar
 
L'estany, també és un espai d'art (Maternitat de Piculives)
Volta a l'estany de Banyoles   Santa Maria de Porqueres
Camí de volta a l'estany
 
Santa Maria de Porqueres, des del camí
Estany de Banyoles   Font Pudosa de Banyoles
Els ànecs, típics habitants de l'estany i els seus estanyols
 
La Font Pudosa

 

L’ecosistema natural s'hi troben aus com per exemple els ànecs que són molt comuns a l’estany i també si troben amfibis i rèptils com el tòtil o la serp d’aigua. Pel que fa els peixos els més autòctons són la bavosa de riu o la bagra, ja que també la carpa, el garbí o el peix de sol s’han adaptat a la zona.

La vegetació es troben tres grups característics, les plantes submergides anomenat hidròfits, plantes que tenen part fora de l’aigua amb fulles i flors que es diuen helòfits i finalment les plantes que viuen fora de l’aigua anomenades higròfits. Pel que fa a la vegetació arbòria trobem boscos de ribera amb vernedes, alberedes o salzedes.

Tot aquest ecosistema esta protegida com espai natural per la Unió Europea anomenat natura 2000, on la protecció de les espècies i els hàbitats naturals són protegits respectant l'activitat humana que si desenvolupa.

I en aquesta directriu cal fer esment l'enorme valor paisatgístic i del ecosistema al considerar l'estany de Banyoles, una de les meravelles naturals més valuoses de les comarques gironines, on el pas dels anys sobre tot de malaurades especulacions urbanístiques com van patit molts recons de la Costa Brava, en aquest indret han estat sortosament inexistents, podent avui gaudir d'aquest indret mediambiental incomparable.

Estany de Banyoles

En aquest marc de respecte al medi ambient cal destacar dos atractius, l'un de caire arquitectònic i l'altre esportiu i de salut: les pesqueres i el camí que dóna la volta a l'estany.

Les pesqueres només es troben en la part sud i est de l’Estany de Banyoles i són petites construccions molt diferents entre elles, que s'han convertit en una imatge inseparables de l'estany de Banyoles. Actualment n'hi ha vint, cadascuna de les quals és coneguda per un nom en particular, essent de propietat privada i per tant, només es poden visitar des de l'exterior.

La seva construcció data de mitjans del segle XIX fins a principis dels anys 30 del segle XX, data a partir de la qual l'Ajuntament de Banyoles, en va prohibir la nova construcció, interdicte que ha perdurat fins l'actualitat. La seva funció original era de guardar els estris de pesca i les petites barques, com també per a poder banyar-se o passar-hi la jornada la família propietària, normalment gent acomodada a Banyoles.

Ruta de la Puda, Estany de Banyoles Estany de Banyoles
Ruta de la Puda
 
La cigonya blanca des del mirador d'en Montalt

Pel que fa al segon atractiu, sens dubte, és el camí que voreja tot l'entorn de l'estany. Un camí planer, fàcil de fer i per totes les edats. Té un recorregut total de 6,3 quilòmetres, i transcórrer per indrets i racons encantadors, on es poden contemplar gràcils estampes de l'hàbitat natural com també arquitectòniques, com és l'església romànica de Santa Maria de Porqueres.

A part del camí que voreja tot l'estany, que és el principal, n'hi ha d'altres més curts que també es poden recórrer, com la Ruta de la Puda, on es pot gaudir de visitar petits estanyols com l'Estanyol d'en Montalt o el mirador del mateix nom, d'on es pot contemplar diversos nius de cigonyes.

 

Bosc de les Estunes: Una altra ruta és la Ruta de les Estunes. Les Estunes és un petit bosc situat dins el terme municipal de Porqueres, que es troba a mà esquerra de la carretera GI-524 en direcció a Olot per Sant Miquel de Campmajor, a tan sols uns 0,7 Km. des de la Font de la Puda i a uns 500 metres en línia recta de distància de l'estany de Banyoles.

Es un bosc d'unes característiques molt especials, que s'han format al llargs d'anys sobre travestins, una roca sedimentària calcària, i que havia estat fa milers d'anys una part de la zona litoral oest de l'actual estany. Aquestes roques presenten unes curioses i àmplies esquerdes, no molt fondes, però que li donen una sensació de caverna d'esquerda vertical.

Bosc de les Estunes, Porqueres
Informació i entrada al bosc
 
Un dels molts camins
 
Algunes de les moltes escletxets

La seva característica tan peculiar en conjunt, és a dir, del propi bosc i del seu sòl, fa que els arbres i la seva vegetació assentada sobre un terreny tan escabrós i escletxat, doni un toc fadador i propi per a llegendes, tal com va recollir Pere Alsius en la "Llegenda de les fades de les Tunes" en una les al·lusions d'aquests personatges fantasiosos.

Hi ha dues rutes, una de curta i una altra de més llarga, tot i que són senzilles, cal estar atents als abruptes alteracions del nivell i a les seves escletxes, que poden presentar seriosos en cas de distracció o temeritat (*).

+ Informació:  
(*) Article facilitat per R.Mitjà - Esbossat arenga
Ajuntament de Banyoles: les pesqueres
Ajuntament de Banyoles: l'Estany
Museus de Banyoles: les pesqueres
Meteobanyoles: volta a l'estany
Josep Gordi: les Estunes, un bosc ple de tresors naturals i culturals
Ajuntament de Banyoles: les cigonyes de l'estany
Joan A.Abellán i Miquel Campos: Zona lacustre de l'Estany de Banyoles (.pdf)
Lluís Ribera i Quim Vila: EIs aiguamolts de la Puda de Banyoles: una proposta de gestió (.pdf)

 

EL DRAC DE L'ESTANY DE BANYOLES

Sant Jordi, patró de Catalunya i la mort del dragó

Al llarg de la història i en molts països arreu del món, hi ha hagut i encara perduren moltes llegendes que descriuen diferents personatges imaginaris i meravellosos, com també situacions recobertes de l’encant fantàstic i de misteri on l’home no ha sabut explicar o, simplement s'ha mantingut en perpetuar unes costums, llegendes o històries fantàstiques, on la gran majoria han estat transmeses oralment al llarg de segles. I aquestes transmeses oralment o a través del relat, sempre han estat envoltades d'una majestuosa imaginació de fantasia.

D’aquesta manera al llarg dels anys i en molt racons de la geografia, s’han creat figures d'animals fantàstics i llegendes que mostren els dubtes i la necessitat d'explicar esdeveniments i fenòmens sense explicació, o simplement, perpetuar tradicions i actes, en molts de casos amb arrels religioses o altres de paganes.

Aquestes llegendes no únicament formen part de la literatura, sinó que estan totalment arrelades i festejades al llarg de l'any com a festes i actes de tradició popular. El bestiari que les impregna és ampli, des dels animals reals als imaginaris. Real amb atributs fabulosos com el lleó, el cigne, la balena o l'àliga entre d'altres; imaginaris com la serp, l'alicorn, el basilisc, el griu i altres formes de dracs, de fet potser, el més popular de tots.

Dels dracs, el més conegut és el que està vinculat amb la figura de Sant Jordi, símbol de valentia i patró en molts pobles, entre ells Bulgària, Geòrgia, Portugal, Anglaterra o la mateixa Catalunya i les Illes Balears. La festa tradicional que és el 23 d'abril, que es fa en record a la seva mor decapitat per negar-se a perseguir cristians, a l'any 303.

© Luis Filella/v.Mònica Abad
Susaeta Ediciones, S.A.

Amb Sant Jordi neix la llegenda del drac. Un animal ferotge per les terres de la Capadòcia (Turquia) que exigia ésser alimentat amb animals i persones a canvi de no atacar la població. Quan per sorteig toca a la princesa ésser lliurada al drac, és quan surt la figura del cavaller Jordi, que matarà al drac, i de la sang que brollarà de la bestia en sortirà una rosa que en farà present a la princesa.

Un altre monstre prou conegut, és la famosa criatura llegendària del llac Ness, popularment conegut con Nessie i, possiblement el més estudiat dins la criptozoologia, dedicada a l'estudi i recerca d'animals desconeguts per la ciència.

Els llacs són una altra font d'inspiració i de imaginació per a la fantasia i, en aquest cas, Banyoles no podia ésser diferent disposant d'una meravella de la natura, com és el seu estany. A partir d'aquí, sorgeixen diferents histories i llegendes, que parlen del Drac de Banyoles. Evidentment cap, de base real, però sí d'àmplia imaginació, sobre tot de cara als més menuts.

En general els comtes parlen d'un monstre molt gran i terrorífic que s’amagava en una cova a les profunditats de l’Estany de Banyoles. La gent del poble que hi havia al seu entorn, en veure que les exigències del monstre eren cada cop més agosarades i estrictes, es van veure impotents i incapaços de poder-les complir. Fou llavors quan van demanar l'ajut de cavallers per eliminar-lo, però era tan fort que no ho van aconseguir. Fins que un bruixot amb l’ajuda dels seus encanteris, el va fer desaparèixer aconseguint alliberar el monstre de la Vila de Banyoles.

 

MONESTIR BENEDICTÍ DE SANT ESTEVE

Monestir de Sant Esteve de Banyoles
Façana de l'església del monestir i escultura del centenari del Centre Excursioniste de Banyoles

Tot i que els voltants de l'estany havien estat habitats des de temps immemorials i que fins i tot és possible l'existència d'una ruta romana important, encara que secundària respecte de la gran ruta que travessava les comarques gironines, com la Via Augusta, no hi havia cap població d'importància en aquest indret, malgrat l'existència d'una possible basílica visigoda en la zona on avui hi ha el monestir de Sant Esteve.

Els primers indicis de l'existència d'un nucli es remunten al segle IX, entre suposadament els anys 801 al 812 període en què aquests paratges formaven part del "pagus" de Besalú, comtat de Girona, essent el seu comte Odiló, nomenat per Lluís I, el Pietós (778 - 840) en nom del seu pare Carlemany (742 - 814). En aquesta època doncs, l'abat Bonitus, Bonet o Bonit, fou l'encarregat d'establir-hi una fundació monàstica benedictina que seria dedicada a Sant Esteve i per tant, aquest congregació i les arrels del monestir, es podria designar com el primer monestir benedictí de Catalunya.

Sembla que Bonitus, possiblement amb altres monjos procedien d'Aquitània, regió franca situada al sud-oest de l'actual França. Arribats a terres gironines es va establir a la zona de "Balneolae" amb l'ordre de fundar un cenobi un cop obtingut el consentiment del comte de Girona Odiló, representant del rei franc, en aquella època, Carlemany. En un principi l'ordre monacal va dependre de arquebisbat de Narbona, però el comtes catalans, van aconseguir posteriorment una dependència directe de Roma, fet que els hi donava més autonomia i per tant, control comtal sobre les ordres establertes Catalunya.

Ja en el segle XI, l'original construcció esdevindria un imponent edifici d'estil romànic amb el consegüent claustre propi d'aquest espais monacals. Com en moltes poblacions, a l'entorn del monestir s'hi van anar assentant els primers habitants de l'actual Banyoles. En quasi tres-cents anys, el monestir s'havia convertit en un nucli de gran poder ja que sembla tenia en aquella època de possessions en gran nombre de territoris com Banyoles, Girona, Besalú, Empúries, Barcelona o el Rosselló.

Cal esmentar que una de les comunitats on hi tenia jurisdicció (878 - 966) fou el monestir de Sant Pere de Rodes, en aquella època un petit cenobi, que aniria incrementant el seu poder i esplendor a partir de l'any 945 amb el seu primer abat Hildesind, aconseguint posteriorment la total independència de Sant Esteve de Banyoles, i passar a dependre directament de la Santa Seu de Roma.

Claustre del monestir de Sant Esteve de Banyoles Claustre del monestir de Sant Esteve de Banyoles
Patí central amb el pou del claustre del monestir
 
Un dels passadissos del claustre

A partir del segle XI l'abat del monestir de Sant Esteve es convertí en un veritable home de poder per la gran riquesa que anava incrementant l'ordre benedictina banyolina. Sembla de noble llinatge, tenia jurisdicció sobre l'esfera eclesiàstica, civil i militar. Monopoli absolut sobre la carn, el pa, la farina, els animals, raïm, vi o diners, entre d'altre. També del cobrament de tributs, taxes, multes i altres impostos, com el dret de circulació pels seus camins.

La justícia, els tribunals, les presons, els càstigs, nomenaments oficials de tot tipus, la notaria, l'escrivania, les detencions, l'expulsió de delinqüents o els viatges i assistència a actes de tot tipus propers o llunyans; tot estava sota la seva potestat i domini feudal.

Campanar de Sant Esteve de Banyoles
Campanar de l'església de Sant Esteve

El poder que tenien els monestirs, venia especialment d'un poder que els hi fou concedint des de diferents vessants o d'altres ens socials. Els reis i nobles atorgaren molts privilegis i avantatges, on també hi feren grans donacions, molt sovint a canvi de sufragis com a bones obres en favor i vers les seves ànimes i la dels seus familiars.  Estament eclesiàstics superiors com bisbes, també van recalçar-los, i per descomptat, l'ens superior, el Papa que amb butlles i altres prerrogatives hi van influir molt notablement.

Aquesta possessió d'aquest poder absolut esmentat amb molts àmbits del seu territori, tot i que en molts casos llòbrec i immers en l'extorsió i la extralimitació, també tenia aspectes positius, com propiciar conreus, la dessecació com en el cas de Banyoles d'estanys i construcció de regs, la cria ramadera de tot tipus i per tant, obtenció dels seus derivats, com la llet, carn, ous o llana. El treball en el bosc, les escoles monàstiques, els escriptoris, els hospitals o els asils i llocs d'acolliment on els pobres i transeünts hi trobaven sopluig.

Aquest domini, tot i que variable en el temps en quan a poder i possessions, va durar poc més de 1.000 anys, iniciant-se a l'any 812 amb l'abat Bonitus, amb una petita comunitat amb una església i un edifici annexa i, finalitzant a l'any 1835, quan era abat Lluís de Fluvià i de Berart (1832-1835). Aquests alts i baixos foren al llarg de la seva història múltiples i van passar per incendis, terratrèmols, pestes, guerres i destruccions per les incursions militars, principalment per tropes franceses invasores del territori gironí o l'època laica de xauxa i desgavell.

Els darrers monjos van abandonar el monestir el 28 de juliol de 1835 i es van refugiar en cases particulars, deixant objectes de cultes, relíquies de Sant Martirià, el cadirat del cor i arxiu. Les guerres carlines (1833/1840 - 1846/1849 - 1872/1876) van propicià que el monestir es convertís en un quarter militar. Acabada la primera guerra carlina, a l'any 1842 el monestir es va convertir en hospital i una part d'aquest, a l'any 1867 en Casa Missió Diocesana. L'església igual que l'hospital, es va obrir al culte al 1842, però les campanes que havien abandonat els darrers monjos ja no tornarien a sonar, havien estat portades a Girona on foren foses per a fer metralla

Una altra part valuosa de tot monestir són els documents. En aquest cas, una bona part resten a l'Arxiu de la Corona d'Aragó a Barcelona, però també hi una bona part disgregada en altres espais com l'Abadia de Montserrat, l'Arxiu Diocesà de Girona, l'Arxiu Episcopal de Vic, el de Perpinyà o el mateix Arxiu Comarcal del Pla de l'Estany. Pel que fa als tresors i obres d'art, el monestir conserva alguns elements importants tals com:


Retaula de la Mare de Déu de l'Escala, BanyolesRetaule de la Mare de Déu de l'Escala:

Es un retaule que està datat a mitjans del segle XV i atribuït al mestre Joan Antigó (1409-1452), també conegut com el Mestre de Banyoles, conegut per aquest precisament pel retaule que li va encarrega l'abat Guillem de Pau i Amorós (1409-1443) per uns 200 florins d'or catalans.

Té diferents parts i en el cos central del retaule, hi ha l'escultura gòtica d'alabastre policromat de la Mare de Déu de l'Escala, del segle XIV que és la verge que dóna nom a tot el retaule. Actualment es troba en l'església del monestir i és de grans dimensions.

 

 

Arqueta de Sant Martirià:

Es una arqueta d'estil gòtic, emblemàtica peça del monestir, però també de la ciutat de Banyoles i és considerada un dels elements més remarcables de l'orfebreria gironina. És una peça del segle XV i es tracta del recobriment de plata d'una caixa de fusta de xiprer on hi ha les despulles de Sant Martirià, patró de Banyoles. L'arqueta té forma de temple gòtic i estava envoltada per 28 figures del mateix metall.

Arqueta de Sant Martirià de Banyoles Arqueta de Sant Martirià de Banyoles
Antiga imatge de com era l'arqueta
de Sant Martirià abans del robatori
 
Imatge de com va quedar l'arqueta de Sant Martirià després del robatori

A l'any 1980 foren espoliades i venudes al mercat negre les seves figures, pel lladre René Alphonse Van der Berge, conegut com "Erik el Belga", faust rapinyaire d'objectes sagrats i obres d'art en molts indrets. El malfactor va entrar com a visitant al monestir, i es va amagar fins que el monestir restés tancat a la nit, moment que va aprofitar per robar les figures de l'arqueta, en una època que la confiança i la bona fe, xocava amb aquest individus, on no hi havia cap mesura de seguretat, contràriament com afortunadament hi ha avui.

Orgue del monestir de Sant EsteveActualment no s'han recuperat totes les figures robades, només 21 de les 28 que varen ésser robades. La pista es va iniciar a l'any 1997 quan la galeria de subhastes londinenca Sotheby's les va posar a subhasta, llavors fou quan algú les va identificar i ho va notificar.

Les figures de plata no van ésser subhastades, però es va iniciar un període de negociació que va finalitzar l'octubre de 2010 amb la recuperació de les 21 figures, però havent de pagar el Ministeri de Cultura la ignominiosa quantitat de 550.000 euros. L'arqueta amb les 21 figures fou restaurada a Madrid i finalment va tornar on mai havia d'haver luctuosament sortit, a Banyoles.

Sortosament avui, es pot tornar a veure amb visita guiada, tant el monestir com la sala on es conserva l'arqueta de Sant Martirià restaurada.

Altres elements arquitectonics, d'art i arqueològics:

El monestir disposa d'altres elements interessants, com capitells romànics del segle XI, com també pintures policromades del segle XV, elements lapidaris medievals i altres obres de pintura. Molts d'aquest elements es troben en el Museu Arqueològic Comarcal de Banyoles.

Orgue d'estil barroc de l'església:

Un altre element important és l'orgue de l'església. Està situat sobre el vestíbul de l'entrada principal de l'església i és una peça d'estil barroc del segle XVIII.

+ Informació:  
1200 anys de la fundació del Monestir de Sant Esteve
Història de la Congregació Benedictina Claustral Tarraconense (1215-1835)
L'Arqueta de Sant Martirià

 

TEMPLE PARROQUIAL DE SANTA MARIA DELS TURERS

Santa Maria del Turers de Banyoles
Vista de l'interior de la nau i prebisteri i vitrals al fons

Tot i que en l'indret on avui s'hi assenta l'església parroquial de Santa Maria del Turers, en ple centre de Banyoles, possiblement ja hi havia hagut algun tipus de construcció preromànica per les seves troballes arqueològiques.

No serà fins el gener de l'any 1017 que se'n tindria constància escrita de la seva existència arran d'una butlla del Papa Benet VIII, el mateix pontífexs que va confirmar moltes de les propietats que tenia el monestir de Sant Esteve, i que parlava d'un centre de culte dedicat a Santa Maria, en els seus orígens vinculat al monestir.

Però no seria fins 250 anys més tard, quan en realitat començarien les obres d'ampliació de l'actual centre religiós.

A l'any 1269 es van iniciar les obres d'ampliació i a l'any 1293, Pere de Torroella de Fluvià, mestre d'obres, home de prestigi ja que també va treballar en la construcció de la basílica de Santa Maria de Castelló d'Empúries, fou contractat pels Jurats de la Vila per tal de dirigir la construcció del temple, que en aquell moment ja no depenia del monestir, sinó de la Universitat de la Vila, es ha dit, el que avui diríem consistori o ajuntament.

La finalització d'aquestes obres foren a l'any 1333, donant com a resultat una extraordinària edificació religiosa gòtica, i de les més esplendor de les comarques gironines. Aquest temple dignificava al poble de Banyoles, encara poble perquè no seria fins l'any 1920, que el rei Alfons XIII (Madrid,1886 - Roma, 1941) atorgaria a Banyoles el títol de "ciutat", però malgrat tot, aquest tipus d'edificis religiosos no es feien en petits pobles, sinó en nucli de gran vitalitat i constants creixent econòmic i de població.

Santa Maria del Turers de Banyoles Santa Maria del Turers de Banyoles
Presbiteri
 
Vestíbul de l'entrada principal

Aquesta vitalitat municipal i anhels de llibertat, queda demostrada en la "Carta Municipal de Banyoles" que l'abat del monestir Bernat de Vallespirans (1300-1333), va haver de concedí l'abril de 1303 en favor de la Universitat de la Vila, forçat per l'arbitratge d'Eymeric d'Usall en nom del rei Jaume II el Just (1267-1327).

Aquesta Carta Municipal atorgava més poder als síndics electes i més llibertat als seus habitants, com per exemple, la llibertat de moviments, és a dir, de marxar de Banyoles si aquest era el seu desitgi. Amb aquesta Carta Municipal, la Universitat de la Vila guanyava drets sobre els seus vilatans, mentre que el monestir els perdia.

Santa Maria del Turers de Banyoles
Baptisteri, pica baptismal i vitrall

Amb desgrat per l'acord que es va veure pressionat a concedir, l'enfrontament entre l'abat i els síndics fou constant. Malgrat que l'abat va apel·lar i aconseguir un cert recolzament per part del rei Alfons IV el Benigne (1299-1336), la disputa que es va dissipar el 29 de desembre de 1333, quan moria l'abat i era substituït per l'abat Ramon de Coll (1333-1340) més tolerant i conciliador amb els representants del poble, fet que va propiciar la eliminació de la remença i per tant, els banyolins de l'època, van gaudir de la llibertat de desplaçament.

El temple que es va acabar a l'any 1333 d'estil gòtic no és l'actual, sinó que era més reduït. Estava format per una sola nau central i posteriorment durant els segles XVII i XIX es van anar incorporant diferents elements i espais arquitectònics tant en l'interior de l'església com en l'exterior.

Actualment doncs, l'església parroquial és d'una bellesa i contingut arquitectònic i religiós inqüestionable. Continua estant dotada d'una colossal nau central, abraçada per tres capelles a cada lateral dedicades al Santíssim, la Puríssima, a la Mare de Déu de Fàtima, a Sant Antoni, Santa Llúcia i a la Mare de Déu dels Dolors.

Al fons l'ampli presbiteri amb l'altar clos per la part interior de l'absis que està coronat per set enormes finestrals, subdividits en tres parts i acabats cadascun amb un arc ogival o apuntat de clar estil gòtic i amb un petit ull de bou. Totes i cadascuna de les finestres com de les seves parts, disposa de vitralls. Uns vitralls espectaculars, i potser la part més visualment impactant quan es contempla el seu interior del temple, evident sobre tot, quan el sol hi impacta.

Santa Maria del Turers de Banyoles
Campanar

No es coneix la data dels primers vitralls que van adornar les finestres del presbiteri a partir del segle XIV, tal sols que a l'any 1688 una forta tramuntana va destruït la major part dels que hi havia llavors. A l'any 1691 l'estanyer gironí Joan Gifreu, que havia restaurant entre d'altres vitralls de la Catedral de Girona, va procedir a reparar els de Santa Maria dels Turers.

No es coneixen detalls de noves reformes o variacions en els vitralls del presbiteri, fins el 29 de setembre de 1946 que s'inicià la campanya per la restitució dels vitralls, destruïts pels brètols i caps escalfats de grups revolucionaris; bergants que tanta riquesa artística i documental van destruir durant els anys trenta.

Aquest cop l'encarregat de la restitució dels vitralls el barceloní d'Albert Martorell, que un cop acabada la seva col·locació, els nous vitralls van ésser inaugurats el 15 d'agost de 1947 , coincidint amb el dia de la Mare de Déu d'agost. En el mes de juny del 2012, fou presentat un petit llibret que parla àmpliament dels vitralls.

Un altre espai interessant dins del temple és el baptisteri on s'hi troba la pica baptismal. La primera pica baptismal no fou de pedra, sinó de fusta. Les disputes de la parròquia, la Universitat de la Vila i l'abat del monestir no afluixaven, ja que aquest considerava que el sagrament del baptisme s'havia de portar a terme a l'església de Sant Esteve, ja que considerava que l'església de Santa Maria no tenia la dignitat de la del monestir.

L'abat Francesc Xetmar (1461-1503) fou el primer que va iniciar un acostament a l'any 1498 per tal que l'església de Santa Maria disposes de pica baptismal de pedra, però aquesta voluntat no es va fer realitat fins el 1522, que l'església disposes d'aquest tipus de pica baptismal de pedra.

Malauradament aquesta pica fou destruïda pels bergantells revolucionaris dels anys 30, i pel fet també, que en aquesta època l'església fou convertida en un taller de la cooperativa de fusters. L'actual pica baptismal és del tipus tardo-romànica i procedeix de Fontcoberta, la qual fou emplaçada a l'any 1939 tan punt acabada la Guerra Civil (1936-1939).

Està coberta des de 1942 d'una semiesfera d'aram amb adornaments al seu entorn, en els semi-meridians i en la part superior, té una petita figura de l'Esperit Sant. Els entorns de la pica hi ha diferents adornaments com les conegudes curculles de vieira de Santiago.

Santa Maria del Turers de Banyoles Santa Maria del Turers de Banyoles
Entrada principal
 
Porta gòtica

El campanar de l'església de esvelt i del tipus de cadireta, molt diferents del campanar de torres del monestir de Sant Esteve. Té tres nivells on en cada part hi ha dos obertures per les campanes, excepte en la superior que només en té una, i progressivament a mesura que remunten cada cop les obertures són més petites. Es possible que la seva construcció data del segle XIV i les seves campanes servien pels diferents tocs de celebració de la població com festes, celebracions, enterraments, bateigs o casaments, però també per altres funcions com podien ésser els tocs socials com d'alarma per foc, sometent, perills, arribada de peix o la carn, entre d'altres. Les campanes originals foren robades durant l'inici de la Guerra Civil per ésser foses.

Com aquests espais esmentats, l'església en té molts altres, com l'orgue que està situat sobre la terrassa interior del vestíbul de l'entrada principal. La peculiar i poc comú entrada principal caracteritzada per un vestíbul exterior tancat de forma octogonal partit. L'antiga sagristia o la porta gòtica secundària d'entrada al temple pel carrer de Santa Maria, sense oblidar la imatgeria, petits vitralls emplaçats en altres llocs diferents de presbiteri i altres ornaments i detalls d'art sacra.

+ Informació:  
Els vitralls de l'església de Santa Maria dels Turers de Banyoles

 

ELS MEDIS DE TRANSPORT A BANYOLES

El primer òmnibus construït enterament a Banyoles (1917)
© Arxiu Històric Comarcal de Banyoles

Fins a l'arribada del tren a Banyoles a l'any 1926, només per mercaderies i a l'any 1928, ja amb autorització per a viatgers, el transport es feia per carretera, amb diferents medis de transport com carros, tartanes, diligències o galeres, que eren carros molt més grans amb quatre rodes per comptes de dos i amb coberta de lona; essent evidentment la seva tracció, de tipus animal, en aquest cas, cavalls on el seu nombre per tirar variava segons el tipus de vehicle.

No seria fins l'any 1909 quan es van fer el primers intents de modernitzar els medis de transport, en aquest cas motoritzats, deixant de banda la tracció animal. A l'any 1911 seria l'inici d'aquesta nova modalitat de transport per carretera. En Gastó Manresa i Massiós, conjuntament amb un soci, van comprar el primer òmnibus motoritzat, per tal de cobrir la línia Banyoles-Girona.

Com que a Banyoles hi havia dos altres companyies de transport, la Sarquella & Cia i la de Josep Claparols, aquests també van comprar un òmnibus, en aquest cas, un "De Dion Bouton", marca francesa que va està operativa des de 1883 fins 1968, quan va desaparèixer. Poc després, es crearia un servei d'automòbils per tal de millorar el transport de Banyoles, i que en aquest cas implicaria no únicament els responsables del transport, sinó industrials i gent del comerç de la població, per tal d'incrementar el suport econòmic.

El mateix any 1911 que operava aquesta companyia esmentada, Mario Ortega Langarita, que era mecànic, posa en marxa ja no únicament un nou servei de línia Banyoles-Girona i Banyoles-Olot, amb un òmnibus de setze seients, sinó que a més, estableix un taller on hi farà el manteniment dels vehicles propis i de particulars. Altrament, no es queda aquí, sinó que anirà més lluny, quan a l'any 1916 farà els plànols i dirigirà el primer òmnibus integrament construït a Banyoles.

Òmnibus elèctric de l'empresa nord-americana
Walker Electric Truck de TEISA (1920)

La data 13 de març de 1920, seria clau en la història dels medis de transports de Banyoles; cinc banyolins: Joaquim i Lluís Coromina, Martirià Butinyà, Jaume Juandó i Esteve Costa, crearien una empresa de transports de passatgers, que avui està a les portes d'ésser centenària, la TEISA.

La TEISA que respon a les inicials de "Transports Elèctrics Interurbans Societat Anònima"; nom que li ve, dels primers òmnibus que va disposar l'empresa per fer el servei regular de passatgers que eren elèctrics. Aquest tipus de vehicle els construïa una empresa nord-americana de Chicago de renom en la construcció de vehicle elèctrics, la Walker Electric Truck (1907-1942), però que va fer fallida davant el frèndol del motor de combustió interna.

Als anys 20 a Banyoles quedaven dues companyies de renom pel que fa al transports de viatgers, la TEISA i La Popular Banyolense, S.A. En mica en mica, TEISA es va anar posicionant aconseguint noves rutes, algunes d'elles en concessió en exclusiva. Com la ruta Girona-Besalú-Olot i Banyoles-Mieres-Olot a l'any 1925. Altres les aconseguiria al llarg del segle XX, per adquisició o fusió amb altres empreses que tenien concessions de rutes ja establertes, com Autocars Berga de Salt o l'Empresa Guerrero,S.A. de Besalú que li permetrà fer la ruta Besalú-Barcelona, passant per diferents poblacions de la comarca de la Selva.

Logo TEISA
Actual logo de TEISA

No cal afermar que en els inicis de TEISA i La Popular Banyolense, S.A. les relacions ambdues eren tenses, tot i que, aquesta segona semblava decantar-se més pel transports de bestiar, ja que molts dels seus socis fundadors eren ramaders i tractants de bestiar i polleria. Però finalment a l'any 1925 amb les concessions en exclusiva de TEISA, la Popular va anar en declivi fins a desaparèixer.

De forma paral·lela a la necessitat de la millora de la carreteres amb connexió a Girona, Olot o Figueres, i dels medis de transport, anava sorgint veus en pro de que Banyoles comptés amb una línia regular de tren que connectés primer amb Girona i altres poblacions més tard, sobre tot a partir de 1920, quan el rei Alfons XIII concedeix el títol de ciutat a Banyoles.
El tren finalment va arribar a Banyoles el 16 de març de 1928 per a passatgers, però els primers intents, al·lusions i projectes més o menys utòpics van iniciar-se a l'any 1864, és a dir, més de seixanta anys abans. Connexions entre Banyoles i Girona, o Olot, Palamós, Sant Feliu de Guíxols, Roses o, fins i tot, Aix-les-Termes, a prop de Foix a França, que enllacés amb Girona, passant per Banyoles.

Les comarques properes a Girona que van disposar de trens de via estretes foren el Gironès, Baix Empordà, Pla de l'Estany, la Selva i la Garrotxa. Les quatre línies de ferrocarril de via estreta eren les que cobrien en els segles XIX i XX varies poblacions de les comarques esmentades, totes amb un punt central de comunicació que era la ciutat de Girona. Aquestes eren, Girona-Olot i Girona-Sant Feliu de Guíxols, amb estació terme en el carrer de Santa Eugènia, on avui hi ha el Parc Central; i la linia Girona-Palamós i Girona-Banyoles, on l'estació terme, estava situada a Pedret, entre la carretera i el riu Ter.

En la taula següent, es pot veure quines foren les dates de inauguració i, en quines dates cadascuna de les línies van deixar d'operar. Pel que fa a la durada de cada línia, en cap cas els anys des de la inauguració fins a la clausura, foren anys operatius, ja que totes les línies per una raó o altre van patir contratemps, potser un dels més importants, el període final de la Guerra Civil (1936-1939) a principis de febrer de 1939 fins al restabliment dels respectius serveis. També cal esmenta que les dates es refereixen al transport de passagers, i no mercaderies, que en molts casos foren dates anteriors a les oficials de inauguració.


Dos d'aquestes línies són de finals del XIX, i dos de principis del segle XX. Les iniciatives d'aquest transport públic fou privat, i un dels factors més importants per tal de posar en funcionament aquest tipus de medi de transport, fou les desastroses vies de comunicació, és a dir les carreteres que enllaçaven les diferents poblacions gironines. Aquesta calamitosa xarxa de comunicació viària, era un greu impediment pel moviment de persones, pel turisme i sobre tot, per les indústries, pagesia i el comerç en general.

El tren oferia una alternativa al transport de viatgers i mercaderies per carretera, més ràpid i amb moltíssim més capacitat de transport, tant de passatgers com de mercaderies, que els òmnibus i  camions, en aquella època vetusts, incomodes i precaris, al menys fins després d'acabada la II Guerra Mundial. El fet que el tren no podia remuntar desnivells pronunciats, com feia a dures penes l'automòbil, fou necessària la construcció de gran nombre de ponts i túnels, fet que comportava un més òptim traçat del recorregut.

Arribada del tren a Banyoles el 15 de març de 1928
© Arxiu Històric Comarcal de Banyoles

El tren de Banyoles, fou l'últim que va ésser construït després no tant sols dels múltiples projectes i propostes presentades i discutides en diferents comissions fallides, sinó que a més, es va haver d'enfrontar a una veritable polèmica entre els partidaris del tren i els detractors.

El rebombori va tenir una forta càrrega ideològica, ja que els partidaris del tren eren republicans, gent d'esquerres, pagesos o altres progressistes, mentre que els detractors, eren gent de dretes, cacics, propietaris o polítics afins, com eren els partidaris de la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930). La premsa local tant de Banyoles com de Girona, també hi van ficar cullerada, evidentment a favor o en contra segons la seva idiosincràsia, amb molts articles moltes vegades impregnats d'ironia o d'insults.

Malgrat tot, es va començar a construir la línia, però que en realitat no seria una línia directa a la ciutat de Girona, sinó que es construiria un ramal a partir del Pont Major que aniria a Banyoles, però que formaria part del tren del Baix Empordà, és a dir, del que anava de Girona a Palamós, passant per Flaçà.

Aquesta línia fou construïda en dos fases, la primera de Flaçà a Palamós, inaugurada el 23 de març de 1887 i posteriorment el tram entre Girona a Flaçà, amb un ramal que aniria fins a Banyoles, quedant unides d'aquesta manera Girona amb Palamós i Banyoles. La sol·licitud fou feta l'any 1910 i va estar aprovada la concessió a l'any 1912, i les obres, amb forces pròrrogues van anar fent-se a tranques i barranques.

Un grup de treballadors de l'empresa José Gimferrer, S.A. posant davant la locomotora de vapor Nº 10 "Palafrugell"
© Banyoles Cultura

L'empresa constructora fou la "Ferrocarriles Económicos Españoles, S.A." constituïda a l'any 1922 i que es faria càrrec de l'explotació, construcció i manteniment d'aquesta línia Girona-Palamós-Banyoles, passant posteriorment a ésser gestionada per altres companyies, com també ho havia estat anteriorment.

D'aquesta manera i en mig de la polèmica entre detractors i favorables a portar el tren a Banyoles, s'inicien les obres a partir del Pont Major. El Pont Major era en aquella època un petit nucli de població, agregat al municipi de Girona, però partit entre aquest i la ciutat, pel municipi de Sant Daniel, que s'integraria a Girona a l'any 1963.

Una altra polèmica fou el traçat, en principi dins la mateixa carretera de Girona a Banyoles, però davant les queixes de possibles accidents i altres inconvenients, es va anar construint de forma paral·lela en els marges de la carretera. Segons el Govern Civil de Girona, d'acord amb l'informe de la "Inspección General de Caminos, Canales y Puertos" entre moltes altres característiques de construcció i de infraestructura, la línia s'havia de construir al costat esquerra en direcció a Banyoles i a 4,05 metres de l'eix de la carretera, amb una filera de pedra amb funció de vorada entre la via i la calçada de la carretera i amb els corresponents desaigües i altres elements d'obra pública; l'ampla de via seria de 0,75 metres.

Aquest traçat esquifit, l'amplada estreta, el lloc en què es va construir i altres inconvenients, serien també punts febles per tal que el tren es convertís en un medi de transport segur, ràpid i còmode en un futur.

Però el traçat, condicions de les obres i les pressions dels sectors socials no foren els únics obstacles a salvar. També hi va haver dubtances sobre els trens, si serien elèctrics o de vapor. Semblava que serien elèctrics, i en un principi circularien de dia aquests només per a viatgers i de vapor durant la nit per a mercaderies.

Esquema del tram entre Girona i Banyoles, amb detalls del temps de recorregut, desvinell i distància entre estacions i baixadors
Font: Triangle Gironí

Les obres serien lentes pels constants entrebancs en la construcció, denuncies per part dels detractors i, preses pels que ja volien veure acaba l'obra. Finalment les obres van acabar parcialment a l'any 1926, havent hagut de demanar varies pròrrogues a l'Administració per tal de poder finalitzar completament el 14 quilòmetres que separaven el Pont Major de Banyoles. El 24 de desembre de 1926 el governador civil de Girona, va autoritzar l'explotació provisional només pel transport de mercaderies.

Finalment el mateix dia que el governador civil autoritzava el funcionament, el tren arribava a Banyoles (tot i que ja ho havia fet l'agost del mateix any, en període de proves) però en aquest cas només provisionalment pel transport de mercaderies, per tal de donar temps a acabar les obres i instal·lacions complementàries per a poder entrar en servei per a passatgers, el qual seria autoritzat el seu transport a finals de 1927.

D'aquesta manera, oficialment el 16 de març de 1928 seria inaugurat el ramal amb transport per a viatgers des del Pont Major amb sortida a Pedret, fins a Banyoles, que durant els anys 1928 a 1930 aconseguiria el període de millor prosperitat.
Des de la seva posta en marxa i la clausura, va tenir com tots els trens diferents vicissituds, el cas més greu fou l'accident que va patir el 7 de setembre de 1938, en el període de plena Guerra Civil (1936-1939). Quan el tren es dirigia cap a Banyoles, al passar pel Pont Major, va topar contra un camió que transportava gasolina per a l'aviació republicana. A resultes de la trompada, el camió es va incendiar, afectant al tren i les cases de l'entorn, provocant 17 morts i 26 ferits, varis dels quals posteriorment moririen a resultes de les cremades.

A principis de febrer del 39, durant la retirada de les tropes republicanes cap a la frontera francesa i davant l'empenyiment de l'exèrcit de Franco, moltes instal·lacions i ponts foren destruïts afectat greument la línia que va quedar partida en diferents trams; el servei va quedar interromput durant varis anys.

El govern franquista va decretar la suspensió i fou incorporada poc després a l'empresa "Explotación de Ferrocarriles por el Estado", pasant a denominar-se "Ferrocarril Palamós-Gerona-Bañolas". A l'any 1948 es va reiniciar el transport de forma regular però només amb mercaderies i no seria fins el 11 de maig de 1950, que tornaria a tenir un servei regular per a passatgers. Però, l'alegria de molts ciutadans per la represa de l'activitat ferroviària, duraria poc, concretament poc menys de sis anys. L'1 de març de 1956, la línia quedaria definitivament clausurada i per sempre, per ordre del "Ministerio de Obras Públicas".

La peculiaritat del tren de Banyoles, petit, lent i amb clares dificultats a remuntar desnivells, sobre tot quan anava molt carregat de gent, els quals havien de baixar per tal de alleugerir la càrrega, la història popular l'ha anat titllant de simpàtic i entranyable de tots els que van circular per les comarques gironines; passant a la història amb el simpàtic nom de "El Tren Pinxo de Banyoles" immortalitzat per l'estimada cançó infantil.

+ Informació:  

El Tren Pinxo de Banyoles
Wikipèdia: Línia Palamós-Girona-Banyoles
40 anys sense trens petits (.pdf)
El Carrilet de Girona a Banyoles (.pdf)
El Tren Pinxo de Banyoles (cançó a YouTube)

+ Bibliografía:

• EL TREN PETIT DE BANYOLES, Josep Grabuleda i Sitjà, Edicions QB Quaderns de Banyoles, Banyoles, 2002
• EL TRAMVIA DEL BAIX EMPORDÀ, Història del ferrocarril Palamós-Girona-Banyoles, Carles Salmerón i Bosch, Editorial Terminus, 1985

 

BANYOLES ESPORTIVA I SUBSEU OLÍMPICA DE REM A BARCELONA'92

Banyoles, Subseu Olímpica de Rem Barcelona'92

Des d'anys immemorials, Banyoles ha estat una ciutat acollidora, turística, esportiva, centre de salut amb el balneari de la Puda o de la Font Pudosa i per descomptat, àmpliament coneguda per la bellesa natural del seu estany, que sortosament s'ha conservat intacte durant segles sense variacions, fet dissortadament que no es pot dir el mateix de molts racons de la portentosa Costa Brava, malmesa per la barbàrie especulativa.

Segell commemoratiu del Campionat del Món per a Juvenils i Sèniors modalitats no Olímpiques

La ciutat de Banyoles i de fet, amb Porqueres, que és l'altre municipi que encercla l'Estany, complementen i alhora fomenten l'esport popular a través del circuit que dóna la volta a l'estany, apte per qualsevol persona i edat.

Però al marge de totes les activitats esportives i de lleure que es puguin practicar en el mateix estany o en els seus entorns, cal destacar dos esports molt importants per a la ciutat i per l'estany en particular: el rem i la natació.

Ambdós amb una entitat històrica de suport com és el Club Natació Banyoles i un fet transcendental, que va projectar la imatge de Banyoles i el seu estany arreu del món: la declaració de Banyoles com a subseu olímpica de rem en els Jocs Olímpics Barcelona'92.

El rem i la natació

Travessia de l'Estany de Banyoles
Cartell de la 72ª Travessia de l'Estany del 2015

L'origen del rem és perd en el temps, i de ben sagú es podria començar a situar a la prehistòria tot i que, Egipte fou on sembla es va emprar els primers rems tal com s'entenen avui. El fet d'ésser un complement motriu i de maniobra dels vaixells de l'antiguitat quan el vent amainava, es pot dir en els principis del temps el rem era imprescindible en la navegació, comercial, en el transport i en la guerra.

Club Natació Banyoles
Logo del Club Natació Banyoles

No fou fins el segle XVII i a Anglaterra quan es té constància que el rem va a passar a formar part de l'àmbit esportiu. Anys posteriors, es va anar estenent per altres països, sobre tot europeus.

L'arribava del rem esportiu a Banyoles, és molt posterior. Documentalment serà el 16 d'agost de 1886, quan durant les festes de la Mare de Déu d'Agost, l'Ajuntament organitza entre d'altres festes i solemnitats, una regata de rem, fet que, per tal d'animar més l'esdeveniment, inviten el "Club de Regatas de Barcelona" creada a l'any 1881.

Un dels quatre clubs nàutics existents a Barcelona, tals com, "Club Catalán de Regatas" (1879), la "Asociación de Excursiones Marítimas" (1881) i el "Club Naútico de Barcelona" (1883). Com que també i van participar equips de remers de Banyoles, es de suposar que aquest esport ja havia començat a practicar-se amb gent de Banyoles.

Després d'aquest fet, el rem quedaria instaurat a Banyoles per sempre. Amb més o menys continuïtat i importància dels actes, es van succeir esdeveniments esportius, i si més no, períodes d'entrenament de remers procedents d'altres poblacions, com l'equip de remers de Barcelona que es van preparar per les Olimpíades de 1928 a Amsterdam.

Una altra data important per les activitats esportives de l'Estany, fou el 30 de desembre de 1925, aquest dia es crea el Club Natació Banyoles, una entitat que amb els anys agafaria un gran prestigi, no únicament en la natació, sinó que a l'any 1958 crearia la secció de Rem del Club Natació Banyoles.

Club Natació Banyoles
Vista de la zona de bany i embarcador del Club Natació Banyoles

A part de les competicions, campionats, proves i entrenaments de rem, que s'han anat fent al llarg dels anys, un dels actes esportius populars més coneguts que organitza el Club Natació Banyoles és la Travessia de l'Estany de Banyoles, que es va fer per primer cop a l'any 1944 i que anys darrera anys s'ha convertit en tot un esdeveniment i que reuneix a l'entorn dels 2.000 participants.

Banyoles, subseu olímpica de rem a Barcelona'92

La mascota dels Jocs Barcelona'92, el Cobi

Es obvi esmentar i reconèixer que la designació de Barcelona com a ciutat organitzadora dels XXV Jocs Olímpics, fou un gran esdeveniment, i no tant sols per la pròpia capital, sinó per tot Catalunya, com va quedar demostrat en les diferents competicions que es van fer fora de la ciutat comtal, com fou el cas de Banyoles, Subseu Olímpica de Rem.

L'existència del Club Natació Banyoles creada a l'any 1925, l'experiència acumulada de la ciutat en proves, campionats i entrenaments de figures del rem, i la il·lusió desfermada de la població i autoritats, van fer possible que Banyoles i el seu Estany passés a la història del olimpisme universal.

Com Barcelona, hi hauria un abans i un després, ja que es van realitzar moltes millores, en instal·lacions esportives, infraestructures, millores a la ciutat, i altres de tot tipus, amb un denominador comú sobre tot, a l'entorn de l'Estany; es va portar a terme un gran esdeveniments, però la bellesa natural de l'Estany va continuar i continua intacte.

+ Informació:  

Barcelona 1992
Barcelona olímpica

+ Bibliografía:

• EL REM A L'ESTANY DE BANYOLES, Joan Anton Abellan i Miquel Juncà, Edicions QB Quaderns de Banyoles, Banyoles, 2004
• 1992-2002. EL BALANÇ DELS JOCS, Jordi Ferrer, Edita Amics del Rem, 2002

 

 

 

 


Eacut de Banyoles

Escut
Logo turístic

 

NOMBRE D'HABITANTS (2015)
19.299 Habitants (font: idescat)
GENTILICI
Banyolí, banyolina
SUPERFICIE DEL MUNICIPI
11 km2
DENSITAT DE POBLACIÓ
1.755 habitants/km2
COMARCA
Pla de L'estany
PARTIT JUDICIAL
Girona
DEMARCACIÓ ELECTORAL
Girona
BISBAT
Girona
CODI POSTAL
17820
MERCAT SETMANAL
Dimecres
COORDENADES GPS
Latitud N 42,118569º - Longitud E 2,766533º
ALTITUD
172 metres
CIUTAT AGERMANADA
Ceret (Rosselló)
Condega (Nicaragua)
Segundo Montes (Salvador)
   
FESTA MAJOR
Octubre (Sant Martirià)
FESTA PETITA
Agost
TRAVESSIA DE L'ESTANY
Setembre
FIRA DE SANT MARTIRIÀ
Novembre
   

 

Web turisme Banyoles Banyoles, turisme i esport

 

Facebook
Twitter
El temps a Banyoles
MeteoCat
Trànsit

 

Bibliografia Bibliografia
  BANYOLES, Josep Grabuleda i Josep Tarrús, Quaderns de la Revista de Girona, Diputació de Girona, 1993
L'ESTANY DE BANYOLES, M.Coma i J.Gratacós, Quaderns de la Revista de Girona, Diputació de Girona, 1991
EL TREN PETIT DE BANYOLES, Josep Grabuleda Sitjà, Quaderns de Banyoles, 2002
LA PARRÒQUIA DE SANTA MARIA DELS TURERS, Martirià Brugada Clotas, Parroquia de Sta.Maria, 2012
Escrits i Documents relacionats
  Tres noves surgències a l'Estany de Banyoles, R.Moreno i E.Garcia, Institut d'Ecologia Aquàtica, 1986
Mont Buciero, la conservación del material arqueológico subacuático, Ayuntamiento de Santoña, 2003
Internet Internet
 

Club Cicliste de Banyoles
Banyoles Rugbi Club
Club Esportiu Banyoles
Foment de la Sardana de Banyoles
La Xarxa

Kitsch
Museus de Banyoles
Cultura Banyoles
El Vol del Pollastre
La Guia: servei d'educació

 

Ateneu
Festival de Música Insòlita i Electrònica
Associació de Pessebristes
Gàrgoles de Foc
Manaies de Banyoles

Banyoles solidària
Colla de Gegants i Capgrossos
Centre d'Estudis Comarcals
La Barca de Banyoles
Recorregut escultòric

 

Club Natació Banyoles
Banyoles Cultura
Biblioteca de Banyoles


Canals de ràdio i TV local
  Banyoles TV
Canal Banyoles (YouTube)
Ràdio Banyoles
Revistes, Publicacions, Premsa local i digital
  Revista de Banyoles
L'Ham
Mapes Plànols i Mapes
  Banyoles
 
Pere Alsius i Torrent   PERE ALSIUS I TORRENT
Farmacèutic i historiador

Banyoles, 1839 - 1915

Tot i ésser farmacèutic de professió, Pere Alsius fou el pioner de diferents disciplines tals com l'arqueologia, la paleontologia, la geologia, la prehistòria i la historia locals, matèries que va desenvolupar amb passió al llarg de la seva vida, molts treballs i estudis dels quals, va deixar per escrit a través a diferents publicacions, realitzat entre els anys 1871 i 1909.

El seu primer treball, fou dedicat a l'estany de Banyoles, i el darrer, ja amb 70 anys, dedicat a diferents aspectes i personatges banyolins relacionats amb la contesa bèl·lica que van viure sobre tot Girona i voltants, amb la guerra de la independència o Guerra del Francès (1808 - 1814).

Mandibula de Banyoles
Mandibula de Banyoles
© Enciclopedia.cat

Fou una obra que naixia quan es complia el centenari de la contesa militar. Tanmateix, possiblement la que va tenir més ressò fou "El magdaleniense en la provincia de Gerona (1907)", que recull les seves excavacions i estudis a l'any 1871 en el paratge conegut com la Bora Gran d'en Carreras a Serinyà, i que seria considerada com una de les primeres aportacions de la prehistòria de Catalunya.

Tanmateix el fet que li reportaria més prestigi, seria la "Mandíbula de Banyoles" un fòsil descobert l'abril de 1887 pel picapedrer Llorenç Roura en una pedrera de Mata, en una zona coneguda com Pla de la Formiga.

Aquest la va portar a Pere Alsius, el qual hi va començar a fer els primers estudis i a netejar-la. Haurien de passar més de 100 anys per poder tenir una dades fiables del seu origen, edat i característiques del seu posseïdor, o posseïdora, que segons sembla era una dona.

Pere Alsius i Torrent va néixer a Banyoles el 15 d'agost de 1839, la mateixa ciutat on hi finaria a l'edat de 75 anys, el 20 de febrer de 1915. Era fill de Miquel Alsius Ribas i de Francesca Torrent Constants, i donaria continuïtat a la nissaga familiar de farmacèutics que havia començat pels volts de 1706, essent ell la tercera generació.

Va cursar els estudis de farmàcia a la Universitat de Barcelona, en aquella època ubicada en l'antic convent del Carme, situat en el barri del Raval i actualment desaparegut ja que fou enderrocat a l'any 1874, immediatament després que la universitat es va traslladar a l'actual Plaça Universitat.

Pere Alsius davant la portalada de l'església romànica de Santa Maria de Porqueres

Acabà els estudis als 22 anys, el 10 d'octubre de 1861, obtenint el premi extraordinari de la llicenciatura. Es posar a treballar a la farmàcia familiar, en aquella època coneguda com a Can Fina, i de fet, malgrat l'extraordinària i intensa activitat històric i arqueològica, mai va deixar d'exercir la seva professió apotecaria.  En aquesta línia, fou un dels fundadors del col·legi de farmacèutics de Girona.

Home actiu i inquiet, no únicament va desenvolupar amb rigor la seva tasca professional com a farmacèutic i apassionat per les ciències del coneixement històric i antropològic, sinó que fins i tot va tenir temps per dedicar una part de la seva vida a la política local.

Entre els anys 1889-1891 va ostentar el càrrec d'alcalde de la ciutat de Banyoles i, deu anys més tard li fou atorgat el primer grau de títol honorífic de Cavaller de l'Ordre d'Isabel la Catòlica, una institució civil creada a l'any 1815 per Ferran VII, però que en renuncià.

Avui Banyoles, té dedicat un llarg carrer en el seu honor, que comença en la cantonada de l'ajuntament de Banyoles i finalitza en el número 356 on hi ha el Poste de Mata. També l'institut d'educació secundària porta el seu nom.

El passat novembre 2015 va tenir lloc a Banyoles durant els dies 20, 21 i 22 el XXII Col·loqui de tardor 2015, amb el nom de "Pere Alsius i Torrent (1839 - 1915). Un farmacèutic entre la Renaixença literària i la científica".

Organitzat pel Centre d'Estudis Comarcals de Banyoles conjuntament amb la Universitat de Girona, es van portar a terme diferents ponències, conferències i exposicions,  que van fer que la figura d'aquest insigne farmacèutic i apassionat de l'arqueologia i la historia locals, sigui una mica més conegut i estimada pels seus conciutadans i forans.

XXII Col.loqui a Banyoles el proper mes de novembre 2015
1871 -
L'estany de Banyolas (1)
1871 - Breu ensaig geòlogich de la conca de Banyolas 
1872
-

Ensaig históric sobre la vila de Banyolas

1883
-
Nomenclator geográfico histórico de la província de Gerona des de la mas remota antigüedad hasta el siglo XV
1895
-

Seriña reseña històrica de este pueblo desde la más remota antigüedad hasta nuestros días

1907
-
El magdaleniense en la provincia de Gerona
1909
-

Centenari de la guerra de la independencia. Homenatje al Doctor Rovira y demés fills de Banyolas y Comarca que ́s sacrificaren per la Patria

Centre d'Estudis Comarcals de Banyoles
Institut d'Educació Secundària "Pere Alsius"
 
La mandibula de Banyoles. Un descobriment centenari.
Julià Maroto i Genover, 1987

XXII Col·loqui de tardor 2015. Pere Alsius i Torrent (1839 - 1915). Un farmacèutic entre la Renaixença literària i la científica.
Centre d'Estudis Comarcal (Banyoles) i Universitat de Girona

Nota necrològica emesa per la Institució Catalana d'Història Natural.
Sarrià (Barcelona), març de 1915

De la Guerra de la Independència a la Guerra del Francès: percepció des de Banyoles.
Josep Grabuleda, Banyoles, 2012

L'ortografia dels titols és l'original

  FRANCESC D'ASSIS DARDER I LLIMONA
Veterinari, Metge, Taxidermista i naturalista

Barcelona, 1851 - 1918

Francesc Darder va néixer en el sí d'una família amant dels animals i la natura, ja que el seu pare Jeroni Darder i Feliu (Barcelona, 1804 - 1889), ja era veterinari. Quan a l'any 1855 es va crear a Barcelona la "Academia Médico-Veterinaria Barcelonesa", que seria el preludi de l'Associació Veterinaria de la provincia de Barcelona i posterior Col.legi de Veterinaris de Barcelona, ell en seria el vicepresident.

Francesc Darder tenia un germà més petit, l'Antoni, també veterinari i que fou president del Col.legi de Veterinaris de Barcelona, podent ésser-ho només un any, entre 1916 i 1917, any de la seva mort, als 59 anys. Una part important de la seva vida la va dedicar a l'estudi i investigació de la triquina [1].

Antic Museu de Ciencies Natural de Barcelona, on Francesc Darder en fou director del Museu de Zootècnica
© Zoos del Mundo

Francesc Darder i Llimona, va néixer a Barcelona a l'any 1851, va estudiar a l'Escola Veterinària de Madrid i posteriorment a Barcelona en la Facultat de Medicina. Durant la seva vida, va exercí de veterinari, però paral·lel a la professió, tenia dues gran passions, les ciències naturals i la taxidèrmia [2].

En aquesta línia obre a Barcelona la Casa Darder, en el carrer Jaume I, una botiga on hi ven animals dissecats i diferents objectes i materials relacionats amb la Història Natural i el cos humà. Poc temps després, obre un museu a Barcelona, a la Via Diagonal que portarà el nom de Museu Darder.

Antic Museu Darder de Barcelona
© Enarchenhologos

A l'any 1892 l'aristòcrata i banquer barceloní Lluís Martí-Codolar i Gelabert, va oferir la seva col·lecció d'animals exòtics i autòctons a l'Ajuntament de Barcelona. L'ajuntament va aprovar l'adquisició i va habilitar una zona en el recinte del Parc de la Ciutadella, d'aquesta manera naixia el Parc Zoològic de Barcelona.

En Francesc Darder, seria nomenat primer director del centre, amb la finalitat de cuidar i estudiar els animals. Amb el temps, anava creixent la idea de fer del Parc de la Ciutadella, un espai dedicat a les ciències naturals, materialitzant-se a l'any 1906 la creació de la Junta Municipal de Ciències Naturals que incorporava el Museu Martorell, Zoològic, Zootècnic, l'Hivernacle i l'Umbracle. En Darder, conjuntament amb la direcció del zoo, també fou responsable del Museu Zootècnic, des del seu origen a l'any 1892.

Francesc Darder en el seu laboratori en el Museu de Zootècnia de Barcelona
© Enarchenhologos

Darder desenvolupa una tasca molt activa en la conservació dels animals i amb la introducció de noves races d'animals al territori català, però hi va haver una part molt important, que fou el detonant de la seva relació amb Banyoles.

El laboratori ictiogènic [3] va iniciar la cria i futura reintroducció de 45.000 exemplars de peixos als rius i estanys catalans, aquest fet i la singularitat de l'estany de Banyoles el porta a ésser un assidu visitant de l'estany i entorns, com també del Balneari de la Font Pudosa.

La presència de la Font Pudosa, d'aigües amb propietats curatives i d'un singular gust degut al seu contingut de gas sulfhídric, popularment conegut com d'olor a ous podrits, el va portar a fer curosos estudis, conjuntament amb les peculiars característiques limnològiques del ecosistema de l'estany, per les característiques pròpies de manca de peixos en les seves aigües.

Font Pudosa, Banyoles
Font Pudosa i restes de l'antic balneari

A l'any 1910 en Francesc Darder amb la col·laboració del consistori i la gent de Banyoles, van organitzar la primera Festa del Peix, on a la mainada se li van donar alevins, que són cries de peixos per tirar-los a l'estany.

Aquesta acció fou completada per treballadors de Parc Zoològic de Barcelona, que van tirar milers d'exemplars de peixos que havien portat amb aquaris portàtils des de Barcelona, procedent dels propis criadors, el que avui denominaríem una piscifactoria.

Coincidint amb la popular festa, es va portar a terme a Banyoles, una exposició vinculada als actes festius, la primera Exposició de Piscicultura i Pesca.

Passeig de Francesc Darder amb la barca
"La Oca" de Joan Malagelada
© Manuel Pigem/Museu Darder

La repoblació de peixos a l'estany de Banyoles, no fou única per part del laboratori ictiogènic de Barcelona, sinó que altres poblacions, com Girona o Ripoll, entre d'altres municipis catalans en van rebre els beneficis del treball de Francesc Darder i els seus col·laboradors.

L'èxit de la Festa del Peix a Banyoles fou tal, que va animar al consistori i al mateix Darder a crear un laboratori ictiogènic en la mateixa vila de Banyoles, ja que encara no era ciutat; això passaria deu anys més tard. El nou laboratori que es va muntar en el mateix edifici de la Casa de la Vila, va possibilitar que les visites de Francesc Darder a Banyoles fossin molt freqüents.

El vincle entre Darder i Banyoles, es consolida del tot quan proposar al consistori la creació d'un museu-biblioteca dedicat a les Ciències Natural, i es mostra com a principal portador de peces i objectes al museu-biblioteca de nova creació, la majoria procedents del que havia nomenat com Museu Darder de la seva botiga de Barcelona.

Museu Darder
El Museu Darder actualment
© giromus.cat

Després de certa controvèrsia per l'emplaçament de l'entitat, es va fer en dues sales del que en aquell moment era la "Escuela Graduada de Niñas". Aquesta controvèrsia venia per la oposició de la directora del centre, i de la possibilitat que el museu-biblioteca finalment anés a muntar-se en els locals del Jutjat on també era prevista la instal·lació d'una escola de belles arts.

Periòdicament es va anar fent en diferents remeses, el trasllat de les peces des de Barcelona a Banyoles, on el mateix Darder s'hi desplaçava i controlava el seu desempacat, de les peces que s'havien embalat al Museu Darder de Barcelona.

Finalment, el dia 22 d'octubre de 1916, i durant la Festa Major de Banyoles, s'inaugurava el Museu-Biblioteca Darder de Banyoles, amb tres seccions: zoologia, indústries derivades dels productes animals i anatomia humana. El nom original el conservaria fins 1932, quan seria únicament nomenat, Museu Provincial Darder, i finalment només Museu Darder.

"EL NATURALISTA, Pregonero de los Animales" revista propietat i dirigida per Francesc Darder (1876 - 1879)

Gràcies a la iniciativa de Francesc Darder, Banyoles té el goig de poder dir que disposa del segon museu més antic de les comarques gironines. Feia 70 anys, al 1846 que s'havia creat el Museu Provincial d'Antiguitats i Belles Arts a Girona, que després de diferents ubicacions, finalment a l'any 1857 quedaria definitivament instal·lat en l'antic monestir de Sant Pere de Galligants, avui és l'actual seu gironina del Museu d'Arqueologia de Catalunya.

Francesc Darder, que tant havia estimat als animals, una espècie d'aquest grup, un rèptil carnívor, una serp, fou el que li provocà la mor a l'abril de 1918 a causa del verí, que li va injectar per una picadura, després de dies d'agonia.

"EL ZOOKERYX" revista propietat i dirigida per Francesc Darder (1886 - 1891)

Al llarg de la seva activa vida, va recollir gran nombre de premis, guardons i reconeixements acadèmics i populars, com el d'ésser nominat com Fill Adoptiu de Banyoles.

També va escriure gran nombre d'articles de diferents temes vinculats a la zoologia, veterinària i piscicultura.

Va editar varies revistes on hi destaca la "Zookeryx" i "El Naturalista", com també diversos llibres i fulletons dedicats molts d'ells a la cria d'animals de granja, tals com: "Cria de Ocas","Manual práctico de veterinaria doméstica","Exterior del Caballo","Cria de Palomas" o el més extens, "El conejo, la liebre y el tapórido".

1893 -
Sexo a voluntad : opúsculo ilustrado con grabados.
1894 -
Manual práctico de veterinaria doméstica
1931
4ª ed.
- El Conejo, la liebre y el lepórido: manual práctico de la cría y multiplicación de dichos roedores, descripción de todas las razas, enfermedades y su tratamiento: manera fácil y segura de hacerse una renta anual de 2000 pesetas
1892 - Manual práctico para la cría de las ocas : medio fácil de lograr una renta anual de 3.000 pesetas
1913 - Piscicultura
MUSEU DARDER: 80 ANYS A BANYOLES
Museu Darder i Amics dels Museus de Banyoles
Lith Gràfiques, Banyoles, 1998
Museu Darder
Amics dels Museus de Banyoles
Parc Zoològic de Barcelona
Museu de Ciències Naturals de Barcelona
Bereshit
El Naturalista
El Zookerix

La triquina és un nematode paràsit, popularment conegut com a "cuc del porc", que infecta rates, porcs i humans i que provoca la malaltia nomenada, triquinosi.

Els exhaustius controls veterinaris sobre la producció porquina fas que estigui molt controlada; tanmateix, la carn de porc senglar, es pot escapar d'aquest control, és per això que és fa del tot ineludible sotmetre'l a control veterinari si la peça de caça ha de passar al consum humà.

La taxidèrmia és l'art de dissecar animals per a la seva conservació, amb la finalitat de donar l'aparença com si fossin vius i permetre d'aquesta manera la seva exposició, estudi i finalitats educatives.

La Ictiologia és la part de la zoologia dedicada a l'estudi dels peixos.

  ELS ABATS DEL MONESTIR DE SANT ESTEVE

El nombre d'abats del monestir foren en total 64, el primer dels quals fou l'abat Bonitus que procedent de terres franques. Va arribar a terres gironines per tal de fundar un cenobi benedictí en un indret conegut com "Balneolae", un mot d'arrel llatina que significa "banys" i, que molt probablement podria tenir el seu origen en uns remots banys existents de l'època romana, fet que no seria un aspecte refusable donada la qualitat salutífer de les aigües de l'estany, riques en components sulfurosos i carbonats.

En aquest lloc, sembla que ja hi havia o hi havia hagut una església visigoda, i fou damunt d'aquesta antiga construcció on l'abat Bonitus va edificar la nova església i unes dependències annexes com les habitacions pels monjos i altres d'acolliment per a pobres. Aquesta església i dependències serien totalment transformades al llarg dels anys.

Aquestes arrels o inicis de la comunitat benedictina, sembla que els historiadors coincideixen que seria a l'entorn de l'any 812, fet molt important, ja que convertiria el monestir de Sant Esteve de Banyoles, com la primera congregació monàstica benedictina de Catalunya.

L'any de la seva fundació no es coneix amb exactitud, però el fet que el rei franc Lluís I, el Pietós (778-840), atorgà protecció a la comunitat benedictina, a través d'un precepte de l'any 822, es coneix que la congregació fou fundada per Bonitus o Bonet, amb el consentiment del comte de Girona Odiló (801-812). Aquest document, de l'època de l'abat Mercoral, segon abat de la congregació, té data de l'11 de setembre de 822 i és la primera prova escrita sobre el cenobi de Banyoles i el seu primer abat.

Ermita de Sant Mer
Ermita de Sant Mer (Olives) dins el
municipi de Vilademuls

Com en qualsevol institució on l'exactitud de la seva procedència o fundació la majoria de vegades es perd en el temps, es provocar el xoc entre la historia i la llegenda. Tot i que la documentació històrica situa l'abat Bonet com el primer cap de la congregació, la llegenda parla que en realitat fou l'abat Mercoral, que en realitat era Sant Mer.

Sant Mer o també Emeri, sembla procedia de regne franc, concretament de Narbona i que va entrar a terres gironines acompanyant l'entrada de les tropes de Carlemany, atribuint-se-li molts miracles, fins i tot, batre el ferotge drac que hi havia a l'estany.

Sant Mer, segons la llegenda, va abandonar el monestir per anar a viure en una cova enmig d'un bosc, des d'on controlava i parlava a la congregació. Sembla, va morir a Sant Esteve de Guialbes possiblement en el període entre els anys 800 al 827. Dins el municipi de Vilademuls i a prop del poble d'Olives hi ha una ermita dedicada a Sant Mer.

Papa Benet VIII
El Papa Benet VIII va promolgar una butlla
a l'any 1017 on confirmava moltes de les possessions del Monestir de Sant Esteve

Després dels abats Bonet (812-822) i Mercoral (822) es van anar succeint altres abats els quals cada cop més, anaven incrementant el seu poder i la seva influència sobre immobles proper o llunyans, possessions de terres i boscos i, evidentment sobre els seus súbdits. Aquest increment del poder de l'abat coincidia amb la magnitud física del monestir cada cop més ostentós i arribant a ésser tota una fortalesa amb torres, alts murs o fossars que eren els propis regs que evacuaven les aigües de l'estany.

Un monestir no era únicament un espai habitat únicament per monjos, sinó que disposava d'una àmplia servitud i serveis complementaris. Fou en el segle XI quan el monestir va arribar al seu esplendor i per tant, l'abat dins i fora del monestir tenia un gran nombre de persones al seu càrrec que tenien diferents funcions.

Monestir de Sant Esteve de Banyoles
Vestigis de la muralla oest on hi havia
la Torre del Viver Gran

Alguns dels càrrecs externs eren tals com els encarregats dels molins, sastre, sabater, carnisser, conreadors, metge, cirurgià o notari. Interns, l'escuder de l'abat, cambrer (encarregat de les finances), missatger, porter, infermer (tenia cura dels medicaments, però també dels aliments), pregoner o criats dels monjos o d'hostes honorables.

A més hi havia altres càrrecs més lligats a la vida monacal i eclesiàstica tals com el sagristà major, el sagristà menor, l'almoiner, el cabiscol (encarregat del cor), l'escobolari  o campaner, el dispenser, cuidadors de malalts, conservadors d'objectes de culte, encarregats de la il·luminació, encarregats de les presons o el prior claustral entre molts altres; tots ells també, dependents de l'abat com a màxim responsable de la comunitat i de seguir la Regla de Sant Benet, el qual comptava amb el seu equip més proper que era el capítol monacal, format per monjos professos.

Els monjos benedictins havien de seguir la Regla de Sant Benet, fundador de l'ordre
© Historia i Biografias

L'inici de les grans reformes que van permetre aquest gran cenobi fortificat els historiadors el situen a l'any 1086, i per tant, essent abat Benet (1078-1097). Tots els càrrecs i oficis descrits no serien designats o existents un cop acabades les grans obres, sinó que variarien al llarg dels anys de la seva existència.

La vida i orígens dels abats de Sant Esteve són poc coneguts, coneixent el nom i el període en que van estar al càrrec del monestir i poca cosa més. Mossèn Lluís Gonzaga Constans i Serrats, capellà missioner i historiador local, en va fer un ampli estudi en funció sobre tot en base al moment històric que van viure els seus abats.

En fa 5 apartats:

Abats primitius: des de l'origen amb l'abat Bonitus o Bonet el 812 fins el 1050 amb l'abat Andreu.

Abats marsellesos: fou quan el monestir de Sant Esteve va estar sota la jurisdicció del Monestir de Sant Victor de Marsella, després del convuls període en què havia caigut en mans de l'aristocràcia, on els abats eren laics designats per aquesta classe social que només buscava l'enriquiment personal; el rang d'aquest període es situa entre 1078 amb l'abat Benet fins el 1207 amb l'abat Ramon.

Sant Victor de Marsella
Abadia de Sant Victor de Marsella, de qui
va dependre el monestir de Sant Esteve durant uns 125 anys (1078-1207)

Abats del país: període en el qual els abats eren procedents de les comarques gironines, comprés entre 1221 amb l'abat Guillem de Cartellà fins 1503 amb l'abat Francesc de Xetmar.

Abats comendataris: en aquesta etapa, els abats no tenien tota la dignitat eclesiàstica i molts d'ells eren nomenats per rei, des de 1503 amb l'abat Juan de Vera fins a mitjans del segle XVI, essent l'últim l'abat Bernat de Merlès.

Abats de patronat reial: en aquesta etapa que seria la última, tots els seus abats eren designats pel rei, anant des de l'abat Lluís d'Anglesola 1562-1572 fins a l'abat Lluís de Fluvià, que de fet ja no residia habitualment en el monestir de Banyoles.

Com és lògic suposar, amb un mil·lenni on hi van passar 64 abats, aquests tenien procedències molt diferents, la seva tasca i tarannà era diversa, com el seu decurs personal.

Per tant, des de abats dedicats al rol del monestir a altres molt diversos en les seves funcions pròpies d'un abat. Alguns d'aquest singulars abats foren:

Abat Guillem de Pau i Amorós (1409-1443). L'abat violent

Fou l'abat segons sembla més violent i guerrer de tots, ja que es va veure immers en trifulgues de tot tipus, assassinats, empresonaments, enfrontaments amb altres estaments religiosos i reials, amb el seus súbdits i altres conflictes.

Tanmateix, devia tenir també una vessant positiva ja que per exemple fou promotor del magnífic retaule de la Verges de l'Escala o de la en part desafortunada famosa Arqueta de Sant Martirià, entre altres donacions de ornaments, vestuari litúrgic o manuscrit pel monestir.

Retaule de la Verge de l'Escala del monestir de Sant Esteve de Banyoles
Vista de la Verge de l'Escala del magnífic retaule del monestir, promogut per l'abat Guillem de Pau i Amorós (1409-1443)

Guillem de Pau, tot i tenir arrels de la noble família de Pau (Alt Empordà), va néixer a Cervera de la Marenda (Rosselló). Va tenir molts lligams durant la seva vida amb la noblesa i l'àmbit eclesiàstic on ambdós contorn hi tenia familiars. Va assistir a diferents sessions de les Corts a Barcelona, Sant Cugat de Vallès i Tortosa, i pels volts de 1409 va accedir com abat a Sant Esteve de Banyoles.

Mentre fou abat del monestir, Catalunya va està sota la sobirania de Martí l'Humà (1396–1410), Ferran I d'Antequera (1412–1416) i d'Alfons el Magnànim (1416–1458). Amb aquest darrer, hi va tenir fortes disputes per uns abusos contra el jurats de Banyoles, als quals els hi va agafar les claus de la ciutat i proferir amenaces de mor. Però també amb esposa del rei, Maria de Castella i reina consort d'Aragó, la quan el va fer empresonar.

Castell de La Bisbal d'Empordà
Castell de La Bisbal d'Empordà
Castell de La Bisbal d'Empordà, on va estar reclús Guillem de Pau i es va escapar

Aquest ordre la va portar a terme el seu cosí, en aquell moment bisbe de Girona, Bernat de Pau, que el va empresonar primer a la presó del Palau episcopal de Girona, i posteriorment al castell de La Bisbal, d'on es va escapar.

Lliure va aconseguir visitar al Papa Eugeni IV (1431-1447) i al rei Alfons el Magnànim que ho va fer a Nàpols, per tal de defensar-se. Fou un altre cop restituït com abat, però per poc temps, ja que fou un altre cop empresonat i destituït com abat. Va quedar empresonat un altre cop en la presó del Palau Episcopal de Girona, on hi va morir o el van assassinar el 12 de juliol de 1444. Posteriorment, el seu cosí Bernat de Pau, el bisbe, fou acusar d'haver-lo fet matar per poder-se quedar les rendes del monestir.

Abat Antoni de Cartellà i d'Alemany Descatllar (1618-1622). L'abat assassinat.

Procedia d'una família noble, el seu pare era Pere Galceran de Cartellà i de Perapertusa, senyor de Falgons, i la seva mare Maria d'Alemany i Descatllar. Els seus germans també van tenir càrrecs importants, el seu germà Benet com a prior a Banyoles i Alexandre senyor de Falgons.

Antoni de Cartellà fou monjo de Santa Maria de Ripoll, amb diferents càrrecs de responsabilitat dins el monestir i també, rector del col·legi de Sant Benet de Lleida.

Les intrigues, misteris, assessinats, fantasmes, i altres històries enigmàtiques relacionades amb monestirs, han estat tema de noveles, relats i films de tota mena

El 1617 fou proposat per abat a Sant Esteve de Banyoles, iniciant-se en el càrrec a l'any següent. També fou visitador de la Congregació Benedictina Claustral Tarraconense i anys més tard, en fou president, sense deixar en cap cas, el càrrec d'abat de Sant Esteve.

No se'n saben els motius, però la matinada del 24 d'abril de 1622 tres monjos van col·locar un barril de pólvora sota la cambra de l'abat. Amb l'explosió es va esfondrar el sòl del dormitori matant a l'abat.

Abat Antoni de Planella i de Cruïlles (1675-1688). L'abat 113è President de la Generalitat de Catalunya.

Antoni de Planella procedir de terres barcelonines. El seu pare fou Joan Francesc de Planella i Despujol, era senyor de Castellcir, baró de Granera, castlà de Tona i de Marfà i, veguer de Manresa, i la seva mare, Victòria de Cruïlles i Soler.

Fou monjo i paborde major dels importants monestirs de Sant Cugat del Vallès i posteriorment en el de Santa Maria de Ripoll.

Per l'origen noble de la seva família va estar molt vinculat amb la reialesa, amb Carles II l'embruixa't (1665-1700), el qual fou el qui el va nomenat abat de Sant Esteve de Banyoles, on hi va prendre posició presencial el 14 de març de 1676.

Durant el període que fou abat, va tenir lloc el transcendental plet entre l'abat i el Reial Patrimoni i dels veïns de Banyoles, sobre les disputes pel domini de les aigües de l'Estany.

Aquest finalment es va resoldre amb la Concòrdia de 1685 en què, el monestir traspassava els seus drets al Comú de la Vila, però es reservava els censos dels molins i altres prerrogatives.

Estany de Banyoles

D'acord amb la Concòrdia de 1685, essent abat Antoni de Planella, el monestir perd
els drets sobre l'Estany, tot i conservar
molts altres privilegis

Va assistir al Capítols Generals de la Congregació Benedictina i al Concili Provincial a Tarragona. A mitjans de 1988 va deixar el càrrec d'abat a Banyoles, per ésser nomenat abat del monestir de Sant Pere de Besalú.

A l'any 1691 fou escollit diputat eclesiàstic i, el dia 22 de juliol de 1692 fou nomenat 113è President de la Generalitat de Catalunya, quatre anys després d'haver estat abat a Banyoles, càrrec que va ostentar fins 1695. Durant aquest trienni s'inicia l'ocupació francesa d'una bona part del Principat que es va perllongar fins al 1697, ja que a l'any 1693 es va produir el setge de Roses i a l'any 1694 el de Verges, Palamós, Hostalric i Girona, en el marc de la Guerra dels Nou Anys (1688-1697).

Deixat el càrrec de President de la Generalitat, el van succeir tres presidents més, Rafael de Pinyana i Galvany (1695-1698), Climent de Solanell i de Foix (1898-1701) i Josep Antoni Valls i Pandutxo (1701).

l president Valls, en principi no fou acceptat pel Consell de Cent, i per causes que no es coneixen, fou un president interí, i va estar en el càrrec només un any.

Antic escut de la Diputació del General (Generalitat)
Escut de la Diputació del General (Generalitat) on Antoni de Planella i de Cruiïlles en fou el 113è President en dues ocasions(1692-1695 i 1701-1704)

El successor de Valls fou un altre cop Antoni de Planella i de Cruïlles (1701-1704). En aquest segon mandat, va rebre Felip V de Castella i IV d'Aragó (1700/1724-1724/1746) quan va entrar a Barcelona el 2 d'octubre de 1701.

Aquest segon mandat fou accidental, ja que fou acusat d'implicació en un tema de contraban. Després d'una denúncia per part de la Casa de la Bolla [1], els diputats varen fer una inspecció a casa seva el 15 de juliol de 1703, trobant-li unes robes no declarades.

Li varen obrir un procés pel que va ser suspès de les funcions i de sou. Aquest fet va provocar, indirectament, un enfrontament entre els diputats i la corona per defensar les competències exclusives de la Generalitat per obrir processos. Malgrat tot, sembla va anar mantenint una certa autoritat i al final d'aquest segon trienni, fou rellevat a l'any 1704 en el càrrec de President de la Generalitat per Francesc de Valls i Freixa.

Antoni de Planella i de Cruïlles, va morir el 10 de novembre de 1713 i fou sepultat en el monestir de Sant Pere de Besalú.

ELS SENYORS DE BANYOLES, Els abats del monestir de Sant Esteve.
J.A.Abellan i Josep Grabuleda
Arxiu Comarcal del Pla de l'Estany, 2012
Abats de Sant Esteve de Banyoles
Trajectòria del monestir de Banyoles dins la congregació benedictina claustral Tarraconense (1215-1835)
Ernest Zaragoza Pascual, 2013
Música gregoriana catòlica medieval
Cant gregorià

La bolla era un impost que cobrava la Generalitat (Diputació del General) i gravava els materials i teixits manufacturats tèxtils, excepte els de lli i el cànem.

En algunes poblacions es va crear la Casa de la bolla encarregada de cobrar aquest impost.

Hi havia tres tipus impositius: Dret de bolla de plom, que afectava als draps i teixits de llana, quan passaven del teixidor als paraires. El dret de segell de cera, sobre els teixits que es destinarien a roba i vestimenta, i finalment el dret de joies, que gravava les joies, però també els filament i ornaments d'or i/o argent que portaven els vestits.

Veure: Els arrendaments dels drets de bolla

Mn.Lluis Gonzaga Constans i Serrats  
LLUÍS GONZAGA CONSTANS I SERRATS
Capellà missioner i historiador

Banyoles,
1 novembre de 1901
16 juliol de 1955

Fou capellà missioner diocesà, i va ésser destinat a l'any 1926 a exercí es seu apostolat a la Casa Missió de Banyoles, el mateix any que fou ordenat sacerdot.

La Casa Missió de Banyoles, avui inexistent com a tal, era una entitat diocesana que va fundar a l'any 1851 Joan Planas i Congost (Navata,1812 - Girona,1886), escriptor, predicador, frare i vicari dominicà i professor del Seminari Diocesà de Girona.

La Casa Missió, tenia com a comesa el servei de la predicació de la fe cristiana a Banyoles i comarca i estava atesa pel Col·legi de Missioners del Bisbat de Girona, que comptava amb un nombre diferent de clergues al llargs dels anys, com per exemple a l'any 1985 que eren 10 membres. Des de l'any 1863 la seva seu es va plaçar en l'antic monestir de Sant Esteve de Banyoles, però anys després fou tancada, no exercint la seva activitat actualment.

Monestir de Sant Esteve de Banyoles
Portalada de l'església del monestir de
Sant Esteve de Banyoles, on hi havia la
seu de la Casa Missió

A l'any 2007 el bisbat de Girona hi va dipositar un fons documental de gran valor històric, acumulant en l'actualitat uns 4.000 títols i una col·lecció enquadernada d'impresos. Aquest fons actualment, l'Arxiu Comarcal del Pla de l'Estany ofereix per Internet un catàleg de llibres que van des del segle XVI fins el XX.

Cal esmentar que amb tota aquesta documentació hi ha uns 4.000 volums que la Casa Missió va anar acumulant al llarg de la seva història on hi predominen els referents documents de predicació, exercicis espirituals i prèdiques evangèliques a diferents indrets de les comarques gironines, a part d'un bon nombre de llibres de disciplines com el dret, història, geografia, literatura o ciències.

Mossèn Constans va néixer a Banyoles l'1 de novembre de 1901 assistint en els seus primers anys a les Escoles Nacionals de la ciutat, fent després els primers estudis eclesiàstics a la Casa Missió de Banyoles, on hi tornaria com a missioner al 1926. Posteriorment, iniciar estudis en el Seminari del Col·legi de Santa Maria del Cullell i més tard, els complementaria en el Seminari Diocesà de Girona.

Antiga seu del "Hogar Infantil Nuestra Señora de la Misericordia (Hospici)" actual Casa de la Cultura, on Lluís Constans s'hi hostetjava i n'era el Prefecte.

A Girona va estar hostatjat en diversos llocs de la ciutat, primer en el "Hogar Infantil de Nuestra Señora de la Misericordia", l'actual Casa de la Cultura de Girona, on era "Prefecto" (L'Hospici, nom popular que tenia, i que a l'any 1963, es va inaugurar el nou centre en el Puig d'en Roca, al barri de Fontajau, on encara hi és regit per Càrites).

Més tard va residí a la Casa Carles, una casa noble situada en la Plaça del Vi de Girona, al costat de l'Ajuntament i que l'últim de la saga familiar, Joan Carles i Ferrer en va fer donació al Bisbat de Girona, al morí a l'any 1921.

Palau Episcopal, Girona
Palau Episcopal de Girona, l´última residència de Mossèn Constans abans
de tornar a Banyoles

Finalment els últims anys a Girona i abans de retornar com a missioner a la Casa Missió de Banyoles a l'any 1926, any que seria ordenat sacerdot, es va hostatjar en el Palau Episcopal de Girona, quan n'era bisbe el valencià Excm. senyor Josep Vila Martínez (1925-1932).

Des dels seus inicis residencials a Banyoles i comarca, es va interessar amb passió per la lectura i recerca de documents de la història local. La seva missió pastoral li donava temps suficient per a poder dedicar moltes hores a la recerca d'informació històrica, no tan sols de la pròpia ciutat de Banyoles, sinó en altres poblacions de la comarca, tant en els arxius parroquials com els existents en cases pairal senyorials.

Centre d'Estudis Comarcals de Banyoles
Centre d'Estudis Comarcals de Banyoles, entitat on Mossèn Lluís Constans va confiar els seus treballs documentals

Però, la seva passió per la història també el va portar a visitar i estudiar documentació en altres entitats com els arxius del Bisbat de Girona, el Arxius de la Corona d'Aragó a Barcelona o els del Monestir de Montserrat. Fou un dels membres fundadors del "Instituto de Estudios Gerundenses".

Aquesta tasca comarcal també li va permetre amb més èmfasi i durant els vint anys d'activitat pastoral (1926-1946), aplegà un gran nombre de documents, fitxes i notes històries, que havia recollit en les seves estades a diferents poblacions i sobre tot a Banyoles, coneixement que començaria a divulgar a partir de principis dels anys cinquanta.

Aquesta tasta no va poder completar-la amb tot el que tenia, ja que va morir prematurament el dia de la Mare de Déu del Carme, el 16 de juliol de 1955 als 53 anys, després d'una intervenció quirúrgica a l'hospital de Santa Caterina de Girona, en principi sense més importància, però que posteriorment en complicaria; va demanar, ésser traslladat a Banyoles ciutat natal, on hi va traspassar.

Diplomatari de Banyoles
Un dels volums del Diplomatari de
Banyoles de Mn. Lluís Constans

La seva obra que va començar a publicar foren bàsicament llibres i articles en publicacions, tots ells basats en temes històrics comarcals i de costums pròpies de la terra.

Posteriorment a la seva mort, han aparegut diferents obres pòstumes, la majoria editades per el Centre d'Estudis Comarcals de Banyoles, que fou l'entitat que Constans hi va confiar els seus treballs.

Banyoles el recorda amb veneració com un bon capellà i un extraordinari apassionat de la història local, fet que gràcies a ell, Banyoles disposa d'un fons documental i del coneixement de llacunes històries que avui es coneixen, mercès al seu apassionat i perseverant treball.

A la ciutat hi té dedicat el nom en una de les avingudes més transitades i animades de Banyoles, el passeig de Mossèn Lluís Constans que va des del giratori de confluència Avda. Països Catalans/Avda. La Farga, fins arribar al Passeig Darder junt a l'Estany de Banyoles.

1947 -
Dos obras maestras del arte gótico
1951 - Bañolas
1954 - Girona, bisbat marià
1960 - Francesc de Montpalau, abat de Banyoles i ambaxaidor del General de Catalunya
1981 - Rondalles
1985 a 1992   Diplomatari de Banyoles (S'han publicat quatre volums, dels sis que consta l'obra complerta)
Santa Maria del Collell (Wikipèdia)
Seminari Diocesà de Girona
Nota sobre la consulta per Internet del fons documental de la Casa Missió de Banyoles.
Nota Necrològica
Instituto de Estudios Gerundenses
 ACDG - Associació Cultural i Divulgativa Gironina - 2010©
Última actualització: febrer 2016 
 Inici - Agenda - Contactar - Salutació - Actes i Esdeveniments - Esport i Natura - Alt Empordà - Baix Empordà - Cerdanya - Garrotxa - Gironès - Pla de l'Estany - Ripollès - Selva - Enllaços - Webmap - Webs ACDG - Avís legal