|
|
|
ARRELS DE LA VILA MARINERA
 |
Monument a la Gent del Mar de l'escultor Josep Maria Simón Quintana, que es va instal·lar a l'any 1979 en la zona coneguda com La Punta, en el casc urbà de L'Escala.
|
L'Escala és el municipi situat més al sud-est de la geografia de la comarca de l'Alt Empordà, amb una superfície on pràcticament, un terç està dedicat a zona urbana, i la resta que li queda és una zona plana ocupada en la seva major part per zona agrícola, zona d'erms i una petita part, de zona forestal.
L'Escala ha estat i continua essent un vila marinera, una població que durant anys va viure de cara al mar, d'on en sortien els recursos per la seva gent per a poder viure amb dignitat, tot i que avui ja no és la vila cent per cent marinera com antany,tot i que encara en conserva una bona part, al menys referent a la pesca.
Una activitat que fou la primera en aquests indrets, quan el pescadors es desplaçaven de Sant Martí d'Empúries a petites cales de la part sud, que quan es girava mala mar, els hi era molt difícil o pràcticament temerari tornar a Sant Martí d'Empúries, es per això que molts pescadors en part per resguardar-se dels temporals i també per a guardar-hi els estris de pesca, fou com a poc a poc es van anar construint petites barraques en aquestes cales, que posteriorment es transformarien en habitatges més sòlid, sobre tot a la cala i platja de Can Panxo, abans dita Port de l'Escala d'Empúries, i que finalment seria el nucli i origen amb nom exclusiu només de l'Escala.
Tanmateix, continua de cara al mar amb altres activitats com poden ésser l'esbarjo i lleure marí o les activitats subaquàtiques molt actives, per dir-ne algunes, amb un segell de marca escalenca, coneguda arreu i per tothom, si es parla del seu producte per excel·lència, i que són les "Anxoves de l'Escala".
 |
Monument dedicat a la dona del pescador de l'escultor F.X. Vila Mitjà instal·lat a l'any 1991 i situat en el Passeig del Dr. J.Mª Isern |
Tanmateix el territori on avui s'ubica l'Escala, fou assentament de diferents pobles des de la prehistòria, ja que el primers pobladors es poden situar a l'entorn de fa uns 350.000 anys, continuant en aquest territori en els anys successius, fins arribar al neolític a uns 7.500 anys d'antiguitat, on continuava vivint gent.
Els primers pobladors sembla van ésser principalment caçadors, que vivien de la caça dels entorns com era principalment la zona de la muntanya del Montgó, o molts quilòmetres a la rodona estava farcit de boscos d'alzinars, que progressivament es van anar reduint en benefici de l'agricultura.
L'Escala de tota la vida ha estat una vila marinera, cap els any cinquanta L'Escala era un petit poble de pescador, on el lloc principal de resguard, entrada i sortida de les barques era la Platja de Can Panxo, al vell mig de la població, i que amb els anys, s'ha desplaçat a l'actual port pesquer i de lleure.
Les barques no eren bous, com les que es poden contemplar a ports com les poblacions de Roses, Palamós o Blanes, sinó que eren principalment barques palangreres i bots de llum, entre d'altres de caire més particular.
Actualment L'Escala disposa d'un port amb una dàrsena pesquera i una dàrsena esportiva, conegut com a "Port de la Clota Grossa", limitat per la platja de riells i la Punta del Bol Roig, amb un calat de bocana entre els 4 ÷ 10 metres, amb dos dics, catorze molls i amb un total de 2.923 metres de línia de molls.
Des del port de la Clota Grossa, es pot fer un camí de ronda, el GR-92 que en uns quatre quilòmetres, en direcció sud, es pot arribar fins la Cala Illa Mateu a Montgó, acompanyat a mà esquerra pel mar i la seva costa abrupte i a la dreta, per un frondós bosc de pinars, tot plegat pertanyent a una part del Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter, com es descriu més avall d'aquesta mateixa pàgina dedica a L'Escala.
• Delimitació del municipi
L'Escala ni es dels municipis més gran de l'Alt Empordà, el més gran és Albanyà amb 94,49 Km2 o dels més petits, ja que aquest el tanca el municipi de Santa Llogaia d'Àlguema amb 1,94 km2. Per tant L'Escala amb una superfície de terme municpal de 16,3 Km2, es pot considerra entre els mitjans.
 |
Revolt del Mas Duaner de la Ruta Pirinexus |
 |
 |
 |
Un tram de la Ruta Pirinexus pel Pla de L'Escala |
|
Un tram de la Ruta Pirinexus pel Pla de L'Escala |
Tot el seu territori est és totalment costa i per tant, banyat pel Golf de Roses, amb una longitud que arriba pràcticament a uns vuit quilòmetres de litoral marítim, on s'hi barregen, platges de sorra fina i agradable, el port pesquer i esportiu, una costa rocosa i abrupte, que forma part del Parc del Montgrí.
Està envoltat de nord a sud pel oest amb el municipis de Sant Pere Pescador, L'Armentera, Ventalló, Viladamat, Albons, Bellcaire d'Empordà i Torroella de Montgrí.
• Orografia i relleu del territori
Donades les característiques geogràfiques de costa, el territori de L'Escala, no és un territori muntanyós, únicament té la muntanya del Montgó on la part més elevada es troba a 105 metres sobre el nivell del mar, i un altre més cap a l'interior que es un petit puig, el Puig Sec que es troba a tan sols a 61 metres sobre el nivell del mar.
A mesura que el territori es dirigeix cap a l'oest cada cop és més pla i amb poc nivell, ja que la zona del Camp dels Pilans, Les Corts i el Veïnat de Cinc Claus, està a una mitjana d'uns 5 metres sobre el nivell del mar.
• Riquesa hidrogràfica, vegetació i clima
L'Escala és una municipi que no disposa de cap reserva hídrica de cap mena en quan a rius d'importància, només compte amb algunes rieres com el Rec de Cinyana que recull aigües del pla sud-oest del municipi o el Rec del Molí, que vessa les seves aigües a la part dreta del la Platja del Rec del Molí, més coneguda per la gent del poble como Les Primeres Sorres.
Ja cap al nord hi ha una petita zona pantanosa coneguda com El Riuet, part de la qual és coneguda com el Riu Vell, i que de fet, juntament amb bona part del territori que envolta el Veïnat de Cinc Claus, forma part del Parc Natural dels Aiguamolls de l'Empordà.
La zona boscosa és molt poc extensa, i es troba bàsicament a la part sud-est que és la que toca amb el municipi de Torroella de Montgrí, i per tant, forma part del Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter, essent els pins i les alzines els arbres més predominants, com també hi ha bona part de plantes com el romaní, la farigola, l'espígol o la ruda, totes elles amb bones propietats medicinals.
El clima és el típic de l'Alt Empordà, on els hiverns són prou freds i els estius calorosos, tot i que cal fer esment que el vent, sobre tot la tramuntana, tot i que el xaloc i el llevant, molts cops es fan sentir.
• Infraestructures i vies de comunicació
L'Escala és una població ben comunicada per carretera, i també per mar, no disposant de tren ni aeròdrom per petites avionetes, tot i que hi ha un petit aeròdrom a Viladamat a uns 8 km de L'escala.
Pel que fa al tren, té varis punts de referència, com ara Flaçà on hi ha l'estació dels trens de rodalies i de mitja distància que es troba a 25 Km. i la de Figueres, a uns 26 Km, tot i que aquesta última és de més bon anar.
Pel que fa al tren TGV es localitza a Figueres-Vilafant a 28 Km, però també es pot agafar a l'estació de Girona que hi ha una distància de 45 Km. L'aeroport de Girona - Costa Brava, es troba a 54 Km, i el de Barcelona a 155 Km.
Per carretera a L'Escala s'hi pot arribar pel nord venint de Sant Pere Pescador, per l'est per Viladamat a partir de la GI-623 des de la N-II (Orriols) o de l'autopista AP-7 (Sortida/entrada nº 5) i pel sud, venint de Bellcaire d'Empordà per la GI-632 o per Albons per la GIV-6322.
Pel que fa al transport regular de viatgers per carretera, la línia regular d'autobusos que cobreix tota aquesta zona és l'empresa SARFA.
• Ens que formen el municipi de L'Escala
A part del propi cas urbà de L'Escala, en el municipi oficialment hi ha tres ens que en formen part que són: Sant Martí d'Empúries, Cinc Claus i Les Corts, tots ells amb petits nuclis disseminats poblacionals.
L'Escala ha estat de sempre i al llarga de la seva història un poble mariner, i per tant, amb una població que pràcticament ha viscut de cara al mar, de la pesca de les seves diferents varietats i tupis de embarcació, i ha sabut treure'n profit dels seus fruits, concretament de la anxova, aquest peix blau i imprescindible en els plats de la dieta mediterrània.
 |
|
 |
Mas Calons i Mas Vicenç (segles XVI - XVIII) |
|
Mas Vilanera (segles XVI - XVIII) |
Donada la dedicació de la gent de L'Escala vers el mar i el fet de disposar d'un territori mitjanament reduït, ha fet que la pagesia, tan arrelada a les terres de l'Empordà i dels seus habitatges tan singulars com son les masies, no siguin unes construccions molt extenses en el territori escalenc.
Tanmateix dins el poc nombre de masies que hi ha, les existents són edificacions d'unes dimensions considerables i enormes, amb una característica molt peculiar, les més significatives, totes tenen majestuoses torres de defensa, algunes de planta quadrada altres de planta rodona, i a més, indicatius que antany foren veritables fortificacions de defensa com ho mostres signes arquitectònics medievals tant rellevant com matacans, espieres, sageteres i garites.
SANT MARTÍ D'EMPÚRIES
 |
Portal de Ponent de nit |
Sant Martí d'Empúries és una entitat de població situada al costat del Conjunt Arqueològic d'Empúries en la part nord del municipi de L'Escala.
Està emplaçat en un entorn molt agradable, tant pel que fa a la seva amplia platja, a les seves pinedes així com el petit nucli urbà, molt animat, atractiu i afable, on hi ajuda el bon nombre de restaurants i altres serveis, que la converteixen en un indret inexcusable a visitar si es va per aquesta zona, sobre tot a l'estiu.
El nucli de Sant Martí encara conserva molts dels vestigis de quan fou durant més de tres-cents anys, la capital del Comtat d'Empúries, que degut al seu emplaçament al costat del mar, era lloc idoni pels atacs sobre tot de pirates, corsaris i altres invasors provinents pel mar al llarg de molts anys.
Aquests perills va obligar per seguretat a reconstruir la capital del comtat terra endins, d'aquesta manera va néixer durant el segle XI la població de Castelló d'Empúries situada a 16 Km de Sant Martí d'Empúries.
El fet de situar la nova capital comtal en els turons on avui es troba Castelló d'Empúries, tenia l'avantatge que estava situada a cinc quilometres de la línia de mar i a més, separada per un gran nombre d'aiguamolls, fet territorial que li feien de frontera natural i dificultava les incursions; part d'aquest aiguamolls es conserven avui dia com son els Aiguamolls de l'Empordà.
Les arrels de Sant Martí d'Empúries es perden en el temps, era un territori tant estratègic que ja abans del l'any 600 aC hi havia assentament, ibers (indigets), fenicis, grecs i sobre tot romans, van convertir aquest indret en un llocs estratègic de comerç i de posterior entrada de conquesta, com fou durant l'Imperi Romà, on fou una de les portes d'entrada a la península ibèrica.
 |
Vista del camí de ronda litoral, Hotel Spa Empúries i Platja del Portitxol |
 |
|
 |
El Portixol |
|
Platja i antic moll grec |
Grecs procedents de Focea, quan van troba llocs com la costa italiana i siciliana ocupades, es van dirigí més cap a l'oest, d'aquesta manera fan forma colònies com la de Massalia, actual Marsella, i d'aquest enclavament a la desembocadura del Roine, es van traslladar a la costa catalana on fundaren l'enclavament d'Emporion, actual part del Conjunt Arqueòlogic d'Empúries i poble de Sant Martí d'Empúries.
Amb l'arribada dels romans la ciutat es va potenciar molt, tot i que amb el temps fou una altre ciutat catalana que va sorgir com una gran orba, Tarraco, actual Tarragona, que de fet passaria a ser una de les ciutats romanes més importants de la península ibèrica, i capital de la província romana de la Hispania Tarraconensis.
 |
|
 |
Vista parcial de la Platja de Sant Martí d'Empúries |
|
Muralles i Portal Nord |
 |
|
 |
Casa dels Enginyers |
|
Parc de la Creueta |
Caiguda Roma, van venir les incursions de pobles germànics des de la Gàl·lia, posterior entrada i expulsió dels musulmans per part dels Francs, els quals van arribar a terres catalanes, organitzant progressivament el territori en comtats a mesura que conquerien territori al musulmans.
D'aquesta manera es creen els comtats i marques, en el territori conegut com a Marca Hispànica; a l'any 812 es crea el Comtat d'Empúries, que perdurarà fins l'any 1402, quan mort Pere III d'Empúries, extingeix el llinatge directe, passant a formar part del Casal de Barcelona que en aquell moment estava en mans de Marti I, l'Humà (Perpinyà, 1356 - Barcelona, 1410).
Malgrat les destroces per les invasions, guerres i incursions bèl·liques, Sant Martí d'Empúries passaria a ser la capital del nou Comtat d'Empúries, tot i que en any propers ho deixaria d'esser en benefici d'un nou enclavament que seria Castelló d'Empúries, bàsicament per raons de seguretat, ja que per la seva ubicació i feble defensa, encara que estigues fortificada, era vulnerable als atacs procedents del mar.
Avui, Sant Martí d'Empúries es un petit nucli de població molt animat, sobre tot a l'estiu per la seva extraordinària i amplia platja d'aigua cristal·lina, a menys que el vent bufi de mar a terra, així com pel bon nombre de restaurants que inviten a fer-hi aturada.
Es un petit nucli poblacional, net i agradable on encara avui es poden contemplar el vestigis i ruïnes del que fou en el passat, tot i que quan va deixar d'ésser capital, va caure en la més absoluta ruïna, essent espoliades moltes parts i pedres del seu nucli en benefici d'altres construccions.
Actualment algunes parts como la porta d'entrada de ponent han estat restaurades, i altres restes es mantenen en estat ruïnós, com és la part nord. Sant Martí d'Empúries està catalogat com a Monument Històric, catalogat com a Bé Cultural d'Interès Nacional, pel govern espanyol (1944) i Bé d'Interès Cultural pel govern català (1996).
Malgrat l'estat ruïnós principalment del que fou dins la fortificació, el Castell, en la població totalment restaurada es troba l'església de Sant Martí d'Empúries.
• Església de Sant Martí d'Empúries i "Casa dels Enginyers"
L'església de Sant Martí d'Empúries es troba situada dins l'antiga ciutadella, en el mateix centre urbà de Sant Martí d'Empúries, en la plaça major i té com a veí l'edifici d'estil modernista construït pel Servei Hidrològic i Forestal, a l'any 1910, com a Casa del Servei Forestal, tot i que popularment l'edifici és conegut com a Casa dels Enginyers.
Fou la seu dels equips tècnics forestals que cuidaven de la fixació i repoblació de les dunes empordaneses, essent propietat de l'Estat Espanyol fins l'any 1994, que fou traspassat a la Generalitat de Catalunya i posteriorment a l'Ajuntament de L'Escala a l'any 2003, essent actualment un centre de documentació i recerca del patrimoni arqueòlogic grec de la Península Ibèrica.
 |
|
 |
Església de Sant Martí i Casa dels Enginyers |
|
Façana i peculiar campanar de l'església |
 |
|
 |
Interior de l'església |
|
Capitell |
L'església de Sant Martí, dedicada a Sant Martí de Tours (Pannònia, Hongria, 316 - Candes, França, 397), es va començar a construir a l'any 1507, dins de l'estil conegut com gòtic tardà, essent la seva estructura formada per una sola nau, amb una capçalera poligonal i amb una coberta del tipus de volta de creueria.
El seu interior silenciós i harmònic conserva diferents peces religioses d'interès, com també altres d'especial rellevància de tipus arquitectònic com la pila baptismal o la pila beneitera; aporta un espai de silenci i recolliment molt diferents dels seus entorns exteriors, animats i concorreguts.
+ Informació: Castelló d'Empúries
CINC CLAUS
El Veïnat de Cinc Claus es un ens dintre el municipi de L'Escala, actualment quasi deshabitat, ja que es un disseminat situat al nord del municipi a tan sols 3 km de Sant Martí d'Empúries i a 4 km del nucli urbà de L'Escala.
Malgrat ésser avui un veïnat despoblat, és un indret que ja figura la seva existència a l'any 958, amb el nom de Centumclaves, nom que en el segle XIV canvia, ja que figura com Quinque Clavibus, i sembla ésser era molt poblat en aquesta època, tornant a variar el seu nom ja que a l'any 1402 és conegut com a Sinch Claus, per tant, amb una toponímia més semblant al nom actual.
A Cinc Claus hi ha actualment unes poques masies i té especial rellevància, la petita església de Santa Reparada, que es troba en una esplanada dins el mateix petit i espaiós nucli entre el Mas Piferrer, Mas Sastre i Mas Concas.
 |
|
 |
Església de Santa Reparada |
|
Via d'entrada al Veïnat de Cinc Claus |
 |
|
 |
|
 |
Porta dovellada |
|
Antic carrer medieval |
|
GR-92 vers Aiguamolls de l'Empordà |
L'origen de la petita església es creu podria ésser originaria del segle VII, però que al llarg dels anys va anar patint modificacions, que l'han anat convertint amb el petit edifici religiós que actualment es pot contemplar.
La nau és única, de planta rectangular, amb una coberta a dues aigües i amb un petit campanar que sobresurt en la façana frontal, recullin-se en un document de 1389, que fou consagrada a Sant Joan Baptista i a Santa Eugènia, però a l'any 1703 fou canviada l'advocació dels referits, per Santa Reparada, una santa del segle III decapitada per no voler renegar del cristianisme.
CONJUNT ARQUEOLÒGIC D'EMPÚRIES
Parlar d'Empúries és iniciar la seva petjada a la historia a mils d'anys enrere, per tant, hi ha documentació abundant sobre aquest indret i les seves activitats, sobre tot comercials, i aleshores, TG només pretén donar una petita pinzellada a quest indret tan important i emblemàtic, no tan sols de la historia de Catalunya, sinó de tota la Península Ibèrica, com a una de les portes d'entrada de dos grans imperis, el grec més cultural i el romà, també cultural i arquitectònic, però alhora guerrer.
Un punt de partida es pot situar a l'entorn de l'any 575 aC quan navegants grec foceus, procedent de Fòcida, antiga regió de Grècia, però actualment en territori turc, van arribar procedents d'uns dos-cents quilòmetres en línia recta, d'un assentament també comercial nomenat Massalia, actual Marsella, establint un altre nucli comercial a Sant Martí d'Empúries.
El nom que va començar arrelar fou el de "emporia" que tenia el significat de "mercat", fet que va comportar que anés agafant la toponímia de "Emporion", a diferència de "Massalia" que sembla tenir arrels àrabs en la paraula "mars" que significa port.
 |
Vista general amb l'estatua d'Esculapi mirant al mar, font de salut |
 |
|
 |
Serapieion - Santuari dedicat a Isis i Serapis |
|
Muralles sector meridional |
 |
|
 |
Cisterna hel.lenistica |
|
Àgora - Basilica i Cementiri paleocristiá |
Emporion fou un important indret comercial on entraven diferents mercaderies de procedència mediterrània oriental, mentre que també, els vaixells carregaven diferents productes procedents de terres ibèriques, i on s'hi havia anat edificant un petita i senzilla població que avui és una part arqueològica i que es coneix com Palaia polis o ciutat vella, orbe que amb els anys s'ampliaria considerablement.
Roma va posar el peu a Emporion, com a resultes de les Guerres Púniques, que enfrontaven Romans i Cartaginesos, no sense forts enfrontaments amb diferents tribus que hi havia en aquesta regió.
 |
Vista general del Museu del Jaciment d'Empúries |
 |
|
 |
Esculapi/Asclepi (Déu de la Medicina) |
|
Aixovar funerari grec |
A l'inici de la segona Guerra Púnica, legions romanes comandades per Marc Porcí Cató, un jove legionari de només 18 anys, van desembarcar a Empúries, per tal de dominar bona part de la costa mediterrània de la Península Iberia i per tallar el pas de tornada a Anníbal que havia anat a Roma amb la intensió d'atacar-la.
Després de diverses batalles on la força de Roma fou molt superior, els romans es van anar assentant en el territori, fet que va propiciar que Empúries es transformés en un enclavament de gran importància passant a dir-se, Municipium Emporiae, i adquirint una importància molt rellevant.
Donada la importància de grans ciutats romanes com Narbona y Tarraco, Empúries va anar perdent pes específic, estratègics i comercial, pel que va començar la seva decadència, fet que es va fer més pelés a l'entorn de l'any 275, en temps de l'Emperador Marc Claudi Tàcit, en una època que Roma va viure greus convulsions històriques, de traïcions i assassinats de diversos emperadors per part de nuclis militars.
Tot plegat i arran de les continues i cada vegada més nombroses i continuades invasions germàniques, sobre tot per part de tribus d'origen visigot, van fer que la gent d'Empúries, progressivament s'anés desplaçant cap a la fortificació de Sant Martí d'Empúries, on hi trobava refugi.
 |
Domus dels mosaics a la Ciutat Romana |
 |
|
 |
Fòrum romà |
|
Muralla i Portal d'entrada al Cardo maximus |
 |
Amfiteatre romà |
El refugi fou un tant efímer i sacrificat, ja que fou un nucli constant al llarg de la historia d'atacs germànics, àrabs, hongaresos, francesos i fins i tot, per les mateixes tropes de Joan II d'Aragó durant la Guerra Civil Catalana (1462 i 1472), fins el punt que després d'anys de petúnies i atacs, a principis d'aquest mateix segle XV, la població ja havia començat a adreçar-se terra endins, naixent la població de Castelló d'Empúries.
Malgrat tot, la població que hi quedava encara va continuar patint atacs i assetjaments, fins que en el segle XVIII la rellevància de L'Escala fou superior, Sant Martí d'Empúries, refugi primitiu dels antics habitants d'Empúries, va entrar en una total decadència, fins a mitjans del segle XX, on el turisme i el seu enclavament privilegiat l'han convertit en un indret d'obligada referència, després o abans d'anar, a visitar l'interessant i espectacular Jaciment grecoromà d'Empúries, el més important de Catalunya.
ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT PERE I SANTA MÀXIMA
 |
Església de Sant Pere i Santa Màxima |
Malgrat la gent va començà a deixar Sant Martí d'Empúries per anar cap a Castelló d'Empúries, terra endins i a més, protegit per una barrera natural com els aiguamolls, molta gent continuava vivint a la mil·lenària població emmurallada, molta d'aquest gent eren evidentment, gent del mar, pescadors.
La costa rocosa del sud fins arribar pràcticament a les Illes Medes, era zona de pesca a prop de terra, i per tant, un lloc idoni per a treballar i treure'n els fruits del mar, però la mar com la muntanya, a vegades juguen males passades, sobre tot pels agosarats o pels que es veuen obligats a treure'n virolles per portar un plat a taula.
Això es el que passava als pescadors que feinejaven per aquestes aigües, que a vegades a corre-cuita s'havien de refugiar en les cales properes a terra, una d'aquestes cales era la Platja de Can Panxo o Platja de les Barques, que de mica en mica s'hi van anar construint barraques on els pescadors hi guardaven els estris de mar i també, esperar que passés la mala maror climàtica i la mala mar, que els hi permetés retornar a Sant Martí d'Empúries, tan bon punt poguessin.
Això va fer que de barraques passessin a construir-se les primeres cases i habitatges decents, possiblement també perquè molt gent va començar a treballar vinyes terra endins, en tot cas, tot plegat a l'entorn de mitjans del segle XVII, està documentat que a la dita barriada del Port de L'Escala d'Empúries a l'any 1660 hi havia a l'entorn de les 20 edificacions, que segons estimacions podria rondar entorn als 80 habitants.
Totes les persones que anaven habitant aquest indret si volien complir amb els seus preceptes catòlics, com anar a missa els dies festius o fer-hi ceremònies com batejos, casaments o enterraments, havien de desplaçar-se fins a Sant Martí d'Empúries, fet que va propiciar que la comunitat del Port de L'Escala es mobilitzés per tal de demanar de disposar d'un temple i un cementiri més a prop.
D'aquesta manera es van sol·licitar els permisos corresponents i la mateixa comtessa d'Empúries Na Caterina Folch de Cardona, va fer donació d'uns terrenys al marge dret del camí que conduïa a Torroella de Montgrí, zona on avui encara hi ha l'actual església parroquial.
Era el 14 d'octubre de 1680 quan fou col·locada la primera pedra que donà inici a la construcció de l'església, essent beneïda el 28 de juny de 1681 i el dia 29, és a dir, l'endemà es va celebrar la primera missa, un dia molt remarcat, ja que era la festivitat de Sant Pere, que seria a qui consagrarien i dedicarien l'església del poble, amb una clara devoció al apòstol pescador jueu de Betsaida.
Aquesta església esmentada beneïda a l'any 1681 devia en aquest moment està molt endarrerida, ja que des de la primera pedra fins la benedicció i primera missa només havien passat vuit mesos, i no seria, l'edifici eclesiàstic que avui podem admirar; fins el 1682 no serien beneits els terrenys dedicats a cementiri, on s'hi faria el primer enterrament l'1 de juny de 1682, i que seria desnonat als 185 anys després.
La població creixia i per tant, en pocs anys la primitiva església i el cementiri es va fer petits per tal de poder atendre les necessitats religioses dels feligresos; és per això que s'inicia el projecte per a la construcció d'una nova església de dimensions molt superiors a l'existent.
Havien passat tan sols vint anys de la posta en marxa de l'església, quan ja es disposava d'una nova llicència per a edificar una nova església i ampliar el cementiri, al costat d'on hi havia l'actual, consagrada a l'any 1681 i en els terrenys cedit per la Comtessa d'Empúries.
El 13 de febrer de 1701 es va col·locar la primera pedra de l'església que avui es pot contemplar i el 3 d'octubre de 1739 es va beneir, iniciant els seus serveis eclesiàstics, tot i que sembla que l'obra no estava ni de bon tros acabada, ja que documentalment es coneix que amb posterioritat es va cobrir la nau principal, disposar de pila baptismal, acabar la façana (1761), col·locar campanes i rellotge, així com l'acabament de les capelles laterals, que per primer cop es feria referència a Santa Màxima, la patrona de L'Escala.
L'edifici eclesiàstic amb un estil gòtic tardà, pel que fa l'interior i barroc en quan a la façana i altres detalls com el gran rosetó, fou pràcticament en la seva totalitat suportat econòmicament per diferents persones particulars de rellevància de la població i sobre tot, pel col·lectiu pescador, que a través del "Dret de pesca", hi feia regularment aportació econòmica per a poder continuar amb les despeses de la seva construcció, fet que també hi ajudaven els cobraments que es feien pels serveis religiosos, caritats i altres ofrenes.
La seva importància i independència religiosa, convertint-se en una església parroquial, es materialitzà parcialment a l'any 1717, però no fou fins el 2 de desembre de 1777, quan quedà del tot, deslligada de l'església parroquial de Sant Martí d'Empúries, tot i que ja feia temps hi havia alguna pica baralla entre preveres d'ambdues parròquies, on sembla que els ingressos i drets d'antiguitat, en foren la causa principal, l'antic Port de L'Escala en aquella època ja s'havia convertit en una població d'uns dos mil habitants, mentre Sant Martí d'Empúries, en poc feines arribava als 80 residents.
Els anys van anar passant, la població de L'Escala i la seva església parroquial no en foren aliens als esdeveniments històrics del país, a les necessitats de reparació i de complements per a l'església parroquial o en superar l'epidèmia de còlera, com la que hi va haver a l'estiu de 1885, on hi van morir 374 persones, segons dades aportades pel llavors metge de L'Escala, Rossend Pi i Puig (Pals, 1841 – Barcelona, 1934).
El dimarts 14 d'abril de 1931, significarà una fita històrica en tots sentits, era proclamada la II República Espanyola, en substitució de la monarquia, en aquell moment en mans d'Alfons XIII que marxà a l'exili. Donada la ideologia republicana, poc propensa a les manifestacions i estaments religiosos, no va perjudicar les ordres religioses, però tampoc les va afavorir amb res, això vol dir que les despeses que havien de suportar esglésies parroquials com la de Sant Pere de L'Escala, es van veure privades de qualsevol ajut de caire oficial.
Arran de la sublevació de les tropes desplaçades al nord d'Àfrica i Canàries a la tarda del 17 de juliol de 1936, i que va comportar la sublevació del mateix estament a tota la península l'endemà 18 de juliol, sí que se inicià en els territoris on l'aixecament militar fou reduït, un veritable i salvatge esclat revolucionari en contra de molts estaments, famílies i particulars, així com un odi i una aversió malaltussa amb tot allò relacionat amb la religió, sense diferència entre persones, edificis, documents o objectes de tot tipus.
Onades de salvatges i capcalents, es van dedicar a cremar i destruir esglésies, convents, ermites o qualsevol cosa relacionada amb l'ordre eclesiàstic, i el pitjor, assassinant impunement a molts religiosos sense cap mirament.
En aquell moment el rector de L'Escala era Mn. Carles Costa i Albert (Vilabertran, 1870 - L'Escala, 1944), que ho era des de 1912, fins l'any 1944 quan va morí. Una bona persona dedicada a fer el bé als seus feligresos i als escalencs en general, fet que va comportar que fos fermament defensat pel poble en contra dels comitès de bergants criminals que el volien "ajusticiar", propòsit que sortosament no van aconseguir.
Dissortadament qui no va tenir tanta sort fou un coetani seu i rector de la vila on havia nascut, Vilabertran, que era Mn. Artur Rovira i Gil (Cabanes, 1883 - Vilafreser, 1936), el qual fou qui va amagar una de les joies més preuades i valuoses de l'art català, la Creu de Vilabertran, una joia de l'orfebreria del segle XIV, feta en els tallers de l'orfebre gironí Francesc Artau.
De cap manera, mossèn Rovira va voler dir a tota aquella banda de cràpules assassins, on havia amagat l'obra majestuosa, cegats d'ira i odi, el van ficar dins un sac, ruixant-lo amb benzina i calant-li foc.
Durant varis atacs dels comitès de carcans, l'església de Sant Pere fou incendiada, pels quatre costats, principalment l'altar major amb el seu espectacular retaule com també la sagristia, fet que va comportar que només aguantés la fàbrica, quedant ennegrida i molt malmesa. Sortosament moltes relíquies foren amagades a cases particulars i retornades un cop acabada la guerra, i altres robades, com va passar en molts edificis religiosos del país, pels més "espavilats", que feien actuar als capcalents, però ells, guardaven les peces de valor que posteriorment van vendre per diferents canals, enriquint-se de les malifetes i dels que havien robat.
Acabada la Guerra Civil (1936 - 1939) es va anar reconstruint de manera parcial, fins l'any 1948 que amb la consagració d'un nou altar major, es podia dir que quasi quedava l'església en condicions per tornar ésser un temple mereixedor de l'esplendor que els avantpassats de L'Escala, amb tants sacrificis i penúries econòmiques, però també amb il·lusions i joia li havien dedicat, per tal de gaudir d'un temple digne per a la vila empordanesa pescadora.
L'any 1982 es va celebrar el III Centenari de l'autonomia i la dependència de l'església parroquial de Sant Pere del Port de l'Escala de la de Sant Martí d'Empúries, fets ocorreguts a l'any 1682, una gran festa que seria completada a l'any 1984 amb la troballa de les relíquies de Santa Màxima, amagades soterrades en una vinya durant la Guerra Civil, i de la inauguració a l'any 1985 dels vitralls del temple; el que ha quedat incomplert per la historia, son els dos campanars on el esquerrar ha estat parcialment operatiu, però de fet inacabat com el dretar.
CEMENTIRI MARI
Junt a l'edifici eclesiàstic de la primitiva església del llavors Port de l'Escala d'Empúries que es va iniciar la seva construcció a l'any 1680, s'hi va instal·lar un cementiri per a la gent d'aquest part del territori, un camp sant que rebria la benedicció a l'any 1682 i el primer enterrament l'1 de juny de 1682, on sembla que les sepultures eren al terra.
Amb el pas del temps la població del Port de l'Escala anava creixent, fet que l'església i el propi cementeri es feien petit per una població cada cop més nombrosa.
Pel que fa a l'església, el 13 de febrer de 1701 es va posar la primera pedra del que seria l'església parroquial de Sant Pere i Santa Màxima, que avui es pot contemplar, tanmateix, de la mateixa manera que l'església antiga havia quedat petita, i es va decidir fer-ne una de nova, el cementiri també va quedar petit.
L'augment de població, l'epidèmia de malària de 1836, i la legislació que no permetia que els cementiri fossin construïts dins els casc urbans, va forçar a que calia la construcció d'un nou cementiri, fet que es va materialitzar a l'any següent 1937, i que posteriorment s'ampliaria a l'any 1854 i una altra vegada a l'any 1870, completant-se amb la construcció d'una petita capella a l'any 1876 i posteriorment s'hi feria un altre arranjament que seria la construcció d'un porta de ferro forjat, quedant d'aquesta manera el recinte tancat.
En diferents èpoques es van viure alguns altercats degut que hi havia gent que no volia rebre els sagraments abans de morir, i per tant, el rector considerava que eren apòstates i per tant, no mereixien rebre sepultura en un lloc sagrat; polèmica que es va solvatar amb la construcció d'un mur.
Per tant, el cementiri quedà dividit en dues parts, però a partir de la proclamació de la II República Espanyola, el cementiri va ésser unificat i va rebre el qualificatiu de Cementiri Municipal, unificació que no va durar gaire, ja que després de la Guerra Civil, fou separat un altre cop, fins el 1995 quan quedar definitivament junt.
 |
|
 |
Porta d'entrada al Cementiri marí |
|
Vista parcial de l'interior del cementiri marí |
El nous plans urbanístics de l'Escala, van fer que el cementiri vell o cementiri marí, com també es coneix quedés obsolet tant per la seva ubicació, com per la seva capacitat, el que va motivar la construcció d'un nou i tercer cementiri per a l'Escala, aquest cop emplaçat a la zona nord del municipi.
Per tant, no fou fins l'any 1958 quan ja es va començar a parlar d'un nou cementiri municipal, en un altre indret del municipi, quelcom que duraria entre tramitacions i obres fins a finals dels anys 60.
A l'any 1970 queda definitivament tancat el Cementiri marí i entra en servei el nou cementiri emplaçat just en el quilòmetre PK 17,4 de la carretera GI-623 ben bé en el límit entre el terme municipal de l'Escala i el de Viladamat, en el paratge conegut com les Nietes.
El vell cementiri de l'Escala que durant 133 anys (1837 - 1970) havia estat el camp sant dels vilatans de la vila marinera, posava punt i final a la seva història, sortosament es conserva en bona part, el qual a l'any 1978 fou declarat Bé Cultural d’Interès Nacional, essent l'únic en la seva categoria a la Costa Brava.
MUSEUS DE L'ESCALA
 |
Museu d'Arqueologia |
Actualment el municipi de l'Escala compte amb quatre museus perfectament organitzats i actius, dels quals tres es troben en el mateix nucli urbà, mentre que l'altre està situat fora del casc urbà de l'Escala, i concretament en el jaciments grecoromans d'Empúries.
Les quatre entitats museístiques són: el Museu de l'Anxova i la Sal, el Centre d'Interpretació del Peix, conegut amb l'acrònim de MARAM, el Museu Arqueològic del Jaciment Grecoromà d'Empúries, que forma part de la xarxa de Museus d'Arqueologia de Catalunya, l'Alfolí de la Sal, conegut també com a Museu de l'Escala.
Hi ha un cinquè museu situat en la zona urbana de prop de la Platja del Rec o de les Primeres Sorres, igual que també s'hi troba el Museu de l'Anxova i la Sal, que és el Museu de la Moto, col·lecció Vicenç Folgado, de caràcter particular, que disposa d'un extensa varietat de motos, cotxes i altres vehicles i objectes.
Dins les diferents activitats que organitzen alguns museus oficials de l'Escala, estan les visites i rutes guiades, on es destaquen per exemple, la visita a la casa-museu dels Pescadors, conegut com a Can Cinto Xuà, la ruta dels búnquers de la costa en el tram des del Port de la Clota fins la Torre de Montgó, les Barraques de Pescadors de la cala de la Creu o la Ruta dramatitzada Victor Català entre d'altres.
• Museu de l'Anxova i la Sal
El Museu de l'Anxova i la Sal és l'expressió màxima que representa l'essència del naixement de l'Escala, de la historia de la seva gent i de la feina que els hi donava el sosteniment per tal de portar un plat a taula, que no era una altra que viure de cara al mar i aprofitant la seva riquesa i els seus fruits.
Les anxoves i la sal, són en primer lloc un peix blau i un ingredient indispensable en la cuina mediterrània, i en segon lloc, un compost que surt del mar que acompanya molts àpats i el salaó de les conegudes Anxoves de l'Escala, conegudes arreu.
 |
|
 |
Antic escorxador i actual edifici del museu |
|
Vista d'una de les sales del museu |
 |
|
 |
|
 |
La sal |
|
Imatge d'un antic pescador |
|
Anvoxes de l'Escala, tot un símbol |
El museu fou inaugurat el 29 de juliol de 2006, i es va instal·lar, on continua, en el que havia estat l'antic escorxador de l'Escala, un edifici construït a l'any 1913 en substitució de l'antic escorxador de la Platja del Cargol, que a l¡agost de 2001 el Ple Ajuntament va aprovar el projecte de "Remodelació de l'Escorxador per a Centre de Gestió i Difusió del Patrimoni Cultural", fet que va ajudar a que s'hi instal·lés el futur museu.
Cada any el museu celebra la Festa de la Sal, un esdeveniment en el mes de setembre que té com a comès recordar la vida quotidiana que durant molts anys va donar feina a molta de gent de l'Escala quan es transportava la sal procedent de Torravella (Baix Segura, València) o d'Eivissa, que arribava per mar, per dipositar-la a l'Alfolí, i posterior distribució a altres indrets de la comarca.
+ Información: Museu de l'Anxova i la Sal
• Centre d'Interpretació del Peix (MARAM)
 |
|
|
|
Escut |
Bandera |
Logo turístic |
|
|
|
 |
L'ESCALA EN XIFRES |
|
|
GENTILICI |
Escalenc, escalenca |
SUPERFICIE DEL MUNICIPI |
16,31 Km2 |
COMARCA |
Alt Empordà |
PARTIT JUDICIAL |
Figueres |
BISBAT |
Girona |
CODI POSTAL |
17130 |
MERCAT SETMANAL |
Diumenge |
COORDENADES GPS |
Latitud N 42.126156º - Longitud E 3.134894º |
ALTITUD |
14 metres |
CIUTAT AGERMANADA |
|
|
|
FESTA MAJOR |
Juny |
FESTA DE LA SAL |
Setembre |
| |
|
WEB AJUNTAMENT |
|
WEB DE TURISME |
|
| |
|
 |
|
|
|
El temps a L'Escala |
MeteoCat |
Trànsit |
|
|
|
|
 |
 |
Bibliografia |
| |
L'ESCALA (1931-1947), Mercè Vila Mitjà, Edita Ajun. de L'Escala, i Diputació de Girona, 1994
L'ESCALA i EMPÚRIES, Lurdes Boix i Miquel-Didac Piñero, Quaderns de la Revista de Girona, 2018
L'ESGLÉSIA DE L'ESCALA, Mercè Vila Mitjà, Ajuntament de l'Escala, Centre d'Estudis Escalencs, 1997
EL CEMENTIRI VELL, Mercè Vila Mitjà, juntament de l'Escala, Centre d'Estudis Escalencs, 1991
LES DRASSANES SALA DE L'ESCALA, Sis generacions de mestres d'aixa, R.Bruguera i Batalla, CDRHE, 2014
HISTÒRIES DE PESCADORS DE LA COSTA BRAVA, Lurdes Boix i Jaume Badias, Editorial Gavarres, 2018
ANAR FER TENDA, ACAMPADES DE PESCADORS ESCALENCS, L.Boix i P.Barreda, Graf.Curbet, Girona, 2006 |
 |
 |
Internet |
| |
|
|
 |
Canals de ràdio i TV local |
| |
Empordà TV
Ràdio Capital de l'Empordà
Canal 10 Empordà
Ràdio L'Escala |
|
 |
Premsa comarcal i local, Revistes i Publicacions |
| |
Empordà
Camí de Ronda del Centre de Documentació i Recerca Històrica de L'Escala (Butlletí nº 4 de Juny 2013)
Hora Nova
Viu Empordà |
|
 |
Vídeos |
| |
L'escala a vista de dron
Video promocional de Visit l'Escala
L'Escala, a charming town on the Costa Brava |
|
 |
Plànols i Mapes |
| |
L'Escala
Sant Martí d'Empúries
Cinc Claus
|
|
|
 |
|
CATERINA ALBERT I PARADÍS
"Victor Català"
Escriptora |
L'Escala, 1869 - 1966
|
|
|
L'Escala fou l'origen i finament de Caterina Albert i Paradís, més coneguda en els ambients literaris com "Victor Català", que va néixer en la vila empordanesa l'11 de setembre de 1869, un període històric convuls; feia un any de la revolució de 1868 coneguda com "La Gloriosa" amb l'exili de la reina Isabel II a França, fet que històricament fins l'arribada al tron d'Alfons XII al 1875, se'l coneix com Sexenni democràtic.
Amb 97 anys complerts, el dia 27 de gener de 1966 Caterina Albert finava a L'Escala, la mateixa vila marinera que l'havia vist néixer, créixer i desenvolupar bona part de la seva obra, era filla de Lluís Albert i Paradeda (Verges, 1843 - L'Escala, 1890) i de Dolors Paradís i Farrés (L'Escala, 1843 - 1932), tenint dos germans, en Francesc i en Martí, i una germana, l'Amèlia.
La seva passió i dedicació a la pintura, a la lectura i a l'escriptura, fou quelcom que li sorgir de manera prematura, amb un fort component autodidacte i amb l'avantatge de comptar amb l'aprovació i recolzament del seu pare i de la seva àvia materna Na Caterina Farrés i Sureda, fet que va propiciar poder-s'hi dedicar amb plenitud ja que quan encara no havia complert els vint anys, ja havia elaborat alguns dels seus escrits com Parricidi, fragment que posteriorment inclouria en la seva obra Drames rurals.
Del seu aprenentatge en l'art de la pintura, l'escultura i l'escriptura, fou aquesta última, la vocació que va desenvolupar, ja que es va donar a conèixer amb un monòleg que titularia La infanticida, que tot i ésser distingida en els Jocs Florals d'Olot de 1898, juntament amb el seu poema Lo llibre nou, crear força polseguera ja no tant sols per la pròpia obra, sinó també per una qüestió res a veure amb la literatura.
El que més va impactar del monòleg fou que es va saber que havia estat escrit per una autora femenina i els sectors més conservadors ho consideraven una infàmia i quelcom impropi d'una jove; en aquell moment, Caterina Albert tenia vint-i-nou anys.
Arran d'aquest episodi fou quan decidiria amagar la seva identitat d'escriptora femenina amb el pseudònim masculí de Victor Català, nom que va prendre d'un personatge d'una obra que en aquell moment estava escrivint, tot i que ja havia emprat anteriorment un altre pseudònim masculí, Virgili Alacseal (L'Escala a la inversa).
El fet de amagar la identitat femenina rere un pseudònim masculí, tampoc era en aquell moment quelcom poc comú, ans al contrari, era una pràctica molt emprada en un moment on la presència de la dona en certs àmbits no es considerava "normal" o fins i tot, un tant temerari i agosarat.
Al llarg de la historia de la literatura, sigui quina sigui la llengua emprada, moltes escriptores femenines van canviar el seu nom de pila per un pseudònim masculí, era una manera que la seva obra fos acceptada d'entrada, però amb l'ingredient afegit, que donaven a l'autora més llibertat d'acció.
En el quadre següent es mostra algunes de les escriptores que van amagar el seu gènere femení sota un pseudònim masculí:
|
Alguns exemples d'escriptores que van canviar el nom social amb un pseudònim
© - Triangle Gironí
|
Caterina Albert va viure acaballes de L'Escala i Barcelona, fet que li va permetre tenir més amplitud de coneixement, alhora que va conèixer i relacionar-se amb altres persones relacionades en cercles i ambients literaris i culturals en general, como fou amb Joan Maragall i Gorina (Barcelona, 1860 - 1911) o amb Narcís Oller i de Moragas (Valls, 1846 - Barcelona, 1930).
A l'any 1904 disposa d'un pis a Barcelona que comparteix amb el seu germà Francesc, i que li permet fer-hi estades llargues, podent així viure i compartir ambients i espectacles com el teatre, però també relacionar-se amb gent i altres escriptors.
Juntament amb la residencia compartida entre L'Escala i Barcelona, també va aprofitar per a fer viatges principalment pel nord d'Espanya, coneixent racons com Santander, en aquell temps pertanyent a la regió coneguda com "Castilla la Vieja", des de 1833 i també Euskadi, en aquell moment conegut com las "Vascongadas".
No es va limitar a visitar els territoris esmentats, sinó que va incrementar el conèixer altres indrets més llunyans, anant a diferents indrets i ciutats d'Europa com: Paris, Brussel·les, Flandes, Praga i Itàlia.
 |
| |
|
"Juventut i "Feminal" dues revistes de principis del segle XX on hi va col.laborar Caterina Albert i Paradís "Victor Català"
|
La seva estada i residència a Barcelona, apart de permetre-li conviure en cercles literaris i culturals de la ciutat i d'amistat amb personatges com els esmentats, li permeté col·labora en diverses publicacions com eren "Joventut" una revista setmanal de tendència modernista (Barcelona, 1900 - 1906), amb la revista gràfica, artística i literària com "La Il·lustració Catalana" de publicació desenal (Barcelona, 1880 - 1917) o un suplement d'aquesta última que posteriorment es convertiria en revista mensual, como fou "Feminal" (Barcelona, 1907 - 1917), publicació de caràcter feminista, per tal que la dona adquirís consciència del seu rol i incrementés el seu intel·lecte, quelcom que demostrava que la dona catalana sempre ha estat més independent i valorada que en altres societats, com també dels seus inicis ho ha demostrat el Dret Civil Català.
Coincidint amb la seva estada a Barcelona, presidir els Jocs Florals de Barcelona a l'any 1917, on pronuncià el discurs "De civisme i civilitat", al Palau de la Música Catalana; sis anys després seria nomenada membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona a l'any 1923.
|
Cartell de la pel-licula "Solitud" del director de cinema Romà Guardiet i Bergé
|
L'obra de Caterina Albert és ampla, tant en poesia com en narrativa, i fou en la primera etapa de la seva vida literària i emmarcada amb el moviment modernista quan publica la seva obra mestra "Solitud". Una obra mereixedora d'haver estat guardonada amb el Premi Nobel de Literatura, però a l'estar posseïdora del pecat d'ésser catalana, com va passar amb molts altres personatges en diversos camps, els governs espanyols de torn ja han anat cuidant que cap català hagi estat mereixedor d'aquest premi de l'Acadèmia Sueca, moltes vegades emmarcats amb polèmica pel fet d'esser premis falsaris, polititzats i amb conflicte d'interessos.
|
Producció de Minoria Absoluta i coproducció de TV3, dirigida per Francesc Escribano Royo i interpretada per Miriam Iscla Aragonès
|
"Solitud" no fou en principi escrita i editada en llibre, sinó que va ésser una novel·la que sortí com a suplement de la revista modernista "Joventut" abans referida, en forma de fulletó i durant els anys 1904 al 1905, i que fou un encàrrec per part de la revista; tanmateix edicions posteriors reflecteixen moltes millores en el seu conjunt, degut a que el fulletons foren escrits amb una certa prestesa, quelcom impropi de la pròpia autora.
L'obra de Victor Català està considerada una de les millors obres de la literatura catalana, i el fet que ho corrobora es que ha estat portada al cinema de la mà de Romà Guardiet i Bergé (Barcelona, 1945), però també una obra traduïda a altres idiomes com, castellà, francès, italià, alemany, txec, anglès, i fins hi tot al esperanto.
La vida i obra de Caterina Albert "Victor Català" és llarga i fecunda com la seva pròpia vida, molta part compresa en la solitud del seu estudi i en la pròpia persona, ja que mai es va arribar a casar ni tenir descendència.
|
Caterina Albert i Paradis, en la seva maduresa personal i literaria
|
Ofereix una obra amb un extens repertori literari de poemes i narrativa, que la fa com una de les escriptores més interessants i enigmàtiques de la literatura catalana, valoracions i crítica que no són objecte en aquest resum que simplement té com a finalitat donar a conèixer el personatge mes carismàtic de l'Escala.
Es per això que en la part dedicada a bibliografia i obra pròpia de l'autora, hi ha molt material per a conèixer profundament tan insigne personatge de la llengua catalana. |
|
 |
| |
|
MODERNISME |
|
1901 |
- |
El Cant dels mesos |
1901 |
- |
Quatre monòlegs |
1902 |
- |
Drames rurals |
1904 |
- |
Obrívoles |
1905 |
- |
Llibre blanc Policromi-Triptic |
1905 |
- |
Solitud |
1907 |
- |
Caires vius |
| |
|
|
| |
|
ETAPA: 1907 - 1936 |
1920 |
- |
La Mare Balena |
1926 |
- |
Un film, 3000 metres |
1928 |
- |
Marines |
1930 |
- |
Contrallums |
|
|
|
|
|
ETAPA: > 1939 |
1940 |
- |
Retablo (Castellà) |
1946 |
- |
Mosaic |
1950 |
- |
Vida mòlta |
1951 |
- |
Jubileu |
1951 |
- |
Obres complertes I |
- |
- |
Obres Complertes II |
|
|
|
|
|
PÒSTUM |
2005 |
- |
Quincalla |
2018 |
- |
Tots el Contes - Volum I |
2018 |
- |
Tots el Contes - Volum II |
2019 |
- |
Tots el Contes - Volum III |
|
|
|
|
|
 |
 |
CATERINA ALBERT I PARADÍS "VÍCTOR CATALÀ" VISTA PER UN ESCALENC
Ricard Guanter Riqué
Curbet Edicions, Girona, 2009 |
|
|
VICTOR CATALÀ, L'ESCRIPTORA EMMASCARADA
Margarida Casacuberta Rocarols.
Editorial L'Avenç, Barcelona, 2019 |
|
|
|
ELS PAISATGES DE CATERINA ALBERT I PARADIS, Victor Català
Lurdes i Jordi Boix Llonch
A. de L'Escala, L'Escala, 2005 |
| |
|
|
"SOLITUD" de Victor Català
Helena Alvarado i Esteve
Editorial Empúries, Barcelona, 1997 |
|
|
|
|
|
|
|
|
| |
|
 |
|
|
 |
|
MOISÈS BROGGI I VALLÈS
Cirurgià |
Barcelona, 1908 - 2012
|
|
|
De ben segur que el doctor Broggi mai s'hauria imaginat que donada la seva ascendència paterna hagués pogut gaudir d'una llarga i fructífera vida més que centenària, ja que el besavi patern Paolo Antonio Broggi (1796-1845) originari de Tradate (Varese,Llombardia), va morir a Barcelona als cinquanta anys.
Es veu que procedia d'Oltrona di San Mamette (Como,Llombardia) on la seva família tenia una fàbrica de teixits de seda, i com que estudiava a Milà, va participar en les revoltes de principis del segle XIX, quan part de l'actual Itàlia estava sota el domini de l'Imperi Austríac. Va fugir i va venir a Barcelona on a l'any 1843 es casaria amb Dolors Brugués Estrada que era de L'Escala, la besàvia de Moisés.
|
Varese, ciutat italiana originària dels avantpassats
de Moisés Broggi
|
El matrimoni només tindria un fill, Josep Baldomero Broggi Brugués (1844-1877), que seria l'avi de Moisés Broggi, i que moriria als 33 anys. Aquest es casaria amb Francesca Alart Morey, que dissortadament moriria als 35 anys. El matrimoni va tenir quatres fills: Montserrat, Dolors (Lola), Antoni i Francesc (Pancho); l'Antoni Broggi Alart seria el pare de Moisés.
El seu pare Antoni conjuntament amb els seus germans, oncles del doctor Broggi, van quedar orfes de mare també com de pare molt d'hora, havent de tornar a Barcelona, ja que vivien a Nova York amb la seva mare i Jaume Reynés Alart, un cosí de la mare amb qui s'havia casat feia poc temps, ja vídua de Josep Baldomero. A Barcelona van viure amb la besàvia Dolors, però al cap de poc també va morir, com ho faria la germana Montserrat, essent una adolescent.
Malgrat les dures circumstancies, els tres germans van anar creixent i el seu pare Antoni a l'any 1905 va contraure matrimoni amb Elisa Vallès i Ribot, on hi naixerien dos nois: Santiago i Moisés.
|
Barcelona 1908, any quan neix Moisés Briggi
|
Moisés Broggi va néixer a Barcelona el 18 de maig de 1908, en un pis de la part de l'Eixample, canviant de residència als 4 anys per anar a viure en una torre a Sant Gervasi, un paratge que havia format part de l'antic municipi de Sant Gervasi de Cassoles i, que fou agregat a Barcelona a l'any 1897.
Els primers estudis els va fer al col·legi dels germans de La Salle, per passar posteriorment al col·legi de Sant Miquel, on iniciaria el batxiller, per acabar-lo en el Institut General i Tècnic. Paral·lelament als estudis reglamentaris, el doctor Broggi sempre fou de molt jove, un gran a apassionat per la lectura, començant de molt jovenet amb lectures típiques de l'edat com el Patufet i els famosos comtes dels germans Grimm, per seguir amb les novel·les d'aventures de Jules Verne o de l'escossés Robert Stevenson, entre d'altres.
Per arrels familiars va estar des dels primers anys vinculat a L'Escala, d'on era originària la seva besàvia Dolors Brugués i Estrada, i on també hi vivia la seva tia Dolors, familiarment coneguda com Lola, germana del seu pare.
Els germans Broggi Alart disposaven a L'Escala de la casa de la seva àvia Dolors on durant els anys 1902 fins el 1907 hi van tenir el pare de Moisés, Antoni i el seu oncle Francesc (Pancho) una petita empresa tèxtil de gèneres de punt, que va funcionar durant aquests cinc anys, fins que decidiren instal·lar-la a Barcelona per tal d'incrementar la seva producció i venda.
Les estades a L'Escala li van permetre conèixer de prop la bellesa del mar i molts dels racons per la part d'Empúries i Montgó, tant per terra com per mar, i fer petites estades a casa de parents i amics tant a Sant Pere Pescador com a Cadaqués.
Els estius a L'Escala foren des dels 8 anys fins ja acabada la carrera de medicina, tot i que alguns estius va alternar vacances anant a Centelles, a l'Osona. En aquest petit poble osonenc, lluny del mar, li va permetre no obstant, descobrir la calma i la pau en aquest indret de muntanyes i boscos, banyats per rieres i rierols.
A L'Escala també hi vivia la seva tia Dolors, coneguda en l'ambient familiar com a Lola, la qual va estar absent de la població durant el període de la guerra civil, que va marxar a viure a Nova York amb els seus fills, però anys després, en el 1946, va retornar a la seva estimada vila marinera.
Fins els primers anys a la facultat de medicina, el doctor Broggi va viure de prop i alhora per l'edat aliè en part, a molts dels esdeveniments d'aquella època, com la creació i desenvolupament de la Mancomunitat de Prat de la Riba (1914-1925), el pistolerisme (1919-1923) o la conspiració de Prat de Molló quan Macià planificà la invasió de Catalunya (1926), on hi participà i fou detingut un seu cosí per part de mare, Josep Lluís Pellicer, afiliat al partit Estat Català, on també hi militava el seu germà, tot i que no va participar en l'aventura.
Altres fets importants foren, la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930), la I Guerra Mundial (1914-1918), que no afectà bèl·licament a Catalunya, però sí econòmicament, amb una gran activitat sobre tot de la indústria tèxtil o la Gran Grip de 1918, una terrible pandèmia que va afectar a molts països d'Europa, Amèrica i Àsia. A Barcelona van morir per grip aquell any en pocs mesos de diferència, 1.554 persones, quan la ciutat tenia uns 700.000 habitants. A tot Espanya aquell any van morir 147.114 persones.
Acabat el batxiller a l'any 1924 entra a la facultat de medicina de Barcelona, no arran d'una vocació intrínseca, sinó pel desig d'estudiar una carrera universitària, que podia haver estat una altra, però que el temps va demostrar el seu encert vista la seva fructífera carrera mèdica.
|
El Dr. Antoni Trias Pujol, conjuntament amb
el seu germà Joaquim, serien els grans mestres de Moisés Broggi, amb els quals
hi estaria estretament relacionat per raons professionals i familars
|
Ja des dels primers anys d'estudiant va basar l'adquisició de coneixements en l'aprenentatge de l'anatomia humana i sobre tot, en la formació a partir de la pràctica quotidiana pel que fa a estar al costat del malalt o de l'accidentat. D'aquesta manera, l'estada com a pensionat a urgències foren clau per un aprenentatge rigorós i pragmàtic en el tractament i en les intervencions quirúrgiques de tot tipus.
Aquesta estada a part d'adquirí una gran experiència i consolidació del coneixement mèdic, li van permetre conèixer i aprendre de l'experiència d'altres metges cirurgians més veterans, com els germans Joaquim Trias Pujol (Badalona, 1888-1964) i Antoni Trias Pujol (Badalona,1882-Santa Cristina d'Aro,1970).
Antoni Trias Pujol es va casar amb Mercè Fargas Raymat i van tenir sis fills, el gran seria l'economista i polític de Convergència Ramon Trias Fargas (Barcelona,1922 - El Masnou, 1989), cosí polític amb Moisés Broggi, i anys després, en Dr. Joaquim Trias, seria el sogre de Moisés per casament amb la seva fila Angelina.
Un cop acabada la carrera de medicina va entrar en el clínica Fargas, tot i que era regentada pels germans Trias Pujol, va continuar amb el nom de Fargas. El doctor Miquel Arcàngel Fargas i Roca (Castellterçol,1859 - Barcelona,1916) fou un eminent cirurgià i catedràtic de la Universitat de Barcelona en Obstetrícia i Ginecologia. La feina i estada de Moisés en la clínica li va permetre conèixer molta gent de renom com l'arquitecte modernista Puig i Cadafalch o el polític Francesc Cambó.
|
El Dr. Broggi (amb bata) visitant un pacient
en la Clínica Fargas de Barcelona
|
En aquesta època també va conèixer els doctors Constantí Llambias i Roc Boronat, impulsors del Sindicat de Cecs de Catalunya, que fou l'entitat que amb gran èxit va implantar els cupons de sorteig dels cecs a Barcelona. A l'any 1938 el règim franquista amb seu a Burgos, va crear la ONCE per tal d'aglutinar totes les organitzacions de cecs d'Espanya, i va instaurar el cupó dels cecs, com a primícia i gran novetat, per tal de suportar les despeses de l'organització.
Però en realitat no era cap primícia ni novetat, sinó una còpia calcada de la iniciativa d'èxit del sindicat català, que com altres exemples al llarg de la història espanyola, hi ha hagut uns interessos ocults en amagar qualsevol esdeveniment d'èxit d'origen català.
El primers anys de metge que va viure amb els germans Trias Pujol, en la clínica Fargas, també ho compaginava amb assistències al Clínic, desenvolupant i aprenent en diferents àrees de la cirurgia, principalment en traumatologia, especialitat on hi tindria una implicació molt directe sobre tot pel que fa a les ferides per arma de foc i per explosius.
A l'any 1931 es proclamava la II República Espanyola i, tot semblava que el país aniria cap a vies de progrés, cosa que no va passar, llevat de casos puntuals, i que tot acabà amb el tràgic episodi de la Guerra Civil (1936-1939). Es restablia la Generalitat i un nou estatut a l'any 1932, conegut com Estatut de Núria, semblava que iniciava Catalunya cap a un futur millor.
Tanmateix no fou així, ja que progressivament l'ambient s'enverinà, on la decidia, la incompetència, la involució i el desgavell del govern republicà, provocaren un estat de revoltes a l'octubre de 1934, on Astúries es va emportar la pitjor part.
|
Entrada de l'Hospital Clínic el juliol de 1936,
el primer centre sanitari que disposava de servei d'urgències les 24 hores.
|
A Catalunya, Companys proclama l'Estat Català, dins una república federal espanyola, i la resposta del govern espanyol, curta de mides com sempre, només troba una solució, la repressió. Es suspèn l'Estatut d'Autonomia, i el govern català és empresonat, vivint Barcelona, un estat de guerra on proliferen morts i ferits.
L'hospital Clínic disposava recentment d'un nou i modern servei d'urgències i on van anar a parar la majoria de ferits. Aquesta fou la primera vegada que el doctor Broggi s'inicia en una nova cirurgia, les lesions i ferides provocades per explosius i armes de foc.
Aquesta nova experiència no seria única, al cap de quinze mesos guanyaven les eleccions el Front Popular, amb un reforçament de dos sindicats la CNT i la FAI entre d'altres moviments revolucionaris, fet que provoca enfrontaments, que culminarien cinc mesos més tard, en la revolta militar del 18 de juliol de 1936.
Davant la caòtica situació del país, es provoca aquest alçament militar on al cap de poques setmanes queda clarament diferenciada la zona on han guanyat els militars i on han fracassat. Espanya quedava dividida en dues gran zones, la nacional i la republicana; s'iniciava així la Guerra Civil.
|
Després del 18 de juliol de 1936, el territori espanyol queda dividit en dos grans fronts
|
Catalunya quedava en zona republicana, no sense haver passat un curt període d'enfrontaments armats, i per tant, de ferits que anirien a saturar els hospitals.
El Clínic novament, tornava a omplir-se de ferits, que no s'aturarien, ja que esclafada la revolta militar començava la repressió contra sectors eclesiàstics, famílies benestants i empresaris, entre d'altres, ja que calia afegir a més, les revenges personals i les disputes entre els mateixos revolucionaris, caps escalfats que ni entre ells s'entenien, on tothom volia manar, acabant les disputes diplomàticament a trets.
L'experiència en aquest tipus de ferides, el va portar a l'any 1936 a ajudar i formar cirurgians de guerra a hospitals de Barbastre (Osca) on hi va anar amb el doctor Antoni Trias. Cal esmentar que des del cop d'estat bona part de la zona occidental d'Aragó havia quedat sota els insurrectes, sobre tot la província de Terol i Saragossa; Osca era republicana però tenia directament els fronts amb Saragossa i Navarra.
L'estada a Barbastre fou de poc més d'una setmana, el doctor Antoni Trias tornà a Barcelona però el doctor Broggi es va desplaçar a un municipi proper, Sarinyena, per tal d'ajudar a un col·lega seu, el doctor Nogueras. Poc temps després retornarien cap a Barcelona, acompanyat pel doctor Nogueras i la seva família, ja que la seva vida corria perill per part els comitès revolucionaris.
|
Front d'Osca a l'Aragó, el primer destí militar-sanitari del doctor Broggi, acompanyat pel doctor Joaquim Trias Pujol
|
Un fet mèdic molt important que va viure en aquella època fou la creació del Banc de Sang. Aquest importantíssim servei fou creat per primera vegada al món pel doctor català Frederic Duran i Jordà (Barcelona,1905 - Manchester,1957), metge de la clínica d'Antoni Trias i Pujol a l'any 1936 i company del doctor Broggi.
Fins que no es va crear el banc de sang, les transfusions es feien braç a braç, entre el donant i el receptor en el propi quiròfan, on moltes vegades era obligada una incisió quirúrgica oberta per tal de visualitzar la vena.
El banc de sang va permetre el magatzematge i transport de la sang en òptimes condicions, a diferents hospitals i fronts de guerra per tal de poder practicar transfusions i suport quirúrgic als pacients necessitats, permetent també un control més pausat pel que fa a l'anàlisi, coneixement del grup sanguini i possibles anomalies patògenes com la presència del bacteri "treponema pallidum" causant de la sífilis, que era en aquella època una malaltia controlada com avui dia es fa amb la hepatitis i el sida.
|
Un dels cartells dedicats a les
Brigades Internacionals, on va servir el doctor Broggi
en unitats de cirurgia de guerra
|
El territori espanyol després del 18 de juliol de 1936, quedà en una part fidel a la república i l'altre, sota els militars revoltats, la situació propicia perquè cada part volgués recuperar les zones sota la influència del contrari; naixia així l'enfrontament bèl·lic de la Guerra Civil espanyola que s'inicia a les 17:00 hores del 17 de juliol de 1936 en el nord de Àfrica i finalitzà amb la rendició de Madrid, València, Alacant, Múrcia i Almeria, a final de març. L'1 d'abril de 1939, a les 22:15h la "Radio Nacional de España" creada per Franco a l'any 1937, feia una breu lectura radiofònica informant del final de la guerra.
Molta gent va lluitar per uns ideals o en defensa dels seus principis, però altres, va formar part d'un bàndol o de l'altre simplement perquè en el moment del cop d'estat estaven en un lloc o altre, ja sigui com a residència estable o temporal.
Tot Catalunya va quedar en la part republicana, i per tant, el doctor Broggi en aquest moment i amb vint-i-vuit anys, era metge cirurgià ja amb una certa experiència pels fets anteriors al 36 que havien succeït a Barcelona. El seu principal centre professional fou el Clínic, tot i que per un breu període també fou metge a la presó Model.
La guerra el va agafar de ple i en el bàndol republicà, d'aquesta manera el Consell de Guerra de la Generalitat el cridà per tal que s'incorporés com a cirurgià experimentat en els equips sanitaris de les Brigades Internacionals. D'aquesta manera s'incorporaria als equips mèdics internacionals a Albacete i d'allà cap el front de Madrid, en diferents àrees com Torrelodones, Guadarrama, Navacerrada o Brunete.
|
El doctor Broggi en el front
|
Enmig de les dantesques i esgotadores jornades quirúrgiques per intentar salvar la vida de milers de soldats greument ferits en els camps de batalla i, la lluita en el postoperatori per tal de que les ferides no esdevinguessin greus i mortals septicèmies, el doctor Broggi va viure l'experiència de disposar per primer cop dels quiròfans mòbils, coneguts pel nom abreujat de "Auto-Chir", nom que prové del francès "auto-chirurgie". Juntament amb el banc de sang, va ésser essencial per tal de poder atendre els ferits de forma immediata en el mateix front o a prop de la línia de foc.
Després de l'estada al front de Madrid, les unitats es van traslladar al front d'Aragó, combinant amb altres estades a València i a Múrcia, fins que finalment va anar a parar a l'hospital de Valls afectat d'unes angines. Convalescent en la capital de l'Alt Camp, rep l'avís de tornar cap a Barcelona, essent destinat al Departament de Sanitat de l'Exèrcit.
A la seva tornada a Barcelona, malgrat els àtacs aeris a la capital catalana, els seus pares es troben bé, i el seu germà Santiago militaritzat, desenvolupa la seva professió de farmacèutic en el Laboratori Municipal i, d'immediat, és destinat a l'hospital militar amb el grau de capità metge, feina que també combina amb visites al Clínic i estades en els serveis d'urgències. A Barcelona es retroba amb el seu mestre i gran amic el doctor Joaquim Trias i Pujol, que en aquell moment és director de l'hospital de Vallcarca.
|
Els Nacionals arriben a Barcelona el 26 de gener de 1939, amb l'arribada a La Jonquera
el dia 10 del mes següent, s'acaba la
guerra per a Catalunya.
|
S'acosta el final de la guerra, al menys de moment pel front de Catalunya, on a finals de 1938 comença l'ofensiva dels nacionals en la invasió de Catalunya. El 26 de gener de 1939 entren a Barcelona, el 4 de febrer a Girona i el 10 del mateix mes, arriben a la frontera amb França a La Jonquera. La guerra no acabaria fins l'1 d'abril del mateix any, però per Catalunya, la fi de la contesa bèl·lica havia acabat. [1] |
|
 |
 |
Aquesta és la primera part, on més està relacionat amb L'Escala. La biografia després de l'acabament de la Guerra Civil, és pot llegir al Port de la Selva, que és on en aquest període, més hi estarà relacionat, per raons de casament amb la seva esposa Angelina Trias i Rubiés. |
|
|
|
|
ANYS DE PLENITUD
Moisès Broggi i Vallès
Edicions 62, Barcelona, 2005 |
|
|
VIDA SECRETA DELS NOSTRES METGES: Retrat de quinze gegants de la medicina catalana
Genis Sinca i Algué
Angle Editorial, Barcelona, 2009 |
| |
|
|
REFLEXIONS D'UN VELL CENTENARI
Moisès Broggi i Vallès
Edicions 62, Barcelona, 2011 |
|
|
MEMÒRIES D'UN CIRURGIÀ
Moisès Broggi i Vallès
Edicions 62, Barcelona, 2011 |
|
|
LA NECESSITAT DE SER ÚTIL
Moisès Broggi i Teresa Pous
Edicions 62, Barcelona, 2012 |
|
|
UN SEGLE D'EXPERIÈNCIES
Moisès Broggi i Teresa Pous
Edicions 62, Barcelona, 2013 |
|
|
SOBRE EL CAMÍ DE LA VIDA
Moisès Broggi i Carles Brasó
Edicions B, Barcelona, 2011 |
|
|
|
|
|
|
 |
|
 |
Declarat oficialment per la llei 15/2010 de 28 de maig de 2010
|
|
|
El dilluns 28 de juny de 2010 sortia publicat en el BOE Nº 156 la llei 15/2010, de 28 de maig 2010 pel qual es feia la declaració del Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter, de dues reserves naturals parcials i d'un reserva natural integral.
D'aquesta manera naixia de manera oficial una de les reivindicacions més esperades per a la protecció d'aquest enclavament natural que uneix el sud-est de la comarca de l'Alt Empordà, amb el nord-est de la comarca del Baix Empordà, un reclam que venia de molt abans, de 1980 que fou oficialment quan l'Institut d'Estudis Catalans va encarregar uns treballs sobre els sistemes naturals i fons marí a l'entorn de les Illes Medes.
Ja a finals de l'any 1969 la Federació Espanyola d'Activitats Subaquàtiques ja havia engegat un projecte per tal que es crees un parc submarí a l'entorn de les Illes Medes, i per tant, una acció contundent en contra de la pesca en aquest sector i sobre tot de certes activitats clandestines que tenien com a finalitat l'extracció de corall i altres espècies submarines, accions que feien degradar considerablement i malmetre aquest espai d'un riquesa mil·lenària inigualable.
Una primera acció legal fou l'ordre del 25 de novembre de 1983, quan la Generalitat de Catalunya establia la prohibició de la pesca i extracció de recursos marins vius a l'entorn del litoral de les Illes Medes, normativa que es veuria ampliada a l'any 1990, quan la mateixa Generalitat de Catalunya, va incloure la fauna i la flora del fons marí de les Illes Medes.
En anys posteriors vindrien altres lleis que anirien dirigides a donar més protecció a tota aquesta part del territori empordanès, on cal remarcar un enfocament altament protector a nivell mediterrani com fou el que les Illes Medes, fossin incloses en el ZEPIM.
El protocol de "Zones Especialment Protegides i Diversitat Biològica en el Mediterrani", va entrar en vigor a l'any 1999, pel que s'establia un llistat de les zones especialment protegides d'importància per a la mediterrània, i que es coneix pel acrònim de ZEPIM, i on hi havia altres protegits com el Cap de Creus, el Cabo de Gata (Almeria) o la illa de Cabrera, a l'arxipèlag balear.
L'entrada en vigor a l'any 1999 d'aquest important protocol de protecció mediambiental, era la conclusió de diferents estudis i protocols anteriors, como el Conveni de Barcelona de 1976 i 1995 entre altres acords, i que finalment es va plasmar a l'últim any del segle XX.
|
Cala Salpatx i Penya-segats |
El protocol de l'any 1999 fou signat a Mònaco, principat on hi ha un dels més importants i espectaculars museus dedicats a la mediterrània i al mar en general, el "Musée Océanographique de Monaco", un extraordinari museu marí i aquari, amb una gran diversitat de la riquesa dels mars.
El Parc Natural del Montgrí, Illes Medes i litoral del Baix Ter, compren dos comarques de l'Empordà en la part est del territori, que són el Baix i l'Alt Empordà. Dins el Baix Empordà inclou els municipis de Torroella de Montgrí, on es troba la central provincial (Departament d'Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural - Passeig del Port, s/n, Espigó de Llevant de l'Estartit), Pals, Bellcaire d’Empordà, Palau-sator, Ullà, Fontanilles i Gualta, mentre que a l'Alt Empordà, només inclou el municipi de l’Escala.
Una de les parts que està dins el municipi de l'Escala és el camí de ronda que va des del Port de la Clota fins a Montgó, en el camí conegut por a GR-92, d'uns 3,5 km de llargària.
Començant en el Port de la Clota, per la zona de Les Planasses, s'inicia el camí on el primer que es comença a trobar son les fortificacions o búnquers d'artilleria de costa, unes construccions militars que són molt nombroses a diferents indrets del territori empordanès.
Acabada la Guerra Civil (1936 - 1939) amb la victòria de les tropes del general Francisco Franco (Ferrol, 1892 - Madrid, 1975), aquestes havien tingut el suport èxplicit i directe del III Reich d'Adolf Hitler (Braunau, Àustria, 1889 - Berlin, 1945), principalment en referència a la força aèria i de la Itàlia de Benito Mussolini (Predappio, Itàlia, 1883 - Giulio de Mezzegra, Itàlia, 1945), principalment cossos d'infanteria i part aèria, però també d'altres potències com el Regne Unit, en aquest cas més dissimulat, i que es va materialitzar posteriorment amb el suport de Wiston Churchill (Woodstock, 1874 - Londres, 1965), quan fou partidari de mantenir el règim franquista com a mal menor; anys després seria el propi president dels Estats Units, general Dwight Eisenhower (Denison, Texas, USA, 1890 - Washington, 1969) i recolzaria la proposta.
 |
Vista exterior d'un búnquer |
|
|
Vista interior d'un búnquer |
Igual que la I Guerra Mundial (1914 - 1918), Espanya estava decidida a mantenir-se neutral, però en el cas de la II Guerra Mundial (1939 - 1945), no estava del tot clar, ja que la intervenció de la Alemanya Nazi durant el conflicte espanyol havia estat molt present, estret i actiu, així com el lligam entre Franco, Hitler i Mussolini.
Es per això i en previsió de que finalment entrés Espanya en ple conflicte bèl·lic, Franco ordenà la construcció d'un bon nombre de búnquers, molts com a nius d'ametralladores, com el d'Armentera i Llançà, i d'altres d'artilleria de costa, com els de l'Escala, el quals encara avui es poden contemplar.
El camí continua cap a la Punta dels Cinc Sous, fins arribar a la Cala Mateua on hi ha un petit illot del mateix nom, després d'haver passat el camí per petites zones obertes i altres forestals, però sempre prou a prop dels penya-segats prou respectables, que hi ha a bona part del trajecte, fet que cal extremar les precaucions, tot i que està en bona part del trajecte perfectament senyalitzat, el perill que suposa aproximar-se temeràriament.
El trajecte des de la Cala Mateua fins arribar a la Punta de Trencabraços on està situada la Torre sentinella de Montgó, és la típica deplorable i vergonyosa actuació de molts consistoris gironins marítims d'autoritzar irracionals i despòtics plans d'urbanisme, destruint el que la natura i els avantpassats havien preservat durant cents d'anys, i llastimosament només per benefici d'uns pocs.
Poblacions com Roses, Lloret de Mar, la Fosca de Palamós o Blanes, són alguns d'aquests tristos exemples, on es mostra la mala praxis d'alguns consistoris, mostrant la barbàrie urbanística que s'ha fet i dissortadament es fa en molt indrets de la Costa Brava.
Accions municipal deplorables que contrasten amb altres, on la bona gestió y la preservació de l'entorn ha estat molt present, disposant de llocs idíl·lics com por ésser per exemple, l'Estany de Banyoles, majestuosament administrat i protegit pels ajuntaments de Banyoles i Porqueres, i actualment per diferents associacions.
|
Búnquer en la Punta Trencabraços |
Entrar per mar a Cala Montgó, es entrar en un estat de bipolarisme, a mà dreta t'envaeix la tristesa i la ràbia, mentre que sortosament, mirant a l'esquerra, es pot contemplar el paisatge que segurament grecs i romans van veure quan arribaven aquesta costa ara fa més de dos mil anys; una veritable llàstima que el decret del BOE de 2020, no hagués estat publicat a l'any 1950, i hagués preservat al menys la muntanya de Montgó.
Al final del trajecte hi ha en perfecte, envoltat per una petita superfície que queda de puig de Montgó, hi ha en un estat de bona conservació la Torre sentinella de Montgó, una edificació de planta circular, amb base atalussada, d'una planta baixa i dos pisos, construïda a l'any 1598, per ordre de Felip II, el Prudent (Felip I d'Aragó), per tal de defensar-se de les incursions pirates.
 |
Vista de la Torre de Montgó |
|
|
Porta d'entrada a la torre |
Al llarg i ampla de la costa gironina, hi ha un bon nombre d'aquestes torres, com també n'hi ha nombroses a l'interior, principalment a poblacions i masies de l'Alt i Baix Empordà, essent de dos tipus, les torres de guaita, també dites "Torres de foc i de fum", que avisaven de l'arribada de vaixells pirates i, les torres de defensa, també dites "Torres de moros", que eren més per a lluitar i entretenir als assaltants, per tal que perdessin temps i no continuessin camí vers l'interior. |
|
 |
|
|
