contacte  -  mapa web
 
Alt Empordà
Narasalus
Inici Agenda Contactar Fires Esport i Natura Alt Empordà Baix Empordà Cerdanya Garrotxa Gironès Pla de l'Estany Ripollès Selva
Contactar
 
 
Figueres
Agullana
Albanyà
Cadaqués
Castelló d'Empúries
Colera
Espolla
Fortià
La Jonquera
La Vajol
L'Escala
Lladó
Llançà
Llers
Maçanet de Cabrenys
Navata
Pedret i Marzà
Peralada
Port de la Selva
Portbou
Rabós d'Empordà
Roses
Sant Llorenç de la Muga
Sant Pere Pescador
Vilabertran
Vila-sacra
INFO COMARCAL
Diari Empordà
Consell Comarcal de l'Alt Empordà
Alt Empordà Turisme
La Fissura
INFORMACIÓ MUNICIPAL
Ajuntament de Vilabertran
LES ALTRES COMARQUES
Baix Empordà
Cerdanya
Garrotxa
Gironès
Pla de l'Estany
Ripollès
Selva
PROTEGIR LA SALUT
RECOLZAR LA CURACIÓ

Bemer

Narasalus - Bemer

Bemer no es ven, es compra. Un excel·lent equip mèdic per a mantenir la salut, per ajudar al cos a recuperar-la si s'ha perdut o si més no, fer més suportable qualsevol patiment.

Els sorprenents beneficis de Bemer només els coneix per a qui la salut és imperativament el primer, ja sigui la pròpia o la dels éssers propers.

El Bemer està dissenyat per a tenir-lo en el propi domicili, d'aquesta manera, és tota la família que en pot gaudir i beneficiar, fins i tot si es tenen animals domèstics.

+ INFORMACIÓ:

Tel. 617.053.648

 

 

 
Vilabertran

EL COR DE L'ALT EMPORDÀ

Paratge de la Font, rentador i Canònica de Santa Maria al fons, entrant pel camí petit, que forma part del Camí de Sant Jaume entre Sant Pere de Rodes i Montserrat

Josep Pla i Casadevall (Palafrugell, 1897 - Llofriu, 1981), escriptor i periodista va escriure gran quantitat de llibres de tot tipus i molts articles, que quan parlar de l'Empordà, esmenta la canònica de Santa Maria de Vilabertran com un dels quatre monuments essencials de la comarca alt empordanesa, conjuntament amb el Monestir de Sant Pere de Rodes, la Basílica de Santa Maria de Castelló d'Empúries i el Castell de Peralada.

No hi ha dubte que la Canònica de Santa Maria és el referent per excel·lència de Vilabertran, però al marge d'altres atractius, Vilabertran és a prop de Figueres una vila animada, viva i atractiva que ha sabut fins hi tot internacionalment fer-se conèixer, com és el conegut i estimat festival "Schubertíada", dedicat al insigne compositor austríac Franz Peter Schubert (Viena, 1797 - 1828).

Vilabertran és un municipi de l'Alt Empordà, amb molt bona comunicació vers els seus quatre punts cardinals que l'emplacen, al nord per anar cap a la Catalunya Nord, al sud cap a Girona, a l'est cap el nord de la Costa Brava i al oest cap a la Garrotxa.

És el segon municipi més petit de l'Alt Empordà amb 2,29 Km2, només superat per Santa Llogaia d'Àlguema amb 1,94 Km2, fet que no li resta ni de bon tros, impetuositat i vivesa en el seu dia a dia i de fet, al llarg de l'any. El terme municipal està vorejat a partir del nord i en sentit dretà, pel municipi de Cabanes, en poc més de 600 metres pel de Peralada i finalment pel municipi de Figueres, capital de l'Alt Empordà.

Vilabertran és un municipi petit i situat al cor de l'Alt Empordà, en un paratge pràcticament pla sense cap desnivell d'importància, ni puig que l'identifiqui, trobant-se a una altitud de 19 metres sobre el nivell del mar.

No disposa de cap afluent d'importància, llevat d'alguna petita riera, algunes de les quals vessen les seves aigües a la Riera de Figueres, afluent de La Muga, que passa a prop de municipis veïns de Vilabertran com són Cabanes i Peralada.

El municipi a tan sols 3 ó 4 km de Figueres, segons la ruta que s'agafi, està molt ben comunicat tant si es vol anar cap al nord, al sud, a l'est o a l'oest. De fet el municipi està encapsat entre les vies GIV-6024 de Figueres a Cabanes, la N-II pk. 756 i la N-260 que va de Figueres a Llançà, a més de la C-252 que comunica, Vilabertran amb Peralada, com també a uns 8 quilòmetres hi ha l'entrada/sortida de l'autopista AP-7.

 

UN TOMB PER VILABERTRAN

Can Rostoll: Escola bressol i Dispensari mèdic

Són varies les vies que permeten entrar a Vilabertran; per la carretera C-252 si es ve de Figueres des de l'Aigüeta o de Peralada i per la carretera GIV-6024 si es ve de Cabanes, això amb vehicle.

També son nombrosos els accessos si s'arriba, ja sigui amb bicicleta o a peu, com el camí de la Gorga, el camí de la via Làctia, el camí de la via de l'Abat o pels caminants de llargues distàncies pel camí de Sant Jaume per Montserrat, que sortint pel camí de l'Abat Hortolà o pel camí petit en direcció a Figueres, ja només queden 1.300 Km per arribar a Santiago de Compostela.

Tanmateix, l'accés a Vilabertran més emprat per molta gent, sobre tot forans, es pel carrer de l'Abat Rigau, que comença en el giratori de la carretera N-260 de Figueres a Llançà i acaba al carrer Josep Reig i Palau, al vell mig de Peralada; ruta que molta gent no segueix, ja que a uns 600 metres agafa a mà esquerra el carrer Figueres i seguint el carrer de l'Abat Hortolà, per arribar a la Canònica de Santa Maria de Vilabertran.

Tan bon punt, s'entra a Vilabertran pel carrer de l'Abat Rigau, a uns 100 metres del giratori, es pot agafar el carrer de l'Abat Hortolà a mà esquerra, que porta directament a la Canònica de Santa Maria de Vilabertran.

Si l'entrada es fa pel carrer de l'Abat Hortolà, el primer que es troba a l'entrar al nucli urbà de Vilabertran és el parc i pàrquing Caboques, limitat a l'oest per una petita riera, on al final s'hi pot contemplar una Sínia de Platines, un mecanisme emprat per a l'extracció d'aigua a l'horta de principis del segle XX.

Vilabertran és una terra amb un subsòl ric d'aigua i de terreny fèrtil, fet que ha permès al llarg dels anys que la plana vilabertranenca hagi estat un territori molt adient per a disposar d'una gran producció i presència d'hortes en tots els seus anys d'història empordanesa.

Carrer de l'Abat Hortolà
 
Parc Caboques
 
Sínia de Platines
 
Mecanisme de la sínia i entrada a Vilabertran

Un dels enginys mecànics més pràctics per tal d'aprofitar els recursos hídrics del subsòl han estat des de temps immemorials, les sínies o sènies, que permetien extreure l'aigua de pous i rieres quan no hi havia electricitat, essent d'aquesta manera la tracció animal la més emprada, tal com fou en les sínia de platines, tot i que també n'hi havia sínies que aprofitaven el vent a partir d'una roda amb aspes o veles, que mitjançant un balancí es reorientaven per aprofitar el vent, el que avui es diria més tècnicament l'energia eòlica i que eren coneguts com molins de ramell.

Continuant pel carrer de l'Abat Hortolà, s'arriba a la plaça del Monestir on es pot visualitzar la façana del Palau Abacial, una construcció de l'època de l'Abat Girgós, que es va fer per tal de reforçar tot el conjunt monumental en aquella època; on actualment en una cantonada de la plaça del Monestir hi ha un portal d'accés a l'hort del Prior.

Seguint pel carrer de l'Abadia, amb els seus majestuosos murs de fortificació de la canònica, s'arriba a la plaça de l'Església, on es pot contemplar la façana de l'església de la canònica, també temple parroquial del poble de Vilabertran, a més del esvelt campanar romànic.

Plaça del Monestir
 
Plaça de l'església amb el rentador i parc de la Font al fons
 
Parc urbà de salut i zona d'esbarjo per a la mainada
 
Carrer de l'Abadia i murs de fortificació de la Canònica

Davant la plaça de l'Església, es troba el paratge de la Font de l'Abat Rigau, on s'hi troba una zona de l'itinerari saludable, amb un parc urbà de salut, per tal de fer escalfaments o estiraments abans i després de la caminada o correguda, i també una zona d'esbarjo per a la mainada.

En el mateix indret s'hi troba una de les construccions més populars que pràcticament tots els pobles en gaudien i que avui han passat a millor vida, els coneguts rentadors públics o safareigs. El rentador de Vilabertran també en temps de l'Abat Rigau fou punt d'origen de rierols i canals de rec per a les hortes, comptant a més amb un petit llac avui sec i inaccessible per trobar-se dins una propietat privada.

Vista de rentador públic en el Parc de la Font

Llocs socials de tertúlia i comareig on les dones del poble hi anaven a rentar la roba de la família; uns ambients que devien ésser prou animats a l'època, pel que fa a xerrades, xafarderies, murmuracions i altres tafaneges, és a dir, per estar al corrent i al dia del "món mundial"; les dones al safareig i els homes al cafè del poble, que entre el caliquenyo i  la manilla, el noticiari també estava servit.

Vorejant pel costat esquerra de l'església de la canònica i cap a la dreta del carrer de Santa Maria, s'arriba ràpidament a la plaça Hortolans, que es troba a mig camí vers la Plaça Major. Aquest indret és un lloc que té un encant especial, ja que per aquesta part es pot veure el conjunt històric monumental de la Canònica de Santa Maria des d'un perspectiva molt diferent, a la que moltes vegades es mostra.

Es pot contemplar les façanes del darrera on es poden veure els murs de la part on hi havia el dormitori i l'hospital, l'àbsida i absidioles de l'església, així com el campanar romànic.

La plaça Hortolans és el nucli efervescent i de referència per a Vilabertran per a moltes festes i trobades, on la Fira de la poma de "relleno" i de l'Horta, que es fa cada setembre hi té la seva part més representativa.

En aquesta mateixa plaça s'hi pot trobar un monument dedicat a la Premsa de Gàbia, que és un tipus de premsa per a poder premsar el raïm per la elaboració de vi. En aquesta concretament, tal com és descrita, era una premsa emprada per a premsar el raïm i treure'n el most, que posteriorment passava un procés de fermentació per tal de poder finalment obtenir el vi.

Vista posterior de la Canònica de Santa Maria
 
Monument a la Premsa de Gàbia
 
Fira de la Poma de "Relleno" i mostra de vehicles antics
 
Fira de la Poma de "Relleno" i sardanes a la Plaça Hortolans

Tot relacionat amb el vi i en el mateix lloc, hi ha el relat de la vida de Sant Ferriol, patró del poble de Vilabertran i sembla molt bon amant del vi, on la llegenda explica que la bota de Sant Ferriol era un bocoi on mai s'acabava aquest venerable líquid, que com diu la dita i devia conèixer: "Bon vi, fa bona sang", que des del punt de la eritropoesi no va mal encaminada.

Continuant pel bell mig de Vilabertran, de la plaça Hortolans i travessant el carrer de Pau Casals, on hi ha en la mateixa cantonada una altra sínia com a monument, es pot arribar fins la Plaça Major o Plaça de Catalunya on hi ha El Centre i el Café del Sindicat, lloc de trobada i tertúlia de Vilabertran.

Seguint pel carrer Princep de Vergada, es pot arribar a un petit jardí, que es coneix com, Plaça de Lluís Companys, que en una de les seves sortides es troba un portal adovellat, on hi ha una indicació en la dovella central que hi figura l'any 1588, possible data de la seva construcció, i tot passant per aquest indret es pot sortir al carrer de Vilatenim.

Plaça Hortolans
 
Sínia de Pletines (carrer Pau Casals)
 
El Centre i Plaça Major o Plaça de Catalunya
 
Portal adovellat (carrer Vilatenim)

Vilabertran té en el seu nucli urbà, varies cases senyorials com a Can Gil, Can Bassols, o Can Pep Flequer, però per damunt de totes hi figura la Torre d'en Reig, que es detalla en un apartat específic dins aquest bloc dedicat a Vilabertran.

Al web de l'Ajuntament de Vilabertran es pot trobar àmplia informació sobre itineraris que es poden fer com el Patrimoni Arquitectònic de Vilabertran, l'itinerari de les sínies o de diferents rutes, com el Camí de Sant Jaume o els del Pirineu Comtal, a part evidentment dels programes propis de la Canònica de Santa Maria.

 

CANÒNICA DE SANTA MARIA DE VILABERTRAN

Canònica de Santa Maria de Vilabertran vist des del Parc de la Font

Òbviament la canònica de Santa Maria ha donat un element històric i arquitectònic dels més representatius de la historia i la geografia no tan sols de les comarques gironines, sinó de Catalunya, amb una singularitat indiscutible, per la seva bellesa artística i amb un contingut històric d'una llarga trajectòria.

Santa Maria de Vilabertran és una exultació de l'art romànic català que forma part del patrimoni cultural de Catalunya i que comparteix amb altres monuments tan emblemàtics com el Monestir de Sant Pere de Rodes, Reial Monestir de Poblet, Reial Monestir de Santes Creus, el conjunt romànic de la Vall de Boí, Monestir de Santa Maria de Ripoll o el Castell de Cardona, com molts altres més.

Una joia arquitectònica amb més de 1000 anys d'història, ja que hi ha documents que confirmen l'existència en el poble de Vilabertran, d'una petita església cap a l'any 975, que és la mateixa data de referència de l'existència d'una petita població al seu entorn i origen de Vilabertran.

Comtat d'Empúries

Una petita construcció modesta però que al cap de quasi 100 anys, ja esdevindria una canònica agustiniana gràcies al impuls de l'abat Pere Rigau amb l'ajut de tres famílies nobles de la vila, que en aquell espai de temps, la població ja havia crescut en nombre d'habitants.

El segle IX fou una època de decadència cultural, en canvi a partir del segle X les coses van anar canviant, ja que fou un període que institucions religioses com el monestir de Santa Maria de Ripoll, monestir de Santa Maria d'Amer, el monestir de Sant Miquel de Cuixà o el monestir de Sant Pere de Rodes es començaven a consolidar o feia poc que havien estat consagrats com a grans centres de culte.

La consagració de la canònica agustiniana de Santa Maria de Vilabertran arribaria el 11 de novembre de l'any 1100, data en què no estaria del tot acabada, ja que segons sembla no acabarien fins als volts de 1140, quan n'era abat, Berenguer de Llers (1136 - 1142).

Aquesta fou una època de gran transcendència historia i farcida de grans esdeveniments que marcarien la nostra historia com a país.

Per aquella època, Vilabertran formava part del Comtat d'Empúries, i a l'any 1137 s'estableixen els Capítols Matrimonial de Barbastre entre Ramir II d'Aragó i Ramon Berenguer IV, pel qual la seva filla Peronella d'Aragó de només un any, seria l'esposa del Comte de Barcelona, fet de gran transcendència donat que Aragó i Catalunya quedaven unides sota una sola autoritat.

Aquesta única autoritat que seria el Rei, no fou obstacle perquè entre Aragó i Catalunya, mantingués cadascuna les seves lleis i costums, el que es podria dir com el naixement de tot un estat federal en ple segle XII, amb una política de respecte mutu que de fet seria en un futur continuada pels successius monarques, destacant els territoris conquerits per Jaume I, com València i les Illes Balears, que lluny d'ésser incorporats a la corona, van tenir la seva pròpia autonomia, sota un únic cap, el rei.

Imatge de Blanca d'Anjou: Revista SAPIENS©

El 29 d'octubre de 1295 la canònica de Santa Maria va viure un moment històric: el casament de Jaume II d'Aragó, el "Just" (València, 1267 - Barcelona, 1327) amb Blanca d'Anjou (Nàpols, 1280 - Barcelona, 1310) a conseqüència del Tractat de Cefalù de l'any 1284.

En base aquest tractat, Pere III d'Aragó, el "Gran",va alliberavar el rei de França, Carles II d'Anjou, que havia estat capturat per Roger de Llúria al mateix any 1284, en la Batalla Naval de Nàpols, el qual també va renunciar a Sicília i van concertar el casament de la seva filla Blanca d'Anjou amb el fill de Pere III, Jaume, futur Jaume II d'Aragó, el "Just", posant fi a les disputes i el conflicte armat entre els regnes de França i d'Aragó fins aleshores.

L'esdeveniment nupcial fou descrit pel conegut cronista de Peralada Ramon Muntaner (Peralada, 1265 - Eivissa, 1336), on descriu més com relator d'un esdeveniment de noces, que des del punt de vista històric, el gran impacte social que va tenir l'enllaç entre el fill del rei d'Aragó i una de les filles del rei de França, per Vilabertran i entorns, per l'expectació que va generar tan il·lustre cerimònia.

Després de la mort del rei Jaume II, a l'any 1327, que el va succeir al tron el seu fill Alfons IV d'Aragó, el "benigne" ja en el segle XIV fins a finals del segles XVI, la història de Catalunya juntament amb Aragó, València i les Illes Balears, com també la resta de la Península Ibèrica, i tot Europa foren dos-cents anys de gran esdeveniments i moments convulsos.

A l'any 1348 Europa es veu envaïda per la Pesta Negra, una aterradora pandèmia que va venir procedent d'Àsia per Crimea i Constantinoble, per entrar posteriorment a ports com Gènova, Marsella, Venècia o Barcelona, i de manera inexorable es va estendre per tot el continent, on la brutícia de les ciutats i els burgs, les males condicions higièniques i alimentàries, com les desafortunades multituds de gent en processons de flagel·lants per tots els territoris, en va fer la resta.

Una simple bactèria, un bacil, la Yersinia o Pasteurella pestis, transmesa per les picades de puces que tenien a les rates hostes, quan aquestes morien, les puces cercaven nou hoste, trobant-lo en persones properes, transmetent així la malaltia; de la resta ja se'n va cuidar la mateixa població a través de la histèria col·lectiva y processons anant recorrent camins i llogarets, propagant la epidèmia.

Amb més o menys intensitat, diferents pestes i malalties van assotar Europa des de la pesta bubònica, que fou la més forta, que va matar un nombre variable de persones segons les zones afectades. A Catalunya, segons alguns historiadors la xifra es podia situar entre el 50 y el 70% de la població, depenent dels llocs.

Vista de l'altar major amb l'absis heptabsidal i dues capelles laterals amb altar

Tot plegat, entre malalties, epidèmies, guerres, atacs i saquejos sobre tot per part de tropes franceses en el marc de la Gran Guerra (1793 - 1795), nou fou fins a final del segle XVIII que semblava que tot plegat es recuperava, però a l'any 1835 durant el govern monàrquic d'Isabel II (regència de Maria Cristina de Borbó), es provoca les Bullangues, unes revoltes contra les ordres religioses pel seu suport als Carlins, on es desfermar una gran violència contra tot tipus d'ordre religiós amb la crema i saquejos de moltes institucions eclesiàstiques.

Si les ordres religioses van rebre un fort impacte per aquestes revoltes, el cop definitiu el donaria el Ministre d'Hisenda, Juan Álvarez Mendizábal (Chiclana de la Frontera, Cadis, 1790 – Madrid, 1853) a l'any 1836 amb dos decrets de desamortització, que van passar a la història amb el nom de "Desamortització de Mendizábal".

Façana de l'església i la torre campanar
 
Porta d'entrada a l'església
 
Absis i absidioles de l'església
 
Façana del Palau de l'Abat

En aquest ambient, els últims canonges que quedaven a Vilabertran cap l'any 1852 sembla se'n van anar cap a la Seu d'Albarracín (Terol), perdent-se la custodi i quedant la poca documentació que quedava en mans de la parròquia.Tota la documentació històrica que havia tingut la canònica de Vilabertran, una bona part fou malmesa, una altre part i artísticament la més rica, robades per les tropes franceses, avui a la Biblioteca Nacional de Paris, i la resta, després de passar per diferents mans, es conserven bàsicament a la Biblioteca de Catalunya a Barcelona i l'Arxiu Diocesà de Girona.

Les propietats de l'església progressivament foren confiscades i posades a la venda en grans blocs, per tal que la classe burgesa i mitjana no pogués accedir a la seva comprar i passar d'aquesta manera a mans de grans terratinents i gent amb poder, moltes de les propietats que havien estat durant molts anys en poder de l'Església.

El drama cultural d'aquest decret fou que molts monestirs, convents i esglésies fossin abandonats pels seus residents o que ja ho havien fet amb l'esclat de les Bullangues, perdent-se, ja sigui robats, cremats o malmesos, gran quantitat d'incunables, manuscrits i documents d'un gran valor històric i documental. A més, molts edificis foren saquejades les seves pedres i parts arquitectòniques, moltes vegades per gent de les rodalies per tal de fer-les servir per a la construcció o decoració de les seves cases.

Pati abacial (fons) i Hospital (esquerra)
 
Claustre amb el pou
 
Dobles columnes geminades del clautre
 
Galeria, entrada Sala Capitular i escalinata al Dormitori

La canònica de Santa Maria de Vilabertran, no en fou aliena a tot aquest desgavell, ja que de fet va suposar la total desaparició d'una entitat religiosa i conjunt monumental que havia anat desenvolupant-se, en 860 anys d'història com entitat religiosa i símbol de la vila i la gent de Vilabertran.

L'església de la canònica va passar a ésser l'edifici religiós parroquial de Vilabertran, mentre la resta fou apropiat per l'Estat que el va vendre a particulars, que de fet, ja estava amb un lamentable estat ruïnós, i no va ésser fins al cap de noranta anys, en temps d'Alfons XIII, que va tornar, de fet tímidament, a retornar al lloc merescut.

Columnes geminades
 
Pared interior claustre
 
Claustre i vista campanar
 
Dormitori

L'11 de novembre de 1930, la canònica de Santa Maria de Vilabertran seria declarada "Monumento Historico artístico Nacional" pertanyent al llavors "Tesoro Artístico Nacional" amb el registre provincial GI-08/RI-51-0000353 i que es publicaria en la Gaceta Nº 321 del 17 de novembre de 1930. Posteriorment mitjançant el decret del 3 de juny de 1931, s'inclourien altres monuments històric de les comarques gironines, on no hi figura Santa Maria de Vilabertran perquè ja tenia aquesta distinció estatal.

El període entre els anys 1936 al 1939 seria per la canònica de Santa Maria de Vilabertran, com altres monuments històrics de les comarques gironines i del país en general, sobre tot els de caire religiós, un període nefast, en saquejos, robatoris, incendis i destrucció, principalment en temps del Front Popular, on el govern de la República es veia impotent per a frenar la gran quantitat de destrucció i assassinats que vivia el país.

Domitori
 
Altar major de l'església
 
Capella dels Dolors
 
Vista de la nau central

El conjunt històric de Santa Maria fou destruït i l'església incendiada, però malgrat tot, la gran joia que encara avui es pot contemplar, la Creu de Vilabertran fou salvada dels desgavells, ja que fou retirada a temps i guardada pel rector de la parròquia mossèn Artur Rovira, que la seva negació en delatar on es trobava la Creu de Vilabertran a un escamot dels Comitès Antifaxistes, li va costa la vida.

Passada la Guerra Civil (1936 - 1939) tot va anar retornant a temps més tranquils on es començarien a fer tímidament les primeres obres de reformes i recuperació de diferents espais de la canònica fins aleshores en mans privades, per tant, i així de mica en mica, es pogués retornar l'esplendor de tot el conjunt monumental, com va ésser la recuperació del Palau abacial, que fou expropiat per l'Estat de mans particulars.

Creu i Capella funerària dels Vescomtes de Rocabertí
 
Tomba de l'abat Pere Rigau Fundador de la Canònica
 
Antiga Sala Capitular,emprada com a sala de conferències
 
Antic refetor, emprat com a sala d'exposicions temporal

L'any 1982 es una data significativa ja que la Generalitat de Catalunya, restablerta a l'any 1977 pel govern d'Adolfo Suárez, la qual estava suprimida pel règim franquista des de l'any 1938, se'n fa càrrec a través del Departament de Cultura, de les obres de restauració i adquisició dels últims espais que encara estaven en mans de particulars.

Tots aquests treballs de restauració han permès que a dia d'avui, tot i que encara queden molts espais tancats al públic, és pot visitar de manera regular i amb uns horaris establerts, una part molt important de la canònica, on a part del propi monument en si mateix, també, periòdicament si poden veure exposicions temporal i també altres activitats cultural com és el conegut Festival de Música d'estiu, conegut pel públic en general, com la "Schubertíada".

 

UNA CAMINADA DE VILABERTRAN A CABANES

(Properament)

 

 

 

 

 

 


Escut de Vilabertran

Bandera de Vilabertran
Escut
Bandera

 

VILABERTRAN EN XIFRES
GENTILICI
Vilabertranencs, Vilabertranenques
SUPERFICIE DEL MUNICIPI
2,29 Km2
COMARCA
Alt Empordà
PARTIT JUDICIAL
Figueres
DEMARCACIÓ ELECTORAL
Figueres
BISBAT
Girona
CODI POSTAL
17760
MERCAT SETMANAL
No disposa de mercat setmanal
COORDENADES GPS
Latitud N 42.282659º - Longitud E 2.981312º
ALTITUD
19 metres
CIUTAT AGERMANADA
No està agermanada
FESTA MAJOR
15 d'agost (Santa Maria)
FESTA DE SANT FERRIOL
18 de setembre
FIRA DE LA POMA DE L'HORTA
I LA POMA DE "RELLENO"
Cap de setmana del 18 de setembre
"SCHUBERTÍADA"
Agost
   
WEB OFICIAL DE L'AJUNTAMENT
WEB OFICIAL DE LA CANÓNICA
   

 

Facebook
El temps a Vilabertran
MeteoCat
Trànsit

 

Bibliografia Bibliografia
 

VILABERTRAN, Càtedra Maria Àngels Anglada i Carles Fages de ClimentTubert i Canada, UdG, Girona, 2017
SANTA MARIA DE VILABERTRAN, Josep Mª Gironella i Granés, Fundació A.Tomàs i Bassols, Llançà, 2017

Escrits i Documents relacionats
 

Plànol oficial de Vilabertran (.pdf)

Internet Internet local
  La poma de "relleno" (bloc)
Web oficial de la Schubertíada
Internet Internet general (webs i vídeos)
 
Canals de ràdio i TV local
  Empordà TV
Ràdio Capital de l'Empordà
Publicacions Revistes, Publicacions i Premsa local
  Empordà
Mapes Plànols i Mapes
  Vilabertran

 

 

 
  CREU DE VILABERTRAN
Creu processal

Segle XIV

La Creu de Vilabertran és l'element històric més important i rellevant de la vila alt empordanesa i de la seva gent, essent de fet l'única obra artística religiosa que es conserva de l'antiga comunitat de canonges de Santa Maria de Vilabertran.

Aquesta importància de la Creu de Vilabertran es veu reflectida en els emblemes que simbolitzen i representen Vilabertran, com són el seu escut i la seva bandera. L'escut de tipus caironat té en el seu interior una creu llatina, en aquest cas la Creu de Vilabertran, on s'hi disposen cinc rodelles de gules d'un color vermell intens, que representen el nombre de gules o medallons que compta la pròpia creu.

El rombe coronat per una corona de tres torres, símbol mural de poble, i que fou aprovat el 14 de novembre de 1985 i publicat al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, el 3 de gener de l'any següent amb el número 632.

La Creu de Vilabertran en la Capella gòtica dels Vescomtes de Rocabertí

La Creu de Vilabertran es tracte d'una creu processal del segle XIV construïda en argent i adornada amb diferents medallons i elements decoratius d'un alt nivell artístic, la qual actualment es pot contemplar dins l'església de la canònica de Santa Maria de Vilabertran, i més concretament en l'antiga capella funerària (s. XIV-XV) dels Vescomtes de Rocabertí, on fou trasllada després de les reformes, ja que anys abans havia estat en la capella del Dolors, dins la mateixa església del la canònica.

És la creu processal més de la orfebreria catalana amb unes mides de 1,60 metres d'alçada i 1 metre d'amplada, amb un gruix mitjà de 10 centímetres, i amb una ànima de fusta recoberta totalment d'argent daurat.

Es un tipus de creu denominada, creu llatina, i té al llarg del travesser en cadascun dels braços, com també a la cúspide, al peu i en el mateix creuer, gran quantitat de simbologia ornamental. A més, tota aquesta simbologia religiosa, no únicament és present en la cara anterior, sinó també en la posterior, es a dir, anvers i revers, estan farcits de gran quantitat de detalls elaborats amb una gran destresa orfebre.

Detall del braç dret de la Creu

La part del creuer anvers hi ha un crucifix, on es representa la figura de Crist clavat a la creu, mentre que pel creuer del revers hi ha el símbol de el Agnus Dei o Anyell de Déu, referir a Jesucrist en el seu rol d'ofrena en sacrifici pels pecats dels homes, a semblança de l'anyell que era sacrificat pels jueus durant la commemoració anual de la Pasqua.

Aquesta part és només una petita mostra de la gran quantitat de símbols religiosos cristians que conté la creu, i que estan àmpliament especificats en el llibre "Les Creus d'argenteria de Catalunya" escrit per mossèn Josep Gudiol i Cunill, prevere i conservador del Museu Episcopal de Vic, i que fou editat per la Junta de Museus de Barcelona, a l'any 1920.

Detall del braç esquerra de la Creu
(Font: "Les Creus d'argenteria
de Catalunya" - 1920

Una de les incògnites que segurament no es resoldrà es saber qui fou l'autor de la Creu de Vilabertran, ja que sembla que només hi ha referència d'un encàrrec fet a un orfebre de Girona a l'any 1444 en què l'abat de la canònica feia una encomanada a un orfebre de Girona, per acabar una feina que havia fet un orfebre, també de Girona que havia mort.

L'orfebre més conegut i potser dels millors artesans de l'època era Francesc Artau (s. XIV-XV), autor de la gran relíquia i obre artesana de la Custodia del Corpus del segle XV i que actualment es guarda al Museu de la Catedral de Girona.

El taller dels Artau, sembla que fou un nissaga de gent, on hi ha certa confusió amb dates i noms, i fou que possiblement varis membres, ja siguin avis, pares o fills, portessin també el mateix nom Francesc; de tota manera no hi ha res que ho corrobori que l'orfebre gironí o el seu taller es estat el constructor de la Creu de Vilabertran.

Restauració de la Creu de Vilabertran (2014)

Aquest acabament o restauració de la Creu de Vilabertran del segle XV, no sembla haver estat la única, però de la que sí hi ha constància evidentment, és de l'última que va portar a terme el Centre de Restauració de Ben Mobles de la Generalitat de Catalunya a l'any 2014, on s'hi van trobar per sorpresa dels restauradors, quatre fragments de documents prou malmesos, que van aportar alguna dada històric sense rellevància.

Parlant dels atropellaments de tot tipus que al llarg dels més de 1.000 anys d'història transcorreguda des d'aquella petita església que a l'any 975 ja disposava Vilabertran, van ésser durant aquest temps molts estaments religiosos al nostre país que degut a guerres, saquejos, incendis o robatoris, van patir destrucció del patrimoni artístic i documental que n'eren guardians.

De tots aquests, el més conegut i últim fou durant la Guerra Civil Espanyola (1936 -1939), principalment a partir del 16 de febrer del 1936 i confirmació electoral al mes de maig, quan en el marc de la II República Espanyola, el Front d'Esquerres va guanyar les eleccions.

Un període caòtic que va desembocar en el cop d'estat militar encapçalat principalment pels general Mola i Franco i d'altres, però que a Catalunya va fracassar, quedant al costat del territori republicà.

En aquest període compulsí, organitzacions com el POUM, CNT i la FAI, entre d'altres, van crear un clima de terror, i un cop més les entitats religioses de tot tipus foren part de les seves esbojarrades ires. Això es va traduir en assalts, assassinats, incendis, robatoris i destrucció de moltes obres artístiques religioses de gran valor, com també de documentació guardats a monestirs, convents o esglésies parroquials.

La canònica de Santa Maria de Vilabertran, no fou aliena a aquesta onada de bogeria col·lectiva per part de comitès revolucionaris i altres que anaven pel seu compte, al més pur estil anàrquic, on la part més espectacular, fou l'incendi de l'església parroquial, que era ja el poc que quedava de la canònica després dels atropellaments que havia petit de tot tipus en els últims tres-cents anys.

La Creu de Vilabertran amb tota la majestuositat

En aquest moment històric, la Creu de Vilabertran, en va ésser noticia amb final feliç per la creu, però dissortadament no tant per la persona que en va tenir cura, que no era altre que mossèn Artur Rovira, el rector en aquest moment de Vilabertran.

Mossèn Rovira, va retirar la creu i la va amagar dins un sac barrejat amb palla que va guardar de forma acurada per tal que ningú la pogués trobar. Visitat per un comitè revolucionari, li van exigir que digués on era la Creu de Vilabertran, fet que el mossèn va negar repetidament que no ho sabia, guardant el més absolut silenci per tal que aquella joia de l'orfebreria catalana caigués en mans d'aquells carcans.

Al no obtenir resposta a les seves exigències, els cràpules que com diu la dita "Jutge que no té consciència, mai farà bona sentència", el van assassinar-lo cruelment, no d'un tret, sinó ficant-lo dins un sac, al que van ruixar amb gasolina, calant-li foc; la gesta d'una persona valenta al que tota persona que conegui la història, quan contempli la joia orfebre del segle XIV n'hauria de tenir un record d'agraïment a tan noble proesa.

SANTA MARIA DE VILABERTRAN - La presentació del conjunt monumental
Josep Maria Gironella i Granès
Fundació Albert Tomàs i Bassols
, Llançà, 2017
Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya
La Creu de Vilabertran (Patrimoni.Gencat)
  FRANZ PETER SCHUBERT
Compositor

Viena, 31 gener 1797
Viena, 19 novembre 1828

Evidentment Franz Peter Schubert no va néixer a Vilabertran, ni tan sols hi ha constància que el visités mai, però es un eminent personatge del món de la música, que ha trobat a Vilabertran el lloc ideal perquè la seva gran obra sigui escoltada, reconeguda i estimada arran del popular festival que anualment en el mes d'agost des de l'any 1992 s'hi porta a terme, en el marc del popular moviment de les Schubertíades.

Les Schubertíades no són moviments culturals de reconeixement a l'obra de Schubert que hagin sorgit recentment, sinó que ja en vida de Schubert, eren esdeveniments generalment informals, reunions no públiques, celebrades en cases privades o trobades en diversos llocs de colles d'amics de Schubert i afeccionats a la seva música, con en altres disciplines culturals.

Schubertíades en temps de Schubert

Amb el temps es van anar fent populars i en moltes ocasions eren trobades organitzades per famílies i personatges de renom de diferents estaments i elit de la societat vienesa de principis del segle XIX, on en moltes de les quals, es comptava amb la presència de Schubert que hi feia alguna interpretació en solitari o acompanyant altres gran músics amb diferents instruments.

A poc a poc, el Schubertíades es van convertir en trobades de gran interès cultural, ja que apart de la música s'hi van anar afegint altres disciplines com la poesia, la dansa o altres activitats culturals, i alhora, també es van començar a fer fora dels entorns de Viena, en altres indrets de l'Imperi austríac.

Schwarzenberg (Vorarlberg/Àustria)

Ja en èpoques més actuals les Schubertíades, són bàsicament concerts o festivals dedicats a la música i al reconeixement de l'obra de Franz Peter Schubert.

Arreu es fan selectius festivals como poden ésser a l'Estat Federat Austríac de Vorarlberg en les poblacions de Schwarzenberg i Hohenems, en el Palau d'Ettlingen (Ettlingen Schloss) a la ciutat d'Ettlingen a Banden-Württemberg (Alemanya) o el Pasadena Schubertiade a la ciutat de Pasadena (Califòrnia, USA).

Logo oficial de les Schubertíades de Vilabertran

De la mà de Joventuts Musicals de Figueres, aquesta admiració i devoció pel gran compositor austríac arriba a Catalunya, i s'instaura a l'any 1992 la primera Schubertíada en el marc arquitectònic incomparable de l'església de la Canònica de Santa Maria de Vilabertran.

Amb el lema "Estimaràs la música" la Schubertíada de Vilabertran a l'any 2019, ja va arribar a la seva 27è edició amb un èxit i nivell dels seus participants aclaparador.

Schubertíades a Vilabertran
© (Ajuntament de Vilabertran)

Franz Peter Schubert, va néixer a Viena el 31 de gener de 1797, una ciutat que formava part del Sacre Imperi Romanogermànic, que fou la unió política d'un gran nombre de països de l'Europa central, que es va mantenir des de l'edat mitjana fins a l'acabament de l'edat moderna, és a dir entre el anys 962 – 1806, essent la seva capital Aquisgrà, actualment una ciutat de l'estat federal alemany de Rin del Nord-Westfàlia, a prop de les gran capitals alemanyes de Colònia i Bonn.

Era el dotzè fill dels catorze infants que van tenir de Franz Theodor Florian Schubert i Elisabeth Vietz, i dels catorze fills només en van sobreviure cinc.

Casa on va néixer Schubert a Viena (Nußdorfer Straße, 54)

El pare es va casar una altra vegada el 1813 i, amb la segona esposa, Arma Kleyenböck, va tenir uns altres cinc descendents més.

Tot i que Schubert per naixement és plenament vienès, els seus antecedents per via paterna provenien d'una família de camperols moravians.

Schubert de jove

Moràvia es actualment una regió de la República Txeca, que quan va néixer Schubert formava part del Sacre Imperi Romanogermànic i posteriorment de l'Imperi Austríac, on hi tenia cabuda l'actual Àustria.

Però quan Schubert va morir el 19 de novembre de 1828, a l'edat primerenca dels 31 anys, la seva ciutat natal Viena s'havia convertit en la capital del nou Imperi Austríac, que es va fundà després de l'escissió de l'Imperi Romanogermànic.

Schubert fou un dels grans compositors del segle XIX, un segle farcit de grans compositors de tot tipus i tendències musicals com Chaikovski (1840 - 1893), Dvorak (1841 - 1904), Strauss (1822 - 1905), Wagner (1813 - 1883) o Meldelssohn (1809 -1847) entre moltíssim altres, com el gran pianista i compositor català Isaac Albéniz (1860 - 1909).

Dins la història de la música, Schubert està considerat com el gran mestre del lied o originalment i en alemany "lieder", que literalment significa simplement cançó.

El Lied o lieder, és un tipus de composició breu per a veu i escrita normalment en alemany amb una base poètica emmirallada en gran poetes germànics com Johann Wolfgang Goethe (Frankfurt, 1749 - Weimar, 1832) o Christian Johann Heinrich (Düsseldorf, 1797 - París, 1856), i amb acompanyament de piano.

Portada del llibre dedicat al Lied del mestre, pianista i catedràtic vallenc Anton Cardó

El Lied fou una corrent musical molt popular durant el Romanticisme del segle XIX, i que també es va projectar principalment durant la primera meitat del segle XX.

Tot i que Schubert fou el gran mestre del Lied i que va morir molt jove, la seva obra és amplia i per tant inclou obres de música litúrgica, òperes, musical incidental, música de cambra i també, la confecció de simfonies.

D'aquestes, la Simfonia núm. 8 en si menor, es coneguda com la Simfonia Inacabada, ja que és una obra pòstuma de Franz Schubert escrita el 1822, però estrenada a Viena a l'any 1865.

Dels tres moviments que normalment havien de compondre l'obra, només es conserva el manuscrit complet dels dos primers, i del tercer només estan orquestrats els nou primers compassos, i la resta és tan sols un esbós per a piano.

La vida de Franz Peter Schubert fou curta però intensa en tots aspectes, tant en el camp musical com en el personal, vivint moments alegres, però altres de tristos com van ésser la mor de la seva mare quan ell tenia només 14 anys, fet que el va marcar molt, per la gran tendresa que hi mantenia, més que amb el seu pare, ja que tot i que aquest, sempre havia vist amb bon ulls les seves qualitats i dedicació a la música, hi va mantenir certes diferències, fins el punt de marxar de casa seva i iniciar tot una experiència personal bohèmia però molt recolzada i ajudat per amics que sempre li van fer costat.

A principis de 1830 emmalalteix de sífilis [1], fet que li va suposar un cert distanciament de molts amics, donada la mala reputació que en aquella època tenia aquesta malaltia infecciosa de transmissió sexual, tot i que va tenir períodes de recuperació.

Pintura a l’oli de Franz Schubert de Wilhelm August Rieder (1875), realitzada a partir del seu propi retrat en aquarel·la de 1825

Com anècdota històrica cal esmentar que el gran compositor i admirat per Schubert, Ludwig van Beethoven (Bonn, 1770 - Viena, 1827), fou també en aquella època, un malalt de sífilis, que segons sembla en aquest cas fou sífilis congènita, a part d'altres trastorns que va patir al llarg de la seva vida d'origen hepàtic, digestiu i la molt coneguda i popular sordesa.

Un altre cop fort per a la seva salut, a part que Schubert també en aquella època havia entrat en una espiral un tant depressiva, fou que fent un àpat es va intoxicar d'un tipus de salmonel·la pel mal estat del peix ingerit, fet que li va provocat una febre tifoide [2].

Finalment, com s'ha esmentat el 19 de novembre de 1828, quan tenia complerts els seus 31 anys va morir, a Viena molt sol, sense els seus amics que tan el receptaven i admiraven alhora, però que possiblement la por al contagi, els va fer repensar en donar-li l'últim adéu, i únicament el seu germà Ferdinand (Lichtenthal/Àustria, 1794 - Viena, 1859), que també ha estat un gran compositor austríac hi va estar present.

Cementiri Zentralfriedhof de Viena, amb la tomba de Beethoven a l'esquerra i la tomba de Schubert a la dreta, amb el monument dedicat a Mozart al centre

Un dels grans desitjos de Schubert fou que fos enterrat juntament amb el seu admirat Beethoven, fet que va aconseguir el  22 de juny de 1888 quan les restes de Beethoven i de Schubert van ser traslladats a la secció dels músics, on també es troben les tombes d'altes grans músics com els Strauss o Brahms, entre molts altres en el prestigiós cementiri Zentralfriedhof de Viena, on també hi ha el monument dedicat a Mozart.

VIDA DE SCHUBERT
Christopher H. Gibbs
Cambridge University Press
, Madrid, 2003
EL LIED ROMÁNTICO ALEMÁN
Anton Cantó
Alianza Música, Madrid, 2017
Schubertíada Vilabertran - web oficial
Joventuts Musicals de Figueres
Schubertiade Schwarzenberg Festival
Schubertiade Ettlingen Schloss
Pasadena Schubertiade
The Best of Schubert
Schubert, Serenate
Schubert , Selected lieder

La sífilis es una malaltia infecciosa provocada per l'espiroqueta, que es una bactèria protozous espiral nomenada, Treponema pallidum.

El nom ve de Syphilus que era un pastor grec que segons la llegenda va ofendre al déu Apol·lo i aquest el va castigar amb aquesta malaltia, segons el metge venecià Girolamo Fracastoro (1478 - 1553).

Fou una malaltia que va tenir al llarg de la Història de la Medicina, un innumerable grapats de noms com "malaltia alemanya","malaltia napoleònica", "malaltia polonesa" o "mal francès" entre molts altres, tots amb característiques xenòfobes i denigrants cap a col·lectius ètnics, fins que en el segle XIX, es va adoptar el nom de sífilis.

El vector transmissor d'aquesta malaltia sempre s'ha considerat el sexual, que de fet així és, però també es por transmetre per contacte íntim sobre tot llengua/boca, per transfusió sanguínia i transmissió fetal, es a dir, congènita.

El tractament actual de la malaltia es a través d'antibiòtics que permeten ajudar a que el cos sani, però en l'època de Schubert, era considerada una malaltia incurable i només remeis a partir de plantes medicinals (fitoteràpia) o altres, podien en certa manera estabilitzar o curar en alguns casos la malaltia, ja que no seria fins a final del segle XIX, ja mort Schubert, quan el bacteriòleg alemany Paul Ehrlich (1854 - 1915) descobriria la arsfenamina, un compost a base d'arsènic denominat Salvarsan, que sí tindria efectes molt positius.

La febre tifoide és una malaltia infecciosa greu que pot causar fortes diarrees i erupcions de la pell entre altres síndromes i signes prou seriosos, i que ha estat responsable durant segles de la mort de moltes persones i encara avui està molt present en països subdesenvolupats.

Està produïda per la "Salmonella typhi" o també coneguda com "bacil d'Eberth", en honor al patòleg alemany Carl Joseph Eberth que la va descobrí a l'any 1880.

La salmonel·la és un gènere bacterià caracteritzat per ser bacils gramnegatius, amb moltes varietats; la gran majoria estan vinculats a malalties infecciones provocades al veure aigua o altres begudes i aliments contaminats, per tant, són malalties infeccioses molt relacionades amb la alimentació i la falta d'higiene en general.

La febre tifoide també se la coneix com febre entèrica, és a dir, relacionada amb els budells, donat que totes aquestes malalties on hi ha salmonel·les, tenen una clara incidència en la regió abdominal, com la coneguda salmonel·losi.

No s'ha de confondre la febre tifoide (Salmonella typhi) amb el tifus (Rickèttsia), malgrat que ambdues siguin del mateix regne de les bactèries, ja que la primera el vector de transmissió són les begudes i aliments contaminats i la segona a través de picades d'insectes. La seva clínica també és diferent.

 ACDG - Associació Cultural i Divulgativa Gironina - 2010©
Última actualització: juliol 2020 
 Inici - Agenda - Contactar - Salutació - Actes i Esdeveniments - Esport i Natura - Alt Empordà - Baix Empordà - Cerdanya - Garrotxa - Gironès - Pla de l'Estany - Ripollès - Selva - Enllaços - Webmap - Webs ACDG - Avís legal