contacte  -  mapa web
 
Ripollès
Inici Agenda Contactar Fires Esport i Natura Alt Empordà Baix Empordà Cerdanya Garrotxa Gironès Pla de l'Estany Ripollès Selva
Contactar
 
 
Ripollès
Camprodon
Gombrèn
Les Llosses
Molló
Planoles
Queralbs
Ripoll
Setcases
Toses
Vallfogona de Ripollès
INFO COMARCAL
El Ripollès Digital
Nació Ripollès
LES ALTRES COMARQUES
Alt Empordà
Baix Empordà
Cerdanya
Garrotxa
Gironès
Pla de l'Estany
Selva
 

Camprodon

EN EL COR DEL ripolles ORIENTAL
Camprodon

La majestuosa vegetació de la Vall de Camprodon, arriba als peus de la vila

Camprodon és la capital de la vall del mateix nom, verda, muntanyosa i farcida de rius i altres afluents, amb un índex de pluviometria dels més alts de Catalunya. Indrets com Ulldeter, Setcases, Molló o Beget, dins la Vall de Camprodon, en són alguns exemples.

L'encant del broll natural i verd del Ripollès, té un preu, però també una gratificació, el seu fastuós paisatge, amb un clima pirinenc i d'abundant vegetació, amb una gran riquesa pel que fa a la flora i a la fauna.

Camprodon després de Les Lloses, és el municipi més gran del Ripollès amb 103,4 km2 i en el sentit de les agulles del rellotge de nord vers llevant està limitat pel municipi de La Menera en la comarca nord-catalana del Vallespir, continua per Montagut-Oix i la Vall de Bianya en la comarca de la Garrotxa, i després les altres ja formen part del Ripollès com, Sant Pau de Segúries, Ogassa, Llanars i finalment, Molló.

La Mancomunitat Intermunicipal de la Vall de Camprodon és una entitat que agrupa els municipis que formen la vall natural del nord-est de la comarca del Ripollès i actualment està formada per 6 municipis: Sant Pau de Segúries, Camprodon, Llanars, Vilallonga de Ter, Setcases i Molló. Es va formar a l'any 1975 essent Camprodon la capital de la Mancomunitat, amb competències en àrees de tipus social, turístic, mediambientals, sanitari, cultural o serveis.

Beget
Riera de Beget al seu pas pel poble

La seva orografia és molt muntanyosa i, tot i que Camprodon està a 947 metres d'altitud, dins el seu municipi destaquen altres cotes molt més elevades. Alguns dels cim importants són: Puig Ou de 1.300 metres, Montfalgars de 1.611 metres, Sant Bernabé de 1.353 metres, Puig Moscós de 1.740 metres, L'Ascensió de 1.350 metres, Sant Antoni de 1322 metres o Sant Antoni Vell de 1.348 metres entre molts altres.

La part hidrogràfica és molt important per les característiques de la seva orografia i la pluviometria de tota la Vall de Camprodon.

Els dos rius més importants són el Ter i el Ritort, sobre tot el primer que és el més cabalós i que té una longitud de 208 Km i desemboca directament al mar, en la Gola del Ter, entre les platges de L'Estartit i la Platja de la Fonollera, dins el terme municipal de Torroella de Montgrí.

El Ritort és molt més petit, el seu recorregut és de 17 km. i vessa les seves aigües directament al Ter quan aquest passa pel centre de Camprodon.

Vall de Camprodon
Logo de la Vall de Camprodon

El municipi a part dels dos rius té un munt de rieres, rierols, torrents i rials. Les rieres més importants són: la riera de Beget, riera de Salarsa i la riera de Bolós. Els torrents són molts, tals com: torrent de Bac Morell, torrent de la Ginestosa, Clot de la Vila o el Ritortell.

Les vies de comunicació principals són C-38 que ve de Ripoll, Sant Joan de les Abadesses i, un cop passar Camprodon, continua cap a Molló fins arribar al Coll d'Ares, en el límit fronterer. En aquesta carretera hi arriba la GIV-5223 que comunica amb Beget, després hi ha una altra carretera innominada que va directament a Oix, passant per Sant Miquel de Pera i està en molt bon estat.

L'altra carretera important és GIV-5264 que surt de Camprodon, i que arriba fins a l'estació d'esquí Vallter 2000, passant abans per Llanars, Vilallonga de Ter i Setcases. Aquesta via té una petita variant que és la GIV-5265 que va directament des del punt quilomètric 7,5 km. fins el poble de Tregurà.

 

ROCABRUNA I BEGET
Rocabruna

Rocabruna per la carretera GIV-5223 direcció Beget

Des de que es va formar el municipi de Camprodon, aquest era molt reduït pel que fa a la seva superfície, ja que no arribava a un quilòmetre quadrat (només 0,72), però com que sempre al llarg de la història la vila ha tingut un pes específic molt important en tota la vall, amb el temps, municipis del seu entorn, no es van desenvolupar de la mateixa manera, patint despoblació i manca de recursos, per tant, la necessitat d'unificar territoris es fa fer patent.

Al anys seixanta dos municipis a l'entorn de Camprodon és va unificar en un de sol, amb capital a Camprodon. El municipi de Freixenet ho va fer a l'any 1965 i el de Beget a l'any 1969. D'aquesta manera, els tres municipis quedaven unificats en un de sol gaudint d'una política comuna en bé de tot els seus habitants.

Avui les entitats que formen el municipi de Camprodon són onze, que són en funció del nombre decreixent de població: Camprodon, Freixenet, Colònia Estebanell, Rocabruna, Beget, Creixenturri, Cavallera, Bolòs, Salarsa, El Riberal i Bestracà.

 

Rocabruna

Els orígens de Rocabruna es remunten al segle X amb la presència del castell del mateix nom. Segons sembla el primer senyor o un dels primers fou un tal Pere, el qual a l'any 986 va acompanyar al comte de Besalú Oliba Cabreta (929 -990), pare de Bernat I de Besalú, dit "Tallaferro", quan va anar en auxili del comte de Barcelona Borrell II (927 - 992) en les lluites que aquest tenia contra Al-Mansur, cabdill del califat de Còrdova, el qual fustigava amb ràtzies les terres del sud de la Marca Hispànica o la dita Catalunya Vella.

El nom de "rocabruna" està documentat a partir del segle XIV com "Rochabruna", un mot compost per "roca" i "bruna". La paraula bruna o bru, és el color gris fosc tirant a negre, referint-se al color de la pedra de l'indret, és a dir, un equivalent a "roca fosca".

Sant Feliu de Rocabruna Sant Feliu de Rocabruna
Rocabruna per la carretera GIV-5223 direcció Beget
 
Campanar de Sant Feliu
Sant Feliu de Rocabruna   Sant Feliu de Rocabruna
Presbiteri i altar
 
Pica baptismal

Avui Rocabruna és un petit veïnat situat a peu de la carretera GIV-5223 que va des del quilòmetre 13,6 Km. de la carretera C-38 de Camprodon a Coll d'Ares, fins a Beget. L'edifici més important del lloc és l'església romànica de Sant Feliu.

Sant Feliu de Rocabruna, és un temple romànic del segle XII que fou restaurat a l'any 1929, format per una sola nau i amb un absis semicircular, amb una porta d'accés formada per tres d'arcs per sota de la sotavolta, acabant amb el timpà sense cap inscripció com la resta d'element com la llinda o els brancals. Disposa d'un campanar de tipus espadanya amb dues obertures per a les campanes.

 

Beget

Beget
Campanar romànic de Sant Cristòfol

A part de Camprodon, la població més coneguda i visitada és Beget, tot i que és la cinquena pel que fa a nombre d'habitants, però l'encant del seu nucli urbà, el seu entorn eminentment forestal, el bon nombre de restaurants, i establiments de turisme rural, la fan molt atractiva pel turisme, ja sigui per passar una jornada festiva o pels amants de la muntanya i les caminades.

El que realment diferencia Beget de les altres poblacions és l'esplèndida església romànica de Sant Cristòfol. Una joia de l'arquitectura romànica del segles XII-XIII, formada en una edificació d'una sola nau, amb arcs torals, absis semicircular i un magnífic campanar, com clar exemple del romànic llombard de quatre pisos, separats per frisos de dent de serra.

Del seu interior cal destacar la pica baptismal d'immersió de l'època romànica, elegantment decorada i d¡un diàmetre de 1,20 metres. Un altre element a destacar és el retaule, on hi destaca la "Majestat de Beget", una talla romànica policromada de quasi 2 metres d'alçada del segle XII.

El nom de "beget" a vegades també "baget" prové del segle X que era nomenat com "Bageto","Begeto" o "Beiedo" entre d'altres. Se'l considera un antropònim de procedència occitana i que podria ésser un diminutiu de "bages", de significat desconegut i d'antiquíssim origen celta.

Beget havia estat municipi independent fins l'any 1969 que es fusiona amb el de Camprodon, que ja s'havia ampliat el territori amb la unió del municipi de Freixenet a l'any 1965, i s'hi pot accedir a través de dues carreteres.

La primera via és la GIV-5223 que va des del quilòmetre 13,6 Km. de la carretera C-38 de Camprodon a Coll d'Ares, i que passa per Rocabruna fins arribar a Beget. L'altra via, és una carretera innominada, de fet pista rural asfaltada de bon transitar, que va des d'Oix (Garrotxa) fins a Beget, passant per Sant Miquel de Pera. Quan arriba a Beget, pràcticament un quilòmetre abans, hi ha la petita ermita a mà esquerra i a peu de carretera coneguda com de la Mare de Déu del Remei, és a dir, amb el mateix nom del Santuari de la Mare de Déu del Remei de Creixenturri.

Portalada d'entrada al temple
 
Part posterior del temple amb l'àbsis i part del campanar
Beget   Beget
Vista general i la riera de Beget a la dreta
 
Riera de Beget
Beget   Beget
Vista general i la riera de Beget
 
Pont sobre el torrent dels Trulls en el carrer de la font
Beget   El Remei de Beget
Plaça Major
 
Capella de la Mare de Déu del Remei

La població està situada entre la carena de Ricolta, on el punt més elevat és el Collet del Clotic de 1.018 metres d'alçada i la part baixa de les collades de la Ginebrosa. En aquesta petita depressió geogràfica on és situa Beget a 530 metres d'alçada, hi discórrer la Riera de Beget; un aflunt directe de la Riera d'Oix i que recull les aigües dels entorns com la riera de Salarsa, el torrent de Bellestil o els torrent dels Trulls entres molts altres.

 

MONESTIR BENEDICTÍ DE SANT PERE DE CAMPRODON
Sant Pere de Camprodon

Monestir de Sant Pere, fundat per monjos benedictins de Ripoll en el segle X

El monestir es va edificar a mitjans del segle X, pels volts de l'any 950 i a l'entorn a l'església parroquial de Sant Pere, un temple existent i que havia estat consagrat a l'any 904.

La consagració de l'església en honor a Sant Pere a l'any 904 per part del bisbe de Girona, Serfdedéu, denota que Camprodon ja tenia una població important, que en aquella època formava part del comtat de Besalú, que feia poc havia estat un pagus del Comtat de Girona i que havia estat declarat comtat per decisió de Guifre I, el Pilós comte de Barcelona, Osona, Girona, Urgell, Cerdanya i Conflent.

Pels volts de l'any 950 el comte de Besalú Guifré II (c.927-957) va decidir fundar un monestir a l'entorn de l'església de Sant Pere. Per tal de poder-ho fer, havia d'aconseguir els drets sobre la mateixa església i sobre la institució parroquial, i que ho aconseguí del bisbe de Girona Gotmar II a canvi de diferents bescanvis i pagaments.

Benet VIII
Benet VIII al 1017 confirma les propietats dels monestir de Sant Pere de Camprodon

Els primers monjos eren procedents del monestir benedictí de Santa Maria de Ripoll, els quals van constituir un cenobi encapçalat per l'abat Gaufred, que faria aquesta funció de l'any 948 fins el 957 que seria substituït per l'abat Teodoric.

En un principi el monestir ja va comptar en diferents propietats i béns, tals com la parròquia de Sant Cristòfol de Creixenturri, avui coneguda com el santuari de la Mare de Déu del Remei, emplaçada a prop del llogaret de Creixenturri i la Colònia Estebanell o altres, nuclis habitats, boscos i molins.

La donació més important fou la feta per Sunifred II, comte de Cerdanya, Conflent i Besalú, quan va fer cessió de la vila rural de Camprodon i de tot el seu terme, al monestir de Sant Pere. Aquest fet va comportar un increment de la població, ja que el cenobi per propis interessos els interessava la repoblació de la petita vila rural de Camprodon.

Les propietats i la immunitat davant del bisbe del monestir foren confirmades per una butlla que el Papa Benet VIII (1012-1024), va lliurar personalment al comte de Besalú Bernat I "Tallaferro" a Roma.

Aquest hi havia anat entre d'altres afers, per sol·licitar l'expulsió de les monges del monestir benedictí femení de Sant Joan de les Abadesses, davant la disbauxa i esbojarrada vida de les monges portaven a terme, tot i que sembla que el que hi havia era més un interès polític i qüestió personal per part del comte, que un estat de xauxa per part de l'abadessa Ingilberga.

L'abadessa Ingilberga era filla bastarda, de comte de Cerdanya, Berga i Besalú, Oliba Cabreta, pare de Tallaferro, per la seva relació extra matrimonial amb Ingilberga de Besora.

Comtat de Besalú
Comtat de Besalú, territori del qual pertanyia Camprodon
© Mapa original: Cartografia i Món

El comte Oliba Cabreta era el pare de Testaferro, que a la seva mort a l'any 988 li deixaria el comtat de Besalú, al seu fill Bernat, germanastre de l'abadessa.

Durant el segle XI, el monestir de Sant Pere de Camprodon fou pròsper durant anys, però també en va passar altres de magres, principalment per la seva vinculació i relació embolicada d'interessos i tripijocs de diferents estaments comtals i eclesiàstics.

Teòricament aquest desgavell va acabar quan Bernat II, comte de Ripoll i Besalú, va decidir vincular el monestir de Sant Pere amb el de Moissac. El monestir de Moissac, un cenobi de Occitània, formava part de l'Ordre de Cluny.

L'ordre de Cluny era una congregació benedictina, que tenia com a objectiu principal reformar l'estatus de l'ordre i aplicar amb rigor la Regle de Sant Benet que s'havia afeblit des de la seva formulació en el segle VI.

El monestir de Moissac pertanyia a aquesta congregació i el seu abat sembla era parent del comte de Besalú, fet que devia propiciar la vinculació. Moissac és una població occitana que actualment pertany a la regió de Migdia-ripolless i es troba a 340 Km. de Camprodon.

Aquesta relació fou tensa durant molts anys, fins i tot segles, ja que un dels principals problemes era que els abats no eren escollits pel cenobi de Sant Pere de Camprodon, sinó pel de Sant Pere de Moissac, i per tant, o eren occitans o francesos, i si en alguna ocasió a la mort de l'abat era escollit un de nou de la comunitat de Camprodon, aquest era destituït.

Finalment a l'any 1314, l'abat de Moissac va accedir que els abats de Sant Pere de Camprodon fossin escollits pels mateixos monjos, però segons sembla, va durant poc ja que a l'any 1363, un altre cop imperà la centralització de les decisions des de Moissac.

Monastir de Sant Pere de Moissac

El monestir de Sant Pere de Moissac (Occitània) del qual en va
dependre durant més de 500 anys, Sant Pere de Camprodon

Durant el regnat de Pere III, el Cerimoniós o el del "Punyalet" (1319-1387), es van produir guerres com la de la Unió, la guerra dels Genovesos, contra Castella i altres sublevacions.

Aquests fets van provocar pèrdues de propietat i decadència en general del monestir, fins el punt d'haver de suplicar a Roma un eximi dels delmes o dècimes que tenia assignat el monestir, i per un període de 20 anys, ja que es veia incapaç d'afrontar el pagament d'aquests impostos.

Amb tot, Sant Pere de Camprodon continuava estan sota la jurisdicció de Sant Pere de Moissac, que a l'any 1460 va fer-hi una visita els seus delegats, els quals van veure que el monestir havia caigut en decadència, que bona part dels edificis havien estat molt afectats pel terratrèmol de 1428, que molts dels monjos vivien en el poble i no respectaven les regles de l'ordre, disposant de rendes pròpies no comunes i, que el seu nombre estava per sota dels dotze monjos, per tot plegat, Moissac es va començar de desentendre de Camprodon.

A l'any 1592 Sant Pere de Camprodon va obtenir per part del Papa Climent VIII la seva independència i va entrar a formar part de la congregació de Tarragona. Durant el segle XVII el monestir no va aixecar cap, sinó tot el contrari, els monjos ja no vivien ni podien fer-ho al monestir degut al seu deteriorament.

La situació es va agrejar per la Guerra dels Nou Anys (1688-1697) on Catalunya es veié implicada. Les tropes franceses a l'any 1689 estaven a Camprodon i van fer servir el monestir, o el que quedava d'ell, de residència pels soldats i la seva cavalleria.

Progressivament la decadència del monestir, va comportar el ressorgiment de la parròquia de Santa Maria de Camprodon, al marge d'altres disputes que mantenien de feia anys. Una modalitat de l'actual església de Santa Maria, sembla ja existia a l'any 1017, que fou construïda per les necessitats espirituals de la gent del poble, ja que la utilització de Sant Pere destorbava a la comunitat monacal. D'aquesta manera, Sant Pere fou exclusiva del monestir i Santa Maria per la gent del poble.

El cop de gràcia de la seva definitiva desaparició fou durant el Trienni Liberal (1820-1823). A l'any 1820 i sota la Secretaria d'Estat de Evaristo Pérez de Castro y Colomera, es va aprovar la reforma del clergat regular i per tant la supressió de convents i la secularització, per tal d'augmentar les rendes de l'Estat a través de la incorporació dels béns.

Sant Pere de Camprodon Sant Pere de Camprodon
Vista general de Sant Pere
 
Campanar de l'antic monestir
Sant Pere de Camprodon   Sant Pere de Camprodon
Façana de Sant Pere
 
Interior del temple

Com que aquesta norma no va ésser d'immediat compliment, sinó que fou previst que la seva aplicació fos gradual i durant molts anys, va permetre que els monjos encara restessin en el monestir per un període de quinze anys, és a dir, fins 1835.
El 22 de juliol de 1835, com a represàlia per l'assassinat de presoners lliberals per part de carlistes comandats per un religiós, es va encetar a Reus actes de represàlia amb la crema de dos convents i assassinats d'uns quant religiosos. Aquest fet, davant d'un moviment anticlericalisme i en el sí de la guerra civil carlista, va fer que com la pólvora s'estengués a tot Catalunya.

Monestirs centenaris com el de Pobles, Santes Creus, Sant Francesc, Sant Josep, Sant Agustí, el Carme de Barcelona, els convents de Sant Cugat del Vallès, Sant Jeroni de la Murtra, els de caputxins de Mataró, d’Arenys i d’Igualada i les cartoixes d’Escaladei i de Montalegre, foren saquejats i incendiats.

Davant aquest panorama de tràgics d'incendis de monestirs i convents, i la mort de molts religiosos, els monjos de Sant Pere de Camprodon espantats pels esdeveniments, van decidir fugir a França. El monestir de Sant Pere de Camprodon després de 885 anys desapareixia definitivament de la història de la Vall de Camprodon.

 

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANTA MARIA
Santa Maria de Camprodon

Altar i presbiteri de Santa Maria

Des del principi de l'aglomeració urbana de Camprodon, l'església parroquial havia estat la de Sant Pere, un temple ja existent abans del segle IX i que fou consagrat a l'any 904 per part del bisbe de Girona, Serfdedéu.

Quan pels volts de l'any 950 el comte de Besalú Guifré II (c.927-957) va decidir fundar un monestir a l'entorn de l'església de Sant Pere, fet que va aconseguir després d'aconseguir els drets sobre la mateixa església i sobre la institució parroquial, assolint-t'ho del bisbe de Girona Gotmar II a canvi de diferents bescanvis i pagaments.

Els primers monjos eren procedents del monestir benedictí de Santa Maria de Ripoll, els quals van constituir un cenobi encapçalat per l'abat Gaufred, que faria aquesta funció de l'any 948 fins el 957 que seria substituït per l'abat Teodoric.

El fet que l'església de Sant Pere fos parroquial, i per tant emprada per la població, i al mateix temps fos el temple del monestir, va originar certs inconvenients, sobre tot a la comunitat de monjos, per la seva manca de recolliment i d'interferència amb la seva vida monacal. D'aquesta manera, es va fer necessari que la població disposés d'un temple d'oració i litúrgia exclusivament pels feligresos camprodonins i camprodoniques, tot i que en certa manera la gestió fos portada pel monestir, però en edificis separats.

Goigs al patró de Camprodon

No es coneix la data exacta de quan es va començar a construir, només es té constància documental de la seva existència a l'any 1017, per tant, és possible que es comencés a construir a principis del segle XI, com una petita església dedicada a Santa Maria per part del monjos benedictins i en els seus terrenys on hi havia a prop el cementiri.

Aquesta petita església sembla fou restaurada o ampliada a l'any 1096, fet que succeiria al llarg dels segles en diferents ocasions, fins a convertir-la en una església de dimensions considerables que és la que actualment es pot admirar.

Durant els anys entre 1710 al 1722 s'hi va fer una ampliació molt considerable al construir la capella dels Dolors, certament amb unes dimensions molt poc corrents, ja que més que una capella, sembla més pròpiament una altre església adossada a la nau principal.

Santa Maria de Camprodon
Test ornamental a l'entrada de l'església

En la capella dels Dolors, un dels elements més venerats és l'arqueta de Sant Patllari o Pal·ladi, també conegut com Batllori d'Embrun. És un cofre destinat a guardar les relíquies del sant de la Gàl·lia de finals dels segle V, i que avui és el patró de Camprodon, festa que es celebra cada dia 21 de juny.

A l'entorn de Sant Patllari hi ha una llegenda:

" Diuen que uns monjos benedictins van decidir anar a Embrun (Embrun, Ambrun en occità, és una població situada en els Alps francesos a uns 140 km. de Grenoble), per a poder disposar de relíquies de Sant Patllari i dur-les al seu monestir. No les devien poder aconseguir, o sigui que les furtaren.

Les van col·locar en una caixa lligades a l'espatlla d'un ase, i en el trajecte del viatge havien de passar per Camprodon. Quan arribaren a la rodalia de Camprodon, l'animal no va voler continuar el camí, per molt que els monjos insistiren i de ben segur estomacaren. L'animal tossut com un ase, que és el que era, es va rebolcar per terra, on van efluir tres deus d'aigua, lloc on segons la tradició, és on avui hi ha la Font de Sant Patllari.

L'ase, marrà i masell com ha d'ésser un bon ruc, no va voler continuar el viatge, i va entrar a Camprodon donant giragonses per tot arreu, i és de suposar que al darrera el monjos estovant al pobre animal. Es diu que va passar davant de l'església de la Mare de Déu del Carme, la que hi ha a la plaça del Carme, després pel davant de l'església de Santa Maria i, final es va aturar davant de l'església monacal de Sant Pere.

Els monjos que ja devien tenir el bot ple d'anar amunt i avall o el veure que l'ase no es movia de davant l'església de Sant Pere, devien entendre que Sant Patllari, volia quedar-se allà, tal com va ésser, fins l'any 1740 que el monestir fou saquejat i portat a França, però es va recuperar a l'any 1484, quedant a l'església de Santa Maria on encara hi roman".

Santa Maria de Camprodon Santa Maria de Camprodon
Avinguda Lluís Jover, i visió posterior de l'església
 
Lateral i porta principal des dels jardins de Santa Maria
Santa Maria de Camprodon   Santa Maria de Camprodon
Interior de l'església i capelles laterals
 
Baptisteri
Santa Maria de Camprodon   Santa Maria de Camprodon
Capella dels Dolors
 
Vitralls en la capella del Dolors
Santa Maria de Camprodon   Santa Maria de Camprodon
Exposició litúrgica
 
Làmpada ornamental

De l'església parroquial de Santa Maria consolidada com a tal, als primers anys del segle XI, pràcticament ja no en queda res. Fou a partir del segle XIII quan es comença a construir el temple de grans dimensions preludi de l'actual.

La nau central acabada al segle XVI és molt àmplia, amb una volta central única reforçada per grans arcs torals, compensats a més, pels existents en l'exterior de l'edifici. A l'any 1677 es va acabar la volta del presbiteri on hi ha l'altar i es va construir la sagristia; posteriorment es faria la capella dels Dolors.

A banda i banda de la nau central hi ha diferents capelles dedicades a Sant Victor, al Sagrat Cord, a la Sagrada Família, a Sant Josep o la del Roser, entre d'altres. En el transsepte esquerra s'hi mostra un exposició d'art litúrgic.

Els documents fotogràfics mostren que l'altar disposava d'un magnífic i sumptuós retaule gòtic, tot una meravella artística, el qual fou cremat a l'any 1936 pel bergants revolucionaris, brivalls i llecs destructors del patrimoni artístic i documental català, llegat d'incalculable valor històric dels nostres avantpassats.

 

REMENCES A LA VALL DE CAMPRODON
Monument a Verntalla, Vall d'en Bas

Monument a Francesc de Verntallat, capdill dels remences
a la Vall d'en Bas (Garrotxa), la seva terra natal

La Guerra dels remences fou una revolta periòdica durant la segona meitat del segle XV, de la pagesia en la Catalunya Vella principalment, i que anava en contra dels continuats abusos que durant segles havia patit aquest col·lectiu, sotmès a diferents tipus de gravàmens, servituds esclavatges i subordinacions humiliant vers el seu senyor.

Dins el període en que es van viure les diferents revoltes i aixecaments populars, hi ha un període especialment important que fou la Guerra Civil Catalana entre els anys 1462 al 1472 que van enfrontar principalment el rei Joan II, amb el recolzament del rei de França  i el Consell de Cent i la Generalitat entre d'altres.

Els pagesos remences capitanejats per Francesc de Verntallat (El Mallol,1422 - Sant Feliu de Pallerols,1496), es van posicionar al costat del rei Joan II, amb l'esperança que aquest dictés, d'una vegada per totes i anul·lés, totes les situacions vexatòries i els dits Mal Usos que aplicava la noblesa i els senyors feudals, amb el beneplàcit de la Diputació del General del Principat (Generalitat) i el Consell de Cent. La fi d'aquestes aspiracions no vindria de la mà de Joan II, sinó del seu fill Ferran II, el Catòlic, que amb la Sentència Arbitral de Guadalupe, del 21 d'abril del 1486, es posaria per sempre fi als Mals Usos i altres vexacions.

Territori remença amb les zones ocupades i la
zona més beligerant com la Garrotxa
© Atles d'Història de Catalunya

Camprodon fou una vila remença i es va posicionar al costat del rei Joan II, però els abats dels monestir eren contraris al rei, ja que pels seus interessos estaven al costat de l'explotació del pagès i de la gent més humil per l'afany d'incrementar poder i riquesa.

El front remença durant l'any 1462 s'havia estès a moltes poblacions que avui configuren les comarques de la Selva, el Gironès, Pla de l'Estany, la Garrotxa i el Ripollès. En aquesta comarca van estar sota el domini dels remences poblacions com Sant Joan de les Abadesses, Setcases, Molló o Camprodon entre d'altres, tot i que el nucli dur estava situat a la Garrotxa.

A l'any 1462 les remences de Verntallat dominaven tots aquest territoris, i en el marc d'aquestes, es va produir a l'any 1463 el segrest de l'abat de Sant Joan de les Abadesses, Miquel Isalguer, per homes fidels a Verntallat.

Camprodon va patir diferents atacs del bàndol anti-reial com el de 1463 per part de Joan de Beaumont (1419 - 1487), que era prior de l'Ordre de Sant Joan de Jerusalem (cavallers hospitalers de l'Ordre de Malta) a Navarra i lloctinent a Catalunya del rei Enric IV de Castellà, que lluitava contra Joan II i al costat de la Generalitat.

A l'any 1465 pateix un veritable setge i destrucció per part de l'exèrcit de la Generalitat comandat pel capità Joan Ramon de Vergós i de Solanell i recolzat per Pere, el conestable de Portugal, que havia estat nominat rei en oposició a Joan II. Aquest fet s'agreuja quan Joan II i el rei francès Lluís XI trencant l'aliança a l'any 1469, fet que provoca la invasió de les tropes franceses del Rosselló i arriben fins Camprodon, deixant la vila totalment destruïda i és quan s'enduren les relíquies de Sant Patllari.

Francesc de Verntallat
Placa de reconeixement a Francesc de Verntallat en el veïnat del
Mallol a la Vall d'en Bas

Francesc de Verntallat, el capdill remença, fou un personatge clau i molt important en el desenvolupament de la història, les accions i la resolució amb final feliç de la greu situació dels pagesos remences que durant més de quatre segles van estar subjectes a diferents lleis abusives i maltractaments, els dits mal usos, per part de la noblesa i estaments de l’època com els senyors feudals, amb el beneplàcit de l’alta jerarquia eclesiàstica.

Nascut en el Mas Verntallat del veïnat de Mallol, de la parròquia  de Sant Privat d'en Bas a l'any 1422, i per tant sota el regnat d'Alfons V el Magnànim (1416-1458), va passar d’ésser d’un pagès benestant, però també subjecte als abusos dels nobles, a cabdill indiscutible de tot el moviment remença en la seva part final, que acabaria amb la Sentència Arbitral de Guadalupe el 21 d’abril de 1486.

La família dels Verntallat procedien d’un altre veïnat proper al Mallol, Santa Maria de Puigpardines. El seu pare Francesc i el seu germà gran i hereu Llorenç, encara van conservar el cognom Puigpardines per comptes de Verntallat, però ell sembla que ja emprà sempre el cognom Verntallat per comptes de Puigpardines, àlies Verntallat.

Notar que l’assignació dels cognoms ha evolucionat molt a través dels anys, i una tradició molt arrelada era adquirí com a cognom el nom del mas on es vivia o si s’arribava com a forà o nouvingut, en el cas de casar-se amb la pubilla, l’home prenia el cognom del mas d’arribada.

Aquest fet explica que algunes famílies amb el cognom Verntallat, no siguin descendents del cabdill, sinó posteriors propietaris del mas, que avui encara existeix amb el mateix nom, a prop de Les Preses, en direcció al Mallol i Sant Privat d’en Bas.

Tot i que el rei Alfons V recolzava un esperit encaminat a l’abolició dels mals usos, autoritzant la creació del Sindicat de Remences i les seves activitats, reflectides sobre tot, en les reunions a diferents pobles on hi havia famílies remences, la forta oposició de la noblesa i senyors feudals va fer que, tot i tenir el recolzament del rei, el propòsit no tirés endavant, fet que va provocar la continuïtat del mal estar i cada cop més, situacions de violència i greus conflictes de relació.

Joan II d'Aragó i el seu fill Ferran II, el Catòlic

Verntallat líder del moviment remença a la Vall d’en Bas, Vall d’Hostoles, de Santa Pau i Mieres, fou requerit per Joana Enriquez (1425-1468), lloctinent de Catalunya i segona muller de Joan II (1458-1479) per tal que l’ajudés en el setge que patia Girona, que era on havia anat amb el seu fill Ferran (futur Ferran II, el Catòlic) a refugiant-se dels seus enemics.

Sembla que a Girona també hi va anar en ajuda de la reina Joana i el seu fill Ferran, el noble Pere Desbach, senyor del Castell de Rocabruna, avui veïnat dins el municipi de Camprodon. Pere Desbach, fou conegut per la seva fidelitat a Joan II i per la seva política en favor dels remences i, que protagonitzà incursions armades al Vallespir i al Ripollès a Sant Joan de les Abadesses, Camprodon, Olot i a Ripoll.

Precisament amb aquest atac de les tropes de la Generalitat a Girona, s’iniciava la Guerra Civil Catalana (1462-1472), que acabaria amb la Capitulació de Pedralbes, signada a Barcelona el 24 d’octubre de 1472 i on Joan II quedaria com clar vencedor, tot i que no va significar una opressió contra el vençuts.

L’exèrcit de Verntallat i els remences foren clau en el subministrament de queviures a Girona durant el setge i pels constants atacs als enemics del rei, que eren la Generalitat, el Consell de Cent entre d’altres, contraris al rei Joan II i de Joana, ja que aquesta a més, fou considerada instigadora de la mort de Carles de Viana, príncep hereu acceptat per la majoria dels estaments catalans, i fill de Joan II i de la seva primera muller, Blanca I de Navarra (1387-1441).

Amer, la Selva
Placa commemorativa del principi d'acord
entre els remences i Iñigo López de Mendoza
representant de Ferran II, el Catòlic.
(Plaça del Monestir, Amer)

La Capitulació de Pedralbes va suposar en principi a més del final de la Guerra Civil Catalana, un brot d’esperança per resoldre definitivament el problema remença que venia des del segle XI, fet que no tan sols va succeir, sinó que la revolta dels pagesos de Corçà, i la restitució del mals usos per part de les Corts de Barcelona a l’any 1481 va fer revifar un altre cop les disputes i revoltes al camp català, iniciant-se la coneguda segona revolta remença on hi entrava en escena un altre personatge lluitador en defensa dels interessos dels pagesos com Pere Joan Sala, cabdill remença més bel·ligerant que Verntallat.

Després de moltes batalles i topades bèl·liques és capturat després de la derrota a la batalla de Llerona (24 de març de 1485), a prop de Granollers del Vallès. El 26 fou portat a Barcelona, on va estar encarcerat i posteriorment executat i esquarterat a Barcelona, essent el seu cap posat en una gàbia i exposat, en els murs proper al Portal Nou durant anys.

Finalment el rei Ferran II, el Catòlic (1452-1516) va prendre una postura més activa en el conflicte, nomenant un interlocutor neutre sense cap vinculació amb les parts, i a més sense cap enllaç amb el Principat de Catalunya, aquest fou Don Iñigo López de Mendoza y Quiñones, comte de Tendilla (1435-1515) reconegut diplomàtic, dialogant i amb dots de negociador. Després de diferents reunions en diferents llocs de Catalunya, s'arriba a un principi d’acord on es materialitza l’acceptació de l’arbitri reial per part dels remences, el dia 8 de novembre de 1485 en el Monestir de Santa Maria d’Amer.

Finalment, el rei donà compliment a la seva promesa: el 21 d’abril de 1486, en el Monestir de Guadalupe (Càceres) després d’unes dures negociacions entre les parts, on els remences estaven representats per Francesc de Verntallat i 18 síndics més, entre ells Llorenç Espígol, mercader de Sant Feliu de Pallerols que era parent per casori amb una neboda de Francesc de Verntallat, el rei adoptaria la que es coneix com a Sentència Arbitral de Guadalupe, i posaria fi als greuges en contra de la gent del camp català, sobre tot a la Catalunya Vella.

Aquesta disposició tot i que va comportar tot un seguit de mesures de retorns de propietats, usurpacions, pagaments o fins i tot càstigs i penes de mort, va suposar una fita molt important pel camp català. Els pagesos catalans es convertien de fet a partir del segle XV, en un dels col·lectius més lliures, no tan sols de la península ibèrica sinó de moltes de parts d’Europa, una llibertat personal que en molts d’ells no els hi arribaria fins el segle XVIII o XIX.

Hostalets d'en Bas
"Un pagès és un home que treballa cultivant la terra i viu de la terra. En aquest sentit ésser un pagès és un honor molt elevat" (Josep Pla)

Francesc de Verntallat que durant la Guerra Civil Catalana, Joan II ja l’havia nomenat Capità General, fou també designat amb el títol de Vescomte d’Hostoles el 23 d’octubre de 1474, mantenint el domini dels castells d’Hostoles, on havia estat sempre el seu feu principal, tot i que anys després, també hauria de claudicar en algunes de les seves propietats com el mateix Castell d’Hostoles que va haver de retornar.

Francesc de Verntallat, cabdill del remences, no va poder tornar amb els altres síndics catalans un cop signada la sentència de Guadalupe,  ja que el rei Ferran II el va obligar a viure durant un temps a la Cort castellana.

Temps després va poder retornar a la Vall d’Hostoles, i al final de la seva vida la va passar entre la Cellera fortificada de Sant Feliu de Pallerols i el Mas Claperols. Moria a l'any 1496, als 74 anys a Sant Feliu de Pallerols, dins un ambient proper, familiar i envoltat dels seus i en la seva terra.

Gràcies a Verntallat, a aliats com Pere Desbach de Rocabruna, i altres fidels i ardits combatents, els pagesos van poder viure a partir de les hores com persones humanes i amb dignitat, passant la majoria d'ésser vassalls esclavitzats pels seus senyors a propietaris dels masos i terres que tan durament sempre han treballat, de sol a sol.

 

SANTUARI DE LA MARE DE DÉU DEL REMEI
Santuari de la Mare de Déu del Remei, Camprodon

Santuari de la Mare de Déu del Remei

Properament ...

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

VEiNAT I TORRE DE CAVALLERA
Veïnat de Cavallera, Camprodon

Veïnat i Torre de Cavallera

Properament ...

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 


Escut de Camprodon

Escut
Logo turístic

 

NOMBRE D'HABITANTS (2015)
2.299 Habitants (font: idescat)
GENTILICI
Camprodoni, Camprodonica
SUPERFICIE DEL MUNICIPI
103,4 Km2
DENSITAT DE POBLACIÓ
22 Hab/Km2
COMARCA
Ripollès
PARTIT JUDICIAL
Ripoll
DEMARCACIÓ ELECTORAL
Puigcerdà
BISBAT
Girona
CODI POSTAL
17867
MERCAT SETMANAL
Diumenge
COORDENADES GPS
Latitud N 42,314964º - Longitud E 2,366597º
ALTITUD
947 metres
CIUTAT AGERMANADA
No està agermanada
FESTA MAJOR
Juny
   

 

Ajuntament de Camprodon Camprodon Turisme Vall de Camprodon

 

Facebook
El temps a Camprodon
MeteoCat
Trànsit

 

Bibliografia Bibliografia
  CAMPRODON, Silvia Planas i Marcé, Quaderns Revista de Girona, Diputació de Girona, 1993
Internet Internet
 
Sky Club Camprodon
Golf Camprodon
Associació dels Sants Misteris
La Colonia Estebanell
Grup de Muntanya de la Vall de Camprodon
Cuines de la Vall de Camprodon
Unió Esportiva de Camprodon
Canals locals de TV
  Televisió del Ripollès
Vall de Camprodon TV
Publicacions Premsa local, Revistes i Publicacions
  El 9 Nou
El Ripollès Digital
Nació Digital al Ripollès
Música
 

Asturias (Isaac Albéniz) - ©Ytube Powerload

Mapes Plànols i Mapes
  Camprodon
Beget
 
Isaac Albéniz   ISAAC ALBÉNIZ I PASCUAL
Pianista i compositor

Camprodon, 1860
Cambo les Bains, 1909

Tot i viure una vida relativament curta, ja que va morir als quaranta-vuit anys, aquesta fou molt intensa, ja no tan sols en la vessant musical sinó individual, per les pròpies experiències personals, els seus viatges i, de més jovenet i ja casat, pels constants canvis de residència de la seva família arrel de la ideologia i professió de funcionari del seu pare, i en el segons cas per les necessitats professional d'Albéniz.

Quan Isaac neix a Camprodon el 29 de maig de 1860, el seu pare d'origen basc, nascut a Vitòria/Gasteiz, Angel Lucio Albéniz Gauna (1817 - 1903), havia estat destinat a aquesta població del Ripollès a l'any 1859 on era funcionari de duanes. Estava casat amb Dolors Pascual i Barberà (Figueres,1821 - 1900), de pare gadità i mare catalana de Figueres.

Angel Albéniz Gauna i Dolors Pascual
Barberà, pares d'Isaac Albéniz
© Turtle Point Press Magazine

Quan neix l'únic noi i l'últim fil de la família, el bategaran amb el nom d'Isaac Manel Francesc, naixent en el sí d'una família on ja hi havia les que serien les seves tres germanes:

Enriqueta (1850- Barcelona,1867), que moria al 17 anys víctima de tifus, Clementina (Madrid,1853-1933), pianista i la que donaria les primeres lliçons al seu germà i, Blanca (1855-Madrid,1874), que també moriria tràgicament als 19 anys traient-se la vida en el Parc del Retiro de Madrid. Blanca era corista, i es veu que no fou admesa en el Teatreo de la Zarzuela de Madrid, fet que li devia provocar una aclaparant angoixa, per portar-la a tan trist final.

Poc després, quan té tres anys acabats de fer, la família Albéniz marxa de Camprodon i es trasllada a Sitges, però serà per poc temps, al cap de sis mesos, tornen a marxar de Sitges per anar a viure a Barcelona.

A la ciutat comtal Albéniz començarà el fructífer prolegomen de la seva prodigiosa carrera musical, tot i que ja fou uns quans anys abans, quan la seva germana Clementina que estudiava solfeig i piano, li va començar a ensenyar les primeres notes, d'aquesta manera als tres anys, ja feina les primeres tentines en l'apassionant món de la música. La seva primera obra seria una marxa militar, composada a l'any 1869, o sigui als 9 anys.
Es curiós el fet que Isaac devia rebre una forta influència de la música militar per una circumstància ben aleatòria.

A l'arribar a Barcelona, la família Albéniz ocupa un pis en el Passeig de Colom, proper a les duanes del port, però també a la Capitania de Catalunya. Les desfilades amb la banda militars del regiment, devien impregnar el 2:4 del compàs militar al jove geni camprodoní.

Teatre Romea de Barcelona (1914), on Isaac Albéniz hi va debutar a l'any 1864 en tan
sols 4 anys, amb una obra de Verdi

Els primers estudis de solfeig i piano els va fer amb el mestre Narcís Oliveras (no confondre amb el mestre Narcís Oliveras i Guillamet, músic i compositor, 1902-1980), on va demostrar des de bon principi l'alta aptitud i prodigi per a la música i la interpretació al piano, fins el punt que als 4 anys, ja va debutar en un recital en el Teatre Romea de Barcelona, interpretant un fragment de l'obra de Verdi, "I vespri Siciliani" (Les vesprades sicilianes); una òpera composta de cinc actes, estrenada a l'Opera de Paris a l'any 1855 i en el Liceu de Barcelona el 1856.

Pare, mare i la germana Clementina, se'n adonen que l'Isaac té un extraordinari talent i aptituds de nen prodigi. D'aquesta manera, als 6 anys l'Isaac i la Clementina es traslladen a Paris, pel tal de poder fer l'ingrés al prestigiós conservatori de la capital francesa, però Isaac topa amb un requeriment, i és que l'edat mínima era de vuit anys, i per tant l'obliga a esperar-se, continuant els estudis amb el mestre Anton-François Marmontel (Clermont-Ferrand, 1816 - París, 1898).

Anton-François Marmontel (1816-1896)
mestre d'Albéniz a Paris

Després de nou mesos amb Marmotel i malgrat tot, li permeten realitzar l'examen d'ingrés, el qual aprova satisfactòriament, però la seva infantesa i ganes de jugar el traeixen. Jugant amb una pilota trenca un vitrall, fet que malgrat la seva satisfactòria actuació a l'examen, provoca que el jurat el consideri massa jovenet i ajogassat, obligant-lo esperar dos anys. L'espera i problemes econòmics fan que els germans tornin cap a Barcelona.

Pels volts de 1868, ja a finals dels règim monàrquic d'Isabel II, el pare d'Isaac és represaliat i enviat a Almeria, lloc on perdrà el càrrec, tornant cap a Barcelona. En aquesta època Albéniz tenia 8 anys, i es trobava a Madrid, per tal de fer l'examen d'ingrés en el conservatori de capital de l'estat. Per aquesta època, per tal que els germans poguessin ajudar a l'economia familiar, el pare organitza tot una seria de concerts per diferents punts d'Espanya, on hi actuarien la Clementina i el seu germà Isaac.

Isaac Albéniz era un entusiasta i fanàtic lector del novel·lista de ciència-ficció, Jules Verne, el qual devia influir enormement en
el desig i dèria aventurera i viatgera que durant molts anys va protagonitzar Albéniz,
des dels 10 anys amb la seva primera escapada en solitari a El Escorial i altres ciutats espanyoles.

Poc temps després, el seu pare és enviat a Càceres, es suposa que fou restituït en la seva professió de funcionari, però en la capital extremenya hi restarà poc temps ja que és destinat a Madrid, fet que a Isaac li suposa una avantatge ja que no haurà de fer els viatges regulars per a poder continuar els seus estudis musicals.

Isaac Albéniz de ben jovenet era un apassionat en la lectura de les novel·les de Juli Verne, fins a tal punt, que els indrets fantàstics, les aventures i les peripècies dels seus personatges, el marquen i entusiasmen alhora, i el porten a iniciar la seva primera i personal gran aventura.

La vila de El Escorial, fou la primera població on va començar Isaac Albéniz, les seves nombroses escapades.

El 22 de novembre de 1870, quan tenia 10 anys decideix fugir de casa seva a Madrid i, va anar fins a El Escorial. En el tren que es veu hi pujà sense bitllet, va donar la casualitat d'asseure's al costa de l'alcalde de El Escorial. El va engalipar explicant-li històries, com que el seu pare es trobava malalt i volia ajudar a la família fent concerts i podent així disposar de diners. L'alcalde li va organitzar un concert en el casino local, però a l'acabar, Isaac no agafa el tren cap a Madrid, sinó que se'n va cap altres llocs on hi oferirà concerts.  Àvila, Zamora, Valladolid, Palència, Burgos, Logronyo, Saragossa, Barcelona i finalment València, i Burgos, entre altres localitats, seran on hi farà concerts.

Cal remarcar que es fa com un trencaclosques, pensar que un noiet de només 10 anys, és capaç d'anar de "gira" per totes aquestes ciutats, sense cap altra ajuda que la seva pròpia audàcia i valentia, pensant que els mitjans de comunicació no són els actuals, tot i que a finals dels segle XIX ja hi havia una xarxa important de línies de ferrocarril. De tota manera, aquesta escapada familiar quedaria una mica en l'anècdota, ja que dos anys més tard, en faria una altra i de ben sonada.

Als 12 anys torna a marxar de casa seva, però aquest cop se'n va a Málaga i després a Cádiz. En la "Tacita de Plata" és requerit per la policia de retornar cap a casa seva, i de no fer-ho serà arrestat i portat a la força. Lluny de complir l'ordenament, s'embarca a Cádiz de polissó en el vaixell "España". Com que no tenia bitllet i el vaixell ja era a alta mar, es dedica a donar concerts per tal de recollir diners pel passatge. No aconsegueix reunir la suficient quantitat i quan arriba a Buenos Aires, el fan baixar.

Isaac Albéniz
Isaac Albéniz, als 14 anys

A la capital de Buenos Aires passa moltes penúries i emmalalteix, fins que aconsegueix els primers concerts. D'aquesta manera comença la seva "tournée" per Argentina a partir d'on començarà un veritable viatge per tota l'Amèrica del sud, visitant països com la mateixa Argentina, Uruguai, Brasil, Puerto Rico i Cuba.

A Santiago de Cuba, ciutat situada al sud de l'illa, es requerit per la policia a anar a La Habana, on amb sorpresa s'hi trobarà el seu pare, que havia estat nomenat interventor general de correus, a Puerto Rico i a La Habana. Aquesta trobada no l'aturarà en el seu desig de continuar els seus concerts, però aquesta vegada amb el consentiment patern, a condició que els escrigui i doni novetats de la seva vida al sí familiar.

D'aquesta manera Albéniz marxa als Estats Units, on hi farà diferents concerts en varies ciutats, tot i que els principis tampoc foren fàcils. Mesos després retorna a Europa, però no a casa seva, sinó que continua fent concerts per diferents llocs com Liverpool o Londres. Acaba el seu llarg viatge a la ciutat de Leipzig (Alemanya), on segueix les lliçons dels mestres Salomon Jadassohn (1831-1902) i Carl Heinrich Carsten Reinecke (1824-1910).

Quan torna de Leipzig, la seva sort canvia quan a l'any 1876, apareix la figura de Guillermo Morphy y Ferriz de Guzmán (Madrid,1836-1899), un crític, musicòleg, historiador, pedagog, compositor i polític, d'origen irlandès i molt relacionat amb els cercles artístics i aristocràtics de Madrid, on era conegut pel comte Morphy, a més d'ésser secretari particular del rei Alfons XII (Madrid,1857 - 1885).

Reial Conservatori de Brusel.les

Morphy actua com a mecenes d'Albéniz, com també ho faria amb Pau Casals, i aconsegueix que li sigui atorgat una pensió reial i una beca, per tal de poder estudiar el en Reial Conservatori de Brussel·les, fet que succeeix i on obté altes qualificacions i un primer premi d'interpretació. El seu mestre seria François-Auguste Gevaert (1828-1908) i on farà amistat amb el violinista Enrique Fernández Arbós i el organista Eusebi Daniel Campalans.

Es per aquesta època que sembla relacionar-se o al menys conèixer al genial Franz Liszt (Doborjan/Hongria,1811 - Bayreuth/Alemanya,1886) que es trobaria amb ell a Budapest (Hongria), al menys ho diu el mateix Albéniz en les seves memòries, tot i que historiadors ho contradiuen ja que afirmen que el dia 18 d'agost de 1880, Liszt no podia està a Budapest, ja que es trobava a Weimar (Alemanya). Es veritat que Albéniz va estar amb Liszt, com ell mateix afirma ? ... o fou una imaginació del propi Isaac immers encara en el seus 20 anys, en les fantasies julivernianes? ... ves saber.

A l'any 1879 Albéniz finalitza l'estada en el Real Conservatori de Brussel·les i per tant, dóna per acabats els seus estudis i formació musical com es podria dir, d'estudiant. A partir d'aquell moment la seva vida artística entra en una espiral vertiginosa i molt activa a l'entorn del món de la música, essent tres els pilars fonamentals que es mourà: gran nombre de concerts per tot Europa, Espanya i Sud-amèrica, classes de piano i la composició de les seves obres.

Isaac Albéniz
Partitura de una d'una de les dues suite compostes per Isaac Albéniz

De fet l'amplíssima i majestuosa composició d'Albéniz comença a l'acabar els seus estudis a Brussel·les, a partir de principis dels anys vuitanta del segle XIX, tot i que havia compost anteriorment només amb 9 anys, una marxa militar per a piano quan vivia al Passeig Colom de Barcelona.

Comença a l'any 1981 amb una petita obra instrumental titulada "Pavana fàcil per a mans petites" per a piano i el mateix any amb una sarsuela, avui perduda "Cuanto más viejo... ". A partir d'aquí la seva composició fins poc abans de morir a l'any 1909 serà frenètica, i s'emmarcaran amb gèneres com: obres simfòniques (6), música concertant (4), música de cambra (2), música instrumental (53), música escènica Ópera/Sarsuela (14), música incidental (2), música vocal (13) i música coral (3), quasi la totalitat acabades, tot i que algunes quedaren només esbossades.

Albéniz composarà grans obres essent les més rellevants i conegudes: Primera Suite Espanyola (1883-1894) on inclourà "Granada", "Cataluña", "Sevilla","Aragón" o l'extraordinària "Asturias" entre d'altres; Segona Suite Espanyola (1889) amb "Zaragoza" i "Sevilla"; les òperes Pepita Jiménez (1895) que es va estrenar a l'any 1896 al Liceu de Barcelona, Henry Cliffort (1893-1895), també estrenada al Liceu de Barcelona a l'any 1895 o Merlin (1897-1902); La Alhambra  (1896-1897) amb parts com "La Vega", "Generalife" o "Zambra; Catalonia (1889); España, seis hojas de álbum (1890) i, així un llarg repertori distribuits en set géneres.

Una de les obres més populars i que de fet fou la que va posar dissortadament punt i final a la seva obra, però també a la seva vida fou Iberia, seria la seva gran, grandiosa obra. Una suite per a piano que escriuria entre els anys 1905 i 1909, essent possiblement l'obra més important pianística espanyola, com possiblement un dels reptes més importants per a piano.

Isaac Albéniz
"Iberia" l'obra mestre d'Isaac Albéniz

Iberia, de profunda evocació andalucista pràcticament en la seva totalitat, està estructurada en quatre quaderns amb tres peces en cada part, com: "Evocación","Corpus Christi en Sevilla","Triana", "Jerez" ... fins arribar a dotze peces en total. Un dels principals compositors del segle XX, el francès Claude Debussy (Saint-Germain-en-Laye, 1862 - París, 1918), diu d'aquesta obra: "Mai la música ha arribat a assolir impressions tan diverses i coloristes" o, després d'escolta una de les tres peces del quart quadern, "Eritaña", diu: "Els ulls es tancant com enlluernats d'haver contemplat una exorbitant quantitat d'imatges".

Des de començaments dels anys vuitanta dels segle XIX fins a la seva mor a principis del segle XX, la vida d'Albéniz, no té aturador pel que fa a concerts, donar classes o composar. Malgrat tot, encara té temps per a la vida familiar, i malauradament haver de suportar la cada dia més malaparellada salut.

Isaac Albéniz i Rosina Jordana
Isaac Albéniz amb la seva muller,
Rosina Jordana

A l'any 1883 torna a Barcelona on hi fixa residència a Tiana en el Maresme, però aquesta vegada amb més companyia. En l'església de la Mare de Déu de la Mercè de Barcelona, el dia 23 de juny de 1883 es casarà amb Rosa (Rosina) Jordana i Lagarriga de Barcelona, filla de comerciants, però amb arrels familiars del ripolles. Amb Rosina, Albéniz tindrà cinc fills, dos dels quals no sobreviuran, els tres restants seran un noi i dues noies.

Equip del Barça en la temporada 1902/1903 on Alfons Albèniz en va formar part

Alfons (Barcelona,1886 - Estoril, 1935), jugador del FC Barcelona de Samper de la temporada 1902/03 fins la 19210/11. Per raons d'estudis marxa de Barcelona a estudiar a Madrid i entra a formar part de la plantilla del Reial Madrid, en la temporada 1911/1912. Dona la causalitat que l'Alfons Albéniz, és considerat el primer transfuga del Barça al Madrid, com anys després passaria amb Quirante, Zamora, Di Stéfano (decretazo franquista), Schuster, Laudrup, el patètic Figo o Ronaldo.

L'Enriqueta (Madrid, 1889 - ?) i finalment la Laura (Barcelona,1890-1944), coneguda dibuixant i pintora, i molt relacionada afectivament amb el seu pare a qui ajudarà com a secretaria particular i l'acompanyarà en molts dels seus viatges.

Enriqueta, Laura i Alfons, els tres
fills d'Isaac i Rosina

Es veu que Rosina que tocava el piano, va anar a comprar partitures del cada dia més cèlebre Isaac Albéniz a una botiga de la rambla, es de suposar que devia ésser Casa Beethoven, la botiga de música que hi ha a la Rambla de Sant Josep de Barcelona, ja que fou fundada a l'any 1880.

Resulta que Rosina va demanar consell a un jove de 23 anys al qual va trobar simpàtic i atractiu i que en aquell moment estava a la botiga, perquè l'aconsellés en alguna partitura del camprodoní. La sorpresa de Rosina devia ésser majúscula, ja que el jove era el mismissim Isaac Albéniz, i de passada, la sagetada de cupido encara més impactant, donat que uns tres mesos més tard es convertirien en marit i muller.

Isaac l Laura Albéniz
La Laura Albèniz amb el seu pare

Després de casats i vivint a Tiana, van marxar a viure a Madrid, però de fet seria també per poc temps. Els seus concerts i compromisos en composicions, sobre tot pel que fa a òperes, pels encàrrecs fets pel banquer londinenc Francis Money-Courts,  els portarien a viure en altres ciutats com: Londres, Paris, Brucel·les, Niça o Leipzig, entre altres ciutats. Al final el triangle de les seves estades estaria a cavall de Barcelona, Londres i Paris sobre tot.

Albéniz no era una persona de grans coneixements pel que fa a la cultura en base haver estudiat, donat que una vida intensa i immersa en el món de la música no li permeteren fer cap carrera ni estudi especialitzat fora dels musicals. Però era una persona, simpàtic, oberta i social, amb una formació forjada per l'aventura, els viatges, de conèixer llocs i gents, i per una dèria infinita i constant passió per saber i aprendre, en un marc de humilitat i senzillesa sense precedents malgrat ésser en realitat un geni. Al final de la seva vida parlava francès, anglès, italià i alemany.

Felip Pedrell
Felip Pedrell, musicòleg català que va influir en Albéniz en el coneixement del foklore espanyol en general

Durant residència a Barcelona, havia conegut al mestre Felip Pedrell i Sabaté (Tortosa,1841 - Barcelona,1922). Pedrell eminent compositor, pedagog musical, musicòleg i crític musical, tindrà una influència notable vers Albéniz pel que fa al coneixement del folklore espanyol, preludi de les seves dues obres, "Suites españolas" i altres en les quals ens seria referent, però també en una manera d'entendre la música, moltes vegades saltant-se regles estrictes de composició i de interpretació, actitud pròpia dels genis.

A la quarantena Albéniz era una persona obesa i de baixa estatura, amb l'afegit de que patia la  malaltia de Bright, una afecció renal de tipus nefritis degenerativa, a part d'una salut en general cada cop més feble. Aquest fet li comportava cada cop més atacs de dolor i indisposició per a portar a terme la seva vida en general, fins el punt que per consell mèdic, marxar de Paris que és on residia en aquell moment.

Cambo-Les-Bains, on Albéniz va passar
els seus darrers dies
© jedecouvrelafrance.com

L'1 d'abril de 1909, abandona Paris per anar a viure a prop del balneari de Cambo-Les-Bains (Kanbo, en euskera), una localitat situada en el País Basc francès, a 20 Km. de Baiona i 60 km. de Donostia/San Sebastián, on la seva dona Rosina i filla Enriqueta, havia anat i llogat un xalet que reunís les condicions pel seu marit i pare tan delicat de salut.

En aquest indret de descans, pocs dies abans de morir, rebria la visita emotiva d'un gran amic seu, el compositor i pianista Enric Granados i Campiña (Lleida,1867 - Canal de la Mànega,1916), el qual li portaria els records i afecte de molts de seus amics i companys del món musical, i que molts d'ells l'havien proposat perquè fos condecorat amb la Legió d'Honor francesa.

A més, Granados a petició d'Albéniz va fer una petita interpretació al piano, tocant "La Maja y el Ruiseñor", però en un moment de la interpretació, es veu que es va aturar i inicià una cançó popular, la barcarola "Mallorca", una peça que Albéniz havia compost a l'any 1890, però la raó fonamental es veu que fou que, aquesta melodia devia evocar moments plàcids i de intens record que tots dos havien fet a Mallorca.

Pel.licula argentina dedicada a la vida
d'Isaac Albéniz (1947)

El seu gran amic Granados, dissortadament també moriria al cap de set anys més tard, conjuntament amb la seva dona Amparo Gal, quan el vaixell de bandera francesa "Sussex" seria torpedinat en el canal de la Mànega el 24 de març de 1916 per un submarí alemany. Es veu que Granados es va salvar i anava en un bot salvavides, però de nou es va tirar a l'aigua per a poder rescatar la seva dona, però es veu que no aconseguir i deperiren els dos en el naufragi.

Enric Granados fou també el que després de la mort d'Albéniz i per encàrrec de la seva vídua Rosina i filles, acabaria una de les obres que Albéniz deixaria incomplerta, "Azulejos".

Enric Granados
El lleidatà Enric Granados, íntim
amic d'Isaac Albéniz

Després de l'emotiva visita de Granados, Albéniz que era assistit a casa seva personalment pel metge i nebot Victor, fill de la seva germana Clementina, va empitjorar de forma irreversible, fins que a la tarda del 18 de maig de 1909, un fort atac d'urèmia va fer que el genial compositor camprodoní traspassaria a l'edat de 48 anys, onze dies abans de complir els 49 anys. Curiosament, el seu gran amic Granados, també moria als 48 anys, quatre mesos abans de complir els 49 anys, en el naufragi esmentat.

Albéniz seria traslladat de Cambo-les-Bains fins a Barcelona, on després d'una gran expectació, entre mostres d'admiració i dolor, i un enterrament de gran solemnitat, descansaria en el cementiri de Montjuic, però la comitiva faria una obligada, simbòlica i emotiva aturada a la Rambla de Sant Josep en el número 63, on s'emplaça el Gran Teatre del Liceu, i que pel mateix camí havia de passar pel número 97, la Casa Beethoven, on conegué la que seria la seva esposa, Rosina.

Isaac Albéniz
Isaac Albéniz, recordat fins i tot en
emissions de segells i moneda

Part del fons documental i bibliogràfic d'Albéniz està dipositat en la Biblioteca de Catalunya i abasta entre 1777 a 1925, amb predomini de documents entre 1885 a 1909, que fou donat a l'any 1927 per la seva esposa Rosina Jordana. A l'entorn del seu nom es van fer gran nombre d'homenatges de respecte i admiració pel gran mestre.

Avui Camprodon recorda al català universal on hi ha la Fundació Isaac Albéniz i el Museu del mateix  nom, on també anualment es celebren els festivals i es desenvolupen els cursos internacionals d'interpretació per a diferents instruments i cant vocal.

- - - - - - - - - - - - - -

Curiositats de la seva descendència: Dos personatges actuals són descendents directes de la família Albéniz:

Cecilia Maria Sara Isabel Ciganer-Albéniz, esposa en el segon matrimoni de Nicolas Paul Stéphane Sarközy de Nagy-Bocsa, expresident de la República francesa.

Línia successòria de Cecilia Ciganer-Albéniz
© ACDG, Triangle Gironí

Alberto Ruiz-Gallardón Jiménez, el que fou alcalde de Madrid i ministre, descendent directe per part de la germana d'Isaac, Clementina.

Línia successòria de Alberto Ruiz-Gallardón
© ACDG, Triangle Gironí
ISAAC ALBÉNIZ. Retrato de un romántico
Walter Aaron Clark.
Editorial Turner, Madrid, 2001
PETITA HISTÒRIA D'ISAAC ALBÉNIZ
Albert Gumí i Prat
Editorial Mediterrània, Barcelona, 2009
MÚSICA I MÚSICS A CASA NOSTRA
Josep Roda i Batlle
Editorial Teide, Barcelona, 1993
GENT NOSTRA: ALBÉNIZ
Angel Sagardía i Sagardía
Edicions de Nou Art Thor, Barcelona, 1986
ISAAC ALBENIZ: A GUIDE TO RESEARCH
Walter Aaron Clark
Routledge Publisher, New York, 1998
Fundació Pública Museu Albéniz
Museu de la Música de Barcelona, Fons Isaac Albéniz
Biblioteca de Catalunya, fons Isaac Albéniz
Exposició permanent: Isaac Albéniz

I Vespri Siciliani (adaptació piano/oboè)
©ytube danielibañezgarcia

Iberia
©ytube llambergat
Asturias (per a piano)
©ytube l.f.perez
Alexandre Galí Coll   ALEXANDRE GALÍ I COLL
Pedagog, lingüista i historiador

Camprodon, 1886
Barcelona, 1969

 

 
 
 
 
 ACDG - Associació Cultural i Divulgativa Gironina - 2010©
Última actualització: març 2016 
 Inici - Agenda - Contactar - Salutació - Actes i Esdeveniments - Esport i Natura - Alt Empordà - Baix Empordà - Cerdanya - Garrotxa - Gironès - Pla de l'Estany - Ripollès - Selva - Enllaços - Webmap - Webs ACDG - Avís legal