Sant Pere Pescador

En Tomàs Mallol fou una persona oberta, agradable, conversadora i profundament inquieta i apassionada per la ciència i la tècnica que acompanya el cinema, i també per tot el món del setè art.

Una persona amb qui es podia passar hores i hores, sense repetir cap experiència ni anècdota, donat que era com popularment es diu, un pou sense fons, pel que fa al coneixement tècnic i de les seves vivències al llarg de la seva emprenedora i activa vida. Tenia una dita que li encantava:

"A mi em va fer Déu (Deulofeu), però jo sóc de Sant Pere (nascut a Sant Pere Pescador).

En Tomàs Mallol i Deulofeu va néixer a Sant Pere Pescador el dia 1 d'agost de 1923, tot i que aviat aniria, als sis mesos, aniria a viure a Torroella de Fluvià.

De tota manera, els primers anys de la seva vida transcorrerien entre Torroella de Fluvià, a casa seva, Sant Pere Pescador on hi vivien els seus avis patern, i Roses on hi vivien els seus avis materns.

Tomàs Mallol a Torroella de Fluvià

Les seves primeres experiències de contacte amb el cinema foren a Torroella de Fluvià i Barcelona.

En el primer cas, amb la presència del que es feia en aquell temps, que era el cinema ambulant, és a dir, persones que anaven pels pobles, sobre tot a l’estiu per tal de fer projeccions de pel·lícules al carrer o en places.

A Barcelona, assistí per primer cop a un cinema, on quedà impressionat de la diferencia en la qualitat de la projecció respecte a la del carrer.

Aquell afany pel cinema i les màquina de projecció, el va portar en els seus inicis disposar de projectors ja sigui comprat en botigues de joguines o fets per ell mateix a partir d’estris i materials molt rudimentaris, però que a la fi aconseguia la seva fita que era el seu funcionament.

La seva estada a Barcelona i el tipus de feina relacionada amb la mecànica encara que fos de motos i cotxes o de taller mecànic en general, va fer que els seus coneixements el portés a desenvolupar estris de precisió com els projectors, que de fet fou la primera màquina que es construir per tal de poder veure les pel·lícules familiars que feia.

Tot i que el mercat era limitat en la compra de projectors, la seva passió el portava a poder gaudir i fer funcionar els seus propis estris, sense descartar d’altra banda la compra d’aparells de marca.

Tomàs Mallol, primer espai dedicat a exposició de la seva col.lecció a Torroella de Fluvià

Durant aquesta estada a Barcelona, on hi treballava i vivia amb la seva dona Rosa i les dues filles Olga i Eva, fou quan per primer cop va entrar en el món del cinema amateur, i la possibilitat no tan sols de poder gaudir de documentals i pel·lícules amb arguments interessants, sinó d’entrar en un cercle d’amistats de gent activa i apassionada pel cinema com ell.

Entrar a l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya, fou l’inici d’una relació molt estreta amb altres amants de la fotografia, però també amb del cinema, ja que els amants de les imatges en moviment, van impulsar la creació d’una nova secció a l’AFC que fou el cinema.

Però quan l’activitat del cinema amateur anava agafant força, va fer que els dedicats al cinema creessin a l’any 1968 la Unió de Cineastes Amateurs (UCA) que desenvoluparia moltes activitats i participaria en molts concursos, fins i tot de caire internacional com l’organitzat per Union Internationale du Cinema (UNICA), una organització depenent de la UNESCO i dedicada a promoure els films i vídeos com instruments per a la divulgació cultural entre països.

Fotograma del film "Hivern" (1958), dedicat a L'Escala i la seva gent del mar
© Museu del Cinema

Una altra entitat on va està lligat i que disposava d’una secció de cinema fou el Centre Excursionista de Catalunya (CEC) espai que aquesta entitat centenària encara conserva actualment com a secció cultura de “Cinema i Vídeo”.

En aquest marc de relacions amb altres cineastes i concursos pel mig, va començar a fer les seves primeres filmacions. La primera fou “El pastor de Can Sopa” (1956) feta en blanc i negre i muda; seria el seu primer premi, amb una distinció de bronze.

Després va venir “L’Empordà” (1957), “Hivern” (1958), “Diálogo con el taxímetro” (1959), ... a l’any 1973 va realitzar una filmació “Negre i Vermell” dedicada als braus, a la “Fiesta” una filmació feta en varies sessions a la Monumental de Barcelona i que va guanyar el mèrit d’anar al festival internacional de UNICA, tot i que finalment fou refusada per considerar-la anti-taurina i molt crítica amb la “Fiesta” per fer massa afermament al sadisme i acarnissament que pateix l’animal durant l’acte.

A l’any 1975, va fer una filmació dedicada al seu pare “Homenatge” que sempre l’havia recolzat en el seu empeny pel cinema i fou una filmació molt entranyable per ell, on es crea una síntesi entre el seu pare i el sistema de transport tant emprat en aquell temps, el carro, però també amb un regust molt diferent d’avui en dia, la tranquil·litat en què es desenvolupava la vida, no com ara que tot cal fer-ho apresa i corrents.

Tomàs Mallol, primer espai dedicat a expDesprés del boicot a "Negre i Vermell", anys més tard guanya el premi UNICA (Zagreb, 1988)

Amb el naixement de la televisió i de l’únic canal en aquella època TVE, li va permetre entrar en el món de la publicitat i de les series de TV, com també disposar d’un estudi de gravació per tal de donar sortida a la demanda d’anuncis comercials i capçaleres radiofòniques, feina que se’n va anar a norris quan l’empresa Movierecord obté l’exclusiva de la publicitat al cinema.

Posteriorment va entrar com fotògraf a l’empresa d’arts gràfiques Manén de Barcelona, que li permetrà voltar i fotografiar multitud de racons i ciutats espanyoles, trasllats que va fer en tren, moto i finalment amb el típic “600”.

Després de l’estada a l’empresa Manés, ja es va a posar a treballar per ell, però no en el camp del cinema sinó de la fotografia, amb feines relaciones sobre tot en catàlegs o fullets comercials i turístics, i que ja no abandonaria fins la seva jubilació als 67 anys, però mai deixant de banda ni el cinema amateur com tampoc, l’adquisició de diferents estris i equipaments relacionats amb el cinema i els seus orígens, o sigui, la creació per afecció d’una col.lecció.

Poc a poc la col·lecció va anar creixent i es va centrar exclusivament en tots aquells aparells que havien estat origen del cinema. El seus punts de trobada d’aquests aparells foren en diferents indrets d’antiquaris com els Encants de Barcelona o altres.

La relació i coneixença de persones afeccionades a la fotografia i a les imatges en general el van ajudar també en la meticulosa tasca d’anar fent col·lecció.

Molts dels aparells eren comprats però altres bescanviats amb altres persones disposades a acceptar canvis d’aparells. Cada cop més s’eixamplà el seu radi d’acció per tal de trobar nous aparells per afegir a la col·lecció, d’aquesta manera ciutats com Paris, Lyon, Nîmes, Vienne o Marsella, foren lloc de trobada i recerca de material, com també de bones amistats i profitós intercanvi d’informació.

Després del Museu del Cinema, la seva passió no va minvar (Espai privat a Torroella de Fluvià)

En un d’aquests viatges que feia molt sovint a França, tornant de Paris va visitar el Museu de Nicéphore Niépce de Chalon-sur-Saône, on parlant el van informar que a prop de Chalon hi havia el poble de Saint-Loup-de-Varennes, que és on vivia i morí Joseph Nicéphore Niépce (1765-1883) l’inventor de la fotografia a França. En la població va visitar la casa on va viure i la seva tomba en el petit cementiri que hi ha a l’entorn de l’església parroquial, fet que en les seves memòries recalca com un moment molt emocionant.

El prolegomen del futur Museu del Cinema, arrenca a Torroella de Fluvià en el mateix habitatge familiar en unes dependencies construïdes a l’efecte i per tal de poder mostrar i exposar totes les peces en un cert ordre, tot i que la quantitat era tan nombrosa que desbordava totes les previsions.

Museu del Cinema de Girona

La primera xàldiga en el naixement d’un museu dedicat al cinema va venir per part del consistori de Figueres, fins hi tot hi havia en principi una possible ubicació que era l’antic teatre i cinema Sala Edison.

Després d’innumerables visites i parlaments, tot va quedar en un no res. En principi es demanava una donació gratuïta de tota la col·lecció tot i que posteriorment s’havia fet alguna oferta econòmica, però quan ja s’havia emparaulat el tema amb l’ajuntament de Girona, i per en Tomàs Mallol, la paraula era sagrada.

Museu del Cinema de Girona

Una certa desídia i poc convenciment per part del grup negociador del consistori figuerenc, i la clara i concreta proposta per part de Girona, en l’adquisició de la col·lecció, van fer que finalment el Museu del Cinema s’instal·lés a la capital gironina.

L’acord amb l’ajuntament de Girona es signar el 28 de gener de 1994 i la inauguració del museu va tenir lloc el 8 d’abril de 1998 amb el suport de l’Ajuntament de Girona, la Diputació, el Ministeri de Foment i la Generalitat.

Avui, el Museu del Cinema, Col·lecció Tomàs Mallol està ubicat en el mateix edifici on fou inaugurat, en el carrer de la Sèquia, al costat de l’Església del Mercadal, al centre de Girona.

L’entitat és un referent indiscutible del món del cinema i un dels museus més actius i dinàmics de les comarques gironines.

"Si la Memòria no em falla"

Bona part de les seves vivències, o al menys tot el que va recordar està reflectit en les seves memòries “SI LA MEMÒRIA NO EM FALLA” (Editorial CCG, 2005).

Un llibre alegre, divertit i farcit de vivències per l’Alt Empordà, Barcelona i altres indrets, un record vers els seus amics o de gent que més directe o indirectament amb qui es va sentir lligat, alguns durant tota la vida, i la continua passió per la fotografia i el cinema.

El llibre té una narració directe, amena i simpàtica, on la nostàlgia o la melangia no hi tenen cabuda; la passió, lo positiu, el pragmatisme i la perseverança entre altres qualitats és la faceta més present en tot el llibre, en definitiva un reflex de la personalitat i el tarannà del seu autor.

UNA VILA ENTRE LA PLANA ALT EMPORDANESA I EL MAR