contacte  -  mapa web
 
Alt Empordà
Inici Agenda Contactar Fires Esport i Natura Alt Empordà Baix Empordà Cerdanya Garrotxa Gironès Pla de l'Estany Ripollès Selva
Contactar
 
 

 

Agullana
Albanyà
Cadaqués
Castelló d'Empúries
Colera
Espolla
La Jonquera
La Vajol
L'Escala
Llançà
Maçanet de Cabrenys
Port de la Selva
Portbou
Rabós d'Empordà
Roses
Sant Llorenç de la Muga
Sant Pere Pescador
INFO COMARCAL
Diari Empordà
Consell Comarcal de l'Alt Empordà
La Fissura
LES ALTRES COMARQUES
Baix Empordà
Cerdanya
Garrotxa
Gironès
Pla de l'Estany
Ripollès
Selva

 

 

 

 

 

 

  Agullana
UNES ARRELS MOLT LLUNYANES
Exposició Can Bech de Baix, Agullana
Exposició d'urnes a Agullana (veure: giromus.cat)

Agullana com molts dels municipis situats a la part sud de la baldana pirenaica, com La Jonquera, Cantallops, Espolla, Rabós d’Empordà, Colera o Portbou han estat territoris habitats des del principi de la humanitat, fet que és corroborat pel gran nombre de monuments i restes de tipus prehistòric existents en aquests paratges, donant fe de la presència humana en gran part del territori que avui coneixem com el Paratge Natural d’Interès Nacional de l’Albera.

Les restes megalítiques trobades en diferents indrets del municipi es poden situar a l’entorn del 2.500 al 1.800 anys aC, on hi destaca la troballa a Can Bech de Baix d’una necròpolis hallstàttica entre els segles I aC i I dC, és a dir, una necròpolis pertanyent a la cultura Hallstatt, situada en el primer període de l’edat de ferro centreeuropea.

Agullana
Menhir dels Palaus

També hi destaquen dos tipus de construccions megalítiques de ritual funerari tals com els dolmens i els menhirs, com són el dolmen de la Barraca del Lladre i el de La Llosa, i els menhirs de la Pedra Dreta o Roc del Frare i el de Palaus. Tots han estat font de diferents estudis prehistòrics i fins hi tot protagonistes de llegendes.

L’edat de bronze es situa entre els anys 1.800 aC i 700 aC i la necròpolis de Can Bech de Baix, es situaria entre els anys 900 i 700 aC, o sigui dins el tercer i últim període conegut com edat del bronze final, caracteritzat per la cultura dels camps d’urnes o també dita, cultura sorotàptica, període i classificació on s’inclou el jaciment de Can Bech de Baix, el més important i conegut del Pirineu Oriental.

Els jaciments de la necròpolis de Can Bec de Baix, està situat dins una finca privada de la família Bech de Careda, i que era el lloc on antigament, en temps de l’edat de bronze, enterraven les restes dels morts dins d’unes urnes soterrant-les en un forat en el subsòl; fins a les hores s’han trobat les restes excavades de 413 tombes d’aquest tipus.

Tot el material trobat en les excavacions està exposat en un petit museu situat a Agullana, en una agradable presentació museogràfica i amb un bon nombre de panell explicatius.

 

UN MUNICIPI A PONENT DE L'ALBERA AMB UN SOL VEÏNAT, L'ESTRADA
Agullana
Mirador d'Agullana

Agullana és un municipi situat en la part nord-oest de l’Alt Empordà, molt ben comunicat ja que en la part est hi passa la N-II en direcció a Figueres o França, però també l’AP-7 on s’ho emplaça l’entrada/sortida número dos.

Es un municipi muntanyós tot i que disposa d’una part plana propera en la part sud-est. Els cims no són excessivament elevats ja que es troba en una zona on hi ha diferents colls que comuniquen amb l’altre banda del Pirineu com el Coll del Portell o el Coll de Manrella a 700 metres d’altitud i on hi ha una carretera que comunica La Vajol amb Les Illes, a través de la GI-505 per la part gironina, i un camí rural per la banda nord-catalana. El cim més elevat del municipi és el el Puig Forcat a 815 metres.

El riu més important del municipi és el Llobregat d’Empordà, tot i que només i passa per una curta part del seu territori, ja que és principalment un riu de La Jonquera. L’altra és el riu de la Guilla, que neix a La Vajol i travessa Agullana per vessar les seves aigües al Llobregat d’Empordà. Les altres rieres o torrents, tots són afluents de La Guilla o del mateix Llobregat d’Empordà, com el Còrrec del mestre Bernat, la riera del Gou o els torrents de Querols.

Des del punt de vista de comunicacions hi passa l’autopista AP-7 que en part del seu municipi hi ha l’entrada/sortida número dos i la N-II, com a vies de més importància. Després hi ha la GI-500 entre la N-II i Agullana, la GI-501 entre Agullana i La Vajol, i la GI-504 que comunica amb la GI-502 que va a Darnius.

A part del propi poble capital del municipi Agullana, només disposa d’un veïnat situat a uns dos quilòmetres entre el poble i la N-II, conegut com L’Estrada. Nom que podria derivar de la paraula “strata”, calçada, camí o carretera.

Veïnat de l'Estrada, Agullana Veïnat de l'Estrada, Agullana
Plaça de l'Església de l'Estrada
 
Església de Santa Maria de l'Estrada

El consistori en fa la següent descripció: “Situat a l'est del poble d'Agullana, al mig del poc espai de terres de conreu que té el terme municipal, l'Estrada és un veïnat d'unes 20 cases i en el qual avui dia viuen unes 25 persones. per accedir-hi cal prendre un camí que surt de la carretera d'Agullana a l'altura del mas de can Romans.

El nom d'aquest veïnat ha cridat sempre l'atenció, perquè la paraula strata en llatí significa camí empedrat i realment l'Estrada és un conjunt de cases construïdes al costat d'un camí que hi ha qui diu que podria haver estat la Via Augusta i que a l'època medieval es coneix amb el nom de la Strata Francisca. Alguns estudiosos, com J. Badia, pensen que el camí en qüestió no té un origen romà, sinó anterior”.

 

ESGLÉSIA DE SANTA MARIA D'AGULLANA
Santa Maria d'Agullana
Església parroquial de Santa Maria

Es tracta d’una església romànica entre els segles XII i XIII, i sota el domini del bisbat de Girona des de llavors fins els nostres dies, documentada en diferents ocasions al llarg dels segles, i que a part de parroquial pròpia de la població d’Agullana, també havia tingut en el segle XIV com esglésies sufragànies les del veïnat de L’Estrada, Sant Martí de la Vajol i Sant Julià de Torts.

L’edifici es conserva en molt bones condicions tant en el seu interior com a l’exterior, disposant d’una sola entrada lateral amb una portalada amb sis arquivoltes que culminen interiorment amb el timpà de pedra repicada sense cap tipus d’inscripció, on cal fer esment en l’arc exterior i major, que està decorat amb relleus simètrics totes les seves dovelles.

La llinda no té cap inscripció ans un petit objecte on hi conjuga una creu i una corona circular. Les diferents arquivoltes es recolzen en cinc brancals a cada costat, dels quals dos per banda, són columnes adossades amb capitell i base. En la mateixa façana meridional que és la que dona a la plaça Major, hi ha dues finestres.

El temple és d’una sola nau amb una volta apuntada i disposant d’un absis semicircular amb una única finestra, però el que és de remarcar és el singular campanar de cadireta de disposa d’una arquitectura molt poc freqüent, amb cinc obertures on en cadascuna hi ha una campana.

Quatre de les quals foren instal·lades a l’any 1952 a l’entorn d’una gran festa i la cinquena als anys 70 a través d’una donació particular. Cal fer esment que el toc de les campanes es feia a través d’una porta d’accés que sortia a la teulada, la qual calia remuntar fins arribar a la carena de la mateixa. Aquesta era la tasca del campaner, que en el cas d’Agullana fou durant molts anys en Pere Ripoll i Pou (1872-1973), personatge tan popular que fins i tot el compositor Artur Rimbau i Clos (1898-1978) va composar la sardana “El campaner d’Agullana”, que es va estrenar a Agullana el 20 de juliol de 1952.

Santa Maria d'Agullana Santa Maria d'Agullana Santa Maria d'Agullana
Portalada
 
Interior de l'església
 
Exterior de l'absis

Entre els anys 1985 i 1987 es van fer diferent reformes internes i externes, on hi destaca l’enderrocament de les dependencies de l’ajuntament annexes a l’església i l’antiga sagristia del segle XVIII.

El seu interior que es manté molt ben conservat, disposa d’una planta d’una sola nau, però en base de creu i per tant, amb un transsepte amb dues capelles laterals. L’interior de l’absis hi ha l’altar, envoltat per una reduïda girola i una graonada per accedir-hi. En la part oposada a l’altar, hi ha el cor possiblement dels segles XVI-XVII, que cobreix tota l’amplada de la nau, amb un arc rebaixat, amb quatre nervis que s’apuntalen en una columna central.

 

RECULL HISTÒRIC D'UN POBLE FRONTERER
Agullana
Menhir dels Palaus, vestigis de la prehistòria

El nom d’Agullana apareix documentat per primer cop a l’any 1019 amb el nom de “Aguliana”, on es fa referència a l’existència de la seva església de Santa Maria. Posteriorment en el segle XIV,

apareix amb el nom de “Aguyana”, mot més proper a Agullana, ja que fins hi tot podria tractar-se d’una errada d’escriptura ja que és molt generalitzada la confusió fonètica de la “y” o “i” amb “ll (doble ela), o degut a variacions o evolució de dígrafs tals com  “il”,”yl”, “ly” o “yll”.

A l’any 1780 i segons la pedra gravada que hi ha a la façana de l’ajuntament ja figura correctament el nom d’Agullana, i el símbol de l’escut, que en aquest cas es tracta de quatre possibles agulles, que en l’escut actual està clarament especificat un nombre de cinc agulles de cap sota corona de marquesat.

Agullana
Làpida de l'escut d'Agullana

Un dels altres aspectes a tenir en compte és la relació entre els Agullana propietaris del Palau dels Agullana, família noble de Girona, edifici encara existent a la pujada de Sant Martí de Girona, amb la població alt empordanesa. Segons l’historiador i catedràtic Martí de Riquer descendent de la família Agullana de Girona, es fa difícil establir un paral·lelisme entre el poble d’Agullana i aquesta família gironina, tot i que en el seu escut nobiliari hi ha certes similituds, però no iguals.
Al marge de les característiques, orígens i significat del seu nom, Agullana pel seu emplaçament geogràfic i bona comunicació, ha viscut en pròpia persona molts episodis de la història del país al llarg dels segles.

Uns episodis perduts en la història, o millor dit en la prehistòria com la necròpolis de Can Bech de Baix, passant pels vestigis i monuments megalítics, escampats pel municipi, o veient de prop el pas dels romans, tot i que sembla que aquests no hi van establir cap assentament, fins arribar als vols de finals de setembre i principis d’octubre de l’any 1285 quan Pere II el Gran, derrotava per terra a l’exèrcit francès de Felip III l’Ardit, a prop d’Agullana, en el Coll de Panissars. Una batalla que no seria la última, ni de bon tros, en seguirien moltes més al llarg de dos segles de sotragades bèl·liques amb la veïna França.

Pere II, el gran
Pere II, el Gran - Coll de Panissars

Del episodis bèl·lics més recents fou la Guerra Civil (1936-1939) tot i que el període entre la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) fins arribar a la proclamació de la II República el 14 d’abril de 1931i, passant per l’esclat de la Guerra Civil fins la finalització d’aquesta, fou un període de setze anys molt convulsos entre diferents faccions de veïns amb opinions polítiques contraposades.

Els fets més greus fou la detenció de set veïns d’Agullana, portats a Figueres i afusellats el 17 de setembre de 1936 i, davant noves detencions, el poble es va manifestar en contra, mantenint-se un estat de tensió però sense episodis tràgics de trist record.

Després de la caiguda del front d’Aragó on principalment l’episodi més important fou la batalla de l’Ebre, Catalunya de forma inexorable va anar veient com les tropes franquistes guanyaven posicions, fins la caiguda total el 10 de febrer de 1939, quan arriben a La Jonquera i per tant, als límits fronterers.

Poblacions com Figueres, Darnius, La Vajol, Agullana i Peralada va ésser indrets de gran moviment en les setmanes prèvies a la caiguda de Catalunya. La raó fou les obres d’art guardades i procedents principalment del Museu del Prado de Madrid, l’or tret del Banc d’Espanya, obres d’art i artístiques protegides per la Generalitat de Catalunya, i sobre tot, el moviment humà, caracteritzat per milers de refugiats anònims camí de l’exili, i els no tant anònims com els responsables del govern i exèrcit republicà, govern català i basc i molts intel·lectuals i responsables de tot tipus d’institucions.

Agullana es convertia per uns dies, a principis del febrer de 1939, en la capital de la II República, donat que tot el govern en pes estava allotjat pels seus voltants, principalment, Agullana, La Vajol, Maçanet de Cabrenys o Darnius, en diferents masos on hi destaquen el Mas Perxés (Lluis Companys i José Antonio Aguirre), Mas Bech de Baix (Juan Negrín) i Mas Parellada (general Vicent Rojo) a Agullana i el Mas Barris (Manuel Azaña) de La Vajol.

Negrin i Agullana
En Juan Negrín, cap del govern republicà estava allotjat
a Can Bech de Baix

Personatges com Manuel Azaña Diaz (1880-1940), segon president de la II República espanyola, el seu president de govern el doctor Juan Negrín López (1892-1956), general Rojo cap de l’Estat Major, Diego Martinez Bario, president de Les Corts, Lluis Companys i Jover (1882-1940), president de la Generalitat de Catalunya o José Antonio Aguirre, president del govern basc, entre molts altres ministres, alts funcionaris o parlamentaris, consellers, etc. amb les seves respectives famílies.

Tant els diferents membres del govern republicà com autonòmics, com el gran nombre de persones anònimes, van anar deixant les seves provisionals morades situades en masos, cases particulars, edificis o campaments improvisats, on on havien estat per poc temps, per anar marxant cap a l’exili, a través principalment pels passos del Coll del Lli a La Vajol, pel Coll de la Manrella a Agullana o per La Jonquera, quan hi anaven vehicles, tot i que a partir de quan el colapse fronterer fou generalitzat, els vehicles es van haver de quedar sense poder travessar.

En el context de la marxa a l’exili, es van realitzar les tasques d’evacuació d’obres d’art que estaven dipositades principalment a Figueres, Peralada, La Vajol o Darnius, entre d’altres llocs, així com l’or, joies i altres objectes de gran valor, la majoria dels quals, principalment l’or procedent del Banc d’Espanya de Madrid estava dipositat en la Mina Canta, dita també d’en Negrín a La Vajol.

En el context de la marxa a l’exili, es van realitzar les tasques d’evacuació d’obres d’art que estaven dipositades principalment a Figueres, Peralada, La Vajol o Darnius, entre d’altres llocs, així com l’or, joies i altres objectes de gran valor, la majoria dels quals, principalment l’or procedent del Banc d’Espanya de Madrid estava dipositat en la Mina Canta, dita també d’en Negrín a La Vajol.

El dia 10 de febrer de 1939, els nacionals arribaven a Agullana, un poble que pagaria la pàgina història amb trenta-set víctimes, set per la vesànica i mal entesa revolució i trenta, al front.

+ Informació:  

Les mines de talc
Negrin, la persona
Sumarissim 1939-1945
El castell de Sant Ferran i Figueres, durant la segona republica i la Guerra Civil
El poder revolucionari a Catalunya, durant els mesos de juliol a octubre de 1936
El franquisme contra esquerra
Les rutes de l'exili republicà del 1939

 

EL NUCLI URBÀ I ELS SEUS EDIFICIS EMBLEMÀTICS

Casa Estela, Agullana   Casa Estela, Agullana
Casa Estela

Passejar pel nucli d'Agullana hom pot veure que el casc urbà disposa de tot un seguit d'edificis que el fan diferent a molts altres pobles, amb una majoria d'edificacions on està principalment molt present l'arquitectura modernista, entre d'altres. Són varis el edificis significatius que donen un aire senyorial i característic a la seva estructura urbanística.

Com a punt de partida contribueix a dignificar els edificis d'Agullana, l'espectacular església parroquial de Santa Maria; un temple romànic entre els segles XII i XIII, amb una portalada, un absis i un espectacular campanar de cadireta on en cadascuna de les cinc obertures hi ha una campana.

En l'arquitectura modernista va tenir un clar protagonista en el seu disseny i construcci´d'edificis, l'arquitecte Josep Azemar i Pont (Figueres,1862 - Barcelona,1914), el qual va realitzar la pràctica totalitat de les obres i edificis modernistes a Agullana, excepte el xalet Gomis i l'asil del mateix nom.

La casa Estela és un edifici unifamiliar cantoner que fou construït a l'any 1908-1911 per l'arquitecte Azemar i que té unes característiques molt peculiars com és la cantonada arrodonida que culmina amb una torre circular, on també hi ha un balcó semicircular amb barana de ferro forjat, amb un plafó de rajola ceràmica sota el ràfec del mateix balcó.

Escola pública Lluís Marià Vidal
Escola pública Lluís Marià Vidal

Un dels altres projectes importants de l'arquitecte Azemar són les escoles, situades en el carrer de La Vajol, iniciant-se les obres de construcció a l'any 1910 i podent ésser inaugurades en el mes de juny de 1913. La seva construcció obeïa al fet que les dependències escolars per a nois situades en el segon pis de l'antic edifici de l'ajuntament adossat a l'església de Santa Maria, no reunia les condicions idònies per la seva funció. D'aquesta manera a partir de 1904 l'ajuntament de l'època inicia les gestions per tal de construir un nou edifici que reunís les condicions adients per la mainada i el mestre, i podés agrupar els nois i noies del poble, que estaven en aquell moment en edificis diferents.

L'ajuntament encarrega el projecte a l'arquitecte Azemar, que després de diferents discrepàncies en la ubicació de l'edifici, finalment serà el mecenatge fet per en Lluís Maià Vidal i Carreras (Barcelona,1842-1922), enginyer de mines, geòleg i president del Centre Excursionista de Catalunya, qui farà aportació dels terrenys i dels diferents pagaments necessaris per tal que les escoles poguessin arribar a ésser una realitat, tal com així fou.

Entre altres càrrecs Lluís Marià Vidal, fou enginyer en cap de mines de Girona i cap de la secció de mines de la Societat del Ferrocarril i Mines de Sant Joan de les Abadesses, però el fet més vinculant amb Agullana, era que estava casat amb Na Dolors Gomis i de Portulà (Barcelona, 1855 - 1891), filla de Casimir de Gomis i de Rosa de Portolà i Guinart, filla d'Agullana. També fou un gran entusiasta la prehistòria a l'Alt Empordà i impulsor de la societat coral "El Pirineu Agullanech".

La Concordia, Agullana
La Concordia

Avui el grup escolar, encara existent i en funcionament, porta el seu nom: "Escola pública Lluís Marià Vidal", i disposa d'un carrer amb el seu nom, ja que a l'any 1911 fou nomenat fill predilecte d'Agullana.

Un dels altres edificis singular dissenyats per l'arquitecte Azemar, és l'edifici de "La Concòrdia". L'edifici que s'inicià a l'any 1912 i fou inaugurat a l'any següent, 1913, i responia a les necessitats de la població de disposar d'amplis locals d'associació i activitats pels agullanencs, i per tant, d'ampliació i reforma dels existents.

En aquell moment, hi havia moltes associacions a la població com la mateixa "Concòrdia", la "Providència" del veïnat de l'Estrada, la juvenil "La Juvenil Agullanense" o la de dones "La Nueva Armonia", que amb els anys s'anirien fusionant per tal de crea una entitat associativa amb més força, i per tant, amb la necessitat de gaudir de més espai i llocs per a desenvolupar activitats.

Un altre edifici és el xalet Gomis, conegut avui com a "Can Parellada", que segons sembla el projecte original fou encarregat a Antoni Gaudí i Cornet (1852-1926), però discrepàncies entre l'arquitecte i el propietari, finalment l'obra fou portada a terme pel polifacètic Josep Pijoan i Soteras (1881-1963), ja que apart d'arquitecte també seria historiador, crític d'art, assagista i poeta.

Asil Gomis, Agullana
Asil Gomis

El primer edifici que hom troba a l'entrar a Agullana és l'asil Gomis. Un edifici amb un prolegomen situat a l'any 1910 quan segons sembla Lluis Gomis, havia començat a fer els primers passos, però que la seva mort el mateix any ho va estroncar.

Vuit anys més tard Na Teresa Pallejà, vídua de Lluis Gomis, es casa amb Josep Parellada i Faura, fet que propicià que el projecte tornés a renéixer; d'aquesta manera és fa efectiu i el 9 de novembre de 1919 es posa la primera pedra.

A l'any 1932 en Josep Parellada en nom de la seva dona, en va fer donació a la Generalitat de Catalunya, acceptat el pacte entre les parts amb les condicions establertes, a partir d'aquell moment fou la Diputació de Girona que es va fer càrrec de l'acabament de les obres, assistència i organització del centre. El mes de febrer de 1937 començaria a funcionar el centre amb les primeres persones internades a l'asil.

Durant les explosions portades a terme a Agullana i voltants el febrer de 1939, com el pont volat per Lister, van malmetre part de l'edifici, fet que obligà a la seva reparació on en les obres sembla van desaparèixer diferents elements ornamentals i de disseny modernista que havia tingut l'edifici original.

Finalment, la decadència de l'edifici va venir sobre tot pel trasllat de les persones internades al centre, cap l'asil geriàtric de Girona a l'any 1969. En aquest 45 anys hi ha hagut diferents propostes d'ús de l'edifici, però sembla que cap s'ha consolidat com a definitiva. Actualment un dels usos més continuats que se li dona, es la de Sala d'Exposicions, i també una part de l'edifici funciona com a centre de dia per a gent gran, on hi ha diferents serveis d'atenció a familiars, formació de cuidadors i fisioterapeuta.

+ Informació:  

Josep Azemar i Pont, arquitecte modernista

 

ERMITA DE SANTA EUGÈNIA
Santa Eugènia, Agullana
Ermita de Santa Eugènia

L'ermita de Santa Eugènia, construïda entre 1630 i 1644, d'una sola nau amb un petit campanar de cadireta, està situada en la part nord del municipi i s'hi pot accedir a partir del punt quilomètric PK. 3,1 de la carretera GI-501 que comunica Agullana amb La Vajol.

Es un indret molt apreciat per la gent d'Agullana i on s'hi celebren diferents esdeveniments i trobades, on la més popular de totes és la Festa de Pasqua i Aplec de Santa Eugènia que es celebrar un cop a l'any per la primavera.

Santa Eugènia, AgullanaLa tradició explica que l'origen de l'ermita fou la troballa de les relíquies de la santa en aquest indret per part del rector del poble, el qual va fer construir l'ermita i va dipositar les despulles de la santa en una part de l'altar, però aquest fou anys després destruït per tropes franceses a la recerca de tresor.

Recollides les malmeses relíquies per part del capellà de Morellàs i Les Illes, foren retornades a Santa Eugènia i guardades en un bust de fusta i un retaule, el qual desapareixeria definitivament durant els actes vandàlics dels brètols i bergants al 1936.

Es desconeix com les despulles de la santa van arribar i quedar en aquest lloc, ja que no es té coneixement del perquè eren traslladades des del monestir de Santa Maria la Real de Nájera (Rioja) fins a un lloc de França, i per alguna causa desconeguda van queda ocultes en una part del bosc, descobertes per l'esmentat rector, i on avui hi ha l'ermita.

Els anys posterior a la Guerra Civil (1936-1939), l'ermita quedà molt malmesa, i no fou fins l'any 1955, quan es va començar a reparar i fer-hi les ampliacions actualment visibles. A partir de l'any 1970, les seves dependències es van transformar per tal de poder ésser emprades com a casa de colònies.

 

 

 

 


Escut d'Agullana

Escut

 

NOMBRE D'HABITANTS (2015)
828 Habitants (font: idescat)
GENTILICI
Agullanenc, agullanenca
SUPERFICIE DEL MUNICIPI
27,7 Km2
DENSITAT DE POBLACIÓ
30 Hab/Km2
COMARCA
Alt Empordà
PARTIT JUDICIAL
Figueres
DEMARCACIÓ ELECTORAL
Figueres
BISBAT
Girona
CODI POSTAL
17707
MERCAT SETMANAL
No disposa de mercat setmanal
COORDENADES GPS
Latitud N 42.395189º - Longitud E 2.847522º
ALTITUD
166 metres
CIUTAT AGERMANADA
No està agermanada
FESTA MAJOR
Agost
FESTA DEL VEÏNAT DE L'ESTRADA
Agost
FESTA DE PASQUA
Setmana Santa
APLEC DE SANTA EUGÈNIA
Setmana Santa
FESTA DE LA CASTANYADA
Novembre
FESTA DE LA XUIA
Març
   
WEB OFICIAL DE L'AJUNTAMENT
   

 

Facebook
El temps a Agullana
MeteoCat
Trànsit

 

Bibliografia Bibliografia
 

AGULLANA, Enric Tubert i Canada, Quaderns de la Revista de Girona, Diputació de Girona, 1988
EL SETÈ CAMIÓ: EL TRESOR PERDUT DE LA REPÚBLICA, Assumpta Montella, Editorial ARA Llibres, Barcelona, 2007

Escrits i Documents relacionats
 

La Casa Agullana i el Castell de Cabrera

Internet Internet
 
Canals de ràdio i TV local
  Empordà TV
Ràdio Capital de l'Empordà
Publicacions Revistes, Publicacions i Premsa local
  Empordà
InfoJonquera
(Agullana)
Mapes Plànols i Mapes
  Agullana
Veïnat de l'Estrada
 
Lluis Maria Vidal i Carreras   LLUIS MARIÀ VIDAL I CARRERAS
Enginyer de Mines i Geòleg

Barcelona, 1842 - 1922

Sortosament són moltes les persones que han fet fortuna o les seves disponibilitats econòmiques han estat favorables, que els hi ha permès que part de les mateixes les dediquessin a l'ajut cap a les persones més necessitades. Aquest és el cas d'en Lluís Marià Vidal, que amb el seu ajut va fer possible que Agullana disposés d'un grup escolar de primer nivell.

Lluís Marià Vidal i Carreras va néixer a Barcelona el 6 d'octubre de 1842 en el sí d'una família acomodada, catòlica i d'alt nivell cultural, ja que el seu pare era advocat de l'Audiència de Barcelona i el seu avi, farmacèutic a Cardona; per part de la seva mare també hi tenia vincles amb diferents professionals, artesans i propietaris.

Escola Tècnica Superior d'Enginyers de
Mines de Madrid a finals del segle XIX

Al setze anys obté el grau de batxiller en Arts en el institut Balmes de Barcelona, continuant els seus estudis a Barcelona. A l'any 1857 es promou la "Ley de Instrucció Pública" que crea la figura de l'enginyer, que en el cas de mines, comença amb tres anys, però a l'any 1859 ja es de cinc anys la llicenciatura. El pla d'estudis anima a Lluís Marià a cursar la carrera que l'inicia a l'any 1861 en divuit anys a Madrid, únic centre universitari a Espanya on es podia estudiar la carrera d'enginyer de mines, que acaba a l'any 1866 als vint-i-tres anys, com a segon de la seva promoció.

Tant punt acaba la carrera ingressa en el "Cuerpo de Ingenieros del Estado" essent destinat a diferents indrets miners com, Linares (Jaén), Almadén (Ciudad Real) i Utrillas (Teruel). Finalment tornar com enginyer de mines al districte miner de Barcelona a l'any 1869. A partir d'aquí, és quan comença a interessar-se profundament per tot el que fa referència a la prehistòria i a la paleontologia, col·laborant també en la comissió del "Mapa Geológico de España".

El seu prestigi en el camp de la paleontologia i la geologia, fa que entri com acadèmic a la "Reial Acadèmia de Ciències i Arts" de Barcelona, l'1 d'abril de 1879. En aquest mateix any entra de ple en el camp de la investigació i treballs científics de recerca en arqueologia prehistòrica, al visitar l'estació termal de Caldes de Malavella, realitzant diferents estudis de revisió de treballs anteriors i altres aspectes geominers, i col·laborant en el excavacions en el Puig de les Animes, on hi apareixeria part del "Aquis Voconis" romà.

Museu de Ciències Naturals de Barcelona
Museu de Ciències Naturals de Barcelona,
on Vidal hi té una col.lecció especial
a l'àrea de Paleontologia
.
© Quiro News

Posteriorment vindrien altres camps de treball a Eivissa i principalment a la part nord de l'Alt Empordà. En aquest segon cas, el factor clau seria el seu nomenament el 18 de novembre de 1880 com enginyer de mines del districte de Girona, i iniciador de l'estudi geognòstic de la província.  El seu lloc de treball li permet entrar en contacta amb l'arqueologia prehistòrica i fer amistat amb apassionats pel tema com doctor Josep Pascual i Prats (1854-1931) descobridor de la cova funerària de Torroella de Montgrí o del farmacèutic Pere Alsius i Torrent (1839-1915), descobridor de la mandíbula de Banyoles i les coves de Serinyà.

A l'any 1883 porta la secció de mines de Societat del Ferrocarril i Mines de Sant Joan de les Abadesses, i posteriorment és nomenat a l'any 1888 , cap del districte miner de Lleida. Però totes aquestes tasques més professional no el distreuen de la seva passió per l'arqueologia prehistòrica, continuant el seu afany en el descobriment de diferents coves neolítiques i calcolítiques i altres elements d'arqueologia prehistòrica.

En el mateix any 1888 entra com a membre a la "Associació Catalanista d'Excursions Científiques" (1876), que posteriorment es fusionaria amb la "Associació Catalana d'Excursions" (1878), creant l'entitat, "Centre Excursionista de Catalunya" a l'any 1890 i de la qual en Lluís Marià Vidal en seria president entre els anys 1896 i 1900.

Capmany, Menhir Vidal
Menhir Vidal a Capmany
© Dòlmens i Menhirs Pilar

La seva labor en el camp de l'arqueologia prehistòria és enorme, i també són innumerables els llocs que va treballar i desenvolupar tasques de recerca i descobriment de gran quantitat de peces, llocs i vestigis prehistòric. En l'espai "enllaços d'interès" s'hi pot trobar documentació que amplia considerablement aquests aspectes en la vida professional.

Tot els seu llegat, tant pel que fa a peces arqueològiques trobades per tot Catalunya, principalment a Lleida i Girona, el material fotogràfic de les seves excursions i treballs de camp, com la seva bibliografia i documentació, foren donades a la seva mor a diferents institucions de Barcelona com el Centre Excursionista de Catalunya, el Museu de Geologia o l'Academia de les Ciències i Arts de Barcelona, entre d'altres.

La relació entre Lluis Marià Vidal i Carreras amb Agullana va venir per part de la seva dona, quan el 13 d'octubre de 1890, va contraure matrimoni amb Na Dolors Gomis de Portolà (Barcelona,1855 - 1891). La Dolors era filla conjuntament amb els seus germans Pau i Lluís del matrimoni entre el terratinent barceloní Casimir de Gomis i de Ros i Rosa de Portolà i Guinart (Agullana,1821 - Barcelona,1891).

Una de les seves primeres col·laboracions amb el poble fou amb la formació de la societat coral "El Pirineu Agullanench". Però el fet que el va marcar i consolidar amb Agullana, fou la construcció del grup escolar per a 240 alumnes, entres nens i nenes, que avui encara existeix el qual porta el seu nom.

Escola pública Lluís Marià Vidal
Escola pública Lluís Marià Vidal

A principis del segle XX l'escola pública a Agullana estava repartida entre l'existent en el segon pis de l'ajuntament, en aquest moment un edifici adossat a l'església de Santa Maria, que anys després es va enderrocar i que era on hi havia els nens i a Can Pol, on hi havia les nenes. Les condicions no eren les adients, a més que segons el cens de l'època de l'any 1901,  Agullana tenia a l'entorn del 200 alumnes i per tant una xifra que requeria unes instal·lacions més adequades.

Finalment el consistori pren la decisió que cal la construcció d'un nou centre d'ensenyament, d'aquesta manera a partir de 1904, s'inicien els tràmits per a la construcció d'un grup escolar, encarregat el projecte a l'arquitecte, Josep Azemar i Pont (Figueres,1862 - Barcelona,1914).

El nou projecte va topar en dues dificultats: la ubicació, que es volia fer al costat de la Concòrdia, destinat a cafè i, la manca de diners per tal de completar el pressupost de l'obra. Es aquí quan hi va entrar de ple el  mecenatge de Lluis Marià Vidal, vidu ja en aquell moment de Na Dolors de Gomis i Portolà. Amb data del 7 de juliol de 1911, Vidal no tan sols fa donació d'uns terrenys de la seva propietat en el camí a La Vajol, sinó que va aportar la quantitat de diners que calien per a completar la construcció del nou grup escolar.

La construcció tenia un pressupost inicial de 30.712,39 pessetes (184,59 €), una xifra que avui fa somriure, però cal pensar que en aquella època un jornal podia situar-se a l'entorn de les 4 pessetes (0,02 € = 2 cèntims) i per tant, un salari mensual estaria pel vols de les 110 pessetes/mes (0,66 €/mes) molt variable segons el sector. La quantitat que en un principi el Vidal va aportar per a iniciar les obres fou de 5.000 pessetes (30 €).

Durant els dies 15 i 16 de juliol de 1911 es van fer unes celebracions per la joia del poble que feia que les noves escoles finalment es farien realitat. Es va aprofitar la festa per col·locar la primera pedra i, nomenar a Lluís Marià Vidal fill adoptiu d'Agullana.

Dos anys més tard, el projecte es feia realitat. Els dies 28, 29 i 30 de juny de 1913 foren els dedicats a les festes de celebració per a la inauguració del nou i modèlic grup escolar. El mecenatge del Sr. Vidal, no va acabar aquí sinó, que el va dotar de totes les infraestructures necessàries, del material escolar i va cobrir la diferència entre el cost real de construcció que fou de 61.424,28 pessetes, respecte del pressupostat inicialment de 30.712,39 pessetes.

Avui tant ell com la seva dona, tenen com altres altruistes agullanencs, un carrer dedicat a la seva memòria. En Lluís Marià Vidal i Carreras, moria als 79 anys, el 10 de gener de 1922 a Barcelona.

Reial Acadèmia de Ciències i Arts
Museu de Ciències Naturals, Col.lecció Vidal
Luis Mariano Vidal Carreras (ETSIMM)
Fonts Lluís Marià Vidal (AFCEC)
Junta de Ciencias de Barcelona 1924
Joan Gich Bech de Careda   JOAN GICH BECH DE CAREDA
Economista i politic

Agullana, 1925
Madrid, 1982

Va néixer a Agullana el 15 de gener de 1925 i el seu món girà entre els esports, la política i el periodisme.

Va iniciar els estudis en el col·legi de La Salle d'Agullana, continuant posteriorment a Figueres, per després anar a Mainz, capital de la regió de Renània-Palatinat (Alemanya) a la prestigiosa escola "Gutembergschule" a completar el batxiller. Anys després es llicenciarà en Filosofia i Lletres per la Universitat de Barcelona i més tard, en Ciències Econòmiques per la Universitat de Madrid, on poc després seria director del "Colegio Mayor Antonio de Nebrija" pertanyent a la Universitat Complutense de Madrid.

Entre els anys 1958 i 1969 fou secretari general i gerent de FC Barcelona, i per tant sota la presidència de varis presidents del club blaugrana com: Francesc Miró-Sans i Casacuberta (1953-1961), Enric Llaudet i Ponsa (1961-1968), Narcís de Carreras i Guiteras (1968-1969) i finalment amb Agustí Montal i Costa (1969-1977), que l'nici d'aquest coincidiria amb el final del seu càrrec.

Agullana
Piscines municipals
© - Aj.d'Agullana

Mentre tenia el càrrec en el FC Barcelona, durant 1967 també va ostentar el càrrec de vocal de la comissió de programes culturals de TVE, i comissari de la "I Bienal Internacional del Deporte en las Bellas Artes" dedicada a l'esport, la pintura, l'escultura i el dibuix i, havent estat la primera manifestació artística a Barcelona a l'any 1965 de la mà de Joan Antoni Samaranch i Torelló (Barcelona,1920 - 2010).

L'11 de setembre de 1970 fou nomenat "Delegado Nacional de Educación Física y Deportes". Al mateix temps també, president del "Comité Olímpico Español" en substitució de Joan Antoni Samaranch, quan aquest es vincularia amb la Diputació de Barcelona, membre del COI i ambaixador a Rússia i Mongòlia. Joan Gich mantindria el càrrec durant cinc anys, ja que el juliol de 1975 seria substituït en el COE per l'advocat Tomàs Pelayo Ros (Saragossa,1928 - 2007).

El fet d'ostentar el càrrec de "Delegado Nacional de Educación Física y Deportes" fou si no decisiu, sí al menys important el disposar d'una persona vinculada al poble per tal d'impulsar nous projectes de millora en aquest cas d'esbarjo i esports. Juntament amb Joan Gich, la figura de l'enginyer Francesc Soler i Lladó, també fou important per tal que Agullana podés comptar amb una piscina i altres instal·lacions esportives, prolegomen que s'inicià a l'any 1969 i que finalment es va veure fet realitat, al menys parcialment, el 12 d'agost de 1972.

Unión del Centro Democrático
Joan Gich surt elegit per UCD d'Adolfo
Suárez per anar al Congres de Diputats durant la legislatura 1977-1979

Durant 1975 també fou nomenat "Consejero General de Radiotelevisión Española", col·laborant al mateix temps en diferents medis de comunicació escrita com a crític d'art en diaris com "El Alcázar" de Madrid, i del "Tele/Expres" i "La Vanguardia" de Barcelona, com també en d'altres publicacions i escrit que va realitzar; entre 1953 i 1955 fou director del "Correo Literario".

Durant el període de 1971 a 1976 fou designat procurador per la província de Girona a les Corts franquistes, on també estava en la "Secretaria de la Comisión de Educación y Ciencias de las Cortes Españolas".

Mort el dictador a l'any 1975, el 15 de juny de 1977 es van celebrar les primeres eleccions democràtiques després de 1936, i Joan Gich es va presentar per Girona a les files de la UCD (Unión del Centro Democrático) d'Adolfo Suárez González (1932-2014), sortint escollit per ocupar el càrrec de diputat en el Congres dels Diputats, en la legislatura 1977-1979.

Fou l'únic d'UCD per Girona, ja que dels cinc assignats, dos eren del PSC (Partit Socialista de Catalunya) i dos del PDC (Pacte Democràtic per Catalunya). Al cap de dos anys, aprovada la nova Constitució del 1978, es tornen a celebrar eleccions l'1 de març de 1979, però Joan Gich ja no es presenta a les llistes d'UCD que en aquell moment era el partir CC-UCD (Centristes de Catalunya - Unión del Centro Democrático).

Josep Coll i Bardolet
El pintor de Campdevànol, Josep Coll i Bardolet, a qui Bech va tenir molt present
© - Fundació Cultural Coll Bardolet

Deixat el camp de la política, és designat president del Consell d'Administració del Banc Peninsular, una entitat que pertanyia en aquell moment al holding Rumasa (Ruiz Mateos, S.A.). Mentre ostentava aquest càrrec a Madrid, fou ingressat d'urgència a la Clínica de la Concepción, on hi va morir el 6 de gener de 1982, degut a un coma diabètic, nou dies abans de complir els 57 anys, deixant esposa i dos fills.

Dalí, ampurdanés universal (J.Gich)
La pintura d'un gironí universal (J.Gich)
Joan Sibecas en el record (J.Gich)
 ACDG - Associació Cultural i Divulgativa Gironina - 2010©
Última actualització: gener 2016 
 Inici - Agenda - Contactar - Salutació - Actes i Esdeveniments - Esport i Natura - Alt Empordà - Baix Empordà - Cerdanya - Garrotxa - Gironès - Pla de l'Estany - Ripollès - Selva - Enllaços - Webmap - Webs ACDG - Avís legal