 |
 |
|
|
|
|
|
PROTEGIR LA SALUT
RECOLZAR LA CURACIÓ |
|
 |
 |
Un excel·lent equip mèdic per a mantenir la salut, per ajudar al cos a recuperar-la si s'ha perdut o si més no, fer més suportable qualsevol patiment.
Els sorprenents beneficis de Bemer només els coneix per a qui la salut és imperativament el primer, ja sigui la pròpia o la dels éssers propers.
El Bemer està dissenyat per a tenir-lo en el propi domicili, d'aquesta manera, és tota la família que en pot gaudir i beneficiar, fins i tot si es tenen animals domèstics. |
|
+ INFORMACIÓ: |
|
|
|
| |
|
|
AL BELL MIG DE LA NATURA
Arbúcies és una població situada al bell mig de tot un jardí forestal i gaudeix de natura pels seus quatre cantons, incloent un gran nombre de paratges d’una bellesa natural incomparable i banyada per la riera del mateix nom.
Tant la seva població com el seu municipi, recull espais i llocs ideals per una estada o vacances amb un total contacte amb la natura en general i la seva flora, fauna o altres aspectes mediambientals en concret, com poden ésser l’ús de les aigües i racons de la riera per practicar natació selvàtica o dels nombrosos caminis, rutes i corriols per a poder practicar l’excursionisme, per no deixar de banda, les passejades i visites a nombroses fonts.
LA VILA
Els inicis històrics d’Arbúcies i la seva zona s’emplaça entre el Castell de Montsoriu i el monestir de Breda. Aquesta zona havia format una batllia depenent del Vescomtat de Cabrera, anomenada Batllia d’en Orri, integrada per Arbúcies i els pobles circumveïns de Riells, Viabrea, Lliors, Cerdans, Despla, Joanet, Gaserans, Grions, Raminyó, Maçanes i Sant Feliu de Buixalleu.
La vila d’Arbúcies està situada al fons de la llarga i profunda Vall d’Arbúcies que hi ha entre el Montseny i les Guilleries, i per on discorre la Riera d’Arbúcies, que és un afluent directe vers el Riu Tordera. En la part sud i oest es troba el Montseny i bona part del Parc Natural del Montseny, i per la part nord i est hi ha les Guilleries.
Pel que fa a la orografia, les Agudes és una muntanya de 1705 metres i que forma part del massís del Montseny i pràcticament tot el territori és cobert com una catifa natural verda de boscos amb alzines, faigs, castanyer o roures entre d’altres, menys nombrosos, els qual donen una imatge molt personal i característica.
L’església parroquial d’Arbúcies té el seus orígens a l’any 923, però d’aquella primitiva construcció ja no en queda res. El orígens del temple actual tot i haver sofert moltes modificacions, es del segle XV. Del que queda de l’edat mitjana és poca cosa, però a l’any 1936 encara es conservava un retaule del segle XV de gran valor artístic, però que dissortadament la bogeria i la barbàrie dels caps escalfats i cafres revolucionaris van destruir, conjuntament amb un ampli conjunt d’indumentària religiosa dels segle XVI. L’església està dedica a Sant Quirze i a Santa Julita.
Arbúcies té varies cases senyorials. Són aquestes cases que ens mostren l’empremta d’un passat pròsper i que part d’aquesta prosperitat, ens ha quedat fins avui gràcies als propietaris de l’època van fer possible la construcció d’edificis emblemàtics que mostren arreu del país, la genialitat de molts dels nostres arquitectes.
Els dos edificis més emblemàtics d’Arbúcies són el Roquer i Can Xacris. Can Roquer té les seves arrels en el segle XIII arran d’una concessió per part del rei Jaume I (Montpeller, 1208 – Alzira, 1276). Es un edificis grandiós i que fou reformat a l’any 1950.
L’altre edifici, Can Xacris, és molt més nou tot i que l’actual no és el que es va edificar primerament, sinó que l’actual fou refet totalment als any 40. Tot l’edifici és esvelt i senyorial, tot i que la torre de base quadrada és l’element que li dona l’harmonia al conjunt. Tota una ala de l’edifici dona a la Riera d’Arbúcies així com la part enjardinada posterior.
ARBÚCIES I EL CORPUS CHRISTI
Quan arriba el Corpus la vila d’Arbúcies es vesteix de gala. Es desenvolupen les festes més importants i animades de la població. Els carrers es transformen en llargues i acolorides catifes de colors, és la festa de les populars “Enramades”.
Una arrelada tradició que té el seu origen a la veneració que la vila ha tingut sempre vers al Santíssim, tot i que amb els anys el fervor religiós a passat a segon terme i ha destacat més la vessant turística i sobre tot l’afanya de demostrar l’art i la destresa en el disseny de les catifes damunt el sòl dels carrers. Les Enramades, una tradició que ve del segles XVI.
Antigament la part més emotiva era la “Passada”, que consistia en la processó amb torxes a la nit i es procedia al trasllat del Santíssim d’un carrer a l’altre. Avui aquesta passada tot i perdurà ha perdut el seu símbol religiós ja sigui pels canvis litúrgics i per la davallada d’aquests tipus de manifestacions religioses.
A Catalunya en general les processons de Setmana Santa i les del Corpus ha estat tradicions molt arrelada que cal interpretar-les en el context de cada època. A la comarca de La Selva dues poblacions ha mantingut la tradició, els colors i la festa d’aquest dues celebracions: Sant Hilari Sacalm, pel que fa a Setmana Santa i Arbúcies pel Corpus.
La festa de les Enramades d'Arbúcies, no dura un dia sinó que són diferents festes i actes que es desenvolupen al llarg del mes juny de cada any de forma equitativa pels diferents carrers de la vila.
+ Informació: Enramades d'Arbúcies
MUSEU ETNOLÒGIC "LA GABELLA"
Es fa del tot indispensable abans de trepitjar l'àrea del Montseny fer una visita en el Museu Etnològic "La Gabella" d'Arbúcies. Al llarg de quinze sales, el visitant va fent un recorregut per aquest paratge natural que és el Montseny, tant pel que fa al seu ecosistema, medi ambient, cultura, feines, treballs i professions vinculades amb el bosc i la fusta.
El medi físic, l'ocupació humana de la zona, les formes de vida, la industrialització o entitats pertanyents a diferents expressions de la cultura i les tradicions d'Arbúcies, hi són presents.
+ Informació: Museu Etnològil del Montseny - La Gabella
 |
ARBÚCIES EN XIFRES |
|
|
GENTILICI |
Arbucienc, arbucienca |
SUPERFICIE DEL MUNICIPI |
86,2 Km2 |
COMARCA |
Selva |
PARTIT JUDICIAL |
Santa Coloma de Farners |
DEMARCACIÓ ELECTORAL |
Santa Coloma de Farners |
BISBAT |
Girona |
CODI POSTAL |
17401 |
MERCAT SETMANAL |
Diumenge |
COORDENADES GPS |
Latitud N 41.817067º - Longitud E 2.514364º |
ALTITUD |
291 metres |
CIUTATS AGERMANADES |
|
|
|
FESTA MAJOR |
juliol - agost |
FESTA DE LES ENRAMADES |
Juny |
APLEC DE LA CAPELLA |
24 i 25 de setembre
|
FESTA DEL FLABIOL |
Octubre |
| |
|
WEB OFICIAL DE L'AJUNTAMENT |
|
| |
|
 |
|
|
|
El temps a Arbúcies |
MeteoCat |
Trànsit |
|
|
|
|
 |
 |
Bibliografia |
| |
• EL MONTSENY, Josep Manuel Rueda i Jordi Tura, Quaderns de la Revista de Girona, Dip.de Girona, 1995
• LES GUILLERIES, Emili Rams i Josep Tarrés, Quaderns de la Revista de Girona, Dip.de Girona, 2001
• EL SETGE DEL MONTSORIU, Jordina Boix, Edita Museu Etnològic i Ajuntament d'Arbúcies, 2011
|
 |
 |
Escrits i Documents relacionats |
| |
La Selva, comarca d'aigua
|
|
 |
Internet |
| |
|
|
 |
Canals de ràdio i TV local |
| |
Ràdio Arbúcies
Ràdio Marina |
|
 |
Revistes, Publicacions, Premsa local i digital |
| |
Quaderns de la Selva
Revista del Baix Montseny i la Selva Marítima |
|
 |
Plànols i Mapes |
| |
Arbúcies |
|
|
 |
|
CASTELL DE MONTSORIU |
|
|
|
El Castell de Montsoriu és el símbol de Arbúcies i de tota la perifèria geogràfica que l’envolta. Es troba situat a la part alta del Turó de Montsoriu a 649 metres sobre el nivell del mar, i enmig d’una zona boscosa.
El Castell va formar part de les possessions dels vescomtes de Cabrera i altres propietaris quan aquests aclaparats pels deutes es van veure obligats a vendre les seves possessions.
Sembla que la seva construcció fou des del segle XII fins el XIV, tot i que ja hi havia presència humana en aquest indret des de feia molts anys. Altrament, la primera referència és de l’any 1002 en unes cessions de terrenys i on consta la denominació de “Monte Suriz” per referir-se a aquesta possessió.
Durant el segles XI fins l’any 1145 el castell era propietat dels vescomtes de Girona, per passa a partir de llavors als de Cabrera. A l’any 1033 el vescomte de Girona, Amat de Montsoriu tenia una filla, Ermessenda de Montsoriu que es va casar amb Guerau I de Cabrera. El 4 de juny de 1038 van ordenar la construcció del monestir de Sant Salvador de Breda pel salvament de les seves ànimes i salvaguardar-se dels seus enemics.
 |
Vista del Castell de Montsoriu
|
Les possessions dels vescomtat van continuar per via del fill del matrimoni, en Ponç I de Cabrera, posteriorment a Guerau II de Cabrera, Ponç II de Cabrera i Guerau III de Cabrera (1145-1180), moment en què el Castell de Montsoriu es va consolidar sota la denominació de vescomtat de Cabrera.
Entre els anys 1566-1574, degut als grans deutes que acumular els Cabrera, es van veure obligats a la venda part dels seus bens a Francesc I de Montcada, comte d’Aitona. A partir d’aquí, el castell passa per diferents propietaris fins arribar a l’any 1757 que seria propietat dels Ducs de Medinaceli.
 |
Maqueta del castell en el Museu Etnològic
|
Ocupat per les tropes franceses durant 1808-1814 i posteriorment durant les guerres carlines des de 1833-1840. L’últim propietari fou Josep Maria de Ribot que a l’any 1998 va fer donació del castell al Consell Comarcal de La selva, propietari actual del castell i que és gestionat a través del Patronat del Castell de Montsoriu i altres entitats tal com es descriu en la pàgina web ofical del Castell:
“Intervenen en el castell altres institucions que actuen coordinadament amb el Patronat i sota la seva supervisió: el Museu Etnològic del Montseny, que dirigeix els treballs científics; el Consell de Joves d’Arbúcies; la Regidoria de Joventut d’Arbúcies, i la Generalitat, pel que fa als camps de treball, així com el Museu d’Arqueologia de Catalunya i la secció de Girona del Servei d’Arqueologia”.
També l’Associació d’Amics del Castell de Montsoriu ha estat i és des de fa anys una de les entitats impulsores del projecte:
“L’origen immediat de l’Associació d’Amics del Castell de Montsoriu cal situar-lo en la decisió del Patronat del Museu Etnològic del Montseny, presa el novembre de 1991, d’impulsar una campanya de salvaguarda a favor del castell de Montsoriu.
La campanya va néixer amb una vocació popular de conscienciar la gent de la rodalia per mitjà d’una recollida de signatures, l’organització d’exposicions o xerrades, i una altra vessant més institucional per implicar les diverses institucions, tant municipals com supramunicipals".
Fruit d’aquesta campanya l’any 1993 neix l’Associació d’Amics del Castell de Montsoriu. L’Associació tindrà com a fita tres objectius: la creació del Patronat del castell, la cessió del monument a mans públiques i la configuració del Pla director del monument”. |
|
 |
 |
EL CASTELL DE MONTSORIU
Gemma Font i Altres
CC de La Selva y Museu Etnològic, 2003. |
|
|
|
|
 |
|
 |
|
LA DONA D'AIGUA |
|
|
Les dones d’aigua nimfes aquàtiques de muntanya i boscos, són conegudes amb noms com Alojes, Goges, Encantades Paitides, Nimfes de llacs o Nimfes simplement, són éssers femenins que habiten en llocs on hi ha aigua dolça, per tant en llacs, estanys, rius, balmes o fonts.
Com a residents en zones d’aigua, posseeixen les seves virtuts, simbolitzant la vida i la fecunditat, tal com l’aigua permet la vida dels humans, animals i vegetació.
Un dels racons d’Arbúcies més bucòlics i frescos del municipi és el conegut com a “La dona de l’Aigua” a prop de la masia de Can Blanc a prop de la Riera d’Arbúcies.
Aquest nom ve de la rondalla, relacionada amb un llunyà hereu de Can Blanc, que explica que el jove quedà adormit sota una alzina molt vella. De sobte es despertà i es trobà envoltat d’un paratge fantasiós i seductor.
Sense pensar-ho dues vegades va anar cap al gorg d’on provenia l’encanteri. Allà hi va trobar una formosa donzella il·luminada i amb un ambiental de dolces melodies. L’hereu de Can Blanc s’hi va enamorar i li demanà maridatge, fet que la donzella va acceptar, però amb un única condició, que no la denominés com a “Dona d’aigua” en al·lusió a la seva procedència.
L’hereu acceptar la condició, es van casar i foren molt feliços, fins que anys després en una discussió , ell va esmentar la procedència de la seva esposa, nomenant-la “dona d’aigua”. De sobte, quan la noia va escoltar de boca del seu espòs l’expressió, espaordida va abandonar la llar per retornar al gorg d’on havia sortit per no tornar mai més. |
|
|
|
|
