 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
|||||||||||||
|
|
|
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
 LLORET, OBERT AL MAR I AL TURISME Tot i que la primera referència escrita de Lloret és de l'any 966, pels vols del segle IV abans JC, ja existia el poblat ibèric de Montbarbat, un nucli habitat que el seguiria segles més tard la zona del Puig de Castellet, on hi hauria el recinte fortificat. A principis del segle I dC existia en la zona de Fenals, un establiment romà, bàsicament dedicat a la producció ceràmica. Un fet important territorialment fou a l’any 1002. El territori que compren el municipi de Lloret, que havia estat inclòs territorialment a Maçanet, passa a tenir identitat pròpia a partir d'una donació feta per Ramon Borrell al vescomte Seniofred.
A partir de l'any 1104 i arran del testament de Madona Sicarda, dona de Humbert de Ses Agudes, s'inicia la presència en terres de Lloret, del Capítol de Canonges de la catedral de Girona. Anys més tard, aquesta presència seria encara més remarcada a partir de més donacions i vendes d'altres nobles. D'aquesta manera el Capítol passaria a ser amo i senyor del territori lloretenc. Lloret va passar a ser una de les dotze pabordies o prepositures, en què el Capítol de Canonges de Girona va dividir les seves propietats. Cada pabordia tenia assignada un mes de l'any, i corresponia al mes de novembre la de Lloret, essent els bens del Capítol controlats per un paborde, prepòsit o administrador, tot i que el més normal era que fos representada pel batlle de la vila. La població repetidament des de l'any 1446, havia estat reclamant passar a dependre de la corona per comptes del Capítol, fet que va finalment succeir a l'any 1807 després d'un últim litigi, entre el municipi i el Capítol. La població de Lloret cada cop més, anava abandonant l'agricultura i mirant més cap al mar. Amb el anys i de forma progressiva, la població tant d'autòctona com nouvinguda, es va anar desplaçant i ubicant en el territori que actualment ocupa la població, al voltant de la nova església parroquial de Sant Romà, construïda entre 1510 i 1522, en detriment de l'antiga parròquia i nucli rural, on avui hi ha l'ermita de la Mare de Déu de les Alegries.
El decret de lliure comerç establert per Carles III a l'any 1778 fou un gran impuls, que obria legalment el mercat de les amèriques, tant pel que fa a les exportacions com a les importacions, tot i que les arrels marineres de Lloret eren de molt abans, com l'existència de la Cofradia de Sant Elm a l'any 1554. L'activitat marinera es va veure complementada pel bon nombre de persones dedicades al mar i a estudiar les seves arts, com també el fet de que Lloret disposava de drassanes per a la construcció de vaixells. El flux comercial s'emmarcava en una gran activitat portuària on s'exportaven productes com: vins, olis, teixits, espardenyes, sal o productes del camp. Mentre que les importacions n'eren de: cotó, fustes nobles, pells, sucre, tabac, cafè o petroli. Aquest anar i venir de productes, eren rutes normalment a l'Amèrica Llatina, tot i que també a l'Amèrica del Nord i Filipines.
El comerç transoceànic del segle XIX va dinamitzar la vida dels pobles costaners i a més, molts dels seus habitants van intuir la possibilitat d'enriquir-se, davant les oportunitats que oferia el nou món. Molts d'aquest habitants, aprofitant la facilitat d'anar a Amèrica a través del gran flux de vaixells que hi anaven, van decidir travessar l'oceà per a fer-hi fortuna, com així va passar per una gran majoria dels que es van aventurar en l'execució del projecte. L'herència més “vistosa” dels que van retornar a la seva població nadiua, han estat les cases senyorials que feien construir, i que moltes d'elles es conserven, com la més popular de Lloret de “Can Garriga”, on es troba actualment el Centre Cultural Verdaguer i el Museu del Mar o també n’és un exemple, Sant Pere del Bosc. A partir de l'any 1860, hi va haver una davallada amb tot el referent al comerç transoceànic, per aquesta raó, sectors com l'agricultura i l'explotació del recursos del bosc, que durant els anys d'eufòria marina havien davallat, van tornar ésser protagonistes de l'economia del municipi. Lloret de Mar, és una de les poblacions de les comarques gironines que més ha crescut demogràficament en els últims anys. Actualment, és la segona població més gran de la Selva, després de Blanes i pel davant de la capital de la comarca, Santa Coloma de Farners. Pel que fa a la seva demografia, Lloret de Mar representa un 20% del total de la comarca de la Selva.
Lloret de Mar té tres poblats ibérics: Montbarbat, el Puig de Castellet i el Turó Rodó. El poblat de Montbarbat té una 5.700 m2 de superfície, el Puig de Castellet uns 650 m2, mentre que el Turó Rodó que es troba a ran de mar una superfície no definida. Els tres espais eren recintes on hi feien vida aquests primer pobladors ibèrics de la costa lloretenca. Unes tribus que possiblement pertanyien a les races “Indiketes” i “Laietanes” amb una economia bàsicament de subsistència y una industria tant alimentària com tèxtil rudimentària, vivint de l’agricultura, la ramaderia, la caça i en part de la pesca. D’edat posterior es troben vestigis pertanyent a l’època romana, tot hi que els de més importància es van trobar a Fenals, i que es podrien tractar de unes edificacions per a l’elaboració de ceràmica. El monument que més es pot veure és la Torre sepulcral romana.
Situat en la part nord de la població i més concretament en la petita cala de Sa Caleta es troba l’edificació coneguda com Castell d’en Plaja”, tot i que el nom original és el de “Castell de Santa Maria”. El castell tot i tenir una semblança amb els castells medievals, es una construcció neoclàssica recent , finalitzada als anys 40, un cop acabada la Guerra Civil. L’obra va ésser encarregada a l’arquitecte modernista, Isidre Bosch per part d’en Narcís Plaja, industrial gironí, propietari de la desapareguda empresa “Galetes Plaja”, impulsor de la construcció d’aquest castell o millor dic casa-castell, donat que en l’actualitat continua essent dels hereus de la família Plaja i per tant es tracte d’una edificació molt singular i peculiar de Lloret de Mar, però que no es visitable pel públic en general per tractar-se d’un espai privat.
Sa Caleta és una petita platja de sorra daurada que es troba emplaçada entre el mirador de Mallorca que fa de frontera amb la ampla platja de Lloret de Mar i el camí de ronda que envolta el turó on hi ha el Castell d’en Plaja, protegida per un bon nombre de roques que li donen una imatge idíl·lica.
El monument a la Dona Marinera és una obra escultòrica en bronze d’Ernest Maragall i Noble (Barcelona, 1903 - Caracas, 1991) creada a l’any 1966 i que es troba sobre un petit mirador a la part sud de l’ampla platja de Lloret de Mar. A partir del passeig de Manel Bernat i un cop passada la Pastera i Sa Caravera, es pot accedir al monument dedicat a la Dona Marinera i una mica més avall fins a la petita i abrupte cala Banys. L’escultor Ernest Maragall era fill del poeta Joan Maragall i Gorina (Barcelona, 1860-1911) i germà d’en Jordi Maragall i Noble, pare d’en Pasqual Maragall i Mira, President de la Generalitat de Catalunya (2003-2006).
La Cala Banys, tot i el seu nom no es una cala que disposi d’un generós espai de sorra. Es una cala sense un gra de sorra, però amb l’encant de les seves roques i unes aigües totalment transparents, per tant és una cala en principi, per a gent que sap nadar i gaudir dels raconets que són com gorgues marítimes. El seu accés és fàcil i agradable alhora. Per l’extrem sud de Lloret hi ha el passeig del metge Manuel Bernat i Carreras que amb un petit recorregut al costa del mar, passa pel monument dedicat a la dona marinera fins arribar a la cala. En la mateixa cala es pot prendre un refresc en un establiment que hi ha a la mateixa cala amb vistes esplèndides sobre la mateixa cala i el mar, tot envoltat per el verd dels arbres, sobre tot palmeres. Si el que volem és estalviar, i tenim la boca seca, doncs en la mateixa cala hi ha una font pública d’aigua potable que ens pot satisfer.
El museu està ubicat a Can Garriga, una antiga casa senyorial al final del Passeig de Camprodon i Arrieta, 2 davant del mar i que a més, és el Centre Cultural Verdaguer i l’Oficina de Turisme i de informació de Lloret de Mar. Al llarg de tres plantes s'exposa amb acurada presentació i orde, la història i la vinculació de Lloret de Mar i la seva gent amb la mediterrània i els mars en generals, sobre tot amb referència a l’Oceà Atlàntic que fou el que es van veure obligats tots aquells lloretencs que van voles fer les amèriques, conegut pel “Indians” o “Americans” o simplement ¡, que aquell que van fer d’ultramar la seva segona llar després que un dia van marxar de la vila marinera mediterrània.
S'hi exposa altres aspectes relacionats amb el mar i la seva gent, així com les tasques, condicions i la duresa que la mateixa sempre ha imposat a la gent que l'ha solcada ja sigui per necessitat, esport, devoció o com a recurs i obligació per a la seva subsistència. Cal destacar entre altres aspectes com objectes, estris o documents, l'admirable col·lecció de maquetes navals, fetes amb una prodigiosa aptesa, com també les sales dedicades a les familiars de navegants lloretencs principalment la família Garriga, propietària antany de la mansió on es troba el museu. + Informació: giromus.cat
Lloret era entre els s.XI i XV una població d’interior amb una clara aposta sobretot per l’agricultura. Però en el s. XV el nucli es va anar desplaçant de l’interior cap a la costa. D’aquesta manera, la població costera va veure la necessitat que l’església parroquial es desplaces des d’on era, és a dir, l’actual ermita de Les Alegries, fins a la zona coneguda com “Sa Carbonera”. Amb aquest esperit, el 22 de juliol de 1509 es va posar la primera pedra del que seria la nova església parroquial de Lloret, obres que començarien el proper any i seria consagrada a Sant Romà, patró de la població. Després de dotze anys, els lloretencs de l’època van veure finalitzada la seva obra.
L’estil arquitectònic inicial fou l’emmarcament dins el gòtic català. Posteriorment es van anar construint diferents dependències que complementaven l’obra original, que malgrat aquestes ampliacions. l’església es quedava petita d’acord amb el creixement demogràfic que experimentava Lloret, fins el punt que fou posada en qüestió el fet de construir una nova església, que mai es va arribar a construir. Peró a principis del s.XIX amb l’arribada de mossèn Agustí Vilà i Domenech es van portar a terme un seguit de reformes que van canviar en gran part la construcció original. De la mà de l’arquitecte Bonaventura Conill i Montobbio, es portar a terme les obres que mostrarien l’església parroquial com un element molt notable del modernisme, amb clares influencies bizantines, musulmanes, renaixentistes i d’ornaments venecians.
Les obres no van afectar únicament l’exterior del temple, sinó que l’interior amb treballs de construcció, escultura o pintura, van fer que la remodelació fons integral. Unes obres, que van ésser inaugurades el 23 de juliol de 1914. Pocs temps després encarà s’amplià més amb la Capella del Santíssim Sagrament (1916) i la Casa rectoral (1920). Dissortadament el temple ha sofert al llarg dels anys danys en moltes de les obres i part de l’edificació patissin desperfectes i fins i tot la seva destrucció. Una destrucció que no únicament va venir per part de la mà de l’home, sinó també per efectes natural com fou el terratrèmol de l’agost de 1798. Malgrat tot, el temple ha anat suportant els diferents infortunis podent-se admirar molts dels elements que hi resten.
El cementiri modernista de Lloret de Mar fou una obra que es projectà a finals del segle XIX i que es va anar configurant durant els primers anys del segle XX. És, sens dubte, un conjunt d'indubtable interès, que obre una ampla perspectiva del que va ser l'art funerari durant aquella època. El projectiste fou el mestre d’obres Joaquim Artau i Fàbregas (1876-1946). La inauguració oficial d'aquest recinte va tenir lloc el 2 de novembre de 1901 i, a partir de llavors, hi varen participar arquitectes i escultors de renom: Josep Puig i Cadafalch, Antoni M. Gallissà i Soqué, Lluís Llimona, Vicenç Artigas i Albertí, Bonaventura Conill i Montobbio, Ismael Smith, Eusebi Arnau, entre d'altres, així com deixebles de l'escola de Gaudí. El cementiri com altres de la geografia catalana, principalment de la costa, es van construir en un moment d’esplendor del modernisme i de la societat catalana en general, coincidint amb el retorn de molts indians a la seva vila natal i van voler perpetuar la seva memòria amb espectaculars panteons i mausoleus que van encarregar als millors i més representatius arquitectes i escultors de l’etapa del modernisme.
Una construcció propera al cementiri és l’ermita de Sant Quirze, les troballes de les quals en el seu entorn fan pensar que podrien justificar l'existència d'una primitiva església paleocristiana i d'una necròpolis, donat que a l'any 1892 van ésser descoberts 34 esquelets. Posteriorment, ja a l'any 1968-69 foren descoberts set esquelets més, els quals van ésser estudiats acuradament a fi d'esbrinar la seva procedència, antiguitat i les causes de la seva mort, que segons sembla, no van ésser producte de cap batalla. Hi ha opinions que semblen situar la seva primera construcció dins el segle VI o altres, que fou edificada per Carlemany i cremada posteriorment pels àrabs en el segle IX, i tornada a ser destruïda pels genovesos.
Sembla ésser que en el segle XVII sí que existia, donat que s'hi van fer diferents obres com, canvi de portes o es procedir al seu enguixat. A l'any 1730 també s'hi van fer remodelacions i obres d'importància, ja que es té constància ja sigui a través dels mestre que hi van treballar, com dels materials que s'hi van emprar.
Observant l'edificació actual, sembla que té dues part clarament diferenciades; la corresponent a la part de l'ermita medieval, espai actual de les sagristies i l'altar major, i la nau principal amb una cota més baixa, i que possiblement va constituir el nucli de les obres d'importància fetes a l'any 1730. L'ermita de Sant Quirze és, doncs, la més antiga de Lloret de Mar, ja esmentada quan fou feta el 8 de gener de 1079 la consagració de la parròquia de Sant Romà (avui, ermita de la Mare de Déu de les Alegries), on en un document és parla de l'existència de la "ecclesiam Sti. Chirici". + Informació: Full informatiu - giromus.cat
Lloret de Mar disposa d’un entitat que vetlla pel patrimoni, que coneix i vol conèixer nos racons i el més important vol donar a conèixer a gent que no són de Lloret aquest indrets que dissortadament són desconegut per molts visitants, donat que la població és coneguda arreu del món per la seva oferta hotelera i de restauració, les seves platges, la seva gresca i en definitiva pel seu sol i mar, immers en el sí de la Costa Brava. La penya Xino-Xano,va ésser fundada a l'any 1978, amb un clars objectius de promoció i organització d’accions socials i culturals amb la finalitat de ajudar al coneixement d’aquest municipi de la Selva marítima.
Els seus els objectius els recollim directament de la seva web: www.xinoxano.org
"Intentem col·laborar modestament en la important tasca de recuperació que el nostre maltractat folklore necessita, tornant a fer comuns i habituals aquells sentiments que el tarannà dels nostre poble creà temps enrere i que s'ha convertit en part de la idiosincràsia de la gent de terra. Aquesta tasca està plenament reconeguda en l'àmbit local ja que aquesta entitat, atípica com a tal, no té estatuts, no compta amb associats, president, ni afiliats, ni res semblant, només amb la col·laboració de tothom que s'hi vulgui acostar per treballar desinteressadament pel poble. El nostre lema és que entre tots ho farem tot, i així s'organitzen i funcionen tots els actes que celebrem. També és valorada per nombrosos visitants que hi assisteixen –molts amb fidelitat assídua-, i que han rebut (sense cap ànim de buscar-ho) algunes distincions com el “Premi Plaça Major”, creat per l'Escola Superior de Tècnics en Animació Cultural i Turística, atorgat considerant, bàsicament, el grau de participació aconseguida".
ERMITA DE LA VERGE DE LES ALEGRIES L'ermita de la Mare de Déu o de la Verge de les Alegries, avui separada del nucli de Lloret de Mar, havia estat l'antiga parròquia de la població en l'antiguitat, quan Lloret només era un poble de pagès amb masies disseminades. L'antiga església va ésser edificada en uns terrenys donat per Sicarda, senyora del castell i terme de Lloret, vídua del noble Humbert de Ses Agudes. L'església fou consagrada pel bisbe de Girona, Berenguer Wifred el 8 de gener de 1079, on hi van assistir la senyora Sicarda i els seus fills, un dels quals, Bernat Humbert seria bisbe de la diòcesi de Girona entre els anys 1093 i 1111, i que moriria en una expedició a terres de Palestina. Cada any, pel 8 de gener es celebrava la festa, fins que a través dels anys es va perdre la noció de l'origen de la mateixa. De forma paral·lela va anar creixent la llegenda del "traginer". Aquest bon home, un dia retornant de la feina, va passar pel davant de l'església on va escoltar que hi feien missa. Va entrar i a l'acabar va dipositar una almoina a l'hora del ofertori. Quan ho va explicar al poble, ningú s'ho creia, donat que no estava prevista, ni ningú sabia res de cap missa en aquest dia. Quan la gent hi van anar, van comprovar que realment hi havia la moneda dipositada pel traginer i que els ciris tenien senyals d'haver cremat, això juntament amb olor d'encens. Van creure que es tractava de les ànimes dels devots de l'església que volien una missa cada any. A partir d'aquell moment, cada set de gener s'hi va dir una missa amb un record especial pels difunts.
A l'any 1522 va ésser edificada la nova parròquia de Sant Romà que es troba actualment al centre urbà de Lloret de Mar, i per tant, l'església va deixar de tenir les funciones de parròquia, fet que va comportar un canvi popular en la seva denominació, passant a ésser "l'Església vella" o també "La mare de Déu antiga". Anys més tard, passaria a denominar-se tal com es coneix avui, “Mare de Déu de les Alegries”. La construcció primitiva de característiques de tipus romànic, només conserva la torre o campanar, tot i que també té elements com la taulada. La resta de l'església ha estat transformada al llarg dels anys, sobretot després del 1940.
CAMI DE SANT PERE DEL BOSCEl camí que puja cap a Sant Pere del Bosc està farcit d’obres d’arquitectura i escultura. A part d’ésser un camí agradable, envoltat d’arbreda, doncs té la particularitat que es poden admirar diferents obres. La creu de terme es una d’elles. Es la més fastuosa i espectacular de totes les existents en les comarques gironines. Aquesta obra va ésser feta per l'arquitecte modernista, Josep Puig i Cadafalch (Mataró, 1867 – Barcelona, 1956) per encàrrec del comte de Jaruco, Nicolau Font i Maig que era el propietari del santuari de Sant Pere del Bosc i dels seus entorns. També hi va col·laborar l'escultor i medallista, Eusebi Arnau i Mascort (Barcelona, 1863 – 1933). D'estil modernista estilitzat, s'enlaira sobre tres graons circulars, per continuar amb una columna fina i recta amb tres cossos ornats amb columnes. Les dues superiors estan adornades amb figures pertanyents a Sant Jordi i Sant Pere, així com l'escut de Catalunya i el de Sant Pere. Corona la part superior, una majestuosa creu de doble costat, on en una part hi ha Jesucrist, i a l'altre la Mare de Déu.
L’obra fou inaugurat l'1 de Maig de 1898, i és recordat per Mossèn Cinto Verdaguer en el càntic “La creu”, on hi dedica tres estrofes.
Un altre monument és el conegut com: “L'Àngel” que és de fet un homenatge al gran poeta català Mossèn Cinto Verdaguer i Santaló, nascut a Folgueroles (Osona) a l'any 1845 i mort a Vallvidrera (Barcelonès) a l'any 1902. El monument va ésser un projecte encarregat pel comte de Jaruco, Nicolau Font i Maig, propietari del santuari de Sant Pere del Bosc i de l'extensa finca que l'envolta, a l'arquitecte modernista Enric Montserdà i Vidal (Mataró, 1867 – Barcelona, 1911). Conjuntament amb Montserdà hi van col·laborar dos escultors, d'una banda Federico Bechini en el treball de la pedra, i Joan Pujol pel que fa al bronze. Els models de treball van està fets per l'escultor i medallista, Eusebi Arnau i Mascort (Barcelona, 1863 – 1933). El monument fou inaugurat el dia 1 de Maig de 1904. En el camí hi ha també dues casetes situades a banda i banda del camí, construïdes molt a finals del segle XIX, com la resta d'elements d'aquesta ruta. Són edificis de planta quadrada, amb teulada a doble vessant i decoracions a base de ceràmica a manera de fris, forja de ferro i pintura amb detalls florals. Els murs són de maçonaria arrebossada i pintada i les cobertes de teula vidrada. A la caseta de la dreta del camí, més ben conservada, destaca l'arc ogival de l'entrada. Una altre obra de Puig i Cadafalch és l’oratori dedicat a la Mare de Déu de Gràcia. Totes i cadascuna de les obres esmentades estan farcides d’elements i detalls arquitectònics i decoratius, d’alt valor modernista i que són un plaer poder admirar.
SANT PERE DEL BOSCEls orígens més remots es podrien situa cap a l'any 986, que sembla que en aquella època hi existia en aquest indret un petit monestir benedictí, tot hi que no hi ha proves fermes que ho corroborin. D'existir aquesta construcció, es possible que fos destruïda a l'any 1694 per les tropes franceses, durant la guerra de la successió. A l'any 1759 va ésser reedificada en una línia de tendència barroca, diferent de la que sembla havia estat, que era d'estil gòtic. En aquella època tenia cura de Sant Pere del Bosc, que també s'havia conegut com Sant Pere Salou, la Confraria de Pescadors de Lloret, tot i que tant el santuari com les terres al seu entorn pertanyien al Comú. Quan a l'any 1836 es va promulgar la tercera llei de desamortització, més coneguda com “Ley Mendizabal”, Sant Pere del Bosc hi va quedar afectat, i com a conseqüència, va ésser posat a subhasta. Per aquell fet de les desamortitzacions, el santuari de Sant Pere del Bosc va córrer una sort similar al Santuari de Santa Cristina, tot i que de caire diferent, però a la fi el més important és que es va salvar de la destrucció i l'espoli. Sant Pere del Bosc fou adquirida pel “indiano” en Nicolau Font i Maig, que en aquell moment vivia a Jaruco, un dels municipis de La Habana (Cuba). Les gestions foren portades per part del seu cosí que en aquell moment era l'alcalde Lloret, en Agustí Font i Suris. D'aquesta manera, la propietat va quedar en mans lloretenques, impedint que d'alguna manera es malmetés o anés a parar a mans alienes als interessos del poble.
Quan Nicolau Font va retornar a Lloret, va reformar i restaurar, així com embellir tant el mateix santuari com els seus voltants. Persones de renom hi van treballar, com el pintor barceloní Enric Montserdà i Vidal, com també ho va fer el gran arquitecte modernista Josep Puig i Cadafalch (Mataró, 1867 – Barcelona, 1956), que no únicament treballà en el santuari, sinó que de la seva mà van sortir l'oratori a cel obert o padró de la Mare de Déu i les Creus de terme que hi ha pel camí de pujada al santuari. Les reformes no únicament es van encerclar en la decoració i l'arquitectura, sinó que es van estendre a d'altres camps, com la modificació dels goigs de la Mare de Déu de Gràcia per part de Mossèn Cinto Verdaguer i Santaló (Folgueroles, 1845 – Vallvidrera, 1902) o la part musical, de la mà de l'organista i compositor Càndid Candi i Casanova (Castelló d'Empúries, 1844 – Barcelona, 1911). Aquestes reformes, foren inaugurades solemnement l'1 de Maig del 1898. Pel camí d'accés a Sant Pere del Bosc, fou edificat més tard, concretament a l'any 1904, el monument conegut com “L'Àngel”. Aquesta fou una obra projectada per Enric Monserdà i Vidal, anant l'escultura a càrrec de Frederic Bechini i Joan Pujol. Un altre monument que fou construït, però en aquest cas ja dins el jardins del santuari, fou l'estàtua en honor de Nicolau Font i Maig per part dels seus nebots Agustí i Pius Cabañas i Font.
Posteriorment, ja a l'any 1916 Agustí Cabañas i Font, va fundà un asil, que fou construït al costat dret del santuari. La primera pedra fou col·locada el 5 de Maig de 1918 i va ésser inaugurat el 27 d'agost de 1922. La institució va està activa fins el 1977, quan els seus residents van ésser traslladats al nou asil de Lloret de Mar que es va construir en un edifici annex al nou hospital. Malauradament, la bonança i estima de Nicolau Font vers Sant Pere del Bosc, fou l'antítesi dels caps calents, que com en molts altres llocs i diferents poblacions de les nostres comarques, els brètols de època i destructors de la riquesa del nostre país, van fer acte de presència abans i durant la guerra civil del 36. La pèrdua més important fou, el bell retaule d'estil gòtic que fou cremat. Actualment i després d'uns anys d'abandonament, Sant Pere del Bosc tornar a recuperar els colors, ja que és un indret molt visitat pels amants de la natura, de les excursions i de la bici de muntanya. L'associació lloretenca de la Penya Xino-Xano, periòdicament hi fa trobades. Des de fa uns anys, funciona en una part del santuari el “Restaurant-Espai d'art de Sant Pere del Bosc”, que amb una cuina d'alta qualitat, contribueix a donar vida a l'indret, principalment les nits d'estiu que conjuntament amb la il·luminació dels seus jardins i la música en viu, el converteix en un dels llocs més agradables i encantadors de la Costa Brava.
|
|
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| ACDG - Associació Cultural i Divulgativa Gironina - 2010© | Última actualització: novembre 2020 |
 |
|
| Inici - Agenda - Contactar - Salutació - Actes i Esdeveniments - Esport i Natura - Alt Empordà - Baix Empordà - Cerdanya - Garrotxa - Gironès - Pla de l'Estany - Ripollès - Selva - Enllaços - Webmap - Avís legal | |