contacte  -  mapa web
 
Alt Empordà
Narasalus
Inici Agenda Contactar Fires Esport i Natura Alt Empordà Baix Empordà Cerdanya Garrotxa Gironès Pla de l'Estany Ripollès Selva
Contactar
 
 
Figueres
Agullana
Albanyà
Cadaqués
Castelló d'Empúries
Colera
Espolla
Fortià
La Jonquera
La Vajol
L'Escala
Lladó
Llançà
Llers
Maçanet de Cabrenys
Navata
Pedret i Marzà
Peralada
Port de la Selva
Portbou
Rabós d'Empordà
Roses
Sant Llorenç de la Muga
Sant Pere Pescador
Vilabertran
Vila-sacra
INFO COMARCAL
Diari Empordà
Consell Comarcal de l'Alt Empordà
La Fissura
INFORMACIÓ MUNICIPAL
Salines Bassegoda
LES ALTRES COMARQUES
Baix Empordà
Cerdanya
Garrotxa
Gironès
Pla de l'Estany
Ripollès
Selva
PROTEGIR LA SALUT
RECOLZAR LA CURACIÓ

Bemer

Narasalus - Bemer

Bemer no es ven, es compra. Un excel·lent equip mèdic per a mantenir la salut, per ajudar al cos a recuperar-la si s'ha perdut o si més no, fer més suportable qualsevol patiment.

Els sorprenents beneficis de Bemer només els coneix per a qui la salut és imperativament el primer, ja sigui la pròpia o la dels éssers propers.

El Bemer està dissenyat per a tenir-lo en el propi domicili, d'aquesta manera, és tota la família que en pot gaudir i beneficiar, fins i tot si es tenen animals domèstics.

+ INFORMACIÓ:

Tel. 617.053.648

 

 

 
Vilabertran

EL COR DE L'ALT EMPORDÀ

Paratge de la Font, rentador i Canònica de Santa Maria al fons, entrant pel camí petit, que forma part del Camí de Sant Jaume entre Sant Pere de Rodes i Montserrat

Josep Pla i Casadevall (Palafrugell, 1897 - Llofriu, 1981), escriptor i periodista va escriure gran quantitat de llibres de tot tipus i molts articles, que quan parlar de l'Empordà, esmenta la canònica de Santa Maria de Vilabertran com un dels quatre monuments essencials de la comarca alt empordanesa, conjuntament amb el Monestir de Sant Pere de Rodes, la Basílica de Santa Maria de Castelló d'Empúries i el Castell de Peralada.

No hi ha dubte que la Canònica de Santa Maria és el referent per excel·lència de Vilabertran, però al marge d'altres atractius, Vilabertran és a prop de Figueres una vila animada, viva i atractiva que ha sabut fins hi tot internacionalment fer-se conèixer, com és el conegut i estimat festival "Schubertíada", dedicat al insigne compositor austríac Franz Peter Schubert (Viena, 1797 - 1828).

Vilabertran és un municipi de l'Alt Empordà, amb molt bona comunicació vers els seus quatre punts cardinals que l'emplacen, al nord per anar cap a la Catalunya Nord, al sud cap a Girona, a l'est cap el nord de la Costa Brava i al oest cap a la Garrotxa.

És el segon municipi més petit de l'Alt Empordà amb 2,29 Km2, només superat per Santa Llogaia d'Àlguema amb 1,94 Km2, fet que no li resta ni de bon tros, impetuositat i vivesa en el seu dia a dia i de fet, al llarg de l'any. El terme municipal està vorejat a partir del nord i en sentit dretà, pel municipi de Cabanes, en poc més de 600 metres pel de Peralada i finalment pel municipi de Figueres, capital de l'Alt Empordà.

Vilabertran és un municipi petit i situat al cor de l'Alt Empordà, en un paratge pràcticament pla sense cap desnivell d'importància, ni puig que l'identifiqui, trobant-se a una altitud de 19 metres sobre el nivell del mar.

No disposa de cap afluent d'importància, llevat d'alguna petita riera, algunes de les quals vessen les seves aigües a la Riera de Figueres, afluent de La Muga, que passa a prop de municipis veïns de Vilabertran com són Cabanes i Peralada.

El municipi a tan sols 3 ó 4 km de Figueres, segons la ruta que s'agafi, està molt ben comunicat tant si es vol anar cap al nord, al sud, a l'est o a l'oest. De fet el municipi està encapsat entre les vies GIV-6024 de Figueres a Cabanes, la N-II pk. 756 i la N-260 que va de Figueres a Llançà, a més de la C-252 que comunica, Vilabertran amb Peralada, com també a uns 8 quilòmetres hi ha l'entrada/sortida de l'autopista AP-7.

 

UN TOMB PER VILABERTRAN

Can Rostoll: Escola bressol i Dispensari mèdic


(Properament)

 

 

CANÒNICA DE SANTA MARIA DE VILABERTRAN

Canònica de Santa Maria de Vilabertran vist des del Parc de la Font

Òbviament la canònica de Santa Maria ha donat un element històric i arquitectònic dels més representatius de la historia i la geografia no tan sols de les comarques gironines, sinó de Catalunya, amb una singularitat indiscutible, per la seva bellesa artística i amb un contingut històric d'una llarga trajectòria.

Santa Maria de Vilabertran és una exultació de l'art romànic català que forma part del patrimoni cultural de Catalunya i que comparteix amb altres monuments tan emblemàtics com el Monestir de Sant Pere de Rodes, Reial Monestir de Poblet, Reial Monestir de Santes Creus, el conjunt romànic de la Vall de Boí, Monestir de Santa Maria de Ripoll o el Castell de Cardona, com molts altres més.

Una joia arquitectònica amb més de 1000 anys d'història, ja que hi ha documents que confirmen l'existència en el poble de Vilabertran, d'una petita església cap a l'any 975, que és la mateixa data de referència de l'existència d'una petita població al seu entorn i origen de Vilabertran.

Comtat d'Empúries

Una petita construcció modesta però que al cap de quasi 100 anys, ja esdevindria una canònica agustiniana gràcies al impuls de l'abat Pere Rigau amb l'ajut de tres famílies nobles de la vila, que en aquell espai de temps, la població ja havia crescut en nombre d'habitants.

El segle IX fou una època de decadència cultural, en canvi a partir del segle X les coses van anar canviant, ja que fou un període que institucions religioses com el monestir de Santa Maria de Ripoll, monestir de Santa Maria d'Amer, el monestir de Sant Miquel de Cuixà o el monestir de Sant Pere de Rodes es començaven a consolidar o feia poc que havien estat consagrats com a grans centres de culte.

La consagració de la canònica agustiniana de Santa Maria de Vilabertran arribaria el 11 de novembre de l'any 1100, data en què no estaria del tot acabada, ja que segons sembla no acabarien fins als volts de 1140, quan n'era abat, Berenguer de Llers (1136 - 1142).

Aquesta fou una època de gran transcendència historia i farcida de grans esdeveniments que marcarien la nostra historia com a país.

Per aquella època, Vilabertran formava part del Comtat d'Empúries, i a l'any 1137 s'estableixen els Capítols Matrimonial de Barbastre entre Ramir II d'Aragó i Ramon Berenguer IV, pel qual la seva filla Peronella d'Aragó de només un any, seria l'esposa del Comte de Barcelona, fet de gran transcendència donat que Aragó i Catalunya quedaven unides sota una sola autoritat.

Aquesta única autoritat que seria el Rei, no fou obstacle perquè entre Aragó i Catalunya, mantingués cadascuna les seves lleis i costums, el que es podria dir com el naixement de tot un estat federal en ple segle XII, amb una política de respecte mutu que de fet seria en un futur continuada pels successius monarques, destacant els territoris conquerits per Jaume I, com València i les Illes Balears, que lluny d'ésser incorporats a la corona, van tenir la seva pròpia autonomia, sota un únic cap, el rei.

Imatge de Blanca d'Anjou: Revista SAPIENS©

El 29 d'octubre de 1295 la canònica de Santa Maria va viure un moment històric: el casament de Jaume II d'Aragó, el "Just" (València, 1267 - Barcelona, 1327) amb Blanca d'Anjou (Nàpols, 1280 - Barcelona, 1310) a conseqüència del Tractat de Cefalù de l'any 1284.

En base aquest tractat, Pere III d'Aragó, el "Gran",va alliberavar el rei de França, Carles II d'Anjou, que havia estat capturat per Roger de Llúria al mateix any 1284, en la Batalla Naval de Nàpols, el qual també va renunciar a Sicília i van concertar el casament de la seva filla Blanca d'Anjou amb el fill de Pere III, Jaume, futur Jaume II d'Aragó, el "Just", posant fi a les disputes i el conflicte armat entre els regnes de França i d'Aragó fins aleshores.

L'esdeveniment nupcial fou descrit pel conegut cronista de Peralada Ramon Muntaner (Peralada, 1265 - Eivissa, 1336), on descriu més com relator d'un esdeveniment de noces, que des del punt de vista històric, el gran impacte social que va tenir l'enllaç entre el fill del rei d'Aragó i una de les filles del rei de França, per Vilabertran i entorns, per l'expectació que va generar tan il·lustre cerimònia.

Després de la mort del rei Jaume II, a l'any 1327, que el va succeir al tron el seu fill Alfons IV d'Aragó, el "benigne" ja en el segle XIV fins a finals del segles XVI, la història de Catalunya juntament amb Aragó, València i les Illes Balears, com també la resta de la Península Ibèrica, i tot Europa foren dos-cents anys de gran esdeveniments i moments convulsos.

A l'any 1348 Europa es veu envaïda per la Pesta Negra, una aterradora pandèmia que va venir procedent d'Àsia per Crimea i Constantinoble, per entrar posteriorment a ports com Gènova, Marsella, Venècia o Barcelona, i de manera inexorable es va estendre per tot el continent, on la brutícia de les ciutats i els burgs, les males condicions higièniques i alimentàries, com les desafortunades multituds de gent en processons de flagel·lants per tots els territoris, en va fer la resta.

Una simple bactèria, un bacil, la Yersinia o Pasteurella pestis, transmesa per les picades de puces que tenien a les rates hostes, quan aquestes morien, les puces cercaven nou hoste, trobant-lo en persones properes, transmetent així la malaltia; de la resta ja se'n va cuidar la mateixa població a través de la histèria col·lectiva y processons anant recorrent camins i llogarets, propagant la epidèmia.

Amb més o menys intensitat, diferents pestes i malalties van assotar Europa des de la pesta bubònica, que fou la més forta, que va matar un nombre variable de persones segons les zones afectades. A Catalunya, segons alguns historiadors la xifra es podia situar entre el 50 y el 70% de la població, depenent dels llocs.

Vista de l'altar major amb l'absis heptabsidal i dues capelles laterals amb altar

Tot plegat, entre malalties, epidèmies, guerres, atacs i saquejos sobre tot per part de tropes franceses en el marc de la Gran Guerra (1793 - 1795), nou fou fins a final del segle XVIII que semblava que tot plegat es recuperava, però a l'any 1835 durant el govern monàrquic d'Isabel II (regència de Maria Cristina de Borbó), es provoca les Bullangues, unes revoltes contra les ordres religioses pel seu suport als Carlins, on es desfermar una gran violència contra tot tipus d'ordre religiós amb la crema i saquejos de moltes institucions eclesiàstiques.

Si les ordres religioses van rebre un fort impacte per aquestes revoltes, el cop definitiu el donaria el Ministre d'Hisenda, Juan Álvarez Mendizábal (Chiclana de la Frontera, Cadis, 1790 – Madrid, 1853) a l'any 1836 amb dos decrets de desamortització, que van passar a la història amb el nom de "Desamortització de Mendizábal".

Façana de l'església i la torre campanar
 
Porta d'entrada a l'església
 
Absis i absidioles de l'església
 
Façana del Palau de l'Abat

En aquest ambient, els últims canonges que quedaven a Vilabertran cap l'any 1852 sembla se'n van anar cap a la Seu d'Albarracín (Terol), perdent-se la custodi i quedant la poca documentació que quedava en mans de la parròquia.Tota la documentació històrica que havia tingut la canònica de Vilabertran, una bona part fou malmesa, una altre part i artísticament la més rica, robades per les tropes franceses, avui a la Biblioteca Nacional de Paris, i la resta, després de passar per diferents mans, es conserven bàsicament a la Biblioteca de Catalunya a Barcelona i l'Arxiu Diocesà de Girona.

Les propietats de l'església progressivament foren confiscades i posades a la venda en grans blocs, per tal que la classe burgesa i mitjana no pogués accedir a la seva comprar i passar d'aquesta manera a mans de grans terratinents i gent amb poder, moltes de les propietats que havien estat durant molts anys en poder de l'Església.

El drama cultural d'aquest decret fou que molts monestirs, convents i esglésies fossin abandonats pels seus residents o que ja ho havien fet amb l'esclat de les Bullangues, perdent-se, ja sigui robats, cremats o malmesos, gran quantitat d'incunables, manuscrits i documents d'un gran valor històric i documental. A més, molts edificis foren saquejades les seves pedres i parts arquitectòniques, moltes vegades per gent de les rodalies per tal de fer-les servir per a la construcció o decoració de les seves cases.

Pati abacial (fons) i Hospital (esquerra)
 
Claustre amb el pou
 
Dobles columnes geminades del clautre
 
Galeria, entrada Sala Capitular i escalinata al Dormitori

La canònica de Santa Maria de Vilabertran, no en fou aliena a tot aquest desgavell, ja que de fet va suposar la total desaparició d'una entitat religiosa i conjunt monumental que havia anat desenvolupant-se, en 860 anys d'història com entitat religiosa i símbol de la vila i la gent de Vilabertran.

L'església de la canònica va passar a ésser l'edifici religiós parroquial de Vilabertran, mentre la resta fou apropiat per l'Estat que el va vendre a particulars, que de fet, ja estava amb un lamentable estat ruïnós, i no va ésser fins al cap de noranta anys, en temps d'Alfons XIII, que va tornar, de fet tímidament, a retornar al lloc merescut.

Columnes geminades
 
Pared interior claustre
 
Claustre i vista campanar
 
Dormitori

L'11 de novembre de 1930, la canònica de Santa Maria de Vilabertran seria declarada "Monumento Historico artístico Nacional" pertanyent al llavors "Tesoro Artístico Nacional" amb el registre provincial GI-08/RI-51-0000353 i que es publicaria en la Gaceta Nº 321 del 17 de novembre de 1930. Posteriorment mitjançant el decret del 3 de juny de 1931, s'inclourien altres monuments històric de les comarques gironines, on no hi figura Santa Maria de Vilabertran perquè ja tenia aquesta distinció estatal.

El període entre els anys 1936 al 1939 seria per la canònica de Santa Maria de Vilabertran, com altres monuments històrics de les comarques gironines i del país en general, sobre tot els de caire religiós, un període nefast, en saquejos, robatoris, incendis i destrucció, principalment en temps del Front Popular, on el govern de la República es veia impotent per a frenar la gran quantitat de destrucció i assassinats que vivia el país.

Domitori
 
Altar major de l'església
 
Capella dels Dolors
 
Vista de la nau central

El conjunt històric de Santa Maria fou destruït i l'església incendiada, però malgrat tot, la gran joia que encara avui es pot contemplar, la Creu de Vilabertran fou salvada dels desgavells, ja que fou retirada a temps i guardada pel rector de la parròquia mossèn Artur Rovira, que la seva negació en delatar on es trobava la Creu de Vilabertran a un escamot dels Comitès Antifaxistes, li va costa la vida.

Passada la Guerra Civil (1936 - 1939) tot va anar retornant a temps més tranquils on es començarien a fer tímidament les primeres obres de reformes i recuperació de diferents espais de la canònica fins aleshores en mans privades, per tant, i així de mica en mica, es pogués retornar l'esplendor de tot el conjunt monumental, com va ésser la recuperació del Palau abacial, que fou expropiat per l'Estat de mans particulars.

Creu i Capella funerària dels Vescomtes de Rocabertí
 
Tomba de l'abat Pere Rigau Fundador de la Canònica
 
Antiga Sala Capitular,emprada com a sala de conferències
 
Antic refetor, emprat com a sala d'exposicions temporal

L'any 1982 es una data significativa ja que la Generalitat de Catalunya, restablerta a l'any 1977 pel govern d'Adolfo Suárez, la qual estava suprimida pel règim franquista des de l'any 1938, se'n fa càrrec a través del Departament de Cultura, de les obres de restauració i adquisició dels últims espais que encara estaven en mans de particulars.

Tots aquests treballs de restauració han permès que a dia d'avui, tot i que encara queden molts espais tancats al públic, és pot visitar de manera regular i amb uns horaris establerts, una part molt important de la canònica, on a part del propi monument en si mateix, també, periòdicament si poden veure exposicions temporal i també altres activitats cultural com és el conegut Festival de Música d'estiu, conegut pel públic en general, com la "Schubertíada".

 

CANÒNICA DE SANTA MARIA DE VILABERTRAN, COM A JOIA ARQUITECTÒNICA

(Properament)

 

 

 

 

 

 


Escut de Vilabertran

Bandera de Vilabertran
Escut
Bandera

 

VILABERTRAN EN XIFRES
GENTILICI
Vilabertranencs, Vilabertranenques
SUPERFICIE DEL MUNICIPI
2,29 Km2
COMARCA
Alt Empordà
PARTIT JUDICIAL
Figueres
DEMARCACIÓ ELECTORAL
Figueres
BISBAT
Girona
CODI POSTAL
17760
MERCAT SETMANAL
No disposa de mercat setmanal
COORDENADES GPS
Latitud N 42.282659º - Longitud E 2.981312º
ALTITUD
19 metres
CIUTAT AGERMANADA
No està agermanada
FESTA MAJOR
15 d'agost (Santa Maria)
FESTA DE SANT FERRIOL
18 de setembre
FIRA DE LA POMA DE L'HORTA
I LA POMA DE "RELLENO"
Cap de setmana del 18 de setembre
"SCHUBERTÍADA"
Agost
   
WEB OFICIAL DE L'AJUNTAMENT
WEB OFICIAL SCHUBERTÍADA
   

 

Facebook
El temps a Vilabertran
MeteoCat
Trànsit

 

Bibliografia Bibliografia
 

VILABERTRAN, Càtedra Maria Àngels Anglada i Carles Fages de ClimentTubert i Canada, UdG, Girona, 2017
SANTA MARIA DE VILABERTRAN, Josep Mª Gironella i Granés, Fundació A.Tomàs i Bassols, Llançà, 2017

Escrits i Documents relacionats
 

 

Internet Internet
 
Canals de ràdio i TV local
  Empordà TV
Ràdio Capital de l'Empordà
Publicacions Revistes, Publicacions i Premsa local
  Empordà
Mapes Plànols i Mapes
  Vilabertran

 

 

 
  CREU DE VILABERTRAN
Creu processal

Segle XIV

La Creu de Vilabertran és l'element històric més important i rellevant de la vila alt empordanesa i de la seva gent, essent de fet l'única obra artística religiosa que es conserva de l'antiga comunitat de canonges de Santa Maria de Vilabertran.

Aquesta importància de la Creu de Vilabertran es veu reflectida en els emblemes que simbolitzen i representen Vilabertran, com són el seu escut i la seva bandera. L'escut de tipus caironat té en el seu interior una creu llatina, en aquest cas la Creu de Vilabertran, on s'hi disposen cinc rodelles de gules d'un color vermell intens, que representen el nombre de gules o medallons que compta la pròpia creu.

El rombe coronat per una corona de tres torres, símbol mural de poble, i que fou aprovat el 14 de novembre de 1985 i publicat al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, el 3 de gener de l'any següent amb el número 632.

La Creu de Vilabertran en la Capella gòtica dels Vescomtes de Rocabertí

La Creu de Vilabertran es tracte d'una creu processal del segle XIV construïda en argent i adornada amb diferents medallons i elements decoratius d'un alt nivell artístic, la qual actualment es pot contemplar dins l'església de la canònica de Santa Maria de Vilabertran, i més concretament en l'antiga capella funerària (s. XIV-XV) dels Vescomtes de Rocabertí, on fou trasllada després de les reformes, ja que anys abans havia estat en la capella del Dolors, dins la mateixa església del la canònica.

És la creu processal més de la orfebreria catalana amb unes mides de 1,60 metres d'alçada i 1 metre d'amplada, amb un gruix mitjà de 10 centímetres, i amb una ànima de fusta recoberta totalment d'argent daurat.

Es un tipus de creu denominada, creu llatina, i té al llarg del travesser en cadascun dels braços, com també a la cúspide, al peu i en el mateix creuer, gran quantitat de simbologia ornamental. A més, tota aquesta simbologia religiosa, no únicament és present en la cara anterior, sinó també en la posterior, es a dir, anvers i revers, estan farcits de gran quantitat de detalls elaborats amb una gran destresa orfebre.

Detall del braç dret de la Creu

La part del creuer anvers hi ha un crucifix, on es representa la figura de Crist clavat a la creu, mentre que pel creuer del revers hi ha el símbol de el Agnus Dei o Anyell de Déu, referir a Jesucrist en el seu rol d'ofrena en sacrifici pels pecats dels homes, a semblança de l'anyell que era sacrificat pels jueus durant la commemoració anual de la Pasqua.

Aquesta part és només una petita mostra de la gran quantitat de símbols religiosos cristians que conté la creu, i que estan àmpliament especificats en el llibre "Les Creus d'argenteria de Catalunya" escrit per mossèn Josep Gudiol i Cunill, prevere i conservador del Museu Episcopal de Vic, i que fou editat per la Junta de Museus de Barcelona, a l'any 1920.

Detall del braç esquerra de la Creu
(Font: "Les Creus d'argenteria
de Catalunya" - 1920

Una de les incògnites que segurament no es resoldrà es saber qui fou l'autor de la Creu de Vilabertran, ja que sembla que només hi ha referència d'un encàrrec fet a un orfebre de Girona a l'any 1444 en què l'abat de la canònica feia una encomanada a un orfebre de Girona, per acabar una feina que havia fet un orfebre, també de Girona que havia mort.

L'orfebre més conegut i potser dels millors artesans de l'època era Francesc Artau (s. XIV-XV), autor de la gran relíquia i obre artesana de la Custodia del Corpus del segle XV i que actualment es guarda al Museu de la Catedral de Girona.

El taller dels Artau, sembla que fou un nissaga de gent, on hi ha certa confusió amb dates i noms, i fou que possiblement varis membres, ja siguin avis, pares o fills, portessin també el mateix nom Francesc; de tota manera no hi ha res que ho corrobori que l'orfebre gironí o el seu taller es estat el constructor de la Creu de Vilabertran.

Restauració de la Creu de Vilabertran (2014)

Aquest acabament o restauració de la Creu de Vilabertran del segle XV, no sembla haver estat la única, però de la que sí hi ha constància evidentment, és de l'última que va portar a terme el Centre de Restauració de Ben Mobles de la Generalitat de Catalunya a l'any 2014, on s'hi van trobar per sorpresa dels restauradors, quatre fragments de documents prou malmesos, que van aportar alguna dada històric sense rellevància.

Parlant dels atropellaments de tot tipus que al llarg dels més de 1.000 anys d'història transcorreguda des d'aquella petita església que a l'any 975 ja disposava Vilabertran, van ésser durant aquest temps molts estaments religiosos al nostre país que degut a guerres, saquejos, incendis o robatoris, van patir destrucció del patrimoni artístic i documental que n'eren guardians.

De tots aquests, el més conegut i últim fou durant la Guerra Civil Espanyola (1936 -1939), principalment a partir del 16 de febrer del 1936 i confirmació electoral al mes de maig, quan en el marc de la II República Espanyola, el Front d'Esquerres va guanyar les eleccions.

Un període caòtic que va desembocar en el cop d'estat militar encapçalat principalment pels general Mola i Franco i d'altres, però que a Catalunya va fracassar, quedant al costat del territori republicà.

En aquest període compulsí, organitzacions com el POUM, CNT i la FAI, entre d'altres, van crear un clima de terror, i un cop més les entitats religioses de tot tipus foren part de les seves esbojarrades ires. Això es va traduir en assalts, assassinats, incendis, robatoris i destrucció de moltes obres artístiques religioses de gran valor, com també de documentació guardats a monestirs, convents o esglésies parroquials.

La canònica de Santa Maria de Vilabertran, no fou aliena a aquesta onada de bogeria col·lectiva per part de comitès revolucionaris i altres que anaven pel seu compte, al més pur estil anàrquic, on la part més espectacular, fou l'incendi de l'església parroquial, que era ja el poc que quedava de la canònica després dels atropellaments que havia petit de tot tipus en els últims tres-cents anys.

La Creu de Vilabertran amb tota la majestuositat

En aquest moment històric, la Creu de Vilabertran, en va ésser noticia amb final feliç per la creu, però dissortadament no tant per la persona que en va tenir cura, que no era altre que mossèn Artur Rovira, el rector en aquest moment de Vilabertran.

Mossèn Rovira, va retirar la creu i la va amagar dins un sac barrejat amb palla que va guardar de forma acurada per tal que ningú la pogués trobar. Visitat per un comitè revolucionari, li van exigir que digués on era la Creu de Vilabertran, fet que el mossèn va negar repetidament que no ho sabia, guardant el més absolut silenci per tal que aquella joia de l'orfebreria catalana caigués en mans d'aquells carcans.

Al no obtenir resposta a les seves exigències, els cràpules que com diu la dita "Jutge que no té consciència, mai farà bona sentència", el van assassinar-lo cruelment, no d'un tret, sinó ficant-lo dins un sac, al que van ruixar amb gasolina, calant-li foc; la gesta d'una persona valenta al que tota persona que conegui la història, quan contempli la joia orfebre del segle XIV n'hauria de tenir un record d'agraïment a tan noble proesa.

SANTA MARIA DE VILABERTRAN - La presentació del conjunt monumental
Josep Maria Gironella i Granès
Fundació Albert Tomàs i Bassols
, Llançà, 2017
Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya
La Creu de Vilabertran (Patrimoni.Gencat)
  FRANZ PETER SCHUBERT
Compositor

Viena, 31 gener 1797
Viena, 19 novembre 1828

Properament

 

 

Torre d'en Reig   JOSEP REIG I PALAU
Enginyer forestal

Vilabertran, -
-, -

Properament

 

 

 
 
 
 
 
 
 
 
 ACDG - Associació Cultural i Divulgativa Gironina - 2010©
Última actualització: abril 2020 
 Inici - Agenda - Contactar - Salutació - Actes i Esdeveniments - Esport i Natura - Alt Empordà - Baix Empordà - Cerdanya - Garrotxa - Gironès - Pla de l'Estany - Ripollès - Selva - Enllaços - Webmap - Webs ACDG - Avís legal