 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
|||||||||||||
|
|
|
|
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
EL MUNICIPI DE LA VAJOL
El nom de La Vajol està documentat des del segle XI, evidentment no com a tal, sinó amb el topònim de “Lavaiol” i tres segle més tard, és a dir en el segle XIV com “Savayollo”. Per tant, sembla que el nom actual podria ben ésser que les arrels del segle XI haguessin perdurant amb el canvi dels anys. Se li han atribuït diversos orígens i possibles prolegòmens del nom actual com la degeneració del mot “vall”, bastant improbable, donada la seva orografia muntanyosa; el mot “lavacula” que significa llavador o safareig, també “labandarias” que significa salts d’aigua i, finalment “baijlul” que és un mot àrab relatiu al nom d’una persona. El municipi de La Vajol, situat a la part nord-oest de l’Alt Empordà, és el quart municipi nord-empordanés més petit darrera de Santa Llogaia d’Àlguema, Vilabertran i Sant Miquel de Fluvià, i limitat pels municipis d’Agullana, Darnius i Maçanet de Cabrenys, i per la part nord limita amb França, amb la comarca del Vallespir. La via de comunicació més important és la carretera GI-501 que va de La Jonquera, passa per Agullana, La Vajol i Maçanet de Cabrenys, fins arribar al Molí de Riumajor, que és el límit fronterer, on a un quilòmetre es troba Costoja de la comarca del Vallespir. Una altra via és la carretera GI-505 que va des de La Vajol fins el Coll de Manrella en el límit fronterer (municipi d'Agullana), que és on hi ha el monument dedicat al president de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys i Jover (El Terròs,Urgell 1882 - Barcelona, 1940). La carretera es troba en molt bon estat per la part catalana, i continua com a via rural sense asfaltar per la part francesa fins arribar a Les Illes.
La orografia de La Vajol és molt muntanyosa llevat del pla on es troba el poble i de l’indret conegut com Prats d’en Barris; la resta és molt muntanyosa i forestal. Els cims més elevats del municipi són el Puig del Faig de 922 metres i el Puig de la Creu de 621 metres. La seva orografia i riquesa forestal fa que tingui gran quantitat de fonts com, la font del Perdigó, la font d’Amunt, la Font del Nac, la font del Cucut o la font de la Quera entre d’altres. Els seus cursos fluvials més importants, tot i ésser de poca importància ja que és on naixen son: Riu de la Guilla i els inicis d’altres corrents fluvials com el Clot del Perdigó, afluent de la Riera del Mas Castells, o torrents i rierols que alimenten rieres com la Riera del Gou. Les aigües que tenen el seu origen a La Vajol, després de discorre per altres municipis com Agullana o Maçanet de Cabrenys, van a parar al riu Llobregat d’Empordà o a La Muga.
EL POBLE DE LA VAJOL I L'ESGLÈSIA PARROQUIAL DE SANT MARTI
El poble de La Vajol es troba situat dalt d’un turó en la part central del municipi i molt a prop de la divisòria amb el municipi de Darnius, on fins i tot el cementiri municipal es troba dins d’aquest municipi, al costat de la Font de Sant Silvestre. El nucli de població com en la gran majoria de pobles, es troba a l’entorn de la seva església parroquial dedicada en honor de Sant Marti Tours, en un seguit de carrers estrets, empedrats i de considerable pendent, amb cases la majoria típiques de poble de una o dues plantes. Pels entorn on amb els anys s’hi ha situat el poble de La Vajol, hi ha diferents vestigis de que fou una zona ja habitada des de temps remots, potser la part més significativa a nivell prehistòric i a pocs quilometres, hi ha la necròpolis de Can Bech de Baix, actualment en el municipi d’Agullana, com també monuments megalítics, molt present al llarg de la geografia nord de l’Alt Empordà.
El poble no disposa de cap castell o zona emmurallada, ja que al llarg dels segles sembla fou un llogaret depenent del Castell de Mont-Roig, que era una fortalesa actualment en estat ruïnós i que es troba dins el municipi de Darnius, on si pot accedir per una pista rural no asfaltada a partir del punt quilomètric Pk, 2,9 de la carretera GI-502 que va de la N-II fins a Darnius. El poble es desenvolupà i construir a l’entorn de la seva església parroquial que venera a Sant Martí de Tours (316-397). Com quasi la totalitat de les esglésies, fou construïda en diferents fases. L’estat més primitiu d’estil romànic avançat és del segles XII-XIII, on més endavant s’hi construir la rectoria, dues capelles laterals i el cor.
Té un petit campanar de tipus espadanya que sobresurt de la façana sud amb dues obertures on hi ha en cadascuna una petita campana, i on hi destaca l’accés que porta a les dependències del campanar, personalitzat per una característica i peculiar escala de 32 escalons sense replà de descans, i que li dona una pròpia identitat. En la façana de migdia hi ha l’accés al temple amb la portalada d’entrada al temple que es caracteritza per una porta única, amb tres arquivoltes, amb llinda i timpà sense cap inscripció ni figura, i un brancal sense capitell per banda, com també una fornícula on hi ha una petita imatge. La resta de l’edifici, es troba totalment atapeït per edificis fixats als murs, excepte en la part de migdia on hi ha varies finestres del temple que donen a una petita i recollida placeta, apèndix de la plaça de l’església. Cal destaca que en la mateixa façana es troba un rellotge mecànic dit del Comú, que es troba operatiu i pel damunt d’un altre de tipus solar.
Al llarg dels anys fou coneguda amb alguns dels noms com, “Capella de Savagol” o “Parrochia Santi Martini de Savayollo”, essent l’església sufragània de Santa Maria d’Agullana, però a partir d’una data incerta, es convertí en església parroquial i per tant, regida per un rector de forma independent, disposant segons sembla d’un bon nombre de peces i objectes sagrats a partir del segle XVIII. L’edifici està constituït per una sola nau amb un absis semicircular que tal com s’ha esmentat, difícil de veure per la part exterior degut als edificis enganxats als seus murs. Una de les peculiaritats en el seu interior son les pintures qualificades d’esotèriques, de les quals no es coneix ni el significat exacte ni quan es van realitzar en el sostre de la nau eclesiàstica, tot i que poden procedir d’organitzacions mesòniques, convivint amb altres de més tipus religiós. Com s’ha esmentat, el municipi de La Vajol és un municipi petit, fins el punt que certs elements propis d’un municipi, ja no es troben dins el propi municipi, sinó en el veí, com és el cas del cementiri que està dins el terme de Darnius.
Un camí rural asfaltat innominat amb veritables zigzagues, ja que, arranca en el municipi de La Vajol, entra en el de Darnius, torna a entrar en el de La Vajol, per entrar finalment en el de Maçanet de Cabrenys. El mirador té una vista esplèndida podent-se visualitzar perfectament el mar i la plana empordanesa. Disposa d’un espai per a poder asseure en uns bancs de fusta en molt bon estat, on hi un monòlit amb una estàtua que fa referència a uns personatges del poeta Joan Maragall, “La Sirena i el Pastor”; una obra d’Olga Gaspar, i que fou robada desconeixent-se els mòbils de la sostracció.
LA GUERRA CIVIL I LA MINA CANTA O D'EN NEGRÍN
La mina Canta fou durant anys una explotació minera de talc, un silicat de magnesi hidratat, popularment conegut com “guix de sastre”, “sabonet” o “pedra sabonosa”, tot i que en aquest últim cas es tracta d’un roca metamòrfica composta principalment per talc.
La mina va iniciar la seva activitat a l’any 1868 de la mà de l’empresa Talcs Canta, S.A. pertanyent a la família Canta, que eren els avantpassats de la família Giralt, actual propietària. L’activitat minera va durar fins l’any 1993 en què aspectes com la rendibilitat de l’explotació i el deure d’adequar les instal·lacions a noves normatives en matèria de seguretat minera, van abocar l’empresa centenària al seu tancament. En principi tot semblaria que iniciant l’activitat a l’any 1868 i finalitzant-la a l’any 1993, serien 125 anys d’activitat minera, fet que no es correspon amb la realitat per unes causes alienes a l’empresa explotadora, la qual es veuria afectada per un fet històric de gran transcendència entre els anys 1937 i 1940. El 16 de febrer de 1936 es van celebrar a Espanya les terceres eleccions generals, i últimes, de la II República Espanyola. Les eleccions van donar el triomf a la coalició d'esquerres denominada Front Popular, d’aquesta manera les Corts Espanyoles van quedar dividides en dos gran front: el Front Popular d’esquerres i el Front Nacional Contrarevolucionari format per partits de dretes. Durant el període dels cinc mesos següents a la victòria del Front Popular, es va iniciar una escalada de violència per part dels més radicals, en un seguit d’assassinats indiscriminats, destrucció de patrimoni artístic i documental, dins un particular i brètol concepte de revolució de tendència bolxevic, que desembocà tot plegat en un desgavell a nivell nacional, enmig d’una constant crispació entre les forces polítiques, de dretes i esquerres, i un estat republicà que amb vuit anys va tenir dos presidents de la República i dotze canvis en la presidència del govern, molts d’ells amb durades només de mesos; un desgavell i caos total.
En aquest ambient d’extrema fragilitat política i crispació social, es van provocar dues espurnes que van fer que tot plegat derives en una tràgica contesa civil: L’assassinat el 12 de juliol del 36 del tinent d’infanteria José de Castilllo, militar de ideologia propera al socialisme i de José Calvo Sotelo, cap de l’oposició de dretes al parlament espanyol. Tot i que sembla no hi va haver relació entre els dos crims, el fet fou que l’assassinat de Calvo Sotelo va servir de pretext per accelerar el cop d’estat que feia temps s’estava planejant, per tal que no fos un fracàs com la “Sanjurjada” que l’any 1932 va protagonitzar el General José Sanjurjo Sacanell (1872 - 1936). El 17 de juliol de 1936 a les 17:00h s’iniciava en el nord d’Àfrica el cop d’estat que es creia que duraria pocs dies, però davant la forta oposició de sectors de l’exèrcit propers a respectar el legítim règim de la II República, derivaria en la Guerra Civil (1936-1939). Establert el cop d’estat a la península l’endemà dia 18 de juliol, amb poc temps es van dibuixar les dues zones enfrontades: la republicana i la nacional. Tot i que s’inicià amb una clara avantatge territorial per part de la República, aquesta no faria més que perdre territori al llarg de la guerra en favor del front nacional. Les causes foren múltiples i complexes, i des de l’inici de la contesa i de la manera que s’anaven succeint els esdeveniments bèl·lics i de rereguarda, moltes persones ja van veure que la guerra seria difícil de guanyar. Els nacionals comptaven amb l’ajut efectiu de la potent màquina bèl·lica de Hitler i la Itàlia de Mussolini, i la mirada cap un altre cantó de potències com Estats Units o el Regne Unit, mentre que la república no tenia el suport de cap altre nació a excepció del proveïment militar per part de la Rússia de Stalin, que s’ho cobrava, mai més ben dit, a preu d’or i, d’un grup de voluntaris que encapçalaven les Brigades Internacionals, amb més bona voluntat que efectivitat.
Un dels factors claus de l’èxit bèl·lic fou el comandament únic dels nacionals, contraposat al desgavell republicà on semblava que tothom feia la guerra pel seu compte i on tot déu volia manar, a més que en molts dels alt comandament militar estaven rereguarda, mentre que al front les unitats eren comandades per rangs militars inferiors graduació. Juan Negrín López (Las Palmas,1892 - Paris,1956), havia substituït el 17 de maig de 1937 en la presidència del govern espanyol a Francisco Largo Caballero (Madrid,1869 - Paris,1946) ambdós del PSOE, i essent els dos presidents de govern sota la presidència de Manuel Azaña Diaz (Alcalá de Henares,1880 - Montauban,1940), segon president de la II República Espanyola. Madrid es trobava en una situació crítica per la proximitat del front nacional, i per tant es feia necessària l’evacuació del patrimoni nacional, recolzada la decisió pel fet que l’aviació alemanya, que lluitava al costat del nacionals, va bombardejar indiscriminadament diferents objectius no militars, com edificis patrimonials i artístics. Per tant, per protecció i seguretat de les obres, aquestes es van traslladar a València durant l’any 1937. Tant bon punt nomenat Negrín el 17 de maig de 1937 president del govern espanyol, va tenir més llibertat i poder per a desenvolupar aquestes tasques, tot i que ja com a ministre d’economia del govern de Largo Caballero havia treballat per redreçat l’economia republicana i fer els pagaments a les ajudes rebudes de la Unió Soviètica, desplaçant diferents partides d’or procedents del Banc d’Espanya cap a Cartagena. Les obres traslladades des de Madrid i guardades adequadament en edificis com les Torres Serrano o el Reial Col·legi del Patriarca, foren supervisades per un equip europeu d’especialistes en museografia i art, corroborant un bon estat de conservació i protecció de les mateixes. A València i Cartagena també s’hi van trasllada gran quantitat d’obres d’orfebreria, joies, diners i altres objectes de valors, no tan sols les procedents del patrimoni nacional, sinó les requisades a persones desafectes a la República, que s’havien passat al ban nacional o marxat a l’estranger; tot ho controlava “Junta de Salvaguarda del Patrimonio Artístico” i la “Caja General de Reparaciones”, controlades molt directament per Negrín.
A València no únicament hi va anar tot el tresor, sinó també el govern. D’aquesta manera, es convertia en capital de la II República. Tot semblava correcte, fins que el govern republicà van prendre la decisió de tornar a traslladar la capital de l’estat republicà, en aquest cas a Barcelona, sota el lema, que on anava el govern, l’acompanyava el patrimoni nacional. D’aquesta manera, tot el patrimoni guardat a Cartagena i sobre tot València, es desplaçarà cap al nord de Catalunya, a l’Alt Empordà i a prop de la frontera francesa. S’inicia doncs una improvisada i rocambolesca logística de trasllats, on varies de les obres van patir greus desperfectes. El Castell de Peralada, el Castell de Sant Ferran de Figueres i a les Mines Canta de La Vajol, en seran els receptors principals. També hi va haver-hi dipòsits a Can Descalç de Darnius, tot i que sembla que aquests podrien ésser en la seva totalitat o en part, patrimoni català que la Generalitat custodiava, procedents d’esglésies i catedrals catalanes, per salvaguardar-los dels cafres i brètols revolucionaris, ja que estaven sota vigilància de Mossos d’Esquadra. En canvi els altres llocs, i principalment la mina de Canta, era vigilada per milicians fidels a Negrín, els quals se’ls coneixia popularment com “Els cent mil fills de Negrín”. Un cop presa la decisió, Negrín inicia les tasques de trobar els llocs adients per la guarda del tresor. D’aquesta manera nombra al seu fill Juan Negrin Mijailova com a responsable de trobar un indret al nord Catalunya, a tocar la frontera amb França, per tal de poder disposar d’un lloc adient per a guardar el valuós dipòsit. D’aquesta manera Negrín fill, es desplaça a l’Alt Empordà i després de diferents visites finalment es decideix per la Mina Canta, fixant la seva residència en el mateix poble de La Vajol. A partir d’aquí comencen les obres frenètiques per tal d’adaptar el lloc en un veritable magatzem búnquer. Confisquen la mina de la família Canta deixant-la sense activitat minera. Construeixen un edifici de tres plantes damunt mateix de la mina, amb habitacions per a us privat, oficines, magatzem i taller mecànic automobilístic, a més de dos muntacàrregues per tal d’accedir directament a la mina on també hi construiran una càmera cuirassada. Les obres no van ésser fetes per la gent que treballava a la mina per tal de preservar el seu lloc de treball, sinó per obrers i miners que havien arribat de Cartagena i que havien mostrar fidelitat als fins establers per Negrín en les mines de La Algameca.
Convertida provisionalment Barcelona com capital de la II República Espanyola, es crea una forta tensió entre el govern espanyol i el català, degut a que l’excloent i cavernícola nacionalisme espanyol, es mostra abusivament preponent fins el punt de buidar totalment de competències la Generalitat i obligar-lo a donar molts dels tresors que guardava per salvaguardar-los de la barbàrie, com també diners, revifant el vell esperit colonitzador i poc respectuós vers Catalunya i el seu govern. Respecte al patrimoni nacional espanyol, la majoria d’obres d’art quedaran al Castell de Peralada, altres objectes artístics al Castell de Sant Ferran, i l’or principalment entre altres objectes a la mina Canta, ja que per les seves dimensions i condicions ambientals, la mina no era el lloc més adient per a guarda obres d’art.
La custodia del Patrimoni Nacional a València, recolzat i aprovat per la comissió d’experts europea, i per tant amb fins estrictament de seguretat i protecció del patrimoni, es va convertir en una decisió de característiques polítiques i d’interessos partidistes, al marge d’altres poc ètics i obscurs, sobre tot, quan aquesta ingent fortuna va passar la frontera.
Des del principi del 39 comença a ésser frenètic el moviment de les obres, joies, or i altres objectes de valor guardades a diferents llocs de l’Alt Empordà cap a França, ja que el 26 de gener cau Barcelona en mans dels nacionals, i Girona ho farà el 4 de febrer, arribant les tropes de Franco el 9 de febrer a La Jonquera, i el dia 10 la declaració que el front català havia caigut, havent finalitzat la guerra en el principat. Després de la batalla de l’Ebre, que acaba amb la derrota de les tropes republicanes el novembre de 1938, el front català cau inexorablement en poc més de dos mesos; en catorze dies després de la caiguda de Barcelona, els nacionals van fer els 160 quilòmetres que separen la capital catalana amb La Jonquera. Aquesta rapidesa obliga a l’evacuació ràpida i un tant descontrolada cap a França de tot el patrimoni guardat. Proba d’aquesta corre-cuita fou que molts objectes i obres no podessin ésser evacuades com va passar amb l’emmagatzematge que hi havia en el Castell de Sant Ferran de Figueres. La mina Canta que guardava principalment or, els testimonis indiquen que quedà totalment buida. En aquest èxode per a l’evacuació del patrimoni, neix la història de la càrrega que transportava un dels camions, el qual no va poder arribar a França pel Pertús. Amb els nacionals ja a Barcelona, es donen ordres directes de Negrín perquè la mina Canta sigui totalment evacuada, així com altres emmagatzematges com el Castell de Figueres i el Castell de Peralada. D’aquesta manera, un total de 71 camions havien de transportar tot el contingent cap a França a la major celeritat a través del passos fronterer de Portbou i el Pertús. El dia 4 de febrer, quan el nacionals ja estaven a Girona, només queden set camions per passar la frontera. La distància a recórrer era relativament curta, però el trajecte estava farcit de grans dificultats: Continus raids per part de l’aviació franquista, gran massa humana de refugiats que es dirigia a peu o en vehicles cap a La Jonquera, quantitat de vehicles destrossats o sense benzina, d’atuells i efectes deixats per les voreres, a més de carros, animals i víctimes de l’esgotament i els atacs aeris.
El camió que es va perdre sembla que venia de Peralada, que segons sembla transportava principalment obres d’art, i possiblement or i altres objectes de valor, al veure les enormes dificultats per continuar camí cap a La Jonquera, es va desviar cap a Biure d’Empordà i Darnius per arribar finalment a La Vajol, cosa que devia fer amb gran dificultat per la comunicació dolenta entre les dues poblacions; tot amb l’objectiu d’arribar a La Jonquera, per Agullana i trobar-se amb la cruïlla de la carretera nacional, a tant sols vuit quilòmetres de la frontera. Però la idea i la ruta resulten del tot infructuoses, ja que el tram fins a La Jonquera per la carretera nacional és del tot intransitable, fet que els obliga a tornar un altre cop cap a La Vajol, a fi de trobar una ruta alternativa, que a més, queden totalment bloquejats degut a la voladura del pont d’Agullana, sobre el riu de La Guilla. Sembla doncs, que la solució venia per passar pel Coll de Lli, però l’indret no permet el pas de vehicles per tota la ruta fins arribar a Les Illes, sinó fins el coll per la banda catalana, i per tant haver de fer el transport mitjançant mules, com sembla es va fer, ja que el mateix president de la República Manuel Azaña que va passar pel mateix punt la matinada del 5 de febrer, esmenta en les seves memòries el pas d’obres d’art per aquest punt. Però la part que entra en la foscor història o llegenda d’aquest trasllat fou el que va passar amb l’or i els objectes que acompanyaven les obres d’art, si és que existien, cosa que ningú saps ni es té certesa escrita del contingut. La caòtica i dramàtica sortida de la gent cap a l’exili, igualment que els diferents dirigents del govern espanyol, català i basc a través pel territori català, i els diversos punts d’emmagatzematge del valuós patrimoni, no es d’estranyar que moltes de les peces de valor o els mateixos lingots d’or del Banc d’Espanya, anessis a caure a mans de persones que custodiaven, ajudaven a guardar, transportar, vigilar o, dels que tenien qualsevol vincle relacionat amb tan apreciats objectes, encara que fos per circumstàncies fortuïtes.
De ben sagú molta gent en va treure profit de les circumstancies, però també caldria fer una reflexió, del botí que va aconseguir passar, gran part del qual fou enviat a Mèxic, i a qui va beneficiar. Els que res en van rebre foren la gent més humil que van patir els camps de concentració insalubres d’Argelers, Sant Cebrià o Ribesaltes entre d’altres, els que es van incorporar a l’exèrcit francès o a la Resistència per lluitar contra el nazis, els que van retornar a l’Espanya franquista, en definitiva els que van viure i patir el drama dels camps d’extermini i la crua realitat de l’exili. Aquests, de ben sagú no es van beneficiar de la política de preservació del patrimoni nacional que va engegar Largo Caballero amb el seu ministre d’economia, i posterior president del govern, Juan Negrín, per salvaguardar un patrimoni que era de tots, però que al final fou d’uns quans, excepte, moltes de les obres d’art que van ésser traslladades a Ginebra, i que posteriorment van ésser retornades i, avui es poden tornar a contemplar.
|
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
Es el mateix cas del mirador i Font de Sant Silvestre que es troba dins el municipi de Darnius, però a pocs metres d’haver sortit del de La Vajol pel camí rural asfaltat que va de La Vajol fins a Maçanet de Cabrenys, i que s’uneix amb la carretera GI-503 que enllaça Darnius amb Maçanet de Cabrenys.
| ACDG - Associació Cultural i Divulgativa Gironina - 2010© | Última actualització: agost 2022 |
 |
|
| Inici - Agenda - Contactar - Salutació - Actes i Esdeveniments - Esport i Natura - Alt Empordà - Baix Empordà - Cerdanya - Garrotxa - Gironès - Pla de l'Estany - Ripollès - Selva - Enllaços - Webmap - Avís legal | |