|
|
|
PORTBOU: HISTÒRIA i MUNICIPI
 |
Passeig de la Sardana |
Portbou està situat en la zona nord-oriental de Catalunya a uns 3 km. de la Catalunya Nord. Es un dels principals punts fronteres, sobretot pel que fa al trànsit per ferrocarril.
La vila està situada al fons d'una badia que porta el mateix nom, essent la costa molt rocosa i escarpada.El passeig del mar és acollidor i ombrívol; pujant per la rambla, s'arriba a l’església neogòtica de Santa Maria i més amunt a l'estació del tren, que fou inaugurada a l'any 1929.
La zona on avui hi ha Portbou, fou des de molt antic refugi i lloc de trobada de pescadors, donat que ja en el s. X el monestir de Sant Quirze de Colera tenia dret de delme del que es pescava en aquest indret.
Posteriorment aquest dret va passar al Monestir de Sant Pere de Besalú en el s.XVI. La primera referència del nom Portbou data del 1609 en un text del Dietari II de Jeroni Pujades. A l'any 1748 l'abat del monestir de Sant Pere de Besalú va demanar al rei Ferran VI que li concedís facultats per a poder poblar la zona de Portbou en règim d'emfiteusi, però no va ésser fins el seu nebot Carles IV, fill de Carles III quan es va considerar la petició.
 |
 |
 |
Vista de la Platja Gran |
|
Emplaçament per a barques |
 |
|
 |
Passeig de la Sardana |
|
La Sirena de Frederic Marès |
A l'any 1659 amb el "Tractat del Pirineus" va quedar dividida Catalunya, quedant la badia de Portbou dins la Catalunya sud. Portbou va quedar lligada d'ençà a la situació de pas fronterer, fet que va començar a agafar força a partir del 1860 amb l'arribada de carrabiners, i dos anys més tard amb l'acord hispà-francès que establia el pas de la línia de ferrocarril a través d'un túnel pel coll dels Belitres, i que fou inaugurat el 10 de Juliol de 1879.
 |
|
 |
Vista de la Platja Gran de nit |
|
Rambla de Catalunya de nit |
 |
|
 |
Centre Cívic Ca l'Herrero |
|
Mercat municipal |
Pel mateix coll de Belitres, és per on passa també la carretera N-260 que entra a la Catalunya Nord per Cervera enllaçant amb la carretera francesa D-914 que va fins a Perpinyà, passant per Elna. D'aquesta manera Portbou quedava consolidat com a pas fronterer internacional, tant per mar, com carretera i principalment per tren, tot i que per carretera La Jonquera seria el pas principal. A partir del 2005 començarien les obres del túnel del Pertús i finalment, a partir de l'any 2013, seria efectiva la línia que enllaçaria directament Paris-Barcelona amb el TGV.
 |
Camí cap al Puig de la Farella i Coll de les Llaceres |
La segona embranzida per a Portbou, va ésser a l'any 1878 amb l'arribada del tren, a partir d'aquesta data, la població va quedar lligada permanentment amb aquest medi de transport.
Aquest medi de trans port va tenir un fet important amb l'espectacular construcció de la seva nova estació inaugurada el 1929, sens dubte la més espectacular de les comarques gironines, i comparable, tot i que amb dimensions molt més reduïdes a l'estacio de França de Barcelona.
A l'any 1885 quedava constituït Portbou com a municipi i la veïna població de Colera, abans Sant Miquel de Colera quedava annexionada a Portbou, a partir d'una ordre de la Diputació de Girona que seria efectiva a partir del 24 de Maig de 1885.
Aquest fet va portar sempre un malestar entre les poblacions de Portbou i Colera, que va provocar el 23 de Maig de 1885 la malaurada crema dels arxius municipals. Aquesta situació va tenir el seu punt i final de la mà del President de la Generalitat Lluis Companys, en una llei promulgada el 2 de Juliol de 1934 on Colera quedava deslligada de Portbou i es constituïa com a municipi independent.
PORTBOU, UN POBLE ESPECIAL (Maria Marcé Roca i Perich)
 |
Vista del cementiri i del monument de Dani
Karavan a Walter Benjamin |
"La tramuntana marca Portbou. L'espectacle d'un mar embravit vist des de l'embarcador, la força de les ratxes sobre el cos o els xiulets que fa, com una bèstia viva, a les cantonades, és una sensació que un hauria de conèixer si més no una vegada a la vida.
Una mica per la tramuntana, sí, però sobretot per la situació del poble, a tocar de la frontera entre dos estats, el cert és que la gent de Portbou és especial. És que el poble és especial: ni agrícola, ni pescador, ni turístic, sorgit del progrés i creat a redós de l'estació del tren.
El mar és un atractiu indubtable: la badia té unes proporcions harmòniques i dóna identitat absoluta al poble; la platja és recollida i l'aigua sempre és espectacularment neta. El que atreu de Portbou és l'aire de vida bona, calmada, el pas pausat de les hores que s'hi respira. Els símbols d'aquest ritme lent són la rambla i el passeig.
Descobrir el monument de Dani Karavan a Walter Benjamin i el cementiri alhora és francament estimulant, i la seva visita és inexcusable. La frontera porta implícit el món novel·lesc i misteriós del contraban. Ara sortosament no hi ha frontera. Però tampoc no hi ha misteri" (*).
(*) Escrit redactat per gentilesa de
Na Maria Mercè Roca i Perich
EL NOM DE PORTBOU
 |
Escut de Portbou (1920) |
El més probable és que el nom de la població "PORTBOU" derivi de "Port de bous". El bou és un art de pesca i els bous són vaixells de pesca d’arrossegament molt coneguts en diferents indrets de la costa catalana i en particular en poblacions gironines com Port de la Selva, Roses, Palamós o Blanes.
 |
Vaixell tipus BOU amarrat en el port de Palamós,
indret
de gran activitat pesquera |
També hi ha un tipus de vaixell similar però de dimensions més reduïdes que es diu "vaca" que un altre tipus d'art de pesca, però tot plegat més petit que la tècnica i els vaixells de bou.
Anys enrere aquestes embarcacions tindrien en la badia de Portbou un bon refugi en dies de tempesta, sobretot pel que fa a dos vents ben coneguts pels pesadors del litoral català i de la zona gironina en particular que són, el llevant i la tramuntana.
Per tant, és possible que amb el anys l'indret o la petita badia que disposa Portbou, que de fet en els seus orígens era una badia i un petit poblat de pescadors, fos prou coneguda per la gent del mar i també per la gent propera a la costa, que veia com aquest tipus d'embarcació trobaven sopluig en dies no gaire propicis per anar a pescar o endinsar-se a la mar.
Segons el llibre "Origen dels noms geogràfics de Catalunya" de Manuel Bofarull, hi ha bastant unanimitat amb assignar l'origen del nom a aquests tipus d'art de pesca i vaixells que la practiquen
LES QUATRE PLATGES DE LA BADIA DE PORTBOU
 |
Part nord de la badia de Portbou, entre la
Punta
del Pi i el Cap de Portbou |
La ferradura que conforme la badia de Portbou està delimitada per la part sud, pel port esportiu i la punta de Gatillepis i per la part nord, pel Cap de Portbou o de Santa Rosa.
A partir d’ací ja continuarà pocs quilometres més fins arribar a la Punta de l’Aucelleta que és la punt més septentrional de la Costa Brava, i que tocarà amb el terme municipal de Cervera de la comarca del Rosselló a la Catalunya nord.
En la badia hi ha quatre platges, totes amb un tipus de sorra molt particular i amb riarencs petits, i per tant amb sorra molt diferents de les platges de la Costa Brava sud, però l'aigua és super cristalina i agradable per la seva temperatura.
La platja de Portbou o Platja Gran, que és la més espaiosa amb uns 30 metres i amb 270 metres d'allargada, on en un extrem hi ha l'accés cap el port nàutic, una part per l'avarada de barques a la mar i la resta la zona pel banyistes, que pel més agosarats i nedadors disposa d'una plataforma per a poder-se sense cap perill tirar-se a l'aigua.
La Platja Gran disposa de serveis públics de dutxes, lavabos i WC, com servei de vigilància i socors. A poques passes o en el mateix Passeig de la Sardana, hi ha diferents terrasses de bars i restaurants, com també d'una oficina de turisme i atenció al visitant. En una àmplia esplanada hi ha diferents barraques adossades de pescadors.
En aquesta platja hi van a parar les aigües procedents de la Riera de Portbou, que en època d’estiu, és totalment seca, ja que només en èpoques de pluges recull les aigües procedents de la part muntanyosa del Coll dels Empedrats.
Pràcticament formant part de la mateixa Platja Gran, hi ha la Platja Petita, separa només per uns petits esculls, i on des de fa anys els pescadors hi tenien barraques per tal de guardar els seus estris. Agafant un petit camí de ronda, es pot anar a la Platja de les Tres Platgetes, que és una mica més gran que la Platja Petita.
 |
|
 |
Platja Gran, zona de barques |
|
Platja Petita i barraques de pescadors |
 |
|
 |
Camí de ronda i accés a les tres platgetes |
|
Platgeta del búnquer |
 |
|
 |
Rada de la platgeta del Pi i el Port nàutic al fons |
|
Racó idil.lic d'aigües transparents i nítides |
Continuant el camí de ronda, amb trams de difícil i perillós recorregut, es pot arribar a la platja naturista, coneguda com Platja de Pi. Es un indret on es pot practicar el nudisme o no, això és a gust del visitant; està clar que amb respecte mutu es pot fer el que es vol.
En totes les platja la qualitat de la sorra és pobre i excepte en parts de la Platja Gran, la resta són platges enterament de pedra i còdols de considerable grandària. En contraprestació, perquè no es pot tenir tot, les platges ofereixen un entorn i claredat de les seves aigües envejable, i amb una temperatura fresqueta molt d’agrair quan el deu Amon escalfa de valent.
ESGLÉSIA DE SANTA MARIA
L’origen de l’església de Santa Maria va ésser per part de la “Companyia dels Ferrocarrils de Tarragona a Barcelona i França” fundada a l’any 1875 i que fou la primera companyia ferroviària que els seus trens connectarien Barcelona amb la frontera francesa i amb Cervera, la seva primera població fronterera.
 |
Portalada d'entrada a l'església |
Portbou ja disposava des de 1878 d'una estació de tren, però a l’any 1929 es va portar a terme una obra faraònica: la construcció d'un impressionant marquesina amb estructura de ferro que cobriria les andanes i les via de la part més important de l’estació portbouenca.
La importància de l’estació i el bon nombre de treballadors que disposava la companyia, els va fer pensar en la necessitat que aquests i les seves famílies disposessin d’un lloc de culte religiós catòlic adient per a les seves necessitats espirituals.
D’aquesta manera fa néixer el projecte de construir una església, però devien ésser temps de bonança de l'empresa ferroviària ja que fou construïda l'església parroquial més impressionant de les comarques gironines, llevat d'altres seus com la Catedral de Santa Maria o la basílica de Sant Feliu de Girona, la basílica de Santa Maria de Castelló d'Empúries, l'església de Sant Pere de Figueres o l'església parroquial de Sant Romà de Lloret de Mar.
L’encarregat de portar a terme l’obra fou l’arquitecte goticista barceloní Joan Martorell i Montells (Barcelona, 1822 – 1906). L’edifici dissenyat per Martorell no va ésser una simple i modesta església de poble, sinó per tant, una magnifica i considerable edificació religiosa amb trets i característiques catedralicies.
Té una alçada de 20 metres i una longitud de quasi 35 metres, feta en una sola nau orientada de nord a sud, la qual es divideix en quatre crugies, que és l’espai comprès entre dos murs de càrrega. La façana majestuosa amb dues torres octogonals laterals, té una rosassa calada amb nou vitralls, a part de multitud d’altres detalls decoratius i arquitectònics.
El campanar és una esvelta torre de planta octogonal que té un pis superior d'arcs apuntats i acaba en la part superior amb una gran creu de ferro. Una curiositat del campanar com la gran majoria, no es troba adossat a l’edifici, sinó que està col·locat a poca distancia, però separat encara que a prop de l’absis.
 |
|
 |
Façana lateral est i campanar |
|
Obertures i part superior del campanar |
 |
|
 |
Finestres neogòtiques i ornamentació |
|
Gablet damunt la portalada |
L'edifici d'estil neogòtic es va començar a construir a partir de l'any 1879 i les obres només van durar dos anys, això vol dir que l'esforç arquitectònic, escultòric i constructiu en general fou molt important, a part es clar, del financer.
Des del punt de vista religiós va tenir tres fases. La primera utilitat fou per la família Planás, propietària de la companyia ferroviària, poc després es va obrir al culte per tot el personal i famílies relacionats amb l'estació del tren, i finalment, fou convertida en parròquia oberta al públic en general i per tota la població.
Durant la Guerra Civil (1936-1939) i sobre tot en períodes previs fou malmesa per diferent accions per part de cafres revolucionaris, que un cop passada la contesa foren encarregades a l'escultor portbouenc Frederic Marès la restitució d'algunes imatges i reparació d'altres. A l'any 2008 es va iniciar diferents obres de restauració i reformes per tal de conservar tant significativa obra arquitectònica religiosa.
L'ESTACIÓ DE TREN: ENTRADA I SORTIDA DE LA PENINSULA IBERIA ALS PIRINEUS ORIENTALS
 |
Placa de la DGIGE a l'estació |
La primitiva estació de tren de Portbou era de 1870 i va ésser construïda per l’empresa Companyia dels Ferrocarrils de Tarragona a Barcelona i França, després de que França decidís que la línia de tren passés per la costa i arribés a la frontera espanyola per Cervera, per comptes de fer-ho per la Jonquera on hi havia l'entrada principal i natural a la península Ibérica, però per carretera; un indret immemorial de pas durant segles.
A l’any 1929, aquesta primera estació fou enderrocada i substituïda per una altre de nova i molt més majestuosa i operatiu alhora, que és l’actual que està en servei.
A part dels nous edificis més grans i de més capacitat, de tota l'estació la part més espectacular i que destaca per sobre de tot la resta és la gran marquesina de ferro i vidre que cobreix les andanes i les vies per a passatgers.
L'estació i principalment la coberta, va ésser construïda pels tallers de l’arquitecte Joan Torras i Guardiola (Sant Andreu de Palomar/Barcelona 1827 - Barcelona, 1910) que eren conegut amb el nom de “Casa Torras, Herrería y Construcciones, S.A.” de Barcelona, que era una empresa dedicada com activitat principal l’edificació de grans estructures metàl·liques.
 |
|
 |
Vista general nord de l'estació |
|
Entrada procedent de Barcelona - Girona |
 |
|
 |
Part superior de l'estructura coberta |
|
Vista estació andanes de servei i església de Santa Maria |
L’estació de Portbou és l’ultima estació de la línia Barcelona-Portbou, i per tant és un enclavament ferroviari important per la vinculació amb la frontera francesa, a resultes de la qual, disposa de vies d’ample ibèric, però també europeu.
Les línies de rodalies poden actualment travessar la frontera i alguns d'aquests tren de Renfe arriben fins a Cervera, i altres de les línies SNCF arriben fins Portbou, però amb l'excepció que retornen sempre sense passatgers.
Actualment pel que fa als serveis ferroviaris d'entrada a la peninsula ibérica, hi ha hagut un desplaçament, en la creació de la línia d'alta velocitat. En aquest cas es va decidir que passaria pel Coll del Panissars, evidentment a través d'un tunnel que té una longitud de 8,3 Km. D'aquesta manera La Jonquera, una població que al llarg de segles havia viscut les avantatges i els inconvenients de població frontera per carretera, es convertia ja en el segle XXI en un lloc de pas de la línia de tren d'alta velocitat.
Pel que fa a les dimensions de l'estació, és curiós, però en l'altra banda dels Pirineus on hi ha l'altra línia fèrria convencional d'entrada a la península per França, és a dir, la ciutat basca d'Irún, mai hi ha tingut una estació tan espectacular com la de Portbou, tot i ésser la primera població d'entrada i a més, essent una població de pràcticament 60.000 habitants. Només al principi de la seva construcció a l'any 1863, s'hi va fer una estructura a dues aigües, avui desapareguda.
DOLMEN DEL COLL DE LA FARELLA
El Dolmen de la Farella es troba en la ruta que va de Portbou al Coll de la Farella i a la torre de Querroig, situat en una altitud de 688 metres, i per tant, per la part més al nord, tocant la frontera amb Francça.
Es una ruta agradable, i fàcil de fer i, es troba en els límits dels municipis de Port i Cerbera de la Marenda, en les comarques de l'Alt Empordà i del Rosselló respectivament, a prop del coll de montanya que també porta el nom de Coll de la Farella.
Es una mostra megalítica del tercer mil.leni a.JC per aquesta zona de l'Alt Empordà, i el seu estat actual és pràcticament ruïnos, i només es conserven amb prou feines, els petits murs laterals i del fons.
Moltes de les construccions funerèries megalítiques que es troben en el territori alt empordanés, estan prou malmeses, tot i que també n'hi ha d'aquests tipus de construccions que es conserven en bon estat, o al menys periòdicament responsables i amants d'aquests monuments hi fan trebal de restauració.
CASTELL DE QUERROIG
 |
Restes del que havia estat el Castell de Querroig |
Aquest antic castell medieval dels segles X-XI es troba a una altitud de 637 m. sobre el nivell del mar, des d'on es pot veure amb claredat el dies de bonança, una esplèndida vista de les poblacions de Cervera i Portbou.
Una bona part de les ruïnes estan situades dins el municipi de Portbou, però limítrof amb els municipis rossellonencs de Banyuls de la Marenda i Cervera de la Marenda, en l'indret conegut com Puig de Querroig, i per tant, límit entre la comarca de l'Alt Empordà i la del Rosselló.
 |
|
 |
Camí de pujada a cim des del Coll del Suro |
|
Vista general de les restes del castell |
 |
|
 |
Restes de l'antiga torre de guaita |
|
Vista espectacular des del cim del castell |
Per les restes que es conserven del castell indiquen que es tractava d'una construcció de planta força singular, amb murs de traçat tortuós, construït molt probablement entre els segles X-XI.
Hi ha les restes d'un torre de guaita que es podria situar entre el segles XIV-XV i per tant, de construcció posterior a la resta de l'antic edifici, i de fet, construïda damunt les ruïnes del castell. La seva forma és cilíndrica i els seus elements constructius, són pedres desbastades amb unió de morter. L'alçada màxima és d'uns 7 metres i no conserva cap pis superior.
El conjunt actual és molt desigual i està en estat ruïnós, tot i que en una part dels seus murs es poden veure unes quantes espitlleres més semblants a petites finestres, així com altres elements de l'actic edifici medieval, que els primers documents que en parlen són de 1385.
 |
PORTBOU EN XIFRES |
|
|
GENTILICI |
Portbouenc, portbouenca |
SUPERFICIE DEL MUNICIPI |
9,27 Km2 |
COMARCA |
Alt Empordà |
PARTIT JUDICIAL |
Figueres |
DEMARCACIÓ ELECTORAL |
Figueres |
BISBAT |
Girona |
CODI POSTAL |
17497 |
MERCAT SETMANAL |
Divendres |
COORDENADES GPS |
Latitud N 42,427150º - Longitud E 3,159242º |
ALTITUD |
28 metres |
CIUTAT AGERMANADA |
No està agermanada |
| |
|
FESTA MAJOR D'ESTIU |
25 de juliol |
FESTA MAJOR D'HIVERN |
7 de gener |
| |
|
WEB AJUNTAMENT |
|
| |
|
 |
|
|
|
El temps a Portbou |
MeteoCat |
Trànsit |
|
|
|
|
 |
 |
Bibliografia |
| |
• L'EMPORDÀ. Institut d'Estudis del Baix Empordà i Institut d'Estudis Empordanesos. Gràfiques Bigas, 2003
• ELEGÍA EN PORTBOU, Antonio Crespo Massieu, Bartleby Editores, Madrid, 2011
• L'EMPORDÀ, EL MELIC DEL MÓN, Oriol Pi de Cabanyes, L'Esfera dels llibres, Barcelona, 2006
• PORTBOU, Varis autors, Col.lecció Imatges i Records, Editorial Viena, Barcelona, 2010
• LA COSTA BRAVA, Rosa Maria Fraguell i Carolina Martí, Quaderns de la Revista de Girona, Dip.de Girona, 2007 |
 |
 |
Escrits i altres documents |
| |
Itinerari de Portbou fins el Querroig |
|
 |
Internet |
| |
|
|
 |
Canals de ràdio i TV local |
| |
Empordà TV
Ràdio Capital de l'Empordà |
|
 |
Premsa comarcal i local, Revistes i Publicacions |
| |
Empordà
La Maleta de Portbou
Hora Nova
Viu Empordà |
|
 |
Plànols i Mapes |
| |
Portbou |
|
|
 |
|
WALTER BENJAMIN
Assagista i Filòsof alemany |
Berlin, 1892
Portbou, 1940 |
|
|
|
Walter Benedix Schönfliec Benjamin, fou un eminent assagista i filòsof alemany, de família jueva, que fou conegut principalment pels seus assaigs filosòfics i com a crític, combinat amb tendències progressistes, influïdes pel marxisme.
Es considerat un dels grans intel·lectuals del segle XX. Dissortadament el seu vincle amb Portbou, fou curt i a més tràgic.
Benjamin procedent de París fugint dels nazis, passa la frontera fins arribar a Portbou a l’espera d’obtenir un visat que li permeti anar fins a Lisboa i arribar finalment als Estats Units.
 |
Familia Benjamin: Emil Benjamin, Pauline Schönflies i els seus tres fills (Benjamin és el primer de l'esquerra)
© Coetzee - Sefarad Editores |
L’escriptor John Maxwell Coetzee relata la seva fugida fins arribar a Portbou amb tot detall:
“... El escenario es la frontera franco-española; el año, 1940. Walter Benjamin, huyendo de la Francia ocupada, se presenta a la esposa de un tal Fittko, a quien ha conocido en un campo de internamiento.
Tiene entendido que Frau Fittko podrá guiarlos a él y a sus compañeros al otro lado de los Pirineos, a la España neutral. Frau Fittko le lleva en un viaje para comprobar cuáles son las mejores rutas; él lleva una pesada cartera. ¿Es realmente necesaria la cartera?, pregunta ella. Contiene un manuscrito, replica Benjamin, «no puedo arriesgarme a perderlo. Hay que salvarlo. Es más importante que yo».
Al día siguiente cruzan las montañas, y Benjamin ha de pararse cada pocos minutos por su débil corazón. En la frontera les dan el alto. Sus papeles no están en orden, dicen los policías españoles; deben regresar a Francia.
 |
Palau de Charlottenburg, situat en l'àrea
de Berlin on va néixer Walter Benjamin |
Desesperado, Benjamin toma una sobredosis de morfina. La policía hace un inventario de las pertenencias del muerto. En ese inventario no se registra ningún manuscrito.
Lo que había en la maleta y dónde fue a parar es algo que sólo podemos suponer. El amigo de Benjamin, Gershom Scholem insinuó que se trataba de la última revisión de su obra inconclusa, Passagen-Werk, conocida en inglés como el "Arcades Project" [Proyecto de los pasajes].
«A los grandes escritores», escribió Benjamin, «las obras terminadas les resultan más ligeras que aquellos fragmentos sobre los que llevan toda la vida trabajando».
Con su heroico aunque fútil esfuerzo por salvar su manuscrito del fuego del fascismo y llevarlo a lo que él considera la seguridad de España, y de ahí a Estados Unidos, Benjamin se convierte en un símbolo del erudito de nuestros tiempos.
La anécdota tiene un sesgo feliz. Un amigo de Benjamin, Georges Bataille, había escondido en la Bibliothèque Nationale una copia del manuscrito. Recuperada después de la guerra, se publicó en 1982 en su forma original, es decir, en alemán, con enormes trozos en francés. Y ahora que tenemos la obra magna de Benjamin traducida al inglés, por Howard Elland y Kevin McLaughlin, estamos al menos en condiciones de hacer la pregunta de por qué tanto interés por un tratado sobre las tiendas de la Francia del siglo XIX ..."
 |
Nietzsche i Baudelaire dos referents per
Walter Benjamin |
Walter va néixer a Berlin en l'area de Charlottenburg el 15 de juliol de 1892 en una família jueva benestant. Era el més gran dels tres fills del matrimoni entre Emil Benjamin i Pauline Schönflies. Tenia un germà, en Georg (Berlin,1895 - Mauthausen, Àustria,1942) que va morí en el camp d’extermini nazi de Mauthausen (Àustria) i una germana, Dora (Berlin,1901 - Zurich,1946).
Estudia a l'escola Kaiser Friedrich de Berlin i posteriorment passa a la Universitat on estudiarà literatura i psicologia. Cada cop més s’apropa a les idees socialistes, i té com a punts referencial el filòsof alemany Friedrich Wilhelm Nietzsche (1844-1900) i a l’escriptor francès Charles Pierre Baudelaire (1821-1867). També realitza altres estudis i treballs per diferents centres sobre tot alemanys com Munic.
A l’any 1917 es casa amb l'austriaca Dora Sophie Pollak (Viena,1890 - Londres,1964) amb qui tindrà un fill, Stefan Rafael Schoenflies
Benjamin (Berna, 1918-1972), però a l'any 1930 després de tretze anys de matrimoni, es divorciaran. Walter va visitar diferents països com Suïssa, Itàlia, França o Dinamarca, i va fer estades a llocs com la Illa de Capri, Niça o Eivissa.
 |
Walter Benjamin a Eivissa
© Coetzee - Sefarad Editores |
A partir de l’any 1933 que Adolf Hitler pujar al poder i el Nacionalsocialisme és cada vegada més fort, entén clarament les dificultats que tot això generarà. La seva primera fugida va ésser Paris, però quan els alemanys la van ocupar és va veure obligat a fer una nova emigració aquesta vegada més lluny; els Estats Units era el seu objectiu, país que no va poder arribar-hi al finalitzar tràgicament la seva vida el 27 de setembre de 1940 a Portbou.
Procedent de Vernuche, una població propera a Nevers a 240 km de Paris, Benjamin arriba a Marsella a mitjans de setembre de 1940 , per tal d'iniciar el seu desig d'anar als Estats Units a través d'un embarcament, fet que falla, veient-se obligat a variar el seu trajecte i anar a embarcar a Lisboa travessant l'Espanya de Franco.
D'aquesta manera, de Marsella marxa cap a Portvendres per tal de contactar amb Lisa Fittko (Uzhhorod,Hongria (avui Ucraïna),1909 - Chicago,2005), que era una guia jueva, que ajudava a molta gent a fugir de la França ocupada pels nazis. Era la dona de Hans Fittko, amic de Benjamin i que a Marsella li havia donat les indicacions oportunes per a posar-se en contacte amb ella, per tal que el passés ajudar per anar cap a Portbou, on hi havia l'estació de tren.
 |
Una part de camí de Banyuls cap a
la
frontera pel Coll de Cervere |
El dia 25 van anar a inspeccionar una part del camí amb l'ajuda d'un croquis que els hi havia lliurat l'alcalde de Banyuls i, després de tres hores de caminada, van concloure que era correcte i que al dia següent podien iniciar el pas fronterer i arribar a Portbou.
Benjamin va arribar visiblement fatigat, ja que patia del cor i, després d'una lògica reflexió va decidir que no tornaria a baixar a Banyuls per tornar a remuntar el mateix camí a l'endemà, eren sis hores de caminada i massa pel seu delicat cor. D'aquesta manera Benjamin passaria la nit al ras ja que encara era estiu, i la Lisa tornaria a Banyuls per tornar al dia següent amb dos acompanyants més de Benjamin, la fotògrafa alemanya Henny Gurland que anava acompanyada pel seu fill Joseph de 16 anys.
De retorn el dia 26 al punt on es trobava Benjamin, els quatre van continua a primera hora del matí cap a la cresta fronterera. Els tres havien sortit de matinada de Banyuls barrejant-se amb els veremadors que anaven a treballar a les vinyes i evitar així sospites.
 |
Una part de camí de baixada ja pràcticament
a tocar Portbou des del Puig de la Farella |
Cap al migdia arriben a una cresta on ja es divisa Portbou, el moment quan Lisa els hi dona les últimes instruccions abans de retornar. D'aquesta manera els tres continuen la ruta cap a el lloc on hi havia el comandament i control fronterer. Durant tot el viatge, Benjamin portava amb ell una cartera, on va comentar que hi portava el seu manuscrit i que en cap cas podia caure en mans de la "Kundt-Kommission" (Comissió Kundt), que era la delegació de la Gestapo a la França de Vichy i comandada pel nazi Ernst Kundt (1897-1947).
En el control fronterer Benjamin va mostrar la documentació de lliure circulació que disposava que era la correcte, la qual havia estat expedida pel consolat espanyol de Marsella, però resulta, que el govern franquista havia disposat feia poc, que tota la documentació per a passar la frontera havia de tenir també el visat francès, contràriament no podien passar i havien d'ésser deportats.
 |
Placa en el cementiri de Portbou en
record de Walter Benjamin |
Tanmateix, van permetre que poguessin passar la nit a Portbou per tal de descansar i, ésser deportats cap a França al dia següent. Benjamin total enfonsat moralment i incapaç de repetir l'aventura, posà fi a la seva vida el mateix dia 26 de setembre de 1940 amb una sobredosi de morfina a l'Hotel de Francia, on estaven hostatjats. Fou enterrat en el cementiri marí de Portbou en una tomba pròpia durant cinc anys, que pagava mossèn Freixa amb els diners que havia rebut per endavant. Però després com que ningú pagava les despeses del nínxol, les seves restes foren llançades a la fossa comuna del cementiri.
El que ningú sap amb certesa, és que va passar amb la cartera que transportava, tot i que el manuscrit va aparèixer a Paris molts anys després, no es coneix si era tot el que contenia la misteriosa cartera de mà de Benjamin durant l'extenuant travessa del pirineu.
 |
Memorial Passagen de Dani Karavan |
A l’any 1994 l’Ajuntament de Portbou, la Generalitat i l’Estat Alemany, inauguren el “Memorial Passagen” de l’escultor israelià Dani Karavan, en honor de Walter Benjamin i dels exiliats europeus durant dels anys 1933-1945. Avui dia, períodicament és recordat i estudiat el seu llegat en diferents actes i jornades. |
|
|
|
|
|
|
|
 |
|
 |
|
MARIA MERCÈ ROCA I PERICH
Escriptora
|
| Portbou, 1958 |
|
|
|
Maria Mercè Roca i Perich neix el 19 de juliol de 1958 a Portbou. Va néixer en una família lligada com moltes altres de Portbou amb el ferrocarril per part del seu pare.
De ben jove els estius els aprofitava per a treballar de dependenta, fet que ha quedat descrit en la seva narrativa. Als setze anys es trasllada a Girona on hi cursa el batxillerat fins el COU. Passant per una feina d'administrativa arriba a l'ensenyament d'adults, on ensenya català.
Inicia la carrera de filologia catalana, estudis que no finalitzarà, però que li obre l'esperit i el desig d'escriure, fet que es veu compensat amb guanyar el segons premi a Girona del Just Casero a l'any 1984.
 |
Maria Mercè Roca participant en la lectura continuada de l'obra de Josep - Abril 2010
© ACN |
Al 1985 guanya el primer premi Recull amb "Veus de dones" i més tard el premi Victor Català amb "Sort que hi ha horitzó". El 1986 guanya el premi Josep Pla amb "El present que m'acull". A partir d’aquí la seva obra va anar creixent com els premis, on destaca el premi Sant Jordi a l'any 1992.
La seva labor amb més d'una vintena d'obres emmarcades en relats breus, novel·les, novel.les juvenils i entrevistes, s'ha vist ampliada en altres camps com el periodístic, la ràdio i la televisió, on destaca el seu treball "Secrets de família".
L'obra de Maria Mercè Roca és molt extensa tant pel que fa a la narrativa breu, la novel·la o la no ficció.
L'obra de Maria Mercè Roca és molt extensa tant pel que fa a la narrativa breu, la novel·la o la no ficció. Ha rebut quatre premis importants tals com: Just Manuel Casero (1984) per “Vestit de verd i blanc”, Puig i Llensa de narració (1985) per “Veus de dones”, Victor Català (1985) per “Sort que hi ha l’horitzó”, Josep Pla (1987) per “El present que m’acull”, Sant Jordi (1992) per “Cames de Seda” i Ramon Llull (2000) per “Delictes d’amor”.
|
"Bones intencions" (2011) |
A l’any 2003 entre com a diputada en el Parlament de Catalunya, de la mà de l’Associació Catalunya 2003, una entitat impulsada bàsicament per Pere Esteve i Abat (Tiana, 1942 – 2005). Al morí el seu impulsor la formació es dissolt i la Mercè Roca passa a les files d’Esquerra Republicana de Catalunya, estant en el Parlament fins el 5 d’octubre de 2010, al final de la VIII legislatura. |
|
|
|
|
|
|
|
 |
|
FREDERIC MARÉS I DEULOVOL
Esculptor |
Portbou, 1893
Barcelona, 1991 |
|
|
La seva familia va arribar a Barcelona el 1903, quan tenia deu anys. Va formar-se en l'Escola d'Arts i Oficis i Belles Arts de Barcelona, indret on més tard va exerci de professor i que no deixeria fins arribada la seva jubilació a l'any 1964.
Marés fou un gran escultor, no únicament lligat a l'art, sinó també a la docència, fet que va deixar petjada en l'Escola Superior de Belles Arts i en l'Escola d'Arts aplicades i Oficis Artistics de Barcelona. També va ocupar la presidència de la Reial Academia de Belles Arts.
Professionalment va estar lligat a l'escultor modernista Eusebi Arnau, essent el seu primer monument el dedicat al canonge Rodó que está situat a la Plaça del Clot, i que va ésser inaugurat el 1919.
Altres treballs de Marés van venir emmarcats en l'àmbit de l'escultura de tipus funerari i de la figura femenina nua, fet que li va comportar ésser considerat com un escultor noucentista.
Finalitzada la Guerra Civil, diferent imatges i part de l’església van queda malparades, pel que es va demanar a Marès, que refés els caps i les mans de totes les imatges de l'exterior així com la realització de la talla de la Marededéu que presideix l'altar. |
|
|
|
|
|
 |
|
FABIÀ ESTAPÉ i RODRIGUEZ
Economista |
Portbou, 1923
León, 2012 |
|
|
Va estudiar Dret a la Universitat de Barcelona, on s'hi va llicenciar a l'any 1946 i, on també va començar a treballar-hi com a professor ajudant. Posteriorment a l’any 1953 es va doctorar en la Universitat Central de Madrid obtinguen el premi “Román Riazo”.
De retorn a Barcelona, a l'any 1954 fou nomenat professor d'Història econòmica de la Universitat de Barcelona. Posteriorment aconseguiria la càtedra en Economia i Hisenda, i més tard, a l'any 1960 la de Política Econòmica. En la mateixa universitat en fou degà de la Facultat de Ciències Econòmiques i rector en dues ocasions, durant el període de 1969 a 1971 i un segon cop entre 1974 i 1976. També va estar professor convidat de la Universitat Pompeu Fabra.
 |
Universitat Central de Barcelona |
Durant la presidència en el F.C. Barcelona de Francesc Miró-Sans i Casacuberta (Barcelona, 1918-1989) que va durar un període de set anys i sis mesos (1953 a 1961), Fabià Estapé en fou comptable durant uns dos anys, entre 1959 i 1961.
Entre 1972 i 1974 va deixar la docència per assumir el càrrec de Comissari del "Plan de Desarrollo" dissenyant el segon i tercer pla de desenvolupament del llavors ministre Laureano López-Rodó, tornant a la universitat de Barcelona un altre cop, on seria rector per segona vegada.
Mort Franco al 1975, Estapé es declara obertament d'esquerres. milita en el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), així com membre del sindicat Comissions Obreres (CCOO), exercint una forta influencia sobre les elits del socialisme català.
|
"Deu Grans Catalans" (2006) |
Partidari de la intervenció de l’Estat en la economia i de l’esperit de l’economista nord-americà Keynnes i dels economistes Schumpeter (austríac) i Galbraith (canadenc), Estapé és considerat un dels economistes amb més influència del país de tendència d’esquerres vinculat a CCOO i al PSUC.
La seva participació activa en els plans de desenvolupament del ministre franquista Laureano López-Rodó, va suposar una modernització, i un impuls per tal de sortir de l'autarquia imperant del moment i, iniciar-se vers el camí del creixement i desenvolupament econòmic, d'una Europa que cada cop més caminava cap a una unificació política i econòmica.
També fou articulista al diari "La Vanguardia", on hi va arribar a escriure més de 1.500 articles, col·laborant també en medis com la ràdio i la televisió, activitats que va complementar amb la publicació de diferents llibres, per tal que el complexa món i argot del món de l'economia fons més accessible al públic en general.
 |
Estapé fou membre de la "International
Joseph A. Schumpeter Society". |
Durant la seva vida va rebre diferents distincions i càrrecs propis en base a la seva prestigiosa trajectòria en el món de l'economia. Fou acadèmic de la Real Acadèmia de Ciències Morals i Politiques, creada durant el regnat d'Isabel II a l'any 1857.
El març de 2010 va ser nomenat fill adoptiu de Centelles (Osona) en un homenatge que li va retre el poble. Havia estiuejat a Sant Martí de Centelles, el municipi veí i, s'havia convertit en un dels millors estudiosos i reivindicadors de la figura de l’enginyer centellenc Ildefons Cerdà i Sunyer (Centelles, 1815 - Caldas de Besaya, Cantàbria, 1876), enginyer i urbanista de gran prestigi i creador de la Barcelona urbana moderna.
|
"Vida y Obra de Ildefonso Cerdá" (2001) |
Fou guardonat a l'any 1963 amb la "Gran Cruz de la Orden del Mérito Civil", a l'any 1971 amb la "Cruz de Alfonso X, el Sabio". A l'any 1990 de mans del president Jordi Pujol rep la "Creu de Sant Jordi" i a l'any 1995 el premi "Jaume I d'Economia" per part de la Generalitat Valenciana. Fou també nomenat "Officiel de la Légion d’Honneur" pel president Georges Pompidou i membre de la "International Joseph A. Schumpeter Society".
Havia nascut a Portbou el 14 de setembre de 1923 i va morir a León, el 31 de gener de 2012, on hi vivia de feina temps, i on el va sorprendre un atac de cor, del qual no es va poder recuperar.
|
|
|
|
|
|
|
|
