contacte  -  mapa web
 
Alt Empordà
Inici Agenda Contactar Fires Esport i Natura Alt Empordà Baix Empordà Cerdanya Garrotxa Gironès Pla de l'Estany Ripollès Selva
Contactar
 
 
Agullana
Albanyà
Cadaqués
Castelló d'Empúries
Colera
Espolla
La Jonquera
La Vajol
L'Escala
Llançà
Maçanet de Cabrenys
Port de la Selva
Portbou
Rabós d'Empordà
Roses
Sant Llorenç de la Muga
Sant Pere Pescador
INFO COMARCAL
Diari Empordà
Consell Comarcal de l'Alt Empordà
La Fissura
LES ALTRES COMARQUES
Baix Empordà
Cerdanya
Garrotxa
Gironès
Pla de l'Estany
Ripollès
Selva
 

La Vajol

EL MUNICIPI DE LA VAJOL
La Vajol, Alt Empordà
Paisatge de La Vajol des del camí al Castell de Cabrera

El nom de La Vajol està documentat des del segle XI, evidentment no com a tal, sinó amb el topònim de “Lavaiol” i tres segle més tard, és a dir en el segle XIV com “Savayollo”. Per tant, sembla que el nom actual podria ben ésser que les arrels del segle XI haguessin perdurant amb el canvi dels anys.

Se li han atribuït diversos orígens i possibles prolegòmens del nom actual com la degeneració del mot “vall”, bastant improbable, donada la seva orografia muntanyosa; el mot “lavacula” que significa llavador o safareig, també “labandarias” que significa salts d’aigua i, finalment “baijlul” que és un mot àrab relatiu al nom d’una persona.

El municipi de La Vajol, situat a la part nord-oest de l’Alt Empordà, és el quart municipi nord-empordanés més petit darrera de Santa Llogaia d’Àlguema, Vilabertran i Sant Miquel de Fluvià, i limitat  pels municipis d’Agullana, Darnius i Maçanet de Cabrenys, i per la part nord limita amb França, amb la comarca del Vallespir.

La via de comunicació més important és la carretera GI-501 que va de La Jonquera, passa per Agullana, La Vajol i Maçanet de Cabrenys, fins arribar al Molí de Riumajor, que és el límit fronterer, on a un quilòmetre es troba Costoja de la comarca del Vallespir.

Una altra via és la carretera GI-505 que va des de La Vajol fins el Coll de Manrella en el límit fronterer (municipi d'Agullana), que és on hi ha el monument dedicat al president de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys i Jover (El Terròs,Urgell 1882 - Barcelona, 1940). La carretera es troba en molt bon estat per la part catalana, i continua com a via rural sense asfaltar per la part francesa fins arribar a Les Illes.

La Vajol, Alt Empordà La Vajol, Alt Empordà La Vajol, Alt Empordà
Paratges i camins de La Vajol
La Vajol, Alt Empordà   La Vajol, Alt Empordà   La Vajol, Alt Empordà
Monument a Lluís Companys *
Límit fronterer cap a Les Illes
Pla del Coll de Manrella *
(*) Tant el monument com el coll de manrella són del municipi d'Agullana, però la GI-505 surt de La Vajol

La orografia de La Vajol és molt muntanyosa llevat del pla on es troba el poble i de l’indret conegut com Prats d’en Barris; la resta és molt muntanyosa i forestal. Els cims més elevats del municipi són el Puig del Faig de 922 metres i el Puig de la Creu de 621 metres.

La seva orografia i riquesa forestal fa que tingui gran quantitat de fonts com, la font del Perdigó, la font d’Amunt, la Font del Nac, la font del Cucut o la font de la Quera entre d’altres. Els seus cursos fluvials més importants, tot i ésser de poca importància ja que és on naixen son: Riu de la Guilla i els inicis d’altres corrents fluvials com el Clot del Perdigó, afluent de la Riera del Mas Castells, o torrents i rierols que alimenten rieres com la Riera del Gou. Les aigües que tenen el seu origen a La Vajol, després de discorre per altres municipis com Agullana o Maçanet de Cabrenys, van a parar al riu Llobregat d’Empordà o a La Muga.

 

EL POBLE DE LA VAJOL I L'ESGLÈSIA PARROQUIAL DE SANT MARTI
La Vajol, Alt Empordà
Esglèsia parroquial de Sant Martí

El poble de La Vajol es troba situat dalt d’un turó en la part central del municipi i molt a prop de la divisòria amb el municipi de Darnius, on fins i tot el cementiri municipal es troba dins d’aquest municipi, al costat de la Font de Sant Silvestre.

El nucli de població com en la gran majoria de pobles, es troba a l’entorn de la seva església parroquial dedicada en honor de Sant Marti Tours, en un seguit de carrers estrets, empedrats i de considerable pendent, amb cases la majoria típiques de poble de una o dues plantes.

Pels entorn on amb els anys s’hi ha situat el poble de La Vajol, hi ha diferents vestigis de que fou una zona ja habitada des de temps remots, potser la part més significativa a nivell prehistòric i a pocs quilometres, hi ha la necròpolis de Can Bech de Baix, actualment en el municipi d’Agullana, com també monuments megalítics, molt present al llarg de la geografia nord de l’Alt Empordà.
Al llarg de la seva història el territori de La Vajol, concretament la part nord, és a dir la que llinda actualment amb França des de 1659 degut a l’atziac Tractat del Pirineus, ha tingut dos passos naturals de connexió com el Coll de Lli o el Coll de Manrella, (aquest últim dins el municipi d’Agullana, però d’accés a partir de La Vajol), que juntament amb el Coll del Pertús, han estat passos naturals entre banda i banda dels Pirineus per aquesta zona al llarg de segles.

La Vajol, Alt Empordà La Vajol, Alt Empordà La Vajol, Alt Empordà
Plaça de l'Església
 
Campanar de l'església
 
Rellotge mecànic, de sol i fornícula

El poble no disposa de cap castell o zona emmurallada, ja que al llarg dels segles sembla fou un llogaret depenent del Castell de Mont-Roig, que era una fortalesa actualment en estat ruïnós i que es troba dins el municipi de Darnius, on si pot accedir per una pista rural no asfaltada a partir del punt quilomètric Pk, 2,9 de la carretera GI-502 que va de la N-II fins a Darnius.

El poble es desenvolupà i construir a l’entorn de la seva església parroquial que venera a Sant Martí de Tours (316-397). Com quasi la totalitat de les esglésies, fou construïda en diferents fases. L’estat més primitiu d’estil romànic avançat és del segles XII-XIII, on més endavant s’hi construir la rectoria, dues capelles laterals i el cor.

La Vajol, Alt Empordà La Vajol, Alt Empordà La Vajol, Alt Empordà
Vista des de la Plaça Ponent
 
Carrer Nou
 
Plaça Major
La Vajol, Alt Empordà   La Vajol, Alt Empordà   La Vajol, Alt Empordà
Carrer Maçanet
Font de l'amor
Escola i dependències municipals

Té un petit campanar de tipus espadanya que sobresurt de la façana sud amb dues obertures on hi ha en cadascuna una petita campana, i on hi destaca l’accés que porta a les dependències del campanar, personalitzat per una característica i peculiar escala de 32 escalons sense replà de descans, i que li dona una pròpia identitat.

En la façana de migdia hi ha l’accés al temple amb la portalada d’entrada al temple que es caracteritza per una porta única, amb tres arquivoltes, amb llinda i timpà sense cap inscripció ni figura, i un brancal sense capitell per banda, com també una fornícula on hi ha una petita imatge. La resta de l’edifici, es troba totalment atapeït per edificis fixats als murs, excepte en la part de migdia on hi ha varies finestres del temple que donen a una petita i recollida placeta, apèndix de la plaça de l’església. Cal destaca que en la mateixa façana es troba un rellotge mecànic dit del Comú, que es troba operatiu i pel damunt d’un altre de tipus solar.

La Vajol, Alt Empordà
Mirador i Font de Sant Silvestre

Al llarg dels anys fou coneguda amb alguns dels noms com, “Capella de Savagol” o “Parrochia Santi Martini de Savayollo”, essent l’església sufragània de Santa Maria d’Agullana, però a partir d’una data incerta, es convertí en església parroquial i per tant, regida per un rector de forma independent, disposant segons sembla d’un bon nombre de peces i objectes sagrats a partir del segle XVIII.

L’edifici està constituït per una sola nau amb un absis semicircular que tal com s’ha esmentat, difícil de veure per la part exterior degut als edificis enganxats als seus murs. Una de les peculiaritats en el seu interior son les pintures qualificades d’esotèriques, de les quals no es coneix ni el significat exacte ni quan es van realitzar en el sostre de la nau eclesiàstica, tot i que poden procedir d’organitzacions mesòniques, convivint amb altres de més tipus religiós.

Com s’ha esmentat, el municipi de La Vajol és un municipi petit, fins el punt que certs elements propis d’un municipi, ja no es troben dins el propi municipi, sinó en el veí, com és el cas del cementiri que està dins el terme de Darnius.

La Vajol, Alt EmpordàEs el mateix cas del mirador i Font de Sant Silvestre que es troba dins el municipi de Darnius, però a pocs metres d’haver sortit del de La Vajol pel camí rural asfaltat que va de La Vajol fins a Maçanet de Cabrenys, i que s’uneix amb la carretera GI-503 que enllaça Darnius amb Maçanet de Cabrenys.

Un camí rural asfaltat innominat amb veritables zigzagues, ja que, arranca en el municipi de La Vajol, entra en el de Darnius, torna a entrar en el de La Vajol, per entrar finalment en el de Maçanet de Cabrenys.

El mirador té una vista esplèndida podent-se visualitzar perfectament el mar i la plana empordanesa. Disposa d’un espai per a poder asseure en uns bancs de fusta en molt bon estat, on hi un monòlit amb una estàtua que fa referència a uns personatges del poeta Joan Maragall, “La Sirena i el Pastor”; una obra d’Olga Gaspar, i que fou robada desconeixent-se els mòbils de la sostracció.

 

LA GUERRA CIVIL I LA MINA CANTA O D'EN NEGRÍN
Mina Canta, La Vajol
Edifici de la Mina Canta o d'en Negrín

La mina Canta fou durant anys una explotació minera de talc, un silicat de magnesi hidratat, popularment conegut com “guix de sastre”, “sabonet” o “pedra sabonosa”, tot i que en aquest últim cas es tracta d’un roca metamòrfica composta principalment per talc.

Mina Canta, La Vajol
Talc

La mina va iniciar la seva activitat a l’any 1868 de la mà de l’empresa Talcs Canta, S.A. pertanyent a la família Canta, que eren els avantpassats de la família Giralt, actual propietària. L’activitat minera va durar fins l’any 1993 en què aspectes com la rendibilitat de l’explotació i el deure d’adequar les instal·lacions a noves normatives en matèria de seguretat  minera, van abocar l’empresa centenària al seu tancament.

En principi tot semblaria que iniciant l’activitat a l’any 1868 i finalitzant-la a l’any 1993, serien 125 anys d’activitat minera, fet que no es correspon amb la realitat per unes causes alienes a l’empresa explotadora, la qual es veuria afectada per un fet històric de gran transcendència entre els anys 1937 i 1940.

El 16 de febrer de 1936 es van celebrar a Espanya les terceres eleccions generals, i últimes, de la II República Espanyola. Les eleccions van donar el triomf a la coalició d'esquerres denominada Front Popular, d’aquesta manera les Corts Espanyoles van quedar dividides en dos gran front: el Front Popular d’esquerres i el Front Nacional Contrarevolucionari format per partits de dretes.

Durant el període dels cinc mesos següents a la victòria del Front Popular, es va iniciar una escalada de violència per part dels més radicals, en un seguit d’assassinats indiscriminats, destrucció de patrimoni artístic i documental, dins un particular i brètol concepte de revolució de tendència bolxevic, que desembocà tot plegat en un desgavell a nivell nacional, enmig d’una constant crispació entre les forces polítiques, de dretes i esquerres, i un estat republicà que amb vuit anys va tenir dos presidents de la República i dotze canvis en la presidència del govern, molts d’ells amb durades només de mesos; un desgavell i caos total.

Distribució territorial, juliol de 1936

En aquest ambient d’extrema fragilitat política i crispació social, es van provocar dues espurnes que van fer que tot plegat derives en una tràgica contesa civil: L’assassinat el 12 de juliol del 36 del tinent d’infanteria José de Castilllo, militar de ideologia propera al socialisme i de José Calvo Sotelo, cap de l’oposició de dretes al parlament espanyol. Tot i que sembla no hi va haver relació entre els dos crims, el fet fou que l’assassinat de Calvo Sotelo va servir de pretext per accelerar el cop d’estat que feia temps s’estava planejant, per tal que no fos un fracàs com la “Sanjurjada” que l’any 1932 va protagonitzar el General José Sanjurjo Sacanell (1872 - 1936).

El 17 de juliol de 1936 a les 17:00h s’iniciava en el nord d’Àfrica el cop d’estat que es creia que duraria pocs dies, però davant la forta oposició de sectors de l’exèrcit propers a respectar el legítim règim de la II República, derivaria en la Guerra Civil (1936-1939). Establert el cop d’estat a la península l’endemà dia 18 de juliol, amb poc temps es van dibuixar les dues zones enfrontades: la republicana i la nacional.

Tot i que s’inicià amb una clara avantatge territorial per part de la República, aquesta no faria més que perdre territori al llarg de la guerra en favor del front nacional. Les causes foren múltiples i complexes, i des de l’inici de la contesa i de la manera que s’anaven succeint els esdeveniments bèl·lics i de rereguarda, moltes persones ja van veure que la guerra seria difícil de guanyar.

Els nacionals comptaven amb l’ajut efectiu de la potent màquina bèl·lica de Hitler i la Itàlia de Mussolini, i la mirada cap un altre cantó de potències com Estats Units o el Regne Unit, mentre que la república no tenia el suport de cap altre nació a excepció del proveïment militar per part de la Rússia de Stalin, que s’ho cobrava, mai més ben dit, a preu d’or i, d’un grup de voluntaris que encapçalaven les Brigades Internacionals, amb més bona voluntat que efectivitat.

Manuel Azaña i Juan Negrin
Manuel Azaña i Juan Negrín

Un dels factors claus de l’èxit bèl·lic fou el comandament únic dels nacionals, contraposat al desgavell republicà on semblava que tothom feia la guerra pel seu compte i on tot déu volia manar, a més que en molts dels alt comandament militar estaven rereguarda, mentre que al front les unitats eren comandades per rangs militars inferiors graduació.

Juan Negrín López (Las Palmas,1892 - Paris,1956), havia substituït el 17 de maig de 1937 en la presidència del govern espanyol a Francisco Largo Caballero (Madrid,1869 - Paris,1946) ambdós del PSOE, i essent els dos presidents de govern sota la presidència de Manuel Azaña Diaz (Alcalá de Henares,1880 - Montauban,1940), segon president de la II República Espanyola.

Madrid es trobava en una situació crítica per la proximitat del front nacional, i per tant es feia necessària l’evacuació del patrimoni nacional, recolzada la decisió pel fet que l’aviació alemanya, que lluitava al costat del nacionals, va bombardejar indiscriminadament diferents objectius no militars, com edificis patrimonials i artístics. Per tant, per protecció i seguretat de les obres, aquestes es van traslladar a València durant l’any 1937.

Tant bon punt nomenat Negrín el 17 de maig de 1937 president del govern espanyol, va tenir més llibertat i poder per a desenvolupar aquestes tasques, tot i que ja com a ministre d’economia del govern de Largo Caballero havia treballat per redreçat l’economia republicana i fer els pagaments a les ajudes rebudes de la Unió Soviètica, desplaçant diferents partides d’or procedents del Banc d’Espanya cap a Cartagena.

Les obres traslladades des de Madrid i guardades adequadament en edificis com les Torres Serrano o el Reial Col·legi del Patriarca, foren supervisades per un equip europeu d’especialistes en museografia i art, corroborant un bon estat de conservació i protecció de les mateixes. A València i Cartagena també s’hi van trasllada gran quantitat d’obres d’orfebreria, joies, diners i altres objectes de valors, no tan sols les procedents del patrimoni nacional, sinó les requisades a persones desafectes a la República, que s’havien passat al ban nacional o marxat a l’estranger; tot ho controlava “Junta de Salvaguarda del Patrimonio Artístico” i la “Caja General de Reparaciones”, controlades molt directament per Negrín.

"Entierro del Conde Orgaz" de El Greco, una de les obres guardades en el Castell de Peralada

A València no únicament hi va anar tot el tresor, sinó també el govern. D’aquesta manera, es convertia en capital de la II República. Tot semblava correcte, fins que el govern republicà van prendre la decisió de tornar a traslladar la capital de l’estat republicà, en aquest cas a Barcelona, sota el lema, que on anava el govern, l’acompanyava el patrimoni nacional.

D’aquesta manera, tot el patrimoni guardat a Cartagena i sobre tot València, es desplaçarà cap al nord de Catalunya, a l’Alt Empordà i a prop de la frontera francesa. S’inicia doncs una improvisada i rocambolesca logística de trasllats, on varies de les obres van patir greus desperfectes. El Castell de Peralada, el Castell de Sant Ferran de Figueres i a les Mines Canta de La Vajol, en seran els receptors principals.

També hi va haver-hi dipòsits a Can Descalç de Darnius, tot i que sembla que aquests podrien ésser en la seva totalitat o en part, patrimoni català que la Generalitat custodiava, procedents d’esglésies i catedrals catalanes, per salvaguardar-los dels cafres i brètols revolucionaris, ja que estaven sota vigilància de Mossos d’Esquadra. En canvi els altres llocs, i principalment la mina de Canta, era vigilada per milicians fidels a Negrín, els quals se’ls coneixia popularment com “Els cent mil fills de Negrín”.

Un cop presa la decisió, Negrín inicia les tasques de trobar els llocs adients per la guarda del tresor. D’aquesta manera nombra al seu fill Juan Negrin Mijailova com a responsable de trobar un indret al nord Catalunya, a tocar la frontera amb França, per tal de poder disposar d’un lloc adient per a guardar el valuós dipòsit. D’aquesta manera Negrín fill, es desplaça a l’Alt Empordà i després de diferents visites finalment es decideix per la Mina Canta, fixant la seva residència en el mateix poble de La Vajol.

A partir d’aquí comencen les obres frenètiques per tal d’adaptar el lloc en un veritable magatzem búnquer. Confisquen la mina de la família Canta deixant-la sense activitat minera. Construeixen un edifici de tres plantes damunt mateix de la mina, amb habitacions per a us privat, oficines, magatzem i taller mecànic automobilístic, a més de dos muntacàrregues per tal d’accedir directament a la mina on també hi construiran una càmera cuirassada.

Les obres no van ésser fetes per la gent que treballava a la mina per tal de preservar el seu lloc de treball, sinó per obrers i miners que havien arribat de Cartagena i que havien mostrar fidelitat als fins establers per Negrín en les mines de La Algameca.

Mina Canta, La Vajol Mina Canta, La Vajol Mina Canta, La Vajol
Entorns de la mina Canta
 
Antic accés principal
 
Escala d'accés a la part baixa
Mina Canta, La Vajol   Mina Canta, La Vajol   Mina Canta, La Vajol
Antic accéss a la mina
Antic tunnel d'entrada
Zona posterior

Convertida provisionalment Barcelona com capital de la II República Espanyola, es crea una forta tensió entre el govern espanyol i el català, degut a que l’excloent i cavernícola nacionalisme espanyol, es mostra abusivament preponent fins el punt de buidar totalment de competències la Generalitat i obligar-lo a donar molts dels tresors que guardava per salvaguardar-los de la barbàrie, com també diners, revifant el vell esperit colonitzador i poc respectuós vers Catalunya i el seu govern.

Respecte al patrimoni nacional espanyol, la majoria d’obres d’art quedaran al Castell de Peralada, altres objectes artístics al Castell de Sant Ferran, i l’or principalment entre altres objectes a la mina Canta, ja que per les seves dimensions i condicions ambientals, la mina no era el lloc més adient per a guarda obres d’art.

El precari trasllat de les obres d'art

La custodia del Patrimoni Nacional a València, recolzat i aprovat per la comissió d’experts europea, i per tant amb fins estrictament de seguretat i protecció del patrimoni, es va convertir en una decisió de característiques polítiques i d’interessos partidistes, al marge d’altres poc ètics i obscurs, sobre tot, quan aquesta ingent fortuna va passar la frontera.

Caixes d'or

Des del principi del 39 comença a ésser frenètic el moviment de les obres, joies, or i altres objectes de valor guardades a diferents llocs de l’Alt Empordà cap a França, ja que el 26 de gener cau Barcelona en mans dels nacionals, i Girona ho farà el 4 de febrer, arribant les tropes de Franco el 9 de febrer a La Jonquera, i el dia 10 la declaració que el front català havia caigut, havent finalitzat la guerra en el principat.

Després de la batalla de l’Ebre, que acaba amb la derrota de les tropes republicanes el novembre de 1938, el front català cau inexorablement en poc més de dos mesos; en catorze dies després de la caiguda de Barcelona, els nacionals van fer els 160 quilòmetres que separen la capital catalana amb La Jonquera. Aquesta rapidesa obliga a l’evacuació ràpida i un tant descontrolada cap a França de tot el patrimoni guardat. Proba d’aquesta corre-cuita fou que molts objectes i obres no podessin ésser evacuades com va passar amb l’emmagatzematge que hi havia en el Castell de Sant Ferran de Figueres. La mina Canta que guardava principalment or, els testimonis indiquen que quedà totalment buida.

En aquest èxode per a l’evacuació del patrimoni, neix la història de la càrrega que transportava un dels camions, el qual no va poder arribar a França pel Pertús. Amb els nacionals ja a Barcelona, es donen ordres directes de Negrín perquè la mina Canta sigui totalment evacuada, així com altres emmagatzematges com el Castell de Figueres i el Castell de Peralada. D’aquesta manera, un total de 71 camions havien de transportar tot el contingent cap a França a la major celeritat a través del passos fronterer de Portbou i el Pertús.

El dia 4 de febrer, quan el nacionals ja estaven a Girona, només queden set camions per passar la frontera. La distància a recórrer era relativament curta, però el trajecte estava farcit de grans dificultats: Continus raids per part de l’aviació franquista, gran massa humana de refugiats que es dirigia a peu o en vehicles cap a La Jonquera, quantitat de vehicles destrossats o sense benzina, d’atuells i efectes deixats per les voreres, a més de carros, animals i víctimes de l’esgotament i els atacs aeris.

La Vajol, Alt Empordà
Can Barris, residència i última morada de Manual Azaña, la seva
família i diferents càrrecs del govern republicà, abans de marxar
a l'exili a peu a través del Coll de Lli, lloc per on hores després hi
passaria el president de la Generalitat Lluis Companys.

El camió que es va perdre sembla que venia de Peralada, que segons sembla transportava principalment obres d’art, i possiblement or i altres objectes de valor, al veure les enormes dificultats per continuar camí cap a La Jonquera, es va desviar cap a Biure d’Empordà i Darnius per arribar finalment a La Vajol, cosa que devia fer amb gran dificultat per la comunicació dolenta entre les dues poblacions; tot amb l’objectiu d’arribar a La Jonquera, per Agullana i trobar-se amb la cruïlla de la carretera nacional, a tant sols vuit quilòmetres de la frontera.

Però la idea i la ruta resulten del tot infructuoses, ja que el tram fins a La Jonquera per la carretera nacional és del tot intransitable, fet que els obliga a tornar un altre cop cap a La Vajol, a fi de trobar una ruta alternativa, que a més, queden totalment bloquejats degut a la voladura del pont d’Agullana, sobre el riu de La Guilla.

Sembla doncs, que la solució venia per passar pel Coll de Lli, però l’indret no permet el pas de vehicles per tota la ruta fins arribar a Les Illes, sinó fins el coll per la banda catalana, i per tant haver de fer el transport mitjançant mules, com sembla es va fer, ja que el mateix president de la República Manuel Azaña que va passar pel mateix punt la matinada del 5 de febrer, esmenta en les seves memòries el pas d’obres d’art per aquest punt. Però la part que entra en la foscor història o llegenda d’aquest trasllat fou el que va passar amb l’or i els objectes que acompanyaven les obres d’art, si és que existien, cosa que ningú saps ni es té certesa escrita del contingut.

La caòtica i dramàtica sortida de la gent cap a l’exili, igualment que els diferents dirigents del govern espanyol, català i basc a través pel territori català, i els diversos punts d’emmagatzematge del valuós patrimoni, no es d’estranyar que moltes de les peces de valor o els mateixos lingots d’or del Banc d’Espanya, anessis a caure a mans de persones que custodiaven, ajudaven a guardar, transportar, vigilar o, dels que tenien qualsevol vincle relacionat amb tan apreciats objectes, encara que fos per circumstàncies fortuïtes.

Coll de Lli, La Vajol Coll de Lli, La Vajol Coll de Lli, La Vajol
Cami al Coll de Lli
 
Coll de Lli - Placa commemorativa
 
Fita fronterera 557

De ben sagú molta gent en va treure profit de les circumstancies, però també caldria fer una reflexió, del botí que va aconseguir passar, gran part del qual fou enviat a Mèxic, i a qui va beneficiar. Els que res en van rebre foren la gent més humil que van patir els camps de concentració insalubres d’Argelers, Sant Cebrià o Ribesaltes entre d’altres, els que es van incorporar a l’exèrcit francès o a la Resistència per lluitar contra el nazis, els que van retornar a l’Espanya franquista, en definitiva els que van viure i patir el drama dels camps d’extermini i la crua realitat de l’exili.

Aquests, de ben sagú no es van beneficiar de la política de preservació del patrimoni nacional que va engegar Largo Caballero amb el seu ministre d’economia, i posterior president del govern, Juan Negrín, per salvaguardar un patrimoni que era de tots, però que al final fou d’uns quans, excepte, moltes de les obres d’art que van ésser traslladades a Ginebra, i que posteriorment van ésser retornades i, avui es poden tornar a contemplar.

 

+ Informació:  
Les mines de talc
Negrin, la persona
Sumarissim 1939-1945
El castell de Sant Ferran i Figueres
El poder revolucionari a Catalunya
El franquisme contra esquerra
Les rutes de l'exili republicà del 1939
 

 

 

 

 


Escut de La Vajol

Escut

 

NOMBRE D'HABITANTS (2015)
88 Habitants (font: idescat)
GENTILICI
Vajolenc, vajolenca
SUPERFICIE DEL MUNICIPI
4,7 Km2
DENSITAT DE POBLACIÓ
18,7 Hab/Km2
COMARCA
Alt Empordà
PARTIT JUDICIAL
Figueres
DEMARCACIÓ ELECTORAL
Figueres
BISBAT
Girona
CODI POSTAL
17707
MERCAT SETMANAL
No disposa
COORDENADES GPS
Latitud N 42.404572º - Longitud E 2.800414º
ALTITUD
546 metres
CIUTAT AGERMANADA
No està agermanada
FESTA MAJOR
11 de Novembre, Sant Martí
FIRA TRANSFRONTERERA
A principis del mes d'agost
LA CASTANYADA
Finals d'Octubre
   
WEB OFICIAL DE L'AJUNTAMENT
   

 

Facebook
El temps a La Vajol
MeteoCat
Trànsit

 

Bibliografia Bibliografia
 

LA VAJOL, Albert Juanola i Boera, Quaderns de la Revista de Girona, Diputació de Girona, 1996
EL SETÈ CAMIÓ, El tresor perdut de la República, Assumpta Montella i Carlos, Editorial ARA Llibres, Barcelona, 2007

Internet Internet
 
Canals de ràdio i TV local
  Empordà TV
Ràdio Capital de l'Empordà
Publicacions Revistes, Publicacions i Premsa local
  Empordà
Mapes Plànols i Mapes
  La Vajol
 
Miquel Capalleras Albreda   MIQUEL CAPALLERAS ALBREDA
Dibuixant i Pintor

La Vajol, 1933
Figueres, 1992

Tant la comarca de l’Alt Empordà com la seva veïna Garrotxa, han vist néixer en diferents dels seus municipis grans pintors, en tot tipus d’estils i tècniques pictòriques, i si no els ha vist néixer els ha acceptat com a fill predilectes, tal és el cas de Martínez Lozano, nascut a Barcelona, però gran aquarel·listes que va saber impregnar molta part de la seva obra dels colors del mar i el paisatges de l’Empordà.

Aquest no és el cas d’en Miquel Capalleras, un hombre nascut en l’Empordà forestal del nord-est en un dels municipis més petit de la comarca, La Vajol, abraçat pels municipis d’Agullana, Darnius i Maçanet de Cabrenys.

Miquel Capalleras Albreda
La família de Miquel Capalleras
© Monografies Empordaneses d'ART-3

Miquel Capalleras i Albreda, neix a La Vajol un divendres de tardor, el 20 d’octubre de 1933, per tant des dels primers anys, els seus ulls perceben el paisatge que tantes vegades plasmarà en els seus llenços; teles que començarà a omplir de color de la mà del seu primer mestre, Ramon Reig i Coromines (Manila, 1903 - Figueres, 1963).

Capalleras no podia començar millor la seva carrera artística amb un mestre com Ramon Reig, aquarel·lista de gran prestigi, on entre els seus alumnes també hi figurava Salvador Dalí. D’aquesta manera, Capalleras, s’inicia en el món de la pintura de l’aquarel·la, essent aquest el punt inicial de la seva fructífera carrera de pintor, tot i que en un principi, no serà la seva professió única, sinó que la compaginarà només en 16 anys, treballant en el Banc Central de Figueres.

Miquel Capalleras Albreda
Una de les moltes obres
de Miquel Capalleras

En aquest ambient figuerenc coneixerà altres grans pintors com l’Evarist Vallès i Rovira (Pierola, Barcelona,1923 - Figueres,1999), en Joan Sibecas i Cabañó (Vilanant,1928 - Avinyonet de Puigventós,1969) o en Bartomeu Massot i Guillamet (Figueres,1923 - Barcelona,1974), tots alumnes de Ramon Reig.

En mica en mica es va fent un espai en el món de la pintura i, a l’any 1956 fa la seva primera exposició individual a la sala Icària de Figueres, a partir de la qual en seguiran d’altres també a Figueres, Madrid i Barcelona, exposant la seva obra aquarel·lista i d’oli impregnada dels colors de l’Empordà, estil i tècnica que aniria evolucionant en el futur.

L’artista pluridisciplinari Antoni Clavé i Sanmartí (Barcelona,1913 - St.Tropez,2005), afirmà en una ocasió que: “... com sempre, un pintor que no sàpiga dibuixar no és un pintor, encara que pretengui ésser abstracte expressionista”; Miquel Capalleras fou un gran pintor i també un gran dibuixant.

Miquel Capalleras també el dibuix va ocupar un lloc rellevant en la seva obra artística a més de la pròpia pintura en molts dels estils que va emprar. Havia fet també exposicions de la seva obra de dibuixant on una de les primeres, fou a l’any 1977 a Maçanet de Cabrenys.

Carles Fages de Climent
Carles Fages de Climent, amb qui Miquel Capalleras hi col.laborà amb els seus dibuixos en l'obra Zoo de l'autor figuerenc
© Fages de Climent

Carles Fages de Climent (Figueres, 1902-1968) fou un escriptor, poeta i periodista empordanès de Castelló d’Empúries, que en la seva vida es va relacionar amb personatges com Salvador Dalí, Eugeni d’Ors, Josep Mª de Segarra, Carles Riba o Federico Garcia Lorca.

Una de les obres de Fages de Climent fou, el “Zoo” un poemari d’un centenar de breus obres poètiques protagonitzades per un seguit d’animals personalitzats en bèsties que es poden localitzar al zoo de Barcelona, i pel qual Fages va demana al seu bon amic Miquel Capalleras que il·lustrés amb el seus personals dibuixos els diferents personatges de l’obra.

Carles Fages de Climent
Miquel Capalleras, amb altres amics d'en Carles Fages de Climent a Figueres
© Fages de Climent

Poc abans de morir Fages a Figueres a l’any 1968, tenien l’obra pràcticament acabada, però la mort del poeta va fer que quedés en suspens i en part oblidada a casa de la família Fages a Castelló d’Empúries.

Carles Fages de Climent
Exemplar de la publicació ZOO
de Brau Edicions

No fou fins l’any 2013, és a dir 45 anys després de la mort del poeta, quan Brau Edicions de Figueres treia a la llum l’obra del poeta amb les il·lustracions de Miquel Capalleras; una amistat que només durà quatre anys, entre 1964 i 1968, però que fou intensa i fructífera en una obra que perdurarà en el temps. Vint-i-quatre anys més part de la mort de Fages, traspassava Miquel Capalleras, també a Figueres, el 17 d’abril de 1992.

Conèixer la persona i l’obra de Miquel Capalleras i Albreda, es del tot recomanable la lectura del llibre “Monografies Empordaneses” de l’escriptor barceloní Carlos Rojas i Vila, en el qual fa un extens repàs de la vida, l’obra i molts altres aspectes del dibuixant i pintor vajolenc.

MIQUEL CAPALLERAS
Monografies Empordaneses
Carlos Rojas Vila
Edita ART-3, Figueres, 1980
Quadres i Pintures de Miquel Capalleras
Carles Fages de Climent
La Vajol   MONUMENT A L'EXILI
Frontera gironina
 

Al llarg de la carena del Pirineu gironí o en llocs propers, des de Portbou fins Puigcerdà, hi ha diferents monuments i plaques commemoratives en el record del trist exili que van patir milers de persones durant i principalment al finalitzar la Guerra Civil (1936-1939) i d'una manera accentuada, quan va caure el front de Catalunya al febrer de 1939 amb l'arribava de les tropes franquistes a La Jonquera.

Civils, militars, polítics, artistes i gent de tota mena i nivell social es van veure obligats a travessar la frontera cap a França, ja sigui per por a les represàlies de l'exèrcit franquista o simplement davant el temor i la incertesa de cara al nou règim.

Coll de Banyuls
Coll de Banyuls

En les comarques gironines i principalment a l'Alt Empordà, les rutes que porten al país veí són múltiples, des de les rutes naturals per carretera com La Jonquera i Portbou, passant per camins i rutes més o menys transitables com el Coll de la Manrella (Agullana), el Coll de Banyuls (Rabós d'Empordà), el Coll de Lli (La Vajol) o el Coll d'Ares (Molló), però també, molts altres camins de muntanya emprats normalment per la gent dels entorns o pastors.

Una altra ruta, però aquest diferents de les anteriors era per mar, que des de diferents ports de la Costa Brava, hi ha havia barques que portaven gent cap a França, on Cervera n'era el punt final.

Diferents entitats, organitzacions i consistoris de les dues bandes del Pirineu, han col·laborat en la realització d'aquests monuments com també de diferents trobades o altres activitats vinculades a l'exili del 39. Entitats com la Comissió d'Actes Lluís Companys, el Museu de l'Exili de La Jonquera, la Fundació Walter Benjamin, el Memorial Democràtic o Amical de Mauthausen entre d'altres, principalment consistoris municipals fronterers.

Lluis Companys, Agullana
Monument a Lluís Companys en
el Coll de la Manrella (Agullana)

Alguns d'aquests monument són: el Coll de Banyuls de 356 metres, dins el municipi de Rabós d'Empordà, situat entre el Puig de les Forques i el Puig de les Eres. El record de l'exili és acompanyat també pel record de la crida que el general Charles De Gaulle va fer per l'alliberació de França. Actualment és un camí asfaltat de bon transitar que es pot anar des d'Espolla fins a Banyuls de la Marenda passant pel Coll de Banyuls, amb unes vistes esplèndides.

En el terme municipal d'Agullana hi ha el Coll de la Manrella de 707 metres, on en la seva part més alta, en una esplanada, es troba el monument dedicat a Lluis Companys, on s'hi ha fet al llarg dels anys diferents actes i trobades en record del president afusellat.

Tot i que està emplaçat dins el municipi d'Agullana, l'accés és per La Vajol a través de la carretera GI-505, que un cop s'arriba al coll, continua peró en aquest cas com a pista forestal no asfaltada fins arribar a Les Illes.

Coll de Lli, La Vajol
Placa en el Coll de Lli (La Vajol)

En la mateixa La Vajol hi ha un indret conegut com la Font de l'Amor, on s'hi poden trobar diferents records i plaques commemoratives d'aquell esdeveniment, a l'exili com també als camps d'extermini nazis o a la Guerra Civil en general.

El monument més conegut a poca distància del nucli urbà cap a la part est, en el paratge de "Sota la Quadra", és el conegut com a "Monument a l'Exili", que es tracte d'una escultura de bronze d'un home i la seva filla a qui li manca una cama, i segons sembla venien procedents de Montsó, a l'Aragó.

La Vajol
Placa commemorativa en
la Font de l'Amor (La Vajol)

L'escultura fou inspirada a partir d'una de les fotos més tristament famoses i simbòliques del drama de l'exili, pertanyent a les imatges històriques de Roger Viollet, on es veu la família aragonesa Gracia Balama en direcció a Prats de Molló, després d'haver passat pel Coll d'Ares (Molló/Ripollès) cap a l'exili.

La foto presenta en primer terme el pare, Mariano Gracia amb la seva filla Alicia a qui li falta una cama, i que seria l'estàtua que hi ha actualment a La Vajol. La família Gracia procedia de Montsó (Osca), i havia marxat després de que el 20 de novembre de 1937 l'aviació franquista havia bombardejat la població.

Monument a l'exili, La Vajol
Monument a l'Exili (La Vajol)

La seva mare hi va morir, l'Alicia de 7 anys hi va perdre la cama i el seu germà petit Amadeo de 4 anys el peu, que en la foto es veu juntament amb el seu germà gran Antonio de 12 anys que va sortir il·lès, pel darrera del pare i la germana. L'home que acompanya els dos germans era Tomàs Coll, un veí de Prats de Molló, mutilat d'una cama en la I Guerra Mundial que va pujar fins el Coll d'Ares per ajudar-los arribar a Prats de Molló.

La coneguda fotografia que va servir de referent, fou publicada per primer cop el 18 de febrer de 1939 per la revista francesa "L'Illustration" en el seu nº 5007. L'escultura de bronze fou realitzada amb col·laboració entre Lola Reyes Ganga i Joan Garcia Codina, amb fons públics per part de La Generalitat de Catalunya, Diputació de Girona i l'ajuntament de La Vajol, així com la participació de diversos particulars, i fou inaugurada el 8 d'abril del 2000.

Roger Viollet
Les rutes de l'exili republicà del 1939
 ACDG - Associació Cultural i Divulgativa Gironina - 2010©
Última actualització: gener 2016 
 Inici - Agenda - Contactar - Salutació - Actes i Esdeveniments - Esport i Natura - Alt Empordà - Baix Empordà - Cerdanya - Garrotxa - Gironès - Pla de l'Estany - Ripollès - Selva - Enllaços - Webmap - Webs ACDG - Avís legal